drapdecuina

ENTUSIASTES

2012-01-28T17:58:00.000-08:00

M’agrada molt que la gent m’expliqui coses, sóc un tiu bastant calladet i tal (quan no vaig pet), així que m’encanta escoltar a la gent. Trobar persones entusiastes de les coses que expliquen. No m’importa si em menteixen, de fet, prefereixo escoltar històries inventades, d’aquelles que s’han explicat tants cops que un mai sap si és una mentida, Però sobretot disfruto de la gent que les explica amb ganes. Aprendre d’ells, xuclar com una esponja (un clàssic de metàfora).

Per això quan miro la tele sempre miro documentals i programes que expliquin coses. El canal 33 sempre ha estat allà, amb El Món d’en BigMan, l’Sputnik... i ara amb el Que Qui Com, En Clau de Vi o l’Òpera en Texans. Aquests tres últims programes tenen una cosa en comú. Els seus presentadors són uns veritables entusiastes. A vegades imagino un sopar amb ells tres. Hòstia, seria increïble.

Em sap greu que en general la gent està fotuda amb això de la crisi i totes aquestes mentides capitalistes, i tothom diu que vénen temps difícils i que estem passant per un moment molt xungo i bla bla bla... (personalment estic passant els millors anys de la meva vida, fins ara, però bueno) Els parladors que parlen pels puestus també parlen de crisi de valors i tota una sèrie de tòpics contemporanis. I penses, quin fàstic de gent, de humans. Doncs, penso que mentre existeixin persones entusiastes, podrem seguir confiant en les persones. I jo podré seguir callat.

Urb.California "Puedo Y No Quiero"

2012-01-15T15:38:00.000-08:00

Puedo Y No Quiero by medeskibcn

La Invasión by medeskibcn

Avui he fet 4 cançons noves per a una futura formació que es dirà Urb.California. Aquí deixo una demo germén, i depàs provo això del SoundCloud per penjar música.

Entre amics

2012-01-12T10:21:00.000-08:00

Comentàvem que ara els pares parlen amb els seus fills sobre sexe i aquestes coses. Agraeixo no ser adolescent ara, quin pal. Encara recordo una vegada que ma mare em va preguntar si volia que em comprés ella els preservatius, per si a mi em feia corte. I vaig dir NO, i vaig marxar corrent mentre ella esperava que li digués alguna cosa més És la conversa sobre sexe més llarga que he tingut amb els meus pares. Perquè això si, crec que el somni d’un pare és que el teu fill et digui: Papes, avui he mullat. Que els hi expliquis la primera vegada. L’esperen com aquella primera caca negra de recent nescut, com es diu allò?. ara no em surt... bueno ja em vindrà. Però ve a ser la primera cagada del nen. Que es veu que és molt important. Home! Tu diràs. Si ara et passes dos dies sense cagar i les passes putes, imagina 9 mesos.

Bueno, que m’he liat. Que parlàvem de l’educació sexual i tal. I jo després li anava donant voltes a l’asuntu, i parlant amb el Fabi d’aquestes coses li dic -generalment, les ties no s’han masturbat en equipo. El que seria una palla col·lectiva, durant l’infància-. Era simplement una dada, no volia dir res més enllà. – perquè gairebé tots els tius ho hem fet entre amics-. I ell diu -ostia yo tampoco lo he hecho nunca-. I jo dic –ostia, doncs això ho hem fet gairebé tots-. I ell que no, i jo que si. Finalment posem a debat entre els companys i companyes de la feina el concepte de “paja colectiva”, i comprovem que, evidentment, la majoria de “machos como yo” se l’han pelat en grup, i les dones, en principi ... diuen que no... en general... mmm... bueno... nose... això diuen.

El tema ha donat de sí durant un parell de dies, i després d’una extensa enquesta, al taller han començat a explicar les seves històries de palles entre amics. Així doncs, penso que aquest acte d’amistat és general entre el home normalico, però el que no sabem és si actualment, les nostres joves, s’estan formant amb aquestes inquietuds i actes d'amistat. De manera que si voleu deixar la vostra opinió i experiència serà ben rebuda, això si, entre amics.

ESTUDIOS DEL MUNDO

2012-01-05T08:16:00.000-08:00

Ja ha arribat al teu kiosc "ESTUDIOS DEL MUNDO", una col·lecció inoblidable dels estudis i informes més extraordinaris dels nostres temps. Amb el primer fascicle "En los dies años que llevamos de euro, ha subido el precio de las cosas", de regal el segon fascicle "Les centrals nuclears no són 100% segures".

Anime-vos a participar, i proposeu els vostres "ESTUDIOS DEL MUNDO".

Notes del cuentu de Nadal

2012-01-05T07:50:00.000-08:00

D'acord, vaig escriure el cuentu de Nadal en un estat ebri. També, d'acord, comença a ser el meu estat habitual.

Ara l'estava rellegint i pensant: és un cercle perfectament tancat però no m'entenen. M'explico: la idea bàsica era rajar i admirar alhora, a la gent en general. A tothom, en una mena de ying yang (o com s'escrigui). Si us fixeu, tots els personatges tenen tanta contradicció en ells mateixos que arriben a un punt intermig estrany. En un petit cuentu apareixen tots els personatges més propers, (sinó vius a Esplugues del LLobregat) els xinus d'un bar, parats buscant feina i currelis en general. Lo que vendría siendo, les tres potes fonamentals de la vida en una ciutat, amb els seus defectes, i amb les seves virtuts, animalicos i no tant animalicos... al cap i a la fi, persones que van pels puestus.

Observeu també que el "noi" ha anat a fer uns cubatas al xinu-bar i llavors sap que és l'any del Dragón... i finalment Llum Foc i Destrucció jejeje

Cuentu de NADAL

2011-12-30T11:04:00.000-08:00

Després de gairebé 2 anys sense treballar em fan un contracte precari que no puc deixar escapar: Fer d’animadora a l’eix comercial del poblenou. Els meus companys de pis tampoc han deixat escapar la oportunitat (puc ser un pallasso del capitalisme) cobraré una pasta guai per unes hores fent el pallasso.

Ens ho passem molt bé al carrer Marià Aguiló repartint flyers del comerç del barri.

Mira.! un tontaco!- diuen.

Un tiu, amb la taja, després de prendre uns quants Larios-Cola al bar dels xinus al sortir de la feina.

-Una abraçadaaaa!!!!- diu ella- I ell l’abraça, en plan: quina cosa més tonta.

I ella...; “agafa més papelicos a veure si m’els trec de sobre”. I ell...; “osti si... que jo una vegada vaig currar repartint papelicos i és una putada que ningú els agafi”.

I ell pensa: “Ostias! ...Vamos de que guai, pero estamos promocionat el comerç. I els hi fa una mena de discurs... bla bla bla... ...i marxa.

I quan va caminant, ...pensa...

.... com fer alguna cosa per remoure la carn d’olla d’aquesta gent..., perqué, (ell) es pensava que ho feien en plan: “som gent guai”... Però ho fan perquè els hi paguen una merda.

I ell: Va al basar xinu. I compra 5 pots d’aquells per fer bombolles, pensant que els hi diria: “mira... ...vosaltres cobreu per fer això, i jo us ho dono perquè em dona la gana”.

Però... ..els espera fora d’una perruqueria, i quan els intenta donar els pots per fer bombolles salten damunt d’ell,en plan “jaja jiji.... I hi ha un tontu que diu: “mira, el socialista”. I ell pensa: “... gilipolles que ets ( a saber el que hauré dit abans).

I després pensa: “Gilipolles, aquí us quedeu vosaltres amb la vostra consciència socialista, aquest és el año del Dragón!”

LLUM, FOC, DESTRUCCIÓ!!

Teatre Museu Salvador Dalí

2011-12-06T16:23:00.000-08:00

Recordo la primera vegada que vaig anar al Museu de Dalí a Figueres. Va ser amb els meus cosins, fa bastants anys, potser jo en tenia uns 10. Recordo molt bé aquell dia: un sol d'estiu brutal, per les costes del Garraf amb el seat bocanegra, les finestres baixades i Ana Belén i Victor Manuel cantant una cançó que deia algo així com "baila baila baila bailarina" (si, si, recordo tot). Camí de Figueres. Entrar al Museu i flipar amb els dibuixos i esbossos dels cavalls, amb el cotxe que plou, amb la cara-saló. Tot allò era brutal per mi.

Un record que vaig alimentant de tant en tant, pujant a Figueres a veure el Museu. I potser és per això que recordo tant bé aquella primera vegada, perquè d'alguna manera he anat actualitzant el record. I nois, és una cosa de puta mare. El museu, crec, que està igual des de fa molt temps, però cada cop que i vas et fixes en coses noves, en les diferents etapes de l'artista i redescobreixes algunes joies. Aquesta vegada ens hem fixat en un petit cuadro que es diu "Figures sobre la sorra"1926, i ens hem tornat a quedar bocabadats amb la joia del cor que batega.

Una cosa si, quan surts de veure l'obra d'en Dalí sempre et queda aquella cosa de pensar en als genis, en la gent que fa coses, en les coses que t'agradaria fer a tu... i sempre surts una mica més lliure, no se... com amb una certa sensació de llibertat, de desinhibició. Observar les coses que feia el Salvador Dalí et fa riure i alhora fascina. Carxxxxxxofesssssss!

The Pim pam Theory

2011-11-15T17:41:00.001-08:00

Us imagineu que tot es para de cop i morim tots alhora? Així, pim pam, de cop. Molts no creiem en que hi hagi res després de la mort, però imagineu-vos una mort súbita de tot. Tota la matèria, les persones, els animalicos. Imagineu-vos un formateig de milions d’anys de vida. Una cosa de la qual després ningú podria parlar-ne, seria com si ningú pogués explicar el naixement de la vida... Ah no, això ja passa.

Fight For Your Right To Party

2011-11-05T01:12:00.000-07:00

Des del juny de l'any passat, al costat de la meva feina, estan adaptant una nau pe poder-hi fer un centre cultural i muntar alguna festa. Van fent el que poden quan tenen una mica de diners. L'altre dia es van liar una mica i van fer una festa que tenia que durar uns quants dies.Ja sabeu com va aixó... la última, la última .. i quan et dones compte has passat tres dies de festa. Al final, es veu que perquè els veïns es van queixar va anar la policia i totes aquestes coses. La meva germana viu davant i no es va enterar de res, veia que hi havia més gent pel carrer i ja està. Però a la gent li fot que altres puguin estar de festa (i el veïnat del carrer Espronceda el conec molt bé), i als governs encara més.

L'ajuntament està orgullós dels èxits aconseguits, prohibint i cancel·lant unes quantes festes últimament. L'orgull de castrar la diversió de la gent, l'orgull de ser, només ells, els qui poden decidir quan pots estar de festa: en un festival al fòrum o per la Mercè. Diuen que es per la seguretat i pel civisme, doncs bé que es preocupen ells quan juga el Barça de la seguretat i el civisme al voltant del camp. Doncs que vetllin de la mateixa manera al voltant d'una rave... jejeje no sé. Però si no volen que es faci així que aprenguin de la Tabacalera de Madrid i almenys tindrem alguna cosa intermitja. però que no acabin mai les ganes de fer raves, encara que a Catalunya cada cop costi més.

www.btvnoticies.cat

Cata de vins

2011-10-09T15:06:00.000-07:00

En una cata de vins un sommelier tasta un vi i diu:

-...mmm... té gust a raïm.

AnsioliTICS

2011-10-02T15:55:00.000-07:00

Un tiu a la feina està xungo, baixa per depressió i aquestes coses. Conec bastant de a prop el tema, el meu pare ho va passar bastant malament fa un temps. Mai sé com actuar davant d’una persona que està així paxuxa, perquè a vegades et pots passar d’animador i d’altres pots acabar tu pitjor que ell. La cosa és que a vegades la gent que està fotuda diu: “prefereixo venir a la feina, així em distrec i no estic a casa i tal....” I jo penso: joder, realment has d’estar molt fotut per preferir treballar,no? Vull dir, la gent no està bé a casa,o que?

Vale que a vegades ens compliquem la vida i no fem les coses que un vol, però voler fer alguna cosa que no vols fer perquè és realment millor que el que t'agradaria fer.... joder quin liu, però m'enteneu?

Seria com menjar-te un carmel de merda perquè ja no t'agraden els de maduixa. (crec que ara queda més clar).

Salut i peles!

2011-09-21T14:17:00.000-07:00

Sempre he pensat que estaràs sa, si compleixes aquests tres requisits:

1. Trempera Matinera

2. Banyar-se a la platja pel matí

3. Riure

Notes: A vegades he pensat que el punt numero 3 era "menjar poc". Però pensant, pensant, m'he adonat que es pot menjar normal, el que passa és que hi ha alguns que som uns animalicos. El punt 2, es podria substituir per una dutxa amb aigua freda. I el punt numero 1 no sé per què es podria substituir en el cas femení... alguna idea?

Emprenedor

2011-08-01T16:42:00.000-07:00

Estic a punt de redactar un projecte empresarial enfocat al món de la hosteleria. Crec que l’enviaré a alguna revista especialitzada en aquestes coses perquè valorin la idea i em puguin assessorar de manera correcta. De fet potser els de Barcelona Activa em podrien ajudar. Però abans de tot m’agaradaria compartir-ho amb vosaltres, i així obrir un debat o una mena de brainstrom a veure que us sembla:

Primer justificaria la idea i la contextualitzaria. És molt fàcil, ara tot comença així: “En el marc de la crisi econòmica bla bla...” Però anem al gra, anem a l’empresa en si.

Es tracta d’obrir una futura cadena de fast food amb projecció internacional, però amb una visió local. Si nois, estic parlant d’una cadena de restaurants de menjar ràpid, a lo McDonalds, però 100% catalana. Recoreu el Pokin’s? Que s’ha fet del Bocata o del Pan’s & Company? Quan estaven bé ( o Pans & Companys, com em va dir una vegada una amiga, doncs mira, hagués estat una marca més autènticament catalana).

Doncs si em diguès Joaquim obriria el: “Burguer Quim” . No em dic Joaquim però bueno, seria el meu nickname...

A Burguer Quim trobaràs les millors hamburgueses de bull blanc i bull negre, les patates al caliu de luxe i un gran assortit d’amanides: escaixada de bacallà, xató... Els Quim menús es podrien anunciar així: “mmm Quim menú!!!!” (com jugant amb el quin i el quim) No se. Les aletes de pollastre ja no molarien, la gent estaria enganxada als peus de porc a la brasa...

A veure si em doneu alguna idea més...

Roba

2011-07-02T18:51:00.000-07:00

Les peces de roba de color carn són molt lletges. Sostens, calces, mitjons d'aquells de: "és com si no portés mitjons"... No, és lleig. I les mitges estan més acceptades, però estarien al límit.

Indignat de festa

2011-06-25T16:16:00.000-07:00

Osti, que l'altre dia surto de festa i acabo en un parc fumant i bevent com quan tenia 16 anys. I com quan tenia 16 anys, escoltant discursos polítics i ideologics. I ara amb la indignació general tothom parla. Que a mi em sembla de puta mare. Que quan va començar tot el rotllo, vaig pensar que estava de puta mare, i ho segueixo pensant. Gent molt jove et parla de l'estafa dels bancs i de tot el sistema i penses: ole tú. ole tú... Encara que després potser no son gaire conseqüents, però és admirable que s'adonin de les coses i els hi interessi una mica el tema.

Doncs asseguts en un banc, un noi ens fotia la xapa de la buena, mentre un "personatge" d'aquells que sempre s'apropen a mi (els que em coneixeu ja sabeu que tinc un imán) em donava la xapa pel costat: Porque lo que no sabe la gente es lo que piensa el obrero blabla bla bla obrero bla blabla obrero...bla obrero ... Jo, mentre aixecava la cella mirant cap al costat, només pensava: "si jo la única cosa que vull és, no treballar, que he sortit de festa perquè estic fins els collons de treballar i em ve de gust beure, ballar i parlar de tonteries. Perquè si realment hem de fer alguna cosa, és acabar amb el treball. Imaginar alguna cosa millor, ja que estem amb tot això".

Poema, o algo així

2011-05-07T15:59:00.000-07:00

Es veu que plou

i unes gotes cauen lentes.

Les que fan d’equilibristes per les cordes d’estendre,

aguanten una estona, allà, a mig camí entre el cel i el terra.

Aguanten, pateixen i s’abracen, i quan ja en són prou es llencen.

No volien caure soles.

Perquè es veu que es bastant fomut això d’anar sol pels puestus,

I més en moments així.

Però si no t’has dit gairebé res quan éreu al mar,

allà, totes juntes. I t’evapores, i us torneu a trobar, allà,

en un núvol, que seria alguna cosa molt romàntica i tal,

però quan mires a baix penses, collons! Que canviïn les lleis de la física o alguna cosa d’aquestes “de liquido a gas de gas a líquido....” ostia noi! Quina putada.

Antònia Font, Casino de l'Aliança Poblenou 28/04/2011

2011-04-28T16:48:00.000-07:00

Passa el temps i “estamos grandes” diu la Carme mirant entre el públic. Una petita generació Antònia Font? No sé, no he cregut mai en generacions ni grans coses d’aquestes, però parlar de generació Antònia Font no em sembla res gaire gran. Lo ultralocal que deia en Dalí. Potser.

Al Casino L’Aliança del Poblenou, un puestu perfecte on veure concerts, els mallorquins Antònia Font han presentat el seu nou disc, Lamparetes (Robot Innocent Discogràfica 2011). L’expectació era gran (dins la cosa aquesta de gent d’aquí) i la primera jornada, de tres, dels concerts de presentació del disc ha estat a l’alçada.

Nosaltres anavem sense haver escoltat el disc, i sabent que la primera part del concert seria una cançó rere altre del nou treball. Amb un escenari molt xulu, amb lamaretes per tot arreu, han anat passant els nous temes, amb una falta de rodatge però amb una presència formidable, vestits amb una musicalitat preciosa i la suau veu d’en Pau Debon amb lletres, cada cop més, entregades a la fonètica, i no pas a la immensitat de dicos com Alegria.

Després han començat el repàs a les cançons anteriors a Lamparetes, Bamboo, Portavions, Robot Innocent, una selecció de les cançons més maques que tenen aquests cabrons, i que ens han arrencat certa emoció, potser de tornar-les a escoltar després de tant de temps, diu ella, potser perquè són genials diu ell. Més tard el moment paxanguero marca de la casa, i no per això pitjor moment. A Rúsia, Wa yeah! i Astronauta Rimador, que des d’aquella nit al Liceu ha agafat una dimensió inclassificable musicalment, han fet, allò que s’en diu: les delícies del públic. Aquell públic generacional del qual us parlava, uns sosaines trentanyerus que troben coses que els hi agrada, on refugiar-se.

Recepta crònica

2011-04-19T16:29:00.001-07:00

Al meu cole hi havia una farmàcia. Al costat de secretaria, molt a prop de l’entrada de l’escola. Hi havia una porta blanca amb un vidre translúcid, i un cartell al costat que posava FARMÀCIA. Dintre, una encantadora senyora, que ja em semblava molt vella per seguir treballant, ens atenia amb un remei màgic. El gran remei consistia en donar-te una cullera plena d’aigua i sucre. Si, si. Tu anaves amb un mal de panxa d’aquells de nen petit, et feia seure al costat de la camilla, obria un calaix on guardava un pot de vidre ple de sucre, omplia la cullera amb el sucre, posava la cullera sota l’aixeta i empapava el sucre amb l’aigua. Et prenies allò, t’esperaves una estona i ja està... ...tornaves a classe. El mateix servia per un mal de cap, per un mareig, o pel clàssic “em trobo malament”.

Tot això em fa pensar en una bona solució per a combatre les retallades en sanitat i per posar fi a la màfia de la indústria farmacèutica. I em fa pensar amb aquella senyora entranyable, que et curava amb aigua dolça i una mica d’atenció, una bona recepta crònica.

Avui pago jo, que el món s'acaba

2011-03-20T18:46:00.000-07:00

Potser només és una opinió dictada pel meu subconscient. Però no us ha semblat que aquest cap de setmana la gent tenia ganes de fer coses? ...vull dir, més coses del que és normal, tothom ha sortit al carrer, ha anat a menjar fora... per exemple, tu que estàs llegint això: has anat a menjar fora aquest cap de setmana?

Aquest migdia, en un restaurant ho parlava amb el Jordi i la Carme ( 3 persones que han sortit a menjar. El restaurant estava a petar, mai l’havia vist tant ple, divendres per la nit no vam trobar lloc per sopar...) ... bueno, com deia: aquest migdia parlavem d’això, i crec que el motiu principal d’aquest fet tant mediterrani, però últimament insòlit, de sortir al carrer i gaudir una mica del menjar i beure, es deu, principalment, a l’atac mediatic dels últims dies. Vull dir: totes les imatges que ens arriben del desastre de Japó, ens fan sentir aquesta continua sensació, que som una merda pinxada en un pal, que et passes la vida comprant una casa i guardant diners per si de cas i després arriba una onada i s’endu tot a prendre per cul, que penses: avui no vaig a sopar amb els meus amics, i demà et penedeixes... No se nois, que dieu? Heu notat això aquest cap de setmana? o vosaltres sentiu alguna cosa semblant? o penseu que simplement és perquè a fet solete, i que al final fer unes braves no és algo tant profund...

Cuentu nº1

2011-01-06T16:56:00.000-08:00

Quan va donar la volta només va veure la llum, com una estrella. Es va quedar quiet, i va començar a gratar-se el cap. No sabia si allò havia estat fruit de la seva imaginació. Arriba a casa capficat, i saluda automàticament a la Maite, qui menja una poma asseguda sobre la seva cama dreta, al sofà. -Et passa alguna cosa Marc?- li pregunta ella. –No... res...- No fotis titu, estàs raro... que passa? En Marc torna cap al sofà on està encara la Maite, que a perdut tot el interès per aquella poma. Seu a terra i recolza l’espatlla a la part inferior del sofà, quedant-li el peu de sota el cul de la Maite a tocar de les espatlles. Té la mirada perduda, i es va passant la punta de la llengua pels queixals inferiors, com si els contés. Es fa un silenci pesat, ella no vol insistir i li deixa temps, però en Marc ja fa més de 5 minuts que no diu res. La Maite li toca el cap, mostrant comprensió, entenent que està passant alguna cosa greu. No vol començar a imaginar coses i... –Que passa Marc? En Marc arrenca a plorar, amb uns gemecs que alteren de manera alarmant a la Maite. –Tiu que passa?- No pot parlar, la plorera li fa moure tot el cos i li tanca les cordes vocals. La Maite l’abraça, i sense saber per què, o simplement per empatia, es posa també a plorar. Tots dos abraçats a terra, plorant, formen una imatge pictòrica d’alt contingut dramàtic.

La Cristina sempre és la última en arribar a casa, i fot uns portazos de collons. Deixa les claus a la capseta que hi ha a l’entrada i veient el panorama es queda glaçada. –Que passa tius!?- No sap que fer, els mira des del marc de la porta amb la jaqueta a mig treure i immobilitzada, en una postura força estranya. La Maite aixeca el cap, amb els ulls plorosos i mira fixament a la Cristina, qui continua amb el moviment de treure’s la jaqueta a càmera lenta i flipant amb l’estampa. –Hey! que passa!?- El Marc aparta la Maite amb suavitat i s’aixeca. Agafa les claus, el mòbil, la cartera i surt disparat de casa.

La Maite s’ha quedat a terra i mentre s’eixuga les llàgrimes veu com la Cristina es deforma al seu costat per la quantitat de llàgrimes que encara queden als seus ulls. La Cristina l’agafa per les espatlles i li fa una abraçada. La Maite comença a dir en veu baixa:-... no se... no se... no se...-Va... tranquil·la. Li diu la Cristina. Vols que et prepari un cafè i després m’expliques? Sense que la Maite contesti, al Cristina s’aixeca i va cap a la cuina. Encén la Nexpresso, expulsa la dosis vella, introdueix la nova i s’encén un cigarro mentre espera que s’escalfi la cafetera. Als pocs segons apareix la Maite amb actitud perduda... –Escolta Cristina... que no sé que passa... és el Marc que...

–No et preocupis tia, ara m’expliques.

–Però... és que no... no se res... que ha arribat a casa i ...jo estava...

Totes dues giren al cap bruscament buscant el soroll de la porta de fora al tancar-se. Un segon moviment de cap orientat cap a la porta de la cuina les permet observar que en Marc està clavat al mig del passadís, mirant cap a elles dues, amb una cara de boix considerable i amb la camisa xopa de suor. Les dues noies es caguen de por, es una situació tensa i la Cristina aixecant els braços crida: –Em podeu explicar que collons passa nois!? En Marc sembla indignar-se amb la pregunta i amb el to en que la Cristina ha pronunciat aquelles paraules i de sobte arrenca a corre cap a la cuina espitjant a la Maite i separant amb els dos braços a la Cristina, que estava recolzada al marbre de la cuina. Obre un calaix i treu un ganivet curt però molt afilat. Abans que la Cristina pronunciï les paraules: -Que cony fas, tarat!? En Marc s’ha tallat les venes del braç esquerra i espantat per la sangria cau de genolls a terra i perd el coneixement. La Cristina té les paraules “que cony fas, tarat?!” circualnt per totes les ramificacions nervioses del seu cos, i les sent a dins seu però no surten de la seva boca. La Maite, comença a cridar com una boixa i seu a terra arrossegant la cama per la sang que cobreix pràcticament tot el terra de la cuina.

-Ostia! Ostia! –crida la Cristina. Truquem una ambulància! Ostia! SI US PLAU! AJUDA!-enfocant la veu cap a la finestra de la cuina.

La Maite reacciona, com si es despertés d’un mal son, s’intenta aixecar, però llisca amb la densa sang del terra. Surt de quatre grapes de la cuina i agafa el mòbil. –Quin cony de numero és el de l’ambulància!? Merda, on truco!? La Cristina surt també de la cuina –No se... el 061 o jo que sé... Les dues estan al límit de les seves possibilitats i comencen a plorar de manera histèrica. Obren la porta del replà i comencen a picar als veïns. L’estona es fa interminable fins que el veí de davant obre la porta espantat. Veu a les seves veïnes plorant com boixes, una d’elles plena de sang. L’home entra corrents a casa i seguint els dits de les dues noies arriba a la cuina on veu a en Marc tirat a terra amb els braços en forma de llaç per sota el seu pit. L’home, amb una serenitat admirable, incorpora el cos d’en Marc en el moment que obre els ulls trobant-se cara a cara amb el seu veí.

-Que passa noi? –li pregunta suaument l’home.

En Marc entra en un estat de xoc quan intenta aixecar el braç esquerra. L’home de seguida s’adona de la situació, i després de veure aquell tall allà, comença a exaltar-se de manera continguda. Gira el cap i veu a les dues noies a la porta. –Heu trucat a l’ambulància?

-Ostia! Ostia! Merda... –diu l aMaite- Ara truco... ara truco...

L’home posa en alt el braç d’en Marc i demana a les noies que es tranquil·litzin, que no passa res, que enseguida estarà l’ambulància aquí, i que tot anirà bé.

A la sala d’espera del Hospital del Mar només estan la Maite, la Cristina i el seu veí. Tots tres en silenci, es seuen amb l’esquena cap endavant i els braços damunt els genolls. -Voleu un cafè? -diu l’home amb una veu amable. S’aixeca i espera una resposta... La Cristina es recolze al respatller i sense mirar l’home diu -gràcies... el que passa és que si prenc cafè... necessito un cigarro... –Va, doncs sortim un moment a fumar, ens anirà bé- diu l’home.-Que fas Maite?

-Gràcies, però em quedo aquí, aneu vosaltres, no us preocupeu...

Mentre la Cristina i el veí s’allunyen per l’ample passadís, la Maite s’aixeca i mira a través de les vidrieres la foscor del mar, i les quatre llumetes que hi floten. Tot i que ja han passat gairebé 3 hores des del incident. la Maite no s’ha parat a pensar que ha passat realment. De fet, no sap que ha passat, no recorda si el Marc li havia dit alguna cosa, no recorda exactament que cony ha passat. S’atabala, s’agobïa i es passa la mà per la cara constantment. Al moment surt una infermera d’una porta i es dirigeix cap a la Maite. –Hola, es vostè familiar d’en Marc Graupera? li pregunta la infermera, en un to afable.

–Si bueno... sóc la seva companya de pis, estava amb ell ... quan... bueno... quan s’ha ... fet mal...

-Al entrar ens han dit que s’havia tallat ell mateix les venes... –la infermera deixa la frase a l’aire i espera que la Maite expliqui alguna cosa més.

-Si... si, estavem a casa i ha entrat a la cuina, on estavem una amiga i jo i ... si si, s’ha tallat les venes...

La Maite no sap que collons dir, i mira constantment cap al passadís esperant veure la Cristina i el veí com tornen de fer el cigarro. –Mira,-continua la infermera- hauríem de posar-nos en contacte amb algun familiar directe per conèixer una mica la seva situació... familiar... de feina ... no se alguna cosa que ens pugui ajudar a saber perquè ha fet el que ha fet. Ara mateix està fora de perill, li hem donat uns calmants però en quan es desperti podrà anar cap a casa... Vostè ens pot dir alguna cosa, sap si estava passant una mala situació? ... t’havia explicat alguna cosa?

La Maite es posa molt nerviosa, li comencen a suar les mans i posa cara d’estar totalment anada. La situació la supera, no sap que dir, realment no sap res...

-Hola, està bé? –diu la Cristina que arriba corrents, arrossegant els peus.

-I vosté és...? –pregunta la infermera. El veí s’ha quedat apartat, a pocs metres, per respecte no vol entrar a la conversa, però escolta les veus de fons.

-Jo sóc una companya de pis d’en Marc, compartim pis tots tres –senyalant amb el cap a la Maite.

-I vosté sap si en Marc estava passant una situació... no sé... complicada...?

-Ostres no sé –diu molt convençuda la Cristina- quan vaig arribar a casa vaig trobar-me la Maite i en Marc abraçats i plorant, després ell va marxar i...

-O sigui que va parlar amb vostè? –diu la infermera mirant a la Maite.

A la Maite fa estona que la situació l’ha superat i roman immòbil amb la mirada perduda a l’espera que s’acabi aquest malson.

Afers interiors

2011-01-06T16:37:00.000-08:00

No molestar.

Sentir-se malament pel que fas.

Sentir-se malament pel que no fas.

No saber dir "NO".

Dir que “no” i cagarla.

Cures que toquen, A servian film i Sánchez Dragó

2010-10-28T22:32:00.000-07:00

D’acord, moralment entre nosaltres, no acceptem l’abús sexual de ninguna persona i encara menys d’un menor. Aquests dies sembla estar una mica de moda el tema de fer-ho amb nens i tal. Si, es veu que som tant... ...”així”, que fins i tot en temes de moral creem tendències. Ara toca això, igual que fa uns 5 anys va tocar la anomenada, violència de gènere. No sé, potser sóc jo que m’hi fixo, és com quan tens a prop una embraçada, i de cop i volta comences a veure embraçades per tots els puestus, i dius:-osti, està tothom embraçat... No. és perquè t’hi fixes.
La cosa és: per que? Per que ara toca aquest tema? Després dels abusos dels cures i de la brutal-xunga-béstia A Servian Film, arriba el llibre del Sánchez Dragó... que passa?

Comentant A Servian Film (de la qual, la millor crítica que he sentit és la que va fer el LLure només sortir del cine –és una pel·lícula per no explicar.) uns amics deien, que no molen aquestes coses perquè es normalitzen, que no s’haurien de tocar aquests tabús d’aquesta manera... Jo, no sé, com sempre, però penso que està bé comprovar que encara ens impacten algunes coses, com a grup i hombrecillos que som. Vull dir, que a part de les putes crisis econòmiques i tonteries d’aquestes, ens tenim que seguir currant la moral i tot això, i que no es tant senzill com dir: -doncs ara som de moral cristiana, doncs ara no-. No sé... que dieu?

Coses que no entenc

2010-09-30T16:35:00.000-07:00

El valor de l'or
La forma de puntuar del tennis
El Salvame
El cervell
D'on surten els mocs
El Piromusical
Internet
Per que tinc que dormir, si tot segueix funcionant
El Hormiguero

Viure a Barcelona i tenir els pebrots que t'exploten

2010-07-28T00:26:00.000-07:00

http://www.bcn.es/catala/chome.htm

Si nois, l’empresa encarregada de la publicitat de l’ajuntament de Barcelona ha tornat a fer una d’aquelles originals i socioguais campanyes que aconsegueixen inflar-te els pebrots, però que, amb un exercici de reflexió, i donant-li la volta a la cosa, aconsegueixen un efecte d’antipublicitat. Ja ho van aconseguir amb la campanya de “Barcelona, la millor botiga del món” on ens deien clarament que a Barcelona tot es pot comprar i vendre, i que els ciutadans (i ciutadanes) érem, simplement, consumidors.

Ara han tornat per anunciar una nova llei de civisme. I ens tornen a regalar una magnifica campanya que podem fer servir en contra de les accions de l’ajuntament. "El mal ús de l’espai públic", tindran morro! Són els primers que ens claven hotels en antic sòl públic, els primers en organitzar fires que ocupen via pública, com el G3, perquè quatre tontus s’enviïn fotos amb el mòbil, mentres tu no pots passar pels puestus. Són ells que ens munten un bicing sense que hi hagi un sol carril bici decent (decent vol dir, que no s’acabi de sopetón, que no hi hagi tanques publicitàries al mig...). Bueno, i totes les coses que us trobeu cada dia, quan agafeu el bus, el metro o simplement aneu caminant.

Per això, proposo organitzar un comando per començar a enganxar cartells amb el logo de la campanya “A BARCELONA TOT HI CAP PERÒ NO TOT S'HI VAL” allà on trobeu que s’està fent un mal ús de l’espai públic, i fins hi tot, tenir algun contable que calculi la pasta que tindrien que pagar en multes. Així nois, ens tenim que organitzar, necessitem algú que tingui poca feina i des del treball pugui imprimir 2000 fulls d’enganxina amb el logo. I un petit exèrcit, també de gent amb poca feina, que vagi enganxant els logos pels puestus.

Organitzem-nos ara! Bueno si us pilla així com de vacances ho podem deixar per després. S’accepten idees.

Emo Rock

2010-07-13T16:41:00.000-07:00

S’ha acabat la segona temporada del Casal Rock, i a casa hem intentat no perdre’ns ni un capítol. No se nois, m’agrada, m’emociona moltíssim. Hi ha capítols en els quals no paro de plorar, i pensareu: que tontu. Doncs mira si, em posa tontu. Penso que és un programa de puta mare, en molts sentits, cada cosa que passa allà, cada persona que hi surt, cada cançó que sona... no sé, tot sembla lligar a la perfecció.

... no tinc gaires coses a dir, però em sembla just que un programa com aquest es mereixi una entrada a drapdecuina, i felicitar a tota la gent que el fa, el veu i el plora... que som uns quants. (L’altre dia al treball, tots els que el van veure em van assegurar que també van plorar, veieu? Alguna cosa té).

Un petó a tos els viejunos!

Els 30 de la crisis

2010-06-06T02:59:00.000-07:00

Avui, llegint el periodico, he vist que la nova responsable d'economia d'aquest diari, Olga noseque, va néixer al 1976. Em quedo pensant una estona... i m'adono que les persones que comencen a fer coses a la vida s'apropen perillosament a la meva edat. Aquest agost faig els 30, i de moment no sóc director de ninguna cosa. De fet, no vull ser director de res, perquè de la manera que soc seria incapaç, però... no se nois, algo no? Treballo en un magatzem des dels 18 i no té pinta de canviar res. A vegades em cabreja pensar que m'estic convertint en el meu encarregat, acabaré sent com ell...???

L'altre dia, en un impulso d'aquests de "vaig a buscar feina" , vaig obrir l'infojobs o una pàgina d'aquestes, i de totes les possibilitats de feina, no sabia ni on cony picar, al final vaig decidirme per picar a logistica (el que tota la vida ha sigut mozo de almacén) i efectivament totes les ofertes eren d'aixó, de mozzo de almacén. Vaig apagar l'rdenador i vaig anar a dormir. I penses, la feina tampoc és tant important tiu, tens una novieta guai, uns amics, una familia, uns bons àpats, concerts, no ets drogadicte, (bueno una mica alcoholic), no tens deutes... no se... comences a pensar en les coses bones...

A vegades penso, ostia la vida em va bé, només em passa algo (algo=malalt, familia xunga, dolores, fins la polla del curro...) Us faré una formula:

V=10-X

vida=V
algo xungo = X

Doncs m'adono que la X és sempre variable i que a vegades conviuen varies X, però només li dono importancia a una. M'enteneu?... no se si m'explico. Però aqui ho deixo.

The Dislèpcia, Elèctric Bar, 24 abril de 2010

2010-05-06T14:26:00.000-07:00

Gràcies a tots, va ser una passada!

Drapdecuina

2010-04-19T15:31:00.001-07:00

Gravat per la Carme

Coses dels cotxes

2010-03-19T19:15:00.000-07:00

Des que tenim cotxe a casa, va creixent la meva cultura automobilística. Avui, dinant amb els companys de feina, he descobert que es diu “eleva-lunas” eléctrico. Quan jo sempre havia dit elevaduras eléctrico. Si és que no hi ha res com ser cateto, per sort m'han dit que sé dir correctament alló de cierre centrifugado. Ara m'han d'explicar com va aixó de les puertas: 3 y 5 puertas... encara no ho entenc...

Efecte-Dosmil

2009-12-31T02:12:00.000-08:00

Els que estem una mica tarats ens encanta fer llistes de discos, cançons... i tot aixó. Tot i ho malament que es passa en el moment d’anar descartant coses, o de pensar que et deixes alguna, és un plaer fer llistes. Aquest any és obligatori fer el llistat de lo mejor de la década, aquesta que encara no sé com es dirà, si els dosmil, la primera, segle XXI... no sé... jo l’he titulat EFECTE DOSMIL. He decidit gravar un cd amb les cançons que s’han fet entre el 2000 i el 2009 i que més he escoltat. Com és un cd que vull regalar a la familia i tal, he decidit posar, només, música en català i castellà i centrar-me en el pop (rotllo, cançons que puguin agradar a tothom). Deixant de costat grans grups internacionals, i d’altres grups nacionals que han marcat una mica la meva vida els últims anys, com o’funk’illo, La Escepción o la Mala Rodriguez entre d’altres.

Així doncs, el cd ha quedat de la següent manera:

El fet de començar amb Antónia Font vol dir alguna cosa, que ha estat un d’aquells grups que m’han acompanyat durant tot el 2000 i que es van carregar qualsevol prejudici que pogués tenir d’escoltar música en català, obrint així un nou horitzó, on he gaudit moltíssim d’escoltar la música que es fa per aquí. Portavions és una cançó pop perfecte, era molt difícil triar-ne una de sola, i he tingut que incloure també Dins d’aquest iglú. De la mateixa manera que Antónia Font em va lliurar de tots els prejudicis, amb La Buena Vida em va passar el mateix, però amb el pop independent espanyol. Encara recordo la primera vegada que vaig escoltar el disc Hallelujah!, a la biblioteca de Bogatell, m’el vaig escoltar tot sencer assegut en un sofà, sense fer res més, em van enfonsar amb la seva tristesa i Qué nos va a pasar és només una pedreta d’una joia de disc.

La suma perfecte de la música feta aquí i gravada a casa és El Petit de Cal Eril, que amb la seva maqueta i els seus concerts em van enamorar des del principi. D’aquella primera maqueta n’he extret Mel, però no m’he aguantat i també he inclòs el primer tema del seu disc de debut ...i tantes figues, una cançó immensa i lluminosa. Amb tots els prejudicis pel terra em rendeixo als peus d’un grup pop per excel·lència, Love of Lesbian, que em van enganxar amb la seva cançó Dónde solíamos gritar, és impossible escoltarla i no cantar com un boig. Tú, Garfunkel va ser el tema que em va despertar la curiositat per un artista que portava molt de temps fent coses que no em cridaven l’atenció, The New Raemon ha aconseguit amb dos discos trobar una fórmula popular, senzilla i de qualitat, la seva música enganxa molt. Un altre grup que enganxa més que l’heroïna son Mishima, el seu últim disc, Set tota la vida que no s’acaba mai, i mira que és tontu i fàcil, doncs així són les coses. He posat la de Qui n’ha begut, recurs fàcil.

La Marea és un dels millors temes que podeu trobar a Un día en el Mundo, el primer disc dels escoltadísiims Vetusta Morla, potser algun dia me’n penedeixo d’haver inclòs a aquesta gent, però he d’admetre que els he escoltat molt. Un carinyu especial també per Zenet i la seva revisió del bolero Soñar contigo, un tiu que viu per la música en directe, i aquesta dècada ha estat la de la música en directe VS els cds. Amb gent com aquesta, clarament, guanya el directe. Amparanoia m’ha acompanyat molts anys de la meva vida, sempre ha estat allà, amb concerts íntims acollonants, amb música festiva... però sobretot amb un talent de carrer, amable i senzill i una llarga carrera que arrodoneix amb Ven. Una cançó que segons la Carme, compleix una mena de cànnon per ser una gran cançó. Un altre grup que m’ha acompanyat molt a mitjans del 2000 van ser els Delinqüentes, han demostrat que el flamenc, les xirigotes i el caxondeo és més popular del que ens pensavem. Però a part de tota la broma El Aire de la Calle, és realment una obra mestra, podria estar en el top ten de les cançons més perfectes de la meva vida. Queda dit.

Va haver un temps en el que, amb l’Alex, vem veure una vegada per mes a Muchachito Bombo Infierno. Vamos que nos Vamos és un disc brutal, perfecte, el pots escoltar des del principi fins al final sempre que vulguis, i Luna sempre serà un himne, paw paw paw!!! Un grup que als seus inicis vaig tenir creuat van ser els Manel, suposo perquè tothom deia que eren molt bons, i no volia admetre que tots s’haguessin adonat abans que jo. Igualment, fins que no vaig escoltar Al Mar, em van costar molt, i fins i tot ara he de reconèixer que tenen molt bones cançons, però el disc sencer em segueix sense convèncer... però... és que és poesia en estat pur... aish.... quina ràbia. A l'última part del cd se m’han acomulat aquelles cançons que m’han marcat molt aquests últims anys. Amb Pascal Comelade, em vaig tornar loco buscant els seus discs. Música primitiva, inspiradora i deconstructora, Sense el Ressó del Dring, una fardada para las masas. Joan Miquel Oliver també m’ha servit com a inspiració, també primitiu, buscant un pop tontu, íntim i alhora universal. Ell i el seu món m’han animat a fer moltes coses, i Foto és la meva preferida.

I per acabar dos homes que vénen de dècades anteriors però que, per raons d’edat jo he descobert en aquesta. L’Adrià Puntí, del qui penso que és un artista inigualable, he triat una cançó que també ve de dècades anteriors i així de rebot puc incloure el nom de Quimi Portet de fons, doncs la cançó original és d'ell. Flors i Violes cantada per en Puntí és una puta obra d’art . Finalment l’Albert Pla i el seu Somiatruites, una cançó de bressol que em va matar de gust des del primer moment que la vaig escoltar.

Doncs aquí està el cd, dedicat a tots els que heu compartit en algun moment aquestes cançons amb mi, o sense. Cançons que sempre han estat allà i que no m’han fallat mai... i ara que repasso, m’adono que gairebé totes són d’amor. I és que hi ha coses que ni l’efecte dosmil podran destruir mai. Us estim a tots!

Tots els que vulgueu rebre el cd a casa, només m'heu d'enviar un mail amb la vostra direcció i us l'enviaré encantat... és gratis he? (medeskibcn@hotmail.com)

(Quan dic tots, sou tots, encara que no us conegui, si heu llegit tot aquest rotllo us mereixeu un cd)

The dark side of the moon

2009-10-09T15:37:00.000-07:00

El Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Sitges segueix sent una d’aquelles cites que no falla. Jo sempre em deixo guiar per un gran amic i millor cinèfil, el Victor, i aquest any m’he deixat portar en una jornada d’entresetmana amb dues pel·lícules Vengeance i Moon. Més enllà del clàssic ambient frikoide del festival, que per sort, encara no s’ha perdut, i es manté... aquella exaltació cada cop que surt l’anunci del festival, títol de la peli, crèdits, nom de les productores, directors, etcètera... Tot molt cutre i amb pudor a suat a les sales, és l’encant del festival.

En l’emblemàtic Retiro de la vila, amb la Carmeta i el Victor, la jornada va començar amb Vengeance, una pel·lícula del director Johnnie To, que es veu que és un crack en fer pelis d’acció i tal. Ens ho vam passar de puta mare amb aquesta peli, tiros, matones i conya.. Qui es pren una peli d’acció en conya demostra saber que està fent, i s’agraeix.

L’altra va ser Moon, de Duncan Jones (que no diré que és el fill de david Bowie... merda! ja ho he dit). Presentada a concurs i molt ben acollida per la crítica. La veritat es que és una delícia de film. Té un to de cinema de ficció clàssic... no se... els plans, els moviments... l’estètica, diríem. A mi em va faltar una mica de res perquè fos un peliculón, però s’ha de dir que es un bon tros de penicuna. Una de ciència ficció amb un toque psicològic, tracta de la soledat d’un home que treballa a la lluna i de com acabem els essers humans de desquiciats en 3 anys de soledat. Però deixa entreveure moltes més coses, el futur, la moral, la informació... i tot portat per un sol actor... brutal. A si, i per una banda sonora de cullons.

Associació de Constructors d'Iglús de Catalunya

2009-10-06T12:45:00.000-07:00

Un dia la Crame va veure per la tele un tiu que formava part de l’Associació de Constructors d’Iglús de Catalunya, si, si. L’home explicava... ...doncs... aixó... el que seria l’associació. No sé com, un altre dia va sortir el tema amb l’Elies i la Mercè, i va resultar que l’home en qüestió és parent de l’Elies. I si, ens va ratificar les activitats de dita associació. Fa poc ho vam estar comentant amb la Mireia i el Borja, i ens miraven amb cara de paisatge. Avui, no sé com, m’ha vingut al cap el tema i he mirat per l’univers internete... i efectivament, existeis l’Associació de Constructors d’Iglus de Catalunya.

http://www.ohmamiglu.com/

Si ets andorrà, t’hi pots apuntar?
Que fan als estius? van com a representació de Catalunya pels puestus, fent iglús?
Si voleu més informació, aquí us deixo l’enllaç.

També he trobat un video, una mica macabra... ja veureu... més que res per l’enllaç de notícies... xungo.

Amb tot el respecte per la gent que hi forma part.

Akron Family al BAM 2009

2009-09-24T19:50:00.000-07:00

Al BAM hi ha un concert, que em fa por... podria ser un gran concert. Només depén de la gent, jo estic per pujar a l'escenari i ajudar-los. Ed Is A Portal és un tema d'aquells que dius... és brutal, té de tot. Però en directe fa por, si la gent no s'hi entrega. jo estic per pujar a l'escenari com un boig... jejeje... no sé, ja veurem.
Per cert, jo al principi cantava "where is Apollo!"... és el que té l'anglés.

Akron Family actuen el 26 de setembre a les 00:15, a la Plaça Reial.

Mercè 2009

2009-09-22T15:33:00.000-07:00

Aqui us deixo el plandecuina de la Mercè 2009, els artistes que estan en negreta són imprescindibles, ningú us parlarà mai més si us perdeu algun d'aquests concerts. La resta, són prioritats personals, que podràn canviar si alguna persona amb criteri, i una cervesa a la mà em recomana una alternativa. Com podeu observar he descartat tot ho del Fòrumhuelemal, perquè veig molt improvable anar-hi (les hores, la gent... etc...) Tot i que recomano la nit del dissabte amb Dirty Projectors, We are standard i la terrible Terry Lynn... si hi aneu m'ho dieu.

Bona festa major!

23 set.
21:30h petit de cal eril (pl. rei)
23:30h baba zula (st. jaume)
00:15h the duke & the king (pl. rei)
dani nel·lo (ciutadella)

24 set.
21:30h terrakota (catedral)
22:00h tonino carotone (raval)

25 set.
22:30h anthony joseph & spasm band (catedral)
00:00h los fulanos (catalunya)
shantel (raval)

26 set.
19:30h manel (dam)
21:30h pony bravo (pl. rei)
22:30h the pepper pots (catedral)
00:15h akron family (pl. reial)

La increïble història dels dos calçotetes enganxats

2009-09-15T16:18:00.000-07:00

Avui he portat la moto al taller, allò de les revisions i aquestes coses. És un bon moment per fer neteja del cofre, que normalment està ple de merda. Entre un xuvasqueru, bosses(caca) de plàstic, funda d’ulleres i merda en general, he trobat uns calçotets. Pensareu, quin tiu més guarro... doncs un altre dia us explico el per que tenia una vegada uns colçotets al cofre...

Els calçotets dels quals us vull parlar avui, són uns que em vaig comprar a l’H&M fa dos mesos. Resulta que em vaig comprar un pack de tres gallumbos baratos al H&M de Porta Ferrissa, i quan vaig arribar a casa, dos dels calçotets estaven enganxats amb els clips detectors aquells. Vaig pensar, no passa res titu, un dia els portes al H&M de Glòries, que et queda més a prop, i que li treguin el detector. Els vaig fotre al cofre de la moto, i em van acompanyar uns quants dies per Barcelona. Un migdia vaig sortir del curro i vaig anar al H&M de Glòries, vestit del curro amb una bossa de plàstic amb el tuper, els coberts, dos calçotets enganxats i el tiket de compra. Al entrar a la tenda, evidentment, va pitar el puto detector, i tothom es va girar cap a mi. No tenia la pinta més adequada per anar de compres, però amb seguretat em vaig dirigir a una dependenta, que pujada a una escaleta mirava com treia, de la bossa de plàstic, la forquilla d’entre els calçotets enganxats...txxxcriisssshhstxxx, (bossa de plàstic(caca)).

–Mira, que em vaig comprar això (per no dir calçotets) i resulta que té el detector, a veure si me’l podeu treure... i ella: -Ho sento, però aquí no treiem aquest tipus de detector, hauries d’anar a Porta Ferrissa. No pot ser, cullons!. Resignat, i tornant a col·locar els calçotets entre el tuper i la forquilla, intento sortir per una de les portes PIPIPIPIIIII!!!, el puto detector... i la porta, d’aquelles automàtiques, no s’obre. Torno enrere PIPIPIIIIII!, i torno a provar, PIPIPIIII! m’adono que hi ha un paper que diu “POR LA OTRA PUERTA” i torno enrere PIPIPIPIII! i mentres em dirigeixo a l’altra porta, noto les mirades de la gent, i busco la complicitat de la dependenta, que està allà, pujada a l’escala partint-se el cul de mi, i jo li somric i... PIPIPIPIIII!!!

Mercè Hernández

2009-09-07T16:16:00.000-07:00

La Mercè sempre pintava, però a ningú ensenyava els seus cuadros, i va un dia i es presenta a un concurs on cerquen nous artistes i tal... i va i la tia guanya el concurs, i pot exposar part de la seva obra a la Sala Parés. I tots flipem i estem contents, perquè ella està contenta d’ensenyar el seu art, i que la gent digui: -cullons!- I li compren 4 dels 5 cuadros exposats, el mateix dia de la presentació.
I jo, que feia temps que no sentia emoció per veure algo i tal, m’emociona i em fa il·lusió i aquestes coses que passen quan sents que una altre persona està contenta de veritat, pel reconeixement i tot allò...

Don't stop til you get enough

2009-06-30T11:09:00.000-07:00

Un dia vaig anar a casa d’un amic, el Chus, que li deiem Chus perquè es semblava al Shuster, sense bigoti es clar, teníem 10 anys. I vaig descobrir que era un flipat del Michael Jackson, es feia ell mateix uns guants, i tenia un barret, i ballava, feia el moonwalker i és tocava el paquet amb estil, la veritat es que ho feia de puta mare. Sempre recordaré aquell moment, no se per que... Estavem a casa seva perquè volíem fer una peli del Freddy, i m’estava fent una mascara amb guix, sabeu? allò que t’has de quedar quiet i et van posant tires de guix per la cara, i després es seca i mola...
També recordo, en un camping amb la Carme, mirant dos penjats que teníem davant de la tenda. Van començar a fer la cançó de Billie Jean amb sorollets de la boca.
En una festa, sonava Thriller, i em vaig fotre dins d’una bossa de basura que hi havia per allà i vaig sortir de la bossa trencant-la, com en el video.

Perquè, d’alguna manera, sempre ha estat entre nosaltres, ara portem uns dies escoltant les seves cançons. Poseu la música ben forta, que ens escolti allà on estigui.

"gus-vé"

http://www.youtube.com/watch?v=4_hz2am90Hk

Consells

2009-06-18T16:25:00.000-07:00

Com ja sabeu, drapdecuina és un lloc ideal on trobareu sempre els millors consells. Us recordo alguns dels consells que han fet la vostra vida molt més còmode, com per exemple, que mai us dutxeu deixant un ou fregint-se, o que si la casa fot pudor a peix podrit heu de mirar el microondas, no sigui cas que hi hagués un escamarlà que vas descongelar fa uns dies caigut pel fons.

Avui, us donaré un nou consell, super útil, per tots vosaltres: “no porteu mai un tupper amb caldo de peix recent fet dins una bossa plena d’altres coses penjada de la moto”. Entenc la proximitat de les experiències que explico en aquest blog, amb les que us sentiu plenament identificats, sóc conscient, i per això em sento amb l’obligació d’alertar-vos del perill d’aquesta quotidiana activitat. Qui no ha tingut que portar mai un caldo de peix recent fet en moto?

El meu consell és que deixeu refredar el caldo del tupper. Perquè, sabeu que passa si no ho feu? Doncs que el vapor del caldo es va concentrant en l’espai lliure del tupper, fins que l’aire comprimit fa saltar la tapa, amb un pet, i si vas amb moto, amb una bossa penjada entre les cames xorrejant caldo de peix, la gent dels cotxes del voltant et mira raro. I tu, mires a sota i veus el percal, i intentes tapar de nou el tupper, i veus que la bossa està plena de caldo, i que en aquell caldo s’està bullint una samarreta, un pebrot verd, músclos i les claus de casa, i esperes que es posi vermell algun puto semàfor, que normalment el pilles en vermell. Per cert, amb això dels semàfors em passa una cosa rarísima. El verd, o el vermell del semàfor, duren força estona més que l’ambar.. no? Doncs com pot ser que passi la majoria de semàfors en ambar? O sigui, sóc capaç de recórrer Barcelona en una dimensió del temps, que coincideix amb la dimensió del nano-segón que dura l’ambar dels semàfors. Potser estic en un portal del temps desconegut.. no se...
Psd: Perdoneu per no preocupar-me el més mínim d’escriure bé el color aquell taronja dels semàfors

Pandèmia

2009-04-30T00:40:00.000-07:00

Pandèmia

Cada dia moren mil persones treballant. Cada dia moren dos mil persones amb un tret al cap. Un tret que ha disparat un arma fabricada amb els nostres diners. Cada any moren milers de nens, explotats i esclavitzats per empreses que ens venen coses que necessitem moltíssim. Cada minut mor una persona gran perquè ningú li fa ni puto cas.

Ja ens podem posar la mascarilla al cor, al cervell o a la punta el nabo que no hi ha vacunes per tothom.

Mis Documentos

2009-04-03T16:51:00.000-07:00

He trobat a Mis Documentos un comentari que vaig fer a propòsit d'una xerrada, a classe, amb l'escriptor Enric Larreula. Aquest tiu és un crack, i si el podeu escoltar alguna vegada, millor que llegir-lo. Aqui ho deixo.

Xerrada d’Enric Larreula: Escriure pels colzes
Un cop vist tots els anuncis de productes per mantenir el cos saníssim sense fer res, els concursos de preguntes surrealistes i després d’haver llegit els infinits i repetitius missatges sms que la gent envia durant la peli porno de la matinada, vaig al llit amb la intenció de dormir i somiar.

Estès al llit començo a pensar.

A vegades són pre-somnis, de vegades són reflexions o senzillament llargs diàlegs a propòsit d’alguna cosa que m’intriga en aquell moment. Quan tot això s’allarga, i els diàlegs interns es posen interessants sorgeix la imperant necessitat d’escriure. Fa mandra aixecar-se, però no puc més, és com si sabés que mai més seré capaç de pensar allò mateix.
Ah! No m’aguanto més! M’escric a sobre!

És cert, l’Enric Larreula té tota la raó, quina felicitat, quin plaer escriure. A més ara tinc una lamapareta a l’escriptori que il·lumina amb encant aquest gran moment i em transmet ganes de seguir escrivint. Inspiració? No ho sé. No crec que la inspiració sigui quelcom diví, segurament el senyor Larreula també comparteix allò que deia Picasso: “la inspiració arriba treballant”. Aquestes afirmacions són pròpies de persones amb talent; una mena d’inspiració constant. La resta de gent hem de seguir creient amb la inspiració que, en realitat, són petits moments de talent.

Inspiracions a part, escrivim i gaudim escrivint. “T’ho treus de dintre” i reneix fora teu d’una manera gairebé aliena que permet una gratificant interrelació amb tu mateix.
Escriure “representa fidelment el que pensem”, escrius tot allò que passa dins teu. No tens ninguna necessitat d’escriure quan et fas un tall a la mà, la necessitat d’escriure està motivada per la sensibilitat de cadascú i porta en si mateixa una qualitat terapèutica.
Per contra, cal tenir en compte la besant autodestructiva que pot tenir escriure, una consideració que segurament Enric Larreula no compartiria, però això ja ho escriuré una altre nit.

Botes d'aigua

2009-04-01T16:53:00.001-07:00

Avui he vist un tiu amb botes d'aigua.

Gent xunga

2009-03-18T06:57:00.000-07:00

Coneixia un tiu que robava motos, cotxes, que venia pastilles i algo de farlopa. Que sortia per les nits de festa per barallar-se amb pardillos. Que tenia una manera de pensar força xunga i que una vegada em va pegar un cop de puny. Ara, m’ha tornat a pegar, però aquest cop vestit de mosso i amb una porra.

Conec un tiu que mai em pegaria. Ara treballa en un magatzem perquè no va passar les proves per ser mosso.

Change

2009-03-10T15:59:00.000-07:00

Ni Plató, ni els capitells corintis, ni Cèsar, ni Imperis ni religions, ni el gran canvi que proposen els artistes –Oh! quin canvi el de Picaso...

–Oh! quin trencament amb tot alló anterior fan els impressionistes. Un gir copernicà, un gran pas per la humanitat. El liberalisme, el comunisme, el mur de Berlin, els hippyes, els punks, el surrealisme, el cristianisme, l’Obama i el canvi.

Foteu-vos els vostres grans canvis pel forat de la polla, si, perquè aquests dels grans canvis son, gairebé tots, homes. Agafeu els vostres canvis, feu un rollo i apreteu fort fins que us surti pel cul i us rebenti tot per dins. Si voleu fer un canvi de veritat acabeu amb el treball, això seria un canvi de veritat, i no les vostres palles mentals.

Jo sempre havia dit...

2009-03-07T06:01:00.000-08:00

Hi ha coses (noms, frases, cançons...) que he dit malament tota la vida, i que un bon dia dius –Hostia, es deia així?

La Sara, l’altre dia em deia: -la cançó de Marco que diu? Mi mono Amelio y yo? o mi mono Amedio y yo?. Jo, a la cançó de Bola de Drac hi ha una frase que no tinc clar que cony diu: “és un món densí un país encantat on contents tots nosaltres, ara i farem tard”, diu densí?
L’altre dia amb la Carme varem descobrir que el Juanra Bonet (el del CQC), es deia així, quan sempre havíem pensat que es deia Joan Ramonet. Igualment vaig descobrir fa poc que la típica cançó del Ultimo de la Fila deia: “escolta pibe, dame aire con tu abanico” doncs no, es veu que diu “escolta Peter...” Hostia, era així?

Us convido a que compartiu amb drapdecuina aquelles coses que sempre heu pensat que es deien d’una manera, fins que descobreixes que no era així, o aquelles que en tingueu dubtes.

De petit, sempre havia pensat que al Polo Norte feia fred i al Polo Sur calor, després vaig veure imatges del pol sud i ho vaig entendre tot.

Rubianes Solamente

2009-03-01T14:57:00.000-08:00

S'ha mort el mamón (con acento en la n para joder más). Aquesta setmana veurem moltes coses per TV3 del fill de puta més genial. És una llàstima, però va ser un plaer.
Això teu no s'oblida, ens has fet riure molt. Ens has deixat un mal de panxa, de riure, i ens has fet plorar, de riure.

Us deixo un tros d'actuació:

Adéu guapo! Por ti sería capaz de trabajar ocho horas al día.

Comando Berberecho

2009-02-26T16:45:00.000-08:00

L’altre dia, vaig passar a formar part del Comando Berberecho. Si amics, el Comando Berberecho és una organització formada per: la meva mare i les seves germanes, la missió del qual és trobar la partida de berberechos més bona en cada moment. L’última partida l’han trobat a l’Àrea Guissona del carrer Cantàbria de Barcelona. Inmediatament es posa en marxa una xarxa de comunicacions, formada per un telèfon mòbil i un de fix:
(mama vicky) -Nena, han sortit boníssims...
(paquita) -7 llaunes, corto y cambio.
(mama vicky) -OK, adéu.

Doncs l’altre dia la meva mare em diu: -Aquets berberechos han sortit boníssims...- que jo penso: mira que parlo poc amb la meva mare i aquesta frase sempre surt... i em diu: -té, prova’ls, Area Guissona, carrer Cantàbria, li he comprat set llaunes a la tieta.

Mandra

2009-02-18T15:14:00.000-08:00

A vegades em fa mandra anar a pixar. Si, ara estava llegint un llibre i m’estava aguantant la pixera com un loco, en plan... bfff...quin pal. De fet, em fan mandra moltes coses: em fa mandra anar al metge, anar al dentista, anar a casa dels meus pares, anar a sopars... M'adono que el que realment em fa mandra és “anar”. Després estàs als puestus i penses: doncs tampoc estic malament. Però “anar” és un pal. Un dia em van dir d’anar a córrer, i vaig pensar: a mi els esports aquests que després has de tornar no m’agraden. És una filosofia vaga ho sé.

A casa dels meus pares també li diem mandra a una altra cosa. Sabeu quan fas una estirada d’aquelles mig badallant...? és que no sé com cony es diu, a casa li diem “fer una mandra”... si, home quan et despertes i t’estires... té un nom més normatiu aixó? Algú ho sap?

Bambes

2009-01-25T12:05:00.000-08:00

L'altre dia, portat per la ceguera de criteri que produeixen les Rebaixes, em vaig comprar unes bambes... Són horribles, m'han dit coses com:

"que feas, no?... no són el teu estil..."

a però tinc estil?

"ah! estan bien... que son para venir a currar?"

ostia nen!

"...mmm hombre... parecen de viejo"

...fff...

"son comodes?"

Cullons! aixó de les bambes comodes és una xorrada, és com la gent que diu: -yo no me arrepiento de nada en la vida-. Son coses que es diuen.

Harder, Better, Faster, Acapeller!

2009-01-12T17:15:00.000-08:00

Avui he trobat un video que m'ha fet riure com un capullo i m'he quedat flipat. És una penya que fa una versió a capella del "Harder, Better, Faster, Stronger" de Daft Punk. Escolteu i a veure si us podeu treure el somriure de la cara... i la al·lucinamenta...

Si algú no coneix el tema que escolti primer l'original, he penjat el clip més avall.

L'eternitat

2009-01-06T15:40:00.000-08:00

Els cristians creuen/creiem (és que encara no tinc clar si sóc cristià, un altre dia us ho explico) en la vida eterna. Que la mort no és més que l’entrada a la vida plena, o sigui que la vida (normal) és un ratet, o com diuen en Quimi Portet i en Joan Miquel Oliver, som morts de vacances, perquè el nostre estat natural, i en el qual hi estarem més temps és la mort.
Doncs l’altre dia, escoltant un capellà parlant de l’eternitat, vaig pensar: és veritat, quan morim som eterns, eterns dins els records de les persones que ens han conegut. Quan morim, explotem. I la metralla de la nostra “ànima” impacte en algun puestu del cervell de totes persones que ens han conegut, eternitzant-nos en elles.
Existeixen ànimes amb molta metralla, i ara tots en tenim un tros clavat, per tota l’eternitat.

Per tot el formatge que ha menjat i ha ofert.

El clàssic resum de l'any... 2008

2008-12-29T09:31:00.000-08:00

Al meu mp3 ha sonat fins l'infinit, Manos de Topo, Fanfarlo i el nou disc de Portishead “Third”. He descobert a El Petit de Cal Eril, amb un directe molt xulo a l’Heliogàbal., vaig flipar amb els dos concerts de Portishead al PrimaveraSound, vaig ballar am El Guincho i Vampire Weekend. He gaudit de Calella de Palafurgell i de la pesca submarina amb l’Aleix (tot un descobriment aixó dels peixitos). M’he posat com un gordo cabrón menjant a l’italià del costat de casa, Piazza Grande (Plaça Juli Gonzalez, 10), on he decobert la pizza amb mozzadella i tomàquets cherry, i els tagliatelle amb fungi, ruccula, parmesano i oli d’oliva... b r u t a l.

He begut menys gintónics i més Jack Daniells, moltíssima birra i he fumat més que mai, això que no fumo...però mira aquest any m’he posat tontu. Vaig aprenent a tocar la guitarra, (i això que pensava que mai ho podria fer i que era un inútil i aquestes coses) i amb el Josep, hem fet moltes cançons, fins hi tot ens ha sortit un grup: The Dislèpcia... i un disc “demo-ment”. He canviat de costat al llit, compliré un any més amb la carmeta, i ja van 11... (que no s’acabi). M’he apuntat a piscina gràcies a la meva germana. He patit marrons familiars, per totes bandes. He vist Gomorra, Quemar antes de leer, he llegit Aristótil i a Jesus Lizano, m’he pegat algunes festes maratoniànes amb el Josep i hem fet bones bacanals amb el Borja, Mireia, Maria, Josep...També borratxeres per Vilanova amb els Yunus. No he sortit gaire del barri, del Trinxant al Mercadona, Condis, Badulake, Tertulia, Aliança i una mica de platja...m’he cuidat d’en Mateo i es riu quan em veu, i em fa molta gràcia.

Segur que han passat coses xungues però com diuen els Monty Python "Always look on the bright side of life" i gràcies a tots els que heu seguit mirant drapdecuina aquest any, espero millorar al 2009.

Llenguatge de signes

2008-12-17T06:35:00.000-08:00

L’altre dia feien un programa per la tele on sortien persones mudes explicant el seu dia a dia. Em va fer gràcia saber que somien en llenguatge de signes, o sigui, si un dia sortim als somnis d’un mut sabrem parlar en signes. De fet, les persones que podem parlar ja utilitzem mols signes, sense cap necessitat. Fa molta ràbia la gent que fa el gest aquell de “entre comillas” aixecant les dues mans i movent els dos ditets.. ooh! Quina ràbia. Un altre gest habitual és el de fer com si estiguessis escrivint en un teclat quan parles d’alguna cosa d’interent: -M’envies un mail, vale?- (i et fa el gest amb tots els ditets alhora, com si sabéssim escriure amb tots els dits). Proposo canviar aquest gest, i fer el moviment només amb el dit índex de cada mà.

La mirada també és algo horrorós quan estàs en una conversa de tu a tu. Aquella mirada al front, que penses: -que cony porto al cabell que em mira tant...?- A mi em costa decidir-me, a vegades miro la boca, d’altres als ulls, però el pitjor ve quan hi penso, perquè s’activa un mecaisme estrany dins el meu cervell que em diu: -has de decidir quin ull mirar, els dos alhora, ara, és impossible- i aquí ja m’atabalo... normalment ho soluciono amb un traguet de cervesa o una miradeta al mòbil, que després et pregunten: -quina hora és?- (senyalant amb els ulls al mòbil que acabes de mirar) i has de tornar a mirar el mòbil.

Perquè mirar el mòbil per mirar ja forma part del nostre llenguatge de signes.

Paraula de Martirio

2008-12-12T09:36:00.000-08:00

Avui la Martirio (la dona de la neteja de la feina) estava molt emprenyada perquè algú havia deixat un got sense fregar, i molt alterada ha començat a dir:

"Esa, no se lava ni el gigo... ...pues.. pues mira que la trampa se la sabe quitar... -i jo:- que trampa Martirio?- ...si hombre... el trampa... el trampa (separant les cames i fent un gest de pala amb la mà a l'alçada de la xona) ...ffff.... bueno me callo porque si no me inrrito"

Diccionari, m'he vist obligat a definir alguns conceptes:
gigo - la part genital femenina, etimologicament podria ser la suma de punto G+ higo, però és arriscat sentenciar-ho.
trampa - és un clar eixemple de neologisme reconvertit i adaptat al llenguatge comú: tampax = trampa.
inrrito - quan alguna cosa "te irrita profundamente"

Si voleu veure a la Martirio, clickeu aquest enllaç.
http://www.qdq.com/contenidos/calfoto/index.aspx?Lang=es
És del callejero fotográfico del QDQ, un dia mirant el carrer del meu curro vaig descobrir que sortia ella a la foto... jajajaj és boníssim... és la dona que hi surt... com me l'estimo...

In Vino Veritas

2008-12-05T16:36:00.000-08:00

Avui estava veient el programa aquell de “En Clau de Vi” i m’han vingut al cap alguns dels vins que recordo. Si, aquells vins que es queden a la memòria, i que ja sigui pel moment o les persones amb les que estaves, perduren en alguna part, encara indeterminada, del nostre cos (dic indeterminada perquè sempre he pensat que el cervell i el cor estan sobrevalorats... ha d’existir una altre puestu dins nostre, però encara no l’hem trobat).

Recordo: Un Vega Sicilia que em va costar 3600 pts. Va ser un Nadal, amb la família, quan començava a cobrar els meus primers sous vaig pensar en gastar-me la pasta en un vi, i va ser increïble... El poder econòmic permet sortir a sopar pels puestus, que no sigui rotllo frankfurts i patates fregides, així que jo m’anava gastant la pasta en restaurants. Una vegada vem anar a sopar al Citrus (Pg. De Gràcia) va ser molt xulo, ja havíem anat la Carme i jo i li vem dir al Jordi d’anar junts, recordo que ens vem fotre un vi rosat (si, quan ets un nen la cosa va de rosats) que es deia Homenaje, era un vi jove de Navarra i era, i és, boníssim.
El meu germà, que és una mica viciós, m’ha fet descobrir grans vins. Una vegada em va regalar un Protos Reserva... fua nens! Espectacular, és un Ribera Del Duero, costa uns 30 euracos, però podeu provar un Criança i flipareu igual. Quan el meu germà va obrir el bar va triar uns vins d’aquells que “valen més que costen”, a St. Pere de Ribes hi ha unes bodegues que es diuen Torre del Veguer, el vi negre és molt bo i no és molt car, però el blanc (Muscat) és collonut. Un cava que vaig descobrir anant de cellers amb el meu germà és el Nadal... és d’aquells que juguen en una altra lliga, però a vegades val la pena...

Fins fa poc, vaig ser un taliban de la denominació d’origen Somontano; Enate i Viñas del Vero Crianza no us fallaran mai, i per uns 8 euros gaudireu de dos vins que podeu portar a qualsevol sopar d’amiguetes i quedareu com uns reis... si els amiguetes van més d’experts sempre triomfa un clàssic Rioja, el Viña Pomal. Però per maracar-se una fardadeta no està de més portar un Llàgrimes de Tardor (Terra Alta) és un vi “alternatiu” boníssim.

Vibliografia:
Torre del Veguer (Cavernet-Sauvignon), Penedés, 5€
Torre del Veguer (Muscat), Penedés, 5€
Homenaje (Rosado joven), Navarra, 3-4€
Vega Sicilia Único, Ribera del Duero, 30€
Viña Pomal, Rioja, 12a30€
Llàgrimes de Tardor, Terra Alta, 8€
Protos (Crianza), Ribera de Duro, 20€
Viñas del Vero (Crianza), Somontano, 7€
Enate (Crianza), Somontano, 8€
Nadal (Cava) 20-30€

(Tota aquesta cosa és molt personal i amb molt poc criteri... vamos el meu... i no hi ha cap intenció d'anar de guais ¡, ja sabeu que jo em bec qualsevol cosa amb una mica d'alcohol)

Plat combinat

2008-11-22T07:28:00.001-08:00

No tot és tant xungo com ho pinten. La crisi té una part positiva i és que per fi t’atenen amb una mica d’amabilitat pels puestos. Ara vas als bars, i el cambrer et saluda massa. Eufòricament diríem. Estan sobre teu en tot moment, et porten més pa sense demanar-ho, no et miren malament si decideixes canviar el segon plat i fins i tot et porten el compte quan el demanes...

Osti! Ara recordo una vegada que vam anar, la Carme el Jordi i jo, a un restaurant a Girona a menjar de menú (-Girona Girona?- Us preguntareu, si, Girona Girona). Va ser algo surrealista. Per començar ens van deixar una ampolla d’aigua de 1,5l ja oberta damunt la taula, (reomplir el vi, bueno... però l’aigua?) Mirant la data de caducitat de l’ampolla vem poder observar que feia un parell d’anys que estava caducada, o sigui que amb un càlcul molt fàcil: 2anys caducada+2anys sense caducar= 4 anys(aprox.). Vem descobrir que ja feia una mica de temps que aquella ampolla, sense etiqueta, estava per allà. Nosaltres, que som gent molt tallada i tal, i com veiem que ningú deia res (el restaurant estava ple) doncs vem acceptar aquest... aquesta... aixó... bueno, que ens la fotesin doblegada.

Morts de gana, i ara també de set ens van portar el primer plat; el Jordi es va demanar de primer pinya amb pernil... quan van portar el plat vem flipar, perquè la pinya... ...era en almívar... si nena! Ens teníem que posar d’acord, entre plorar o riure.. després d’una votació senzilla vem escollir riure... Aquell riure de perplexitat.
...però encara faltava el segon plat nens... La Carme i jo ens vem demanar unes faves a la catalana amb patates. En un primer moment penses: -les pates estaran bullidetes amb tot el potagillo...- però quan van deixar els plats davant nostre, ens vem quedar flipats, no podia ser, allò era una broma... Imagineu-vos-ho: era un plat amb unes faves a la catalana d’aquestes “litoral” amb 5 patates fregides (de les congelades) pel damunt, posades així molt com sense voler. Realment, semblava que se li haguessin caigut d’un altre plat on portava un bistec amb patates i va dir –bha! és igual- i segurament pensaria –total, si ja s’han fotut una ampolla d’aigua que teníem aquí des de fa mil anys-

Una altra vegada, a Paris ens van fotre patates fregides dins un kebav... i amb ketchup... El tiu des de la barra anava super accelerat i va començar a preguntar mig en francés mig espanyol: -lechuga?- i nosaltres –si. Pepino? Si. Tomate? Si. Cebolla? Si. Patatas? ...heee..si?... ketchup?...heee...4 euros amigo! ... Penseu que aquest moment va durar un nano-segon i el nostre cervell no va se capaç de processar tota aquella informació.

Segur que podeu aportar algun incident gastronòmic similar, als kebabs i als self-service sempre passen coses... tot vostre...

Bon profit.

DEMO-MENT

2008-11-13T14:27:00.000-08:00

Ja és a la venda el primer cd demo de The Dislèpcia. Aquest passat dimarts 12 de novembre de 2008 va sortir a la venda “demo-ment”, el primer cd-demo de The Dislèpcia, on el duet poblenoví demostra el seu talent, i poc criteri, amb èxits ja consolidats dins l’escena underground de la ciutat com Tros de seny o Com a casa no hi ha res -...ha sigut la pressió de la gent la que ens ha animat a treure aquesta demo...- Des que van obrir el seu myspace, milers de persones han escoltat i han seguit de prop l’art i el mal saber fer d’aquests dos talents catalans -...ens ha sorprès molt la quantitat de visites al myspace, nosaltres no entrem mai...- Una primera edició de 50 còpies s’està a punt d’esgotar i discogràfiques de tot el món ofereixen grans quantitats de diners per tenir-los en els seus segells -...nosaltres no fem això pels diners.. ens preocupa la biodiversitat, al ecologia i el multicultu... multiculti...pluricmulti... bueno, els negres i es moros i tot això...-.

continuarà...

La suerte está echada

2008-10-22T05:06:00.000-07:00

Si senyors, aixó és la loteria de Catalunya... no dic res més... boníssim.

Diccionari mama/catala català/mama

2008-10-16T05:06:00.000-07:00

Les mares son mines de vocabulari. La mare de la Carme és capaç de crear neologismes de neologismes, com dir: yatzuky per dir jacuzzy. La meva, en canvi, reconstrueix els noms propis: Isona (de Ventdelpla) és la Guisona. Si amics, estem davant un fenomen lingüístic que es perdrà amb el temps, per això, necessito la vostra ajuda. Escriviu aquelles paraules que les vostres mares utilitzen per nomenar coses, persones, llocs, sentiments...

Si us plau, escriviu també la traducció al català o castellà.

Aquí us deixo algunes de la mare de la Carme i de la meva:
-boris – virus.
-wakamayo/sonamericanos – sud-americans.
-canximbumbi – molt lluny. Si una cosa està molt lluny està a canximbumbi

Nueva carpeta

2008-10-05T02:31:00.000-07:00

Les carpetes que teníem durant el nostre període escolar van ser tot un món. Hi havia qui portava fotos de “Sensación de Vivir”, amb el Brandon, o no recordo com es deia l’altre guaperas, ocupant tota una cara de la carpeta. Les fotos en blanc i negre de nens petits (aquesta feia bastanta ràbia), nens amb moto, o pentinats de punky. Pegatines de TOY (toy cansao, no toy...). Pegatines de marques (nike air, jordan). Jo vaig tenir una època que en portava d’aquestes últimes, portava la carpeta amb pegatines de Jordan per totes bandes. També recordo una carpeta forrada amb cromos de Monstruos, una altra carpeta 100% Bola de Drac. Un amic portava tots els jugadors de futbol. També existia el frikisme: recordo un amic que la portava forrada de targetes del bus, aquelles targetes que allargades que feien CLACK quan la picaves al bus i anava tallant el quadradet amb el numero de viatges que et quedaven...

Per no parlar de les notes a l’interior, escrites en els separadors: “te mates por lo que te mates no te mates por las mates”, per cert, algú utilitzava correctament aquells separadors?
Us convido a compartir el record d’aquelles carpetes forrades, que hi portaveu vosaltres?

La Història Interminable

2008-09-26T16:42:00.000-07:00

Vaig anar un altre cop al metge per allò del bulto al pit. Que direu: que pesao el tiu amb el bulto dels pebrots... però és que encara està, i pitjor... El tiu em va dir: ha cicatrizado queloide. Que no és cap planeta, es veu que la cicatriu s’infla d’una manera bastant lletja, de manera que ara tinc un bultaco més gran que el que tenia inicialment. Em van dir: haremos unas infiltraciones. Y vaig pensar: osti, com els jugadors de futbol, però mai he sabut que cony era això de les infiltracions. La cosa és que el tiu em va fotre una injecció amb cortisona al bulto.

Si amics... un xiringasu al bulto... ffff... vaig veure les estrelles, perquè a més, el tiu va estar allà amb la xeringa clavada una bona estona, mentre li explicava a una aprenent com ho tenia que fer (almenys no va ser tant patètic com la vegada que em van fer el tacte... per la pròstata: si. la primera vegada que em foten el dit pel cul, sense convidar-me a cava, sense abaixar una mica els llums... ho va fer un metge davant de tres o quatre aprenents... buf... no oblidaré aquella imatge...imagineu-vos un pla de cinema, on els meus ulls són l’objectiu de la càmera: en un primer pla els meus dos genolls, enormes per la perspectiva. Entre els dos genolls el metge i darrere el metge tres jovenets prenent notes... si algú té algun moment més patètic que l’escrigui, si us plau)...ja no recordo per on anava... a si... la xeringa clavada 2 hores, quan de sobte em salta a la cara un xorret líquid AH!!! en un primer moment vaig pensar aquest cabrón m’ha rebentat el bulto! però vaig veure que ningú s’exaltava i em vaig “contenir” les ganes de cridar com un loco. Després em va receptar uns parxes (pegats, però sona fatal) de silicona que em van costar 26 euracos 7 parxes, cagun la puta!

Així que ara porto un tros de pit depilat amb un parxe rotllo nicotina. El mes que ve he de tornar perquè em fotin una alta infiltració, si el bulto no ha baixat, així que estic acollonit.

Coses que trobo per l'ordinador

2008-09-19T15:33:00.000-07:00

Podeu imaginar quina feinada tinc, avui m'he passat una bona estona buscant arxius DOC a l'ordinador... que dius: poca feina... doncs si.

He trobat coses molt rares, però també he trobat uns quants principis de cuentus o novel·les i m'ha fet gràcia, i he pensat: doncs, cony! ho fotu al blog. És de fa uns 4 anys però m'he adonat que ara estic en un moment molt semblant, i amb les mateixes obsesions... i això, encara m'ha fet més gràcia.

Tinc un altre principi de novel·la però és massa llarga pel blog, potser si m'animo faig un blog de la novel·la com si fós un "elige tu propia aventura" via comentaris podrieu escollir la sort del protagonista... jejeje... coses que penso amb molta son...

Aquí està el principi d'una novel·la enterrada en carpetes del meu windows:

Aquí la vida cada cop és més difícil.

Aquest matí m’he llevat molt aviat, i al mirar al cel l’he vist tot col·lapsat... Per la tele han dit que hi hauran retencions i col·lapses, al cel. Fins a mitjanit. El trànsit aeri no deixa passar gairebé la llum del sol, i la ciutat té un aspecte depriment com no havia vist mai. Fa molta xafogor i l’aire condicionat no es pot encendre fins a nou avís, s’han posat molt series les autoritats i pots anar a la presó pel fet d’encendre l’aire a casa.

Avui estic molt nerviós, perquè començo les classes de Conversa i tindré que sortir al carrer després de més de dos anys...
Em fa molta por tornar a sortir al carrer...

Recordo aquella terra que s’enfonsava darrera les meves passes, i tota aquella gent...
Tota aquella gent que no et mirava, però... et senties observat...
No ho vaig aguantar més...

Amb la proliferació d’escoles de Relacions Socials que han aparegut últimament m’he animat. Van vindre l’altre dia uns homes a vendre’m els cursos aquests i m’han recomanat que comenci amb les classes de Conversa, que em permetran cursar els dos anys següents de Relacions Socials.
La mateixa escola et finança el curs amb còmodes mensualitats, doncs el govern ha deixat de subencionar els cursos després de afirmar que això són Problemes Personals i no que no es tracta de cap malaltia.

Ahir per la nit em va trucar el professor de conversa i em va animar a assistir a les classes, sense pors, i que si feia falta, em venia a buscar a casa.
Quan vaig penjar el telèfon vaig sortir a estendre la roba i em vaig tirar pel balcó, i sabia volar, i no volia tornar... et veia de lluny, i cada cop m’apropava més i més...però tu t’allunyaves alhora...
El cop d’una pinça a “l’huralita” em recorda que estàs molt lluny...
Plego la roba.

Jo mai he planxat la roba, saps?

La meva mare em va ensenyar uns trucs per no tindre que planxar la roba; es tracta de treure la roba immediatament acaba de centrifugar la rentadora i sacsejar-la abans d’estendre-la... i quan la reculls plegar-la ràpidament o deixar-la al damunt del llit ben posada.

... ja està... no hi ha més...

Con un par

2008-09-17T05:16:00.000-07:00

Aqui us deixo una coseta per a la reflexió, jo encara no sé que opinar, però espero les vostres reflexions. Per cert, de vilanova tenia que ser jejeje....

Enric Duran, activista antisistema que ha estafat 492.000 euros a 39 bancs, ha declarat aquest matí, en una entrevista via Skype a El món a RAC1 que:
- “Sóc fora del país.”
- “Quan vaig començar no em pensava que sortís tan bé, i al final ha sortit millor del que podia haver-me imaginat”. La idea se li acut “a partir de la impotència que vols fer coses i no tens el finançament per fer-ho”.
- “Ja que ho fas i amb la intenció que seràs deutor tota la vida, es tractava de poder treure’n tant com pogués.”
- Ho ha fet dient mentides, “sí, pero al meu nom, la meva identitat era certa; vaig crear tres empreses, la tercera no la vaig arribar a fer servir. […] Els crèdits els anava pagant sempre, fins que al març de l’any passat els vaig deixar de pagar tots a l’hora. […] Mai ningú no va sospitar.”
- Buscava una acció amb diversos objectius: “El finançament de projectes alternatius, la denúncia del sistema financer i crear aquest debat social sobre el paper de la banca”. Els diners, 360.000 euros, “després de les despeses pròpies per tirar l’acció endavant, els he destinat a projectes socials.”
- “A partir d’ara, a veure què passa, quin debat es crea, quina mobilització, i depenent d’això decidiré si torno o si no torno.”
- Anar a la presó “no se me’n fot, però assumia el risc d’aquesta conseqüència”.
- “Continuaré fent el que he fet els últims anys, allà on pugui. Em dedico al canvi social.”

Coses que surten per la tele

2008-09-04T13:59:00.000-07:00

Ah! Com m’agrada la tele. La creativitat d’alguns publicistes no té limits. A vegades, amb la Carme, mirant anuncis pensem en eaquell moment en el qual alguns creatius ensenyen l’anunci al seu client. No se, recordeu un anunci de citroën on surt la penya amb caps d’animals, amb la cançó de “baila morena” de Zuchero...? és tot super cutre... m’imagino al jefe de la citroën movent la mà sobre la taula a ritme de baila morena...
Per sort, encara queden anuncis que són veritables obres d’art, perquè generen al espectador unes reaccions, unes sensacions... no sé com explicar-ho...
Aquí us deixo dos exemples, dues obres d’art que fan que l’espectador pugui acumular tant d’odi i tanta ràbia...
Quin d’aquests dos anuncis us fan més ràbia?

Tejanos nous

2008-08-30T03:53:00.000-07:00

Si amics, ahir em vaig comprar uns tejanos nous. Això només passa cada 4 anys, aproximadament, i com us podeu imaginar, entrar a una tenda de roba és algo estrany. Vaig anar a Glòries per comprar un regal al fill d'un amic, anda que no mola, ara la roba dels nens és igual que la dels adults i és molt graciós, pots vestir al teu fill igual que tu. Ja que estava per allà vaig aprofitar per comprar-me uns tejanos (per cert per que s'escriu en plural en castellà?: unos tejanos)... bueno, jo m'he copmprat, un texà, perquè el que tenia estava cosit amb unes grapes que començaven a oxidar-se. Vaig anar a Springfield, no al poble dels Simpsom, a la tenda de roba. És un lloc on la roba està a mig camí de lo modernillo i lo clàssic. Vull dir, que pots trobar texans que encara no estan trencats, ni tenen cremalleres per tots els puestus i aquestes coses.

Conversa amb el dependent després de trobar uns tejanos "normals":

-Me los puedo probar?

-...(cara de flipat)... hombre claro... jeje

-jeje... (jo que sé, ho pregunto... per si de cas... em probo els tejanos, crec que em queden bé, bueno això penso allà dins, tampoc soc ningú per dir-ho... vaig cap a la caixa).

-que? (em diu el dependent)

-bé... (i el tiu es queda del rotllo, vols alguna cosa més???... com no sé dir que "no" li dic que si... i penso una estona que cony (no) vull més)... -cinturones teneis?

-si, mira... (i va movent el culet cap a un puestu on tenen penjats 50.000 cinturons. Jo penso: joder tots son molt feos)

-mira, este te quedará muy bien con ese tejano...

-no...

-pues este...

-no... ...alguno de color negro? o gris oscuro?

(...)

el tiu em segueix ensenyant cinturons horribles, i començo a pensar que està a punt de passar aquella linia de temps en la qual hauré de comprar un puto cinturó que no vull perquè ja portem massa estona amb la tonteria de si este o si el otro. Finalment, em fixo en el preu i veig que valen 14.90 euracos... joder! si el tejano m'ha costat 29.

-huy... es que son muy caros he?...

-pues no se, a ver estos...

PROU! no vull veure més cinturons, vull pagar i marxar si us plau, em començo a posar vermell i em sua el front... faig com que em pentino per aixugarme el suor... ...passa una estona i veu que no em pot encolomar un cinturó...

-has visto estos tejanos de aquí, valen 15 euros...

-a si... (joder que feos)

-mira ves...

-no, no que ya está... que si desto ya vendré otro día...

-mira, son de la temporada pasada, pero estan muy bien...

Cullons que pesao!!!! Camino cap a la caixa i em comença a cobrar en mig d'un silenci incòmode, perquè a mi em sap greu no haber comprat res més... mira, sòc així... llavors fas aquella clàssica pregunta:

-los puedo cambiar... no? (que penses: però si ja t'els has probat, però no se ... sé que aquestes coses es pregunten.

-si, no pierdas el tiket.

-adéu.

-hasta luego.

Sempre m'ha fet gràcia això dels tikets: "no pierdas el tiket". Aquesta és una frase que em va quedar gravada en algún moment de petit, peruè sempre guardo els tikets, porto les butxaques plenes, del mercadona, del condis... de tots els puestus i acostumen a estar doblegats amb algún billet del canvi.

Poema

2008-08-30T03:29:00.000-07:00

mienteme,

porque verdad es dinero, trabajo y mi hermano.

mienteme,

porque tus mentiras seran verdes entre negras verdades:

que te alegras de verme, que me quieres,

que els macarrons estan bons y que suerte tenerme.

de verdad, mienteme

y hazme feliz entre tanta verdad,

que sería mentira si pudiera ignorar.

Curtes, oi?

2008-08-25T10:29:00.000-07:00

Bueno, escriuré una mica i així faré servir una mica el cervell, doncs fa temps que només l’utilitzo per cercar l’obridor d’ampolles (els quintos van que volen a l’estiu). Avui ha estat el meu primer dia de feina després del clàssic període estival de vacances. Això de treballar és una puta merda, que us he d’explicar, així que no diré res només recordar-vos una conversa que, de ben segur, tindreu aquests dies: -hey! com han anat les vacances? –bé. curtes oi? –si. –jo he anat a un puesto més barato que tu. –si encara no t’he dit on he anat...
La cosa acostuma ha anar així. Jo, aquest estiu m’he tocat els collons d’una manera espectacular... i així seria el resum, més o menys d’aquest estiu.

Pel que fa als problemes domèstics habituals us he d’informar que tenim una nevera nova, que va de puta mare HUEEE!! Però ahir vam patir un gran accident, d’aquells d’anunci, o de pel·lícula. L’altre dia la Carme detectava olors estranys a la cuina... quina pudor, quina pudor... la veritat és que feia un tufo raro, així que vaig decidir retirar la rentadora, que la tenim a la cuina, i netejar aquell meravellós món que ens amaguen al seu darrera els grans electrodomèstics. Com us podeu imaginar els que ja em coneixeu, un acte tant senzill com aquest a les meves mans es converteix automàticament en una gran catàstrofe. En aquell moment no va passar res. Ahir, quan vem tornar de Canyelles vem fotre una rentadora... en el moment aquell que la rentadora treu aigua per una tuberia (ho sento no sé ser més tècnic) vaig començar a sentir un ruidaco d’aigua del rotllo las cataratas del niagra, o com es digui allò. En un ràpid moviment vaig tancar l’aigua i apagar la rentadora, vaig ser rapidíssim, tot va passar en un nanosegón... quan miro a terra i l’aigua m’arribava als dits que tenia posats damunt l’alpargatilla. Cullons! –Carme les tovalloles!!!... Tovalloles pel terra mocho a tope i als nostres caps l’anunci aquell de calgonit que surt una tia amb tot el parket aixecat. Quina merda nens, ara estem a l’espera de la reacció del parket, de gran qualitat, que segurament xuclarà tota l’aigua que pugui per inflar-se i rebentar per totes bandes.

Fills de puta

2008-07-28T16:35:00.001-07:00

Arriba un moment a la vida, en el qual perds tota esperança en l’ésser humà, i penses que tothom és un grandíssim fill de puta i que estàs en aquest món perquè ells et donin pel cul. Si amics, aquest és un raonament lògic d’una persona que:
A- la vida, en general, li va malament.
B- l’ha deixat la seva parella pel seu millor amic
C- té una nevera espatllada des de fa tres mesos, passen d’ell el servei tècnic, així que decideix comprar una altra nevera i no li porten, i ja veurem si li porten abans de vacances.

Com no us o podíeu imaginar el meu cas és el C. I és que hi ha molt fill de puta donant pel cul. Jo, em tiro cuescos i ja no s’escolten del gran forat que tinc al cul. El servei tècnic que m’ha fet perdre la paciència és Asistel Story de Terrassa, 93-7899647, podeu trucar a aquest numero de telèfon i deixar els vostres comentaris. La tenda on hem comprat (teoricament) la nova nevera és Electrodomèstics Miró, uns fills de la grandíssima puta, també.

Com veieu estic de vacances i estic molt relaxat i content, bones vacances drapdecuiners!

Ahg! Quin bon rotllo!

Coses que em fan gràcia

2008-07-10T05:19:00.000-07:00

A vegades estic mirant la tele i em ric sol. Sobretot quan sento algunes coses, com per eixemple, la marca d'un adhesiu per a la dentadura que es diu KUKIDENT... no se, em fa gràcia, digua'm tontu...

Hi ha un motorista que es diu algo així com DOVICIOSO, i si no ho saps sembla que diguin TOVICIOSO... jejeje... a aquest tiu li van fer un carril VICI al circuit (joodeeeeer!, festival de l'humor). També em tronxo quan a les notícies parrlen de la Linia de Molta Alta Tensió, seria com fer una tuberia de molta alta potabilitat. Hi ha uns supermercats que es diuen Sorli Discau, sembla caxondeo tius.

Com podeu veure em ric amb xorrades molt grans, un dia us faré un llistat d'acudits de l'irlandés, son acudits que expliquem al Irish Pub de Vilanova, la cosa és explicar el xiste més dolent que puguis, i són tant dolents que acaven donant la volta i es converteixen en grans èxits dels xistes.

El germà de la Carme i el meu millor amic, el Llure, és un crack en coses xorres, gairebé ha creat un estil.

Fa calor: gazpatxo

2008-06-26T16:52:00.000-07:00

Ara que la calor ens esclafa pels puestus i ja no sabeu que fer per deixar de suar, és un bon moment per preparar un dels meus plats preferits: er gazpatxu. I és que fot una calda de cullons, nosaltres, a casa hem construit un mecanisme perquè ens toqui una mica l’aire mentre dormim. Primer, hem mogut el llit de manera que queda situat a prop de la porta del lavabo, que alhora és el balcó (ja ho sabeu oi?). Després hem col·locat una xancleta entre la paret i la porta de manera que l’aire que entra pel balcó pega contra la porta i aquesta el redirecciona cap al llit. Quina fresqueta.

Però la Carme va mirant l’aparell d’aire acondicionat, o condicionat... no se mai com es diu... Si, tenim un aparato d’aquests però no funciona, és una història molt llarga la del perquè cony no l’arreglem... però buenu, com moltes coses de casa, no funciona.

Altres coses de casa que no funcionen: el forn (tenim un mini-forn a l’armari, amb la roba. La gent flipa quan ve a casa i sent: “Carme portam el forn de l’armari”, tampoc funciona l’interfono, un telèfon que m’han regalat els de YA (realment, perquè no sé com cony funciona), la nevera, que a vegades va i a vegades no va, de la mateixa manera que l’odinador. Després, també hi ha uns quants interruptors (d’això per encendre la llum) que no funcionen, bueno, de fet no sé quina bombilla tindria que encendre quan els apretes. El mando a distància de la cadena de música també va morir, i direu: “les piles tiu!”... nooo... ja les vaig canviar i res.
Veritat que tampoc us funcionen les coses a casa vostra?

Bueno, ja no recordava que l’entrada la volia fer per escriure la recepta del gazpatxo. És una recepta pròpia, inspirada en els savis consells de la señora Martirio, la dona de la neteja del curro, me l’estimo molt i ella a mi també... és una dona genial, té gairebé 76 anys i segueix netejant, tothom li diu: "porque no se jubila señora Martirio?" i ella diu: viejo“para que? para sentarme con los viejos en el banco de debajo de casa, anda ya!”... és una crack. Doncs això, ella em va donar la recepta bàsica i jo la vaig ajustar als meus gustos. Aquí la teniu:

-6/8 tomàquets, de rama (grandets) o aquells que diuen de pera (si no els peles ni els hi treus les pipes, recorda colar el gazpatxo abans de pendre, així no trobareu cosetes, pellejos i pepites amargants).
-1 pebror verd
-1/2 pebrot vermell
-1/2 o 1 ceba tendre.
-1 pepino (cogombre) més aviat, menut.
-un tros de pa remullat.
-força oli, SIURANA (ho sento, és la meva debilitat) calculeu entre mig got i un got
-sal (al vostre gust)-vinagre (no us passeu, és recomanable anar tirant mica en mica i anar provant perquè si us passeu de vinagre és el pitjor que li pot passar a un gazpatxo)
-pebre negre i pimenton rojo picante

Poseu totes les verdures a trossos i el tros de pa remullat en un vol força gran (per uns 3/5litres). Foteu-li canya amb el turmix, xinu xano. Poc a poc anirà agafant l’aspecte de cremita. Quan estigui tot ben líquid afegiu l’oli, sal, pebre negre, pimentón picante i vinagre (ojo! no proveu de fer-ho amb vinagre de módena!!! és horrible). Seguiu amb el turmix fins que l’oli quedi ben lligat amb la barreja i aneu provant fins que el trobeu bé de sal i tot això. Després li podeu afegir mig litre d’aigua ben freda i seguiu amb el turmix, Així l’allargareu una mica, tampoc us passeu. ës un conyazo, però val la pena pasarlo per algun colador, perquè les pepites dels tomàquets poden fastidiar l’invent.
I ja està! Bon profit!

Notes: La gent normalment li fot un all, vosaltres mateixos, jo no li foto perquè acabes menjant gazpatxo durant tot el dia. A vegades, tallo cogombre, una mica d’anciam i unes mongetes i li poso pel damunt rotllo picatostes. la Carme substitueix els picatostes per trossos de pa de pipes, és una flipada del pa de pipes.

Espero que si no heu fet mai un gazpatxo us animeu.

Gràcies per aguantar el rotllo.

El Rei de les coses inútils

2008-06-24T10:40:00.000-07:00

Lectors del drapdecuina, ja sóc aquí!

Disculpeu que hagi tingut el blog abandonat. Sé que em costarà que torneu a mirar diàriament drapdecuina perquè suposo que ja estàveu farts de la imatge d’aquells dos agafadets al llit... jo també. De tant en tant entrava al blog, com esperant alguna cosa nova... que tontu.
Buenu, el motiu pel qual no he escrit res, és perquè he passat (o encara estic immers) en un dels meus múltiples dilemes. No sabia si explicar-ho al blog, però penso que m’anirà bé com a teràpia o alguna cosa d’aquestes... Ho faré rotllo esquemàtic, a vegades em faig esquemes dels problemes dilemes i altres coses:

Dilema: Que faig amb la meva vida? (un clàssic)

Dilema immediat: Deixo la carrera?

Resposta: NO: continuo estudiant, encara que sigui certament cateto i no recordi res del que he estudiat fins ara, de manera que al ritme que vaig puc acabar la carrera als 35 anys. Continuo estudiant perquè és la excusa perfecta per poder treballar només pels matins sense que et posin mala cara, perquè si dius: “vull treballar només pels matins perquè per la tarda vull estar a casa tocant-me els cullons i mirant el Club” em diran que sóc un fresc i un gandul. En canvi si dius que estudies per les tardes et consideren, gairebé un heroi, quins cullons.

Resposta: SI: podria dir que segueixo estudiant i aprofitar les tardes per fer tonteries de les meves, a més, deixo de pagar el pastón que em costarà la puta carrera, perquè com sóc retrassadet no aprovo i el recàrrec cada cop és més bèstia, a més d’estar obligat a matricular-me de les assignatures que no he aprovatencara. Podria també buscar-me una altra feina... no se...

Conclusions: Potser una postura intermèdia, del rotllo: ”em prenc un any de descans de la carrera” és una solució... no se...

M’he adonat que sóc el rei de les coses inútils, el típic personatge que no és capaç d’acabar mai res perquè no s’esforça el més mínim... I que no es vol esforçar per canviar tot això. I així segueixo. La Carme i els amics m’animen a seguir, moltes gràcies, però simplement no tinc ganes. Amb aquesta frase tant cutre acabo sempre: no tinc ganes.

Buenu, com veieu estic d’aquest rotllo, perdoneu espero ser més divertit en properes entrades... però si, la cosa va de grans clàssics: que faig amb la feina? He de madurar? Si maduro, m’he de comprar roba d'adult?... Aquest últim em té to loco... sé que un dia arribarà, i em compraré roba d'home. Sabeu? d’aquella de la secció de Hombre del Zara o del Misters o tendes d’aquestes... De fet, un primer pas en aquest nou món de roba, és la roba que et compres per a una boda. Jo em vaig comprar una camisa negra i algun dia me l'he posat... i semblo... com més home... home gran... sabeu? D'allò de: "señor pasamé la pelota" No sé, a vegades també depèn la feina que tinguis, o la parella que tinguis. Hi ha ties que vesteixen als seus novietes i, pobreticos, acaben semblant un maniquí de tenda de centre comercial (això m'ho diu a vegades la Carme). Jo no sé si de gran seguiré vestint amb texans i una samarreta del Carrefour o d’algún concert (però de les que compres fora per 10 euros).

Si, també estic del rotllo “m’estic fent gran, que he de fer?”...

Heu pogut comprovar quines olles hem faig, espero que us animeu i comenteu com us sentiu vosaltres, i com porteu això dels gairebé 30 anys o més.

Psd: Si us plau, eviteu comentaris d’ànims del rotllo: “vals molt “ i aquestes coses. Des del col·legi que m’ho diuen i cada cop em fustra més. Gràcies de totes maneres.
Vos estim “adults”.

Abans de somiar

2008-05-19T16:33:00.000-07:00

coixins i mantes, com metralla damunt nostre
a la tele: alta culos, alta brasileñas, alta chi/...OFF

comença la cursa cap al llit,
l’últim apaga el llum. merda el mòbil! i ella, aigua.

has vist el mòbil? i ella, aigua.
encendre llum, buscar mòbil. i ella, aigua.

el mòbil il·lumina el camí de retorn.
click; lampareta de la tauleta.
nyick, nyick; he de mirar aquest cony de llit, quin ruidaco.

i ella, m’has portat l’aigua?
merda! me cago en la puta.
nyick, nyick
click

gots grans: trencats/bruts
gots petits: 1 net
garrafa de 8 litres fontvella VS got petit,
difícil per un torpe com jo: me la jugo.

m’oloro la mà: he tallat ceba.
torno a olorar la mà.

i ella, no hi havia un got més petit?

nyick, nyick
click

1ª postura: boca amunt
2ª postura: abraçats
postura definitiva: boca avall, cap girat cap a l'esquerra,

mà esquerra a l’aixella dreta,
braç dret sota el cap, cames en forma de P invertida.

bona nit.

El festival tranquil

2008-05-08T15:57:00.000-07:00

Ja es poden consultar els horaris de les actuacions del PrimaveraSound2008. No us podeu imaginar com disfruto preparant la programació dels concerts, només comparable al moment de reordenar els meus cds o discos. Ja m’he imprès els horaris i he subratllat les actuacions imprescindibles amb un color i amb un altre color les que em passaré a veure que tal.
El PrimaveraSound és un dels millors festivals, tenen molta cura del programa i de les actuacions. Tot i agrupar tots els estils musicals, sempre pequen de no portar més grups d’aquí, però com tot el que es fa a Barcelona últimament està més aviat pensat pels guiris, d’altra banda podem gaudir d’actuacions que no es veuen mai a Espanya, i això també està molt bé, i més ara, quan l’oferta de festivals es tant gran que pots escollir anar a d’altres (FIB, SUMMERCASE,ROCK IN RIO) on porten grups que funcionen més coemrcialment, però que segur que algun dia van passar pel PrimaveraSound i ara son caps de cartell de molts festivals.

Nostaltres sempre ens comprem les entrades per nadal i ens surt molt més econòmic, perquè ens prenem el festival com una mostra de música a partir de la qual descobrir nous talents i gaudir de velles glories. Jo sempre dic que és el festival tranquil: pots seure a tots els escenaris, els concerts duren el que han de durar i el públic, ja puretilla, s'ho pren més xinu xano. Tot i l’ambient snob que es respira al festival, acostumem a saltar-nos algunes normes estètiques: a part d’entrar amb totes les ampolles possibles amagades pel nostre cos (que com estan congelades passem una estona fatal: tormells i cul congelats) acostumem a portar molt de tiberi. Ja son clàssiques les empanadilles, croquetes, entrepans de pernil de truita de patata... tot aixó en modernes bosses de plàstic del mercadona o del condis (el Jordi sempre va a uns quants metres de mi perquè el pobre passa molta vergonya, però després és el primer en endrepar-se les croquetes!). He de dir que el menjar mai ens aguanta tota la nit, i normalment a les vuit del vespre ja ens ho hem fotut toti ens tenim que comprar bocates festivaleros o patates fregides amb combustible.

Aquest any em fa molta il·lusió veure aquests grups (us convido a que us baixeu coses del emule i en gaudiu vosaltres també):
-Explosions In The Sky
-The Notwist
-Portishead
-Vampire Weekend
-Tachenko
-Bishop Allen
-Devo
-Simian Mobile Disco
-808 State
-Fanfarlo
-Okkervil River
...
i molts més... quines ganes!

Maneres de trencar gots

2008-05-07T05:20:00.000-07:00

Sóc un campeón trencant gots. L’altre dia vaig trencar el quart got de casa i va ser espectacular: vaig obrir l’armari de la cuina on tenim els gots (els pocs que queden), vaig agafar el got i quan encara no l’havia tret del tot de l’armari vaig tancar la porteta amb totes les meves forces maxacant el got amb la porta... va fer una gran explosió i van saltar tots els trossets de vidre per la cuina. La Carme va mirar al sostre i va marxar sense dir res... va tornar al cap de poca estona i va dir: -com pot ser tiu?-.

Normalment els trenco quan els estic fregant, els agafo amb tanta força que surten disparats i van a parar a terra o sobre el marbre, o xoquen amb els gots de la pica, o si no, els sacsejo per escorrir l’aigua i els rebento contra l’aixeta... Joder, quin desastre! Necessito saber si a vosaltres també us passa, que de tant en tant trenqueu gots i aquestes coses, perquè començo a pensar que tinc alguna malaltia... no se...
Per cert, m’he de passar pel Carrefour a veure si tenen més gots.

Sant Jordi

2008-04-23T15:43:00.000-07:00

Si amics, avui les gitanes plenes de roses ocupant les voreres de la ciutat ens anuncien que és Sant Jordi. Jo recordo una vegada, una gitana em va dir: -OFERTA OFERTA!!! una rosa 3 euros dos rosas 6 euros- jo li vaig comprar dues, es clar, l’oferta era immillorable! Com ens diu la llegenda i les llibreries avui toca regalar, la rosa i el llibre. També és el gran moment de frases tòpques: - si, el Sant Jordi és molt maco perquè és una festa molt nostra on s’uneix la cultura amb la bellesa...blablabla...A vegades crec que podrien posar per la tele vídeos d’anys passats i no ens enterariem.

Però avui tots comprem aquestes coses, i ens fa molta il·lusió quan ens les regalen. A mi la Carme m’ha regalat dos llibres, gairebé sempre ens regalem un parell, jo dic que un és “el recurs fàcil” i l’altre la “recomanació”. El recurs fàcil de la Carme ha estat El misteri de l’amor de Joan Miquel Oliver (que tinc moltes ganes de llegir) i l’altre és Mañana de Graham Swift. Jo per la meva part li he regalat Mil cretins de Quim Monzó i Enero sin nombre de Max Aub.

M’agradaria molt que embrutesiu el drapdecuina comentant els llibres que us han regalat, i així fer una mica de foro literari, que sempre va bé per descobrir cosetes. Estava pensant en una llista avuisubjectiva (paraula que em vaig inventar per quan he de fer una llista de coses que m’agraden, perquè sempre varia depenen el dia que la facis) dels meus cinc llibres preferits, o amb els que he gaudit més llegint.

Plataforma, Michel Houellebecq (però tots els llibres són genials)
Lo peor de todo, Ray Loriga (lo peor de todo és ell i els seus últims llibres)
El día que me vaya no se lo diré a nadie, Kiko Amat
Cosas que hacen Bum!, Kiko Amat (ho sento però m’agrada molt aquest tiu)
Como ser buenos, Nick Hornby (podria dir Alta Fidelidad, però em va agradar més la peli)

Aprofito també per felicitar al Jordi, que cada any m'oblido: -Felicitats Jordi!-

Ambi Pur

2008-04-13T10:54:00.000-07:00

Si esteu farts de provar ambientadors que no us acaben d’agradar, espelmes aromàtiques que no fan res, coses d’aquestes que s’enxufen a la corrent i fan olors, inciensos que quan s’apaguen fan pudor a pixats... No busqueu més! He trobat l’ambientador definitiu!!! Arriba, una manera fàcil i eficaç d’ambientar casa teva... l’únic inconvenient és que t’ha d’agradar l'olor a escamarlà... tot és acostumar-se. Qui ens anava a dir que ens agradaria l’encens chino musk o l’ambar, fantasy, darshan...?

L’altre dia vaig fer una paella a casa per la Carme i per mi i vaig comprar 4 gambes i 4 escamarlans a la sirena. Vaig posar els bitxos al micro per descongelar-los una mica i vam gaudir d’una paella boníssima. Per la tarda tirats al sofà, rotllo domingo, em va venir de gust fer-me un colacao calentet. Vaig posar la tassa al micro i li vaig fotre canya... va començar a sortir un pestazo a mariscada xunga que es va propagar per tota la casa... la Crame: -Quina pudor! Quina pudor! Que peste Dios!- jo, que ja estic acostumat a aquestes paraules vaig dir: -tranquil·la carinyu, deu ser que ha quedat una mica de olor de les gambes que he descongelat al migdia...- i ella: -Quina pudor! Quina pudor!...-.

Realment va quedar tota la casa ambientada, però molt ambientada, una olor a marisc pestoso... –Quina pudor! Quina pudor!- Vaig decidir netejar el micro (penseu que tenim el micro damunt la nevera i no veiem el plat giratori aquell) Em vaig pujar a una cadira i quan els meus ulls arribaven a l’altura del micro... allà estava... un escamarlà, allà darrera, tirat... entre la pared del micro i el plat giratori... amb una pota per damunt el plat... Que peste nens!!! La olor a escamarlà va durar tota la nit –Quina pudor Quina pudor!-. D’aquesta manera vaig descobrir L’AMBIENTADOR DEFINITIU. Espero que ho proveu a les vostres cases i em dieu el que.

Mis imagenes

2008-04-10T05:15:00.000-07:00

Últimament he pogut comprovar un cert descens de comentaris al blog. Per solucionar aquest fet, i després d’observar que la entrada que té més comentaris és una en la qual vaig penjar una foto meva, em disposo a penjar dues fotos lamentables de la meva vida. A veure si s’anima la cosa.

Per cert, fixeu-vos amb quin càlcul està feta la foto de les amapoles, just. Com podeu comprovar, a l'altra foto també, m'encanta està rodejat de naturalesa.

Daños chikilaterales, una joya del reino animal

2008-04-04T06:12:00.000-07:00

L’altre dia a Buenafuente va sortir en Quim Monzó argumentant una tesis a favor del fenomen Chikilicuatre. L’Andreu li preguntava al finalista d’Eurovisión: Cuando dice “lo baila el tigre puma con su traje a rallas”... a que se refiere exactamente?. Llavors vaig recordar un animal, que es veu que porta algun circ, que és un LIGRE. Amb la Carme encara recordem el cachondeo que teniem amb el LIGRE, no hi ha per menys.
I és que els animals estan fets un liu. Ja no saben que inventar per cridar l’atenció dels humans. La meva gossa, per exemple, pixava fent la vertical... si, si. Era gossa però pixava aixecant, no una pota, sinó les dues, i aguantava l’equilibri. Quan la gent la veia pixar flipava.

Un altre animal que va voler ser el centre d’atenció va ser EL OSO HORMIGUERO, però jo encara no li he trobat la part formiga d’aquest animal, potser és el metabolisme, o la manera de ser... no se...
Un amic meu, el Victor (visitar el seu blog ...de lo que se entera uno!!!), defensava la teoria per la qual GAMBERRO era la barreja entre una gamba i un perro, però encara no hem vist ningun al circ...

Osti! i ara he recordat un gat que voltava per casa de la Carme que portava la cara penjant... que xungu! Si, us ho explico: Recordeu aquell torero que va ser envestit fa temps, i li va quedar un tros de cara penjant com si fos una careta? (no se, personalment no he pogut esborrar aquella imatge). Doncs al gat li va quedar la cara així, i va estar una bona temporada passejant per allà, arrastrant un tros de cara pels puestus... pobre...

MITAD LEÓN!
MITAD TIGRE!

Enquesta insoportable

2008-04-02T06:13:00.000-07:00

De l’enquesta Que et sembla més insoportable de la tele? heu decidit, de manera gairebé unànime Les mirades a càmera de la dona de l’Arús. He de dir que em vaig equivocar en una de les opcions, on deia La presentadora de la Noria em referia a la tia aquella que surt al Ventilador, que fot una ràbia... Però bueno, a tots ens encanta les miradetes a càmera de la senyoreta Angie Cardenas.

Buscant una foto per posar al blog m’he adonat que hi ha molt malalt que la té com a sex-symbol, fins i tot, hi ha un blog dedicat a ella on el tarat bloguero la clàssifica per modelitos. No us ho perdesiu: http://www.angiecardenas.blogspot.com/
Aquí us deixo una miradeta d’aquelles que tant ens agrada.

Moltes gràcies per participar, vos estim a tots igual!

Tots els mecanismes

2008-04-01T11:57:00.000-07:00

Ampolla d'oli Carbonell que aguanta un prestatge.

El pany de la porta del lavabo.

Un clàssic.

Estais feos!... y gordos!

2008-03-26T18:00:00.000-07:00

Tornen totes les velles glories de la música.
Coses bones:
-La música en directe s’imposa en contra de la voluntat de molts de seguir vivint del cuento venen Grandes Éxitos.
-Pots gaudir d’aquell directe que no havies vist mai però que sempre has parlat amb la gent com si ja els haguessis vist mil cops: “Fua!, els Sex Pistols! no parava d’escoltar-los, Fua!” ...Xhe! The Cure! doncs no tinc samarretes de The Cure a casa... xsi!”.
Coses dolentes:
-Preus. Els preus s’apropen a l’absurditat, més o menys com els preus de les sabates als aparadors de Pg. de Gràcia. Que penses: -és el preu de les sabates aquelles o de tota la partida?-
-L’estat lamentable dels membres del grup.

Aquest any el PrimaveraSound, un festival que des de sempre ha tingut cura de portar velles glories, porta, entre d’altres a DEVO. Joder tius! DEVO!
L’any passat van venir pel sónar, però no vaig poder pagar l’entrada. Us volia posar un video d’ells i he buscat pel youtube aquest. QUINA PUTA MERDA! “Estas viejo y gordo!” com deia aquell. Quina penica fan...
Millor us penjo un video de quan eren guays. En un atac de nostàlgia he recordat a DAF, boníssims!(per mi). Llibertat per fer el que et dona la puta gana...

THE DISLÈPCIA

2008-03-21T07:00:00.000-07:00

Si no marxes de vacances per setmana santa pots fer altres coses. Jo, per exemple, faig rutes per vigilar mascotes: les tortugues dels meus pares, la mishi de la Mireia i el Borja i el gat de la mare de l'Aleix... però ahir va ser un dia molt especial. Es va concretar, perfí, el grup de música india i cantautors corrents: THE DISLÈPCIA. Vam gravar dos temes que podeu escoltar al nostre myspace:

http://www.myspace.com/thedislpcia.

Espero que us agradin. Nosaltres estem molt contents i tenim més temes en curs. Aixó només acava de començar, prepareu-vos dislèxics!

A la foto podem veure els dos membres del grup (Josep Ginesta, a punt de batejar amb una ampolla de Bezoya, i Raül Chamorro, catcher de mena) en una de les fotografies promocionals del grup THE DISLÈPCIA.

Gavilán o Paloma

2008-03-18T06:25:00.000-07:00

Barcelona està plena de coloms, i una gran part d’aquests viuen sobre meu. Hi un espai, impossible d’accedir-hi des del terrat, sobre el nostre despatx-recibidor-rebost-sabater on els cabrons no paren de fer jaleo, de criar i de cagar a la meva finestra, finestra que no puc obrir mai es clar. Avui he decidit penjar tot de cds des del terrat, he deixat el terrat preparat per a una revetlla de Sant Joan, només falten les banderetes. Diuen que amb el reflex de la llum dels cds els coloms s’espanten, de fet al bloc de davant de casa tenen tot de cds penjats per la façana. La veïna que m’ha deixat les claus del terrat s’ha quedat flipant, deu pensar que estic boig. Orgullós de la feina feta, controlo des de la finestra que realment funcioni l’invent... però no funciona gaire... dos coloms han arribat al lloc “X”

Els coloms parlen entre ells: –gruuugluuglrruuuu....glluuu....gluglgulguuu VHSgluuugluu... gluugruup? gluuluu-.

Us ho tradueixo pels que encara no domineu l’idioma colom:-menudo cateto el tio este...jajaja... a ver si mañana cuelga VHS...jaja te imaginas?... que idiota.-

He descobert que el colom de Barcelona és el colom roquer. Sembla ser que un membre de la Guàrdia Urbana, durant l’exposició Universal de 1929, va pensar que quedarien molt bé a la Plaça Catalunya. Com m’agradaria agafar a l’urbano i fotre-li pel cul tots els coloms de Barcelona, a veure si queden millor que a la Plaça Catalunya...urbano tenia que ser...
Faig una crida des del blog per si algú té algun mètode més eficaç i el vol compartir amb mi, gràcies.
gruuu gluu gluuu

Afers Exteriors (segona part)

2008-03-12T15:36:00.000-07:00

Diagnòstic: ALTRES QUISTS FOL·LICULARS DE LA PELL I EL TEIXIT SUBCUTANI
Prescripció: Retirar puntos región esternal día 22/03/08

Si amics, ja m’han tret el bulto del pit (mirar Afers Exteriors, Gener 2008). Ara porto punts i la campana aquella perquè no me’ls chupi, com els gossos.
Ho passo fatal amb aquestes coses, la meva mare i la Carme em deien: -Si tinguessis que parir...- Hem anat com gitanos, tota la família a l’ambulatori. Com els meus pares estan jubilats s’han vingut a passar la tarda a la sala d’espera –com hi ha poca gent i ens podem seure ens quedem aquí- diu la meva mare. Quins cullons!

Just abans d’entrar al quirofen, o el que sigui, ha arribat la Carme. M’han fet posar un barret verd, una bata verda i una funda per les bambes, quina pinta. Entro aguantant-me la risa pel meu aspecte i el metge em comença a dir que a la part aquesta del pit és molt xungo, perquè s’infecta moltíssim. Al principi penso que fa broma, però m’ho repeteix i em comença a dir com m’he de netejar, que vagi amb molt de compte... JODER! Que m’acollono! Començo a cagar-me de por mentre el tiu em dorm la part i comença a remenar, les infermeres pel voltant fan coses al seu rotllo.-HEY! Que estic aquí! Ajudeu al metge, o feu alguna cosa no?- El metge treu un fil enorme i comença a cosir (em passa pel cap una imatge que tinc gravada de la meva mare lligant el tall rodó sobre el marbre de la cuina) mentre m’explica que he de fer els següents dies perquè no se m’infecti. A veure; -tu creus que recordaré tot el que m’estàs dient?-

Per sort, al final la infermera m’explica totes les coses i em pregunta si estic bé (deuria fotre una cara d’acollonit...) després m’avisa que encara porto la funda aquella a les bambes i que no és plan d’anar pel carrer així. Ara estic a casa cagat de por, aquestes coses em fan patir molt, i penso ho feliç que era amb el meu bulto... Avui, li he dit a una de la feina que era molt "aprensiu", crec que mai havia utilitzat aquesta paraula, però em sembla que vol dir alguna cosa així, oi?

Sóc un cagat!

Memory card Vol.2

2008-03-06T10:23:00.000-08:00

Coses que oblido:
-les Aspirines efervescents; les fotu amb aigua i a l’endemà sempre em trobo un got amb un estrany vichy, crec que d’una caixa d’Aspirines realment em prenc la meitat.
-a quina hora arriba a casa la Carme, joder, no m’aclaro amb això, em passo la vida esperant-la perquè mai sé quan arribarà.
-posar aigua a la cafetera; si nois, em passa molt això, algun dia cremaré la cuina, de fet ja ho vaig fer una vegada, quan em vaig descuidar un ou fregint-se a la paella.
-ous ferrats;si, si.

Un dia estava sol a casa dels meus pares, anava a fer-me el sopar i vaig optar per uns ous ferrats, mentre es feien els ous vaig pensar: -vaig a dutxar-me-. Estava a la dutxa amb la música a tope i la porta oberta quan vaig veure fum pel sostre del lavabo. Vaig pensar que era el vaho de l’aigua calenta, però paral·lelament a aquest pensament vaig recordar els ous que s’estaven fregint. Quan vaig sortir del lavabo no es veia una puta merda, tota la casa estava plena d’un fum negre de cullons. Vaig anar cap a la cuina i vaig veure la paella amb els ous flamejats i la campana com una torxa.-No tiris mai aigua!- Vaig agafar la paella la vaig fotre a la pica i vaig obrir el xorro d’aigua –No tiris mai aigua!- Mireu, quan estàs mullat i en pilotes (recordeu que estava a la dutxa) dins d’un enorme núvol de fum, i flames pels puestus, no pots pensar en res. La campana la vaig apagar a cops de drapdecuina. Vaig obrir les finestres de la galeria i la gent cridava: -Huuuu! nena! que peste a quemao!- -Carmen!? no hueles a quemao?- I jo allà, callat com un puta, vaig tenir que obrir el balcó i tancar una estona la galeria per fer callar a les putes veïnes!. La cuina va quedar amb un centímetre de fum incrustat, encara recordo la pudor.

No us dutxeu mai si heu deixat fregint uns ous a la paella, després no digueu que no us he avisat.

Festival drapdecuina

2008-03-02T14:09:00.000-08:00

Èxit sense precedents a la primera edició del drapdecuina festival

Des d’aquell concert del Canto del Loco per la Mercé o qualsevol diumenge pel matí, el Farúm no s’havia vist col·lapsat d’aquesta manera. Milers de persones es van aplegar al lloc més pudent de Barcelona per gaudir d’un festival espectacular. Els organitzadors reconeixen haver sobrepassat amb escreix les prediccions. A les últimes hores del festival els cartons de Don Simón no donaven l’abast, els sortidors de cervesa només treien escuma i a les barres només hi quedava Lima i Blue Rives.

The Flaming Lips i públic entregat a Muchachito

The Flaming Lips van començar animant la jornada i van convertir el Farúm en un Happy Park. La sorpresa de la nit la va donar Muchachito, quan a la recta final del seu concert va fer sortir a Lenny Kravitz per fer una versió molt especial de “I belong to you”. A l’Auditori, el públic emmudia quan un Tom Yorke extasiat obria tots dos ulls igual. A l’escenari Don Simón, Tonino Carotone queia fulminat després d’ingerir 27 cartons de vi. D’altra banda Jamiroquai va començar amb retard l’actuació perquè els mossos el van multar amb el seu lamborghini a l’autovia de Castelldefels.

La platja del Forum aquest matí

Estendre la roba

2008-02-28T07:18:00.000-08:00

Una de les coses que més m’agrada és estendre la roba. L’Elies em va dir una vegada que la roba estesa era la seva única bandera, això em sembla que ja ho havia escoltat alguna vegada i està de puta mare. Visca les pàtries domèstiques!
Sempre deixo una o dos cordes exclusives per als mitjons, calces i gallumbos. Els pantalons cap per avall amb una pinça per camal i les samarretes cap per avall amb dues pinces. Quan vaig arribar al pis on visc ara vaig descobrir el mecanisme aquest de les politges i pots estendre gairebé tot sense moure’t del lloc, wuau! genial invent! Per cert, on esteneu la roba que no us cap a l’estenedor?
-al capçal del llit.
-sobre les cadires
-al pal que aguanta la cortina de la dutxa
-per sobre el llit
Nosaltres la posem al capçal del llit.

Us deixo una cançó d’Antònia Font i un poema drapdecuina:

Estendre sa roba
“Jo surt a estendre sa roba
i me tir per es balcó i sé volar,
i no sempre me va bé,
i no sempre me pens que no cauré.
Antenes, terrats,
carrers d’abril assolellats,
llençols eixuts amb suavitzant.
Un camp de blat
fa ones amb es vent...”
Antònia Font, a Rússia, Música Global Discogràfica, 2001, Bcn, Slurp! Records, 2001, Mallorca.

Pànic al pati de llums
Una pinça se m’ha llençat balcó avall,
calçotets cagats de por s’agafen amb força.
Esquelets de calces i draps l’esperen...
...
Les altres, estrenyen fort les cordes,
serà una jornada plena de dol,
esperen que l’aire i el sol acabin amb l’angoixa.
De tornada al cabàs s’abracen i ploren,
les velles sàvies de fusta consolen
a les del mercadona... –Necesitamos más médicos!
-S’hauria d’avisar als familiars!-
diu una que sap, que a la cuina estan,
fan feines d’embalatge i cierres herméticos.

drapdecuina

drapdecuina festival 2008

2008-02-22T18:02:00.000-08:00

El drapdecuina festival presenta el cartell de la seva primera edició.

L'organització del drapdecuina festival ha donat a conèixer aquest migdia en roda de premsa el cartell definitiu del festival, que es celebrarà el dia 2 de maig al recinte del Farum. La voluntat de l’organització de permetre l’accés gratuït al recinte ha trobat l'oposició de l’Ajuntament de Barcelona, qui s’oposa a aquesta idea i demana treure benefici de l’esdeveniment. Finalment l’organització ha acceptat cobrar una entrada simbòlica, però promet barra lliure gràcies als patrocinadors: Estrella Dam, Jack Daniel’s i Don Simon. També promet que no hi haurà gots reciclables ja que ho considera un gest hipòcrita. El cartell, seguint la filosofia de l’organització, intenta aplegar un seguit d’artistes consolidats i de diferents estils musicals, de manera que tothom pugui gaudir, com a mínim, de dos dels escenaris.

Un membre de l’organització afirmava que “alhora d’escollir el cartell hem tingut en compte aquells grups que han demostrat, al llarg de la seva carrera, donar-ho tot als directes... bueno, potser Daft Punk no ho dóna tot...(riures) ...però com a mínim tenen una posada en escena made in Gondry...[...] la majoria d’aquests grups tenen discos que són imprescindibles per nosaltres i pensem... que també ho són per moltíssima gent”. La gran quantitat d’artistes i l’horari maratonià “ l’Ajuntament no ens van deixar-ho fer en dos dies” farà que els assistents hagin de tenir les idees molt clares alhora d’esocollir el concert que volen veure. "A més, una borratxera et pot deixar K.O. a les 18:00h i et faria perdre moltes actuacions", la organització demana precaució a la barra lliure.

Escenari Estrella Dam
16:15h-Mishima
18:00h-The Flaming Lips
20:00h-Fanfaro
22:00h-White Stripes
00:15h-Arcade Fire
02:00h-Tokyo Sex Destruction
03:35h-!!!
05:15h-Daft Punk

Escenari Jack Daniel’s
13:00h-Jazz Jamaica All Stars
15:00h-Ass Trio
17:00h-Medeski Martin & Wood
19:15h-Sharon Jones
21:05h-Soulive
23:00h-Marceo Parker
02:00h-Big Boss Man
04:15h-Jamiroquai

Escenari Don Simon
17:00h-La Troba Kung-Fú
19:00h-Fanfare Ciocarlia
21:00h-La Família Rústica
23:00h-Tonino Carotone
00:30h-Los Fulanos
02:00h-Muchachito Bombo Infierno
05:00h-Gogol Bordello

Auditori
16:00h-Clara Andrés
17:45h-Pascal Comelade
19:30h-Joan Miquel Oliver
21:00h-Adrià Puntí
22:30h-José Gonzalez
00:45h-Beth Gibbons
03:05h-Tom Yorke

A més: Fira gastronòmica/ Happy Park/ Farmàcia/ Fira discogràfica/ Hip-Hop corner/La típica zona chill-out.

Sortida d'autobusos des de Plaça Catalunya, Hospitalet de l'Infant i Altafulla

Preu entrada, 24euros.

Preu entrada de tarda (12:00h-20:00h) 10euros.

Majors de 65 anys entrada gratuïta.

Un altre diliema, aquest, més tontu

2008-02-21T07:07:00.000-08:00

Grouxo Marx va dir una vegada: “estos son mis principios; si no le gustan tengo otros”.
Durant la vida et vas menjant alguns dels teus principis. Hi ha principis que no hem confessat mai, aquests no representen un gran problema, en canvi, hi ha principis que els compartim amb els amics , fins i tot varies vegades. Per principis, vaig dir alguna vegada que no em posaria mai sabates, però les bodes i les pressions familiars són fatals, després sempre et ve el típic que et diu: -no vas dir que mai et posaries sabates?- (calla fill de puta). Jo sóc molt de dir: -a aquest puestu no hi aniré mai!!!-. Un d’aquests puestus era el Gran Teatre del Liceo, odiós símbol de la burgesia barcelonina, de la laca i del perfum car... si, si... ja us ho imagineu oi? Efectivament. El proper 30 de març aniré a veure els Antònia Font. Vaig intentar comprar entrades per Reus o Girona, però no va ser possible. És igual, són excuses...

Si ho mireu d’una altra manera puc entrar amb uns mistos i... ja sabeu...
No se... ...ostia! Aquestes coses em foten, que puc fer per sentir-me millor?

1.gravar el meu nom a la fusta de la platea.
2.enganxar un xiclet a la butaca.
3.anar amb una xeringa plena de merda i punxar-la a la escuma de la butaca.
4.cremar el Liceo.
5.anar en pilotes.
6.deixar un regal al WC.

Memory card

2008-02-18T13:48:00.000-08:00

La memòria és capaç de retenir coses estúpides. Jo, per exemple, recordo coses com:

-L’última paraula a la pel·lícula de Batman Returns és: “MUJER”. -Per continuar una partida perduda a l’Alex Kid és: Arriba+(A+B+A+B+A+B). -Quan em vaig obrir el cap de petit em tenia que dutxar amb un sabó que es deia: MULTIDERMOL.
També hi ha coses que no recordo, com per exemple: l’edat dels meus pares, la meva edat, posar aigua a la cafetera (diu la Carme que això és molt perillós i que algun dia faré explotar la casa) i no recordo mai on deixo el cullons de carregador del mòbil.

Us proposo que comenteu la cosa més absurda que recordeu.

Premis Ciutat de Barcelona 2007: "hiPROGREsia"

2008-02-13T16:45:00.000-08:00

Avui hem anat a la gala dels Premis Ciutat de Barcelona 2007, una magnífica mostra de la hipocresia de l’ajuntament de Barcelona. Culturalment, i més concretament en l’àmbit musical, el 2007 passarà a la història pel desallotjament del local del carrer Mèxic, on assajaven molts músics de la ciutat, i per l’extermini de la música en directe a molts bars de la ciutat, gràcies a una llei que prohibeix als bars tenir música en directe. Ah! com són les coses: Premi Ciutat de Barcelona de música a Joan Garriga. O sigui, reconeixen a un músic que ha sortit d’un ambient, que ara, volen tallar d’arrel. Quines contradiccions. Per sort, en Joan Garriga és conscient, i educadament recull el premi, i educadament, fa saber als membres de l’ajuntament el seu sentiment de contradicció. D’aquí uns anys no podran donar més premis de música perquè, ells mateixos, han acabat amb els músics de la ciutat.

En venda.
Una de les paraules que més mal m’ha fet aquest vespre és: “internacionalització” . Barcelona no és una ciutat, és una marca. Fa poc vaig veure una entrevista que feia l’Albert Om a l’antropòleg Manuel Delgado a propòsit del seu nou llibre “La ciudad mentirosa: Fraude y miseria del modelo Barcelona”. Penso que l’entrevista està de puta mare per entendre una mica tot el que m’agradaria dir de la ciutat i no sé com explicar-ho. Us deixo l’enllaç a veure que us sembla.

http://www.tv3.cat/videos/191049 (a partir del minut 8 és genial)

Perdoneu la serietat d'aquest post, però aquests dies Barcelona viu la merda aquella de telefonia mobil, i tot plegat m'irrita, sobretot quan diuen -Barcelona guanyarà nosequants milions d'euros amb aquesta fira-, doncs jo no veig un euro... bueno, és igual...

Va, també us diré que ens vam fixar amb els municipals uniformats de gran gala que anaven canviant de torn al fons del l'escenari, cada 10 minuts passava un per derrera de l'altre i vinga, a aguantar allà drets amb aquelles plomes al cap. Us poso una foto perquè veieu l'uniforme, els cavalls no anaven, però no he trobat una altra foto.

A mi em fa molta vergonya aquestes coses, ho passo pitjor que ells.

Problemes domèstics Vol.2

2008-02-10T17:24:00.000-08:00

Baixar la basura fa mandra. Fa un pal que t’hi cagues. De fet, la basura a casa nostra produeix tres moments odiosos:
1-Has xafat amb totes les teves forces la merda però el cubell ja no tanca, comences a plantejar-te, seriosament, que potser ja toca canviar la bossa.
2-Treus la bossa però penses -jo ara no la baixo- i la deixes, ben lligada, a prop de la porta.
Penses que ja has fet prou traient la bossa i passes de posar una altra de nova. Al cap d’una estona obres un iogurt i quan vas a tirar la tapa...
3-AH! Merda! no hi ha bossa-. I la tapa de iogurt no és d’aquelles coses que pots deixar sobre el marbre i no passa res, perquè sempre tenen aquell tros pringat amb iogurt. Així que finalment et toca posar la bossa nova.

Però atenció! Jo, que sóc un tiu que pensa moltíssim, vaig trobar una solució a aquest tercer moment odiós i vaig anar posant bosses al cubell, una dintre d’una altra, com les muñecas rusas, així quan treus la que està plena, sempre queda posada una altra. I aixeco la bossa plena mirant a la Carme com dient: -has vist quina idea més bona?- i ella, mira al sostre i agafa aire, i jo super-content ho explico als meus amics, i algú pensa que potser és una idea que es podria patentar i comences a imaginar l’èxit del producte i penses que faries amb els diners de la patent.... Jubilar als meus pares, muntar-li un restaurant al meu germà i pagar-li els deutes. Una casa a Calella a la meva germana i a l’Aleix, la hipoteca del Llure i la Nuri, un laboratori fotogràfic al Jordi, un cinema a la meva cosina, una casa a Mèxic a l’Alex perquè estigui amb la Olinka i el Mateu, retirar al pare de la Carme, una mica de diners a la Sara (que li vaig prometre un dia), als meus tiets i a tots als amics que estimo.Per cert, tindria que està prohibit fer passar les bosses del Mercadona o del Caprabo, com a bosses de basura. Que no veieu que no encaixen al cubell?! Que és molt incòmode home!
Una altra cosa, cada quan s'hauria de canviar o netejar el cubell? Penso, que a casa el tindriem que canviar ja, li preguntaré a la Carme...

Coses de casa

2008-02-08T05:53:00.000-08:00

Les neveres ens permeten conèixer com som. Per fora: imans i celos mal posats, records, fotos, receptes, frases, coses que et regalen, anuncis de pizzes, números de telèfon... Per dins: “som el que mengem”. La nevera podria servir de retrat psicològic. A mi no m’agraden els psicòlegs, penso que la vida l’has de patir igual que la gaudeixes i ningú te dret a decidir quins sentiments has d’eliminar i quins no (M. Houellebecq deia alguna cosa semblant) però crec que algun psicòleg podria fer un estudi a partir de les neveres. O potser aquella gent que interpreta les firmes. Si, hi ha gent que quant firmes et diu: -ets una persona clara perquè es veuen clarament totes les lletres- o –ets optimista perquè escrius inclinat cap a la dreta- .La Sara sap d’aquestes coses. Potser un dia algú llegirà neveres. Aquí teniu la nostra nevera, volia fer una foto per dins, però la càmera de fotos ha tornat a morir, no hem pregunteu com.

UN, DELS MOLTS, DILEMES

2008-02-05T05:28:00.000-08:00

Tinc un gran dilema. És gairebé de mal rotllo, però no se... a veure que opineu.
Tinc 27 anys i no he anat mai a un enterrament.
A mi em sembla que és estrany no haver anat mai a un enterrament amb aquesta edat. Però per una cosa o una altra, doncs mira, no he anat mai; van morir als meus avis quan jo era molt petit i els meus pares van pensar que seria millor que no hi anés. Fa uns 10 anys va morir al meu oncle, i encara no se perquè, no vaig voler anar a l’enterrament. Recordo que vaig anar al tanatori, però vaig decidir no anar a l’enterrament. Des de llavors estic molt penedit i cada cop que hi ha un enterrament tinc un gran dilema. Perquè han anat morint pares de companys de la feina i penso que si anés al enterrament seria com... no se... com si el meu oncle no signifiqués tant... No se, he arribat a una situació tant absurda en la que penso que a l’enterrament que vagi a de ser, com a mínim, de la mateixa importància que la del meu oncle...Potser per no sentir-me culpable... com una falta de respecte pel meu difunt oncle, que alhora es transforma en una falta de respecte cap a qui no vaig al seu enterrament... No se com explicar-ho, però us prometo que és molt xungo.

Diculpeu el mal rotllo.

Dijous Gordo

2008-01-31T14:35:00.000-08:00

Avui és Dijous Gras o Llarder. Em sembla que és el dia que marca l'inici del Carnaval (festa i desfase fins Dimecres de Cendra) per preparar-se pels propers dies de dejú i abstinència, la Quaresma. Si algú sap realment com va tot això estaria molt bé que ho expliqués en els comentaris. Gràcies. A mi, com amb totes les festes, la única cosa que m'interessa és el jalar. Al final he anat a sopar a casa dels meus pares i la meva mare ha fet truites, una d'alls tendres, una de patata i una altra de carxofes, i la Carme ens ha preparat un xató (de Sitges, es clar). Tampoc ha faltat la clàssica botifarra d'ou, llardons i de postre una coca de llardons...OHH! Boníssim.

Menjar i estimar és la millor cosa que ens pot passar a la vida. Poder cagar també, però no és tant bonic.

Bon profit.

Afers Exteriors

2008-01-29T17:15:00.000-08:00

Encara estic esperant que em truqui l’especialista perquè em treguin d’una vegada un bultet que tinc al pit. Al principi pensava que era un gra, d’aquells que dius: -Ostia nen! Vaya granaco!- però va anar passant el temps i allò estava igual. Fa temps vaig anar al metge perquè em feia mal l’oïda i com fem les persones que anem poquíssim al metge, quan hi anem aprofitem per dir tot el que ens passa.

Per cert, quan vas al metge es creen una sèrie de situacions, podríem dir... incòmodes. Jo en destaco dues:

1ª; un cop entres a la consulta, quin és el moment exacte en el qual comences a dir que et passa? Sabeu que vull dir? Només entrar, el metge t’està mirant en plan... –vinga tu! que tens?-
Digues hola. Com va tot?... no se, que vinc molt poques vegades i per mi és un moment molt especial i necessito una miqueta de carinyu...

2ª; si vas per un bulto, ferida, picada etc... Trobo que és molt difícil ensenyar-ho. Jo, per exemple, volia ensenyar el bultet que tinc quatre dits més avall de la clavícula. Doncs des de la sala d’espera estava preocupadíssim pensant com ho faria per ensenyar el bultet al metge: estirar del coll de la samarreta fins arribar al bultet, tot això amb el coll allargat com una tortuga i la barbeta i el llavi inferior senyalant al cel o aixecar-me la samarreta des de la part inferior ensenyant panxa i pèls.

Al final em vaig decantar per la primera opció i la doctora em va dir: -Mejor que te levantes la camiseta.

AGENDA ESCOLAR

2008-01-22T09:33:00.000-08:00

L’altre dia em vaig quedar a dormir a casa dels meus pares a Canyelles i com em sentia estrany no podia quedar-me clapat així que vaig estar remenant caixes plenes de llibres, carpetes i llibretes de quan anava a l’escola. Entre d’altres joies vaig trobar una agenda escolar del 1991, llavors tenia 11 anys i estaria fent cinquè d’EGB. Em va fer molta gràcia llegir les notes a l’agenda que posava el professor, aquí en teniu una petita mostra. Penseu que estan escrites en color vermell i amb aquella lletra típica de professor:
-Parla massa
-No ha de jugar a files (recordeu les files?... tot un món he?)
-Es riu per res (jeje, encara ho faig)
-Es gira i parla massa a classe
-No ha estudiat el verb ésser
-Encara no ha estudiat el verb ésser
-Continua sense estudiar el verb ésser (tres dies seguits, sóc un campeón)
-Parla massa a classe (d’aquestes hi ha varies, una per setmana amb variacions com No para de xerrar)
-Pica de mans sense motiu a la classe d’anglès (aquesta m’encanta)

Per cert, el de la foto podria ser un refugiat "de la Rumania", però no ho és.

Portes

2008-01-14T16:47:00.000-08:00

Portes que has d’aixecar quan obres perquè toquen a terra. Portes que s’obren al revés. Portes que pesen moltíssim, que fan soroll (nyiiiec), que no en fan (...)
Portes que tenen cartells enganxats “NO PASAR” . Portes amb pestillo. Portes que sempre estan obertes. Portes dobles que has d’espitjar una part per poder obrir l’altra. Portes amb manetes mal posades. Portes d’aquelles que poses la clau però no del tot, només una mica fins que fa el clack.

No és la millor manera de començar l'any, però amb alguna cosa s'ha de començar...
Bon any als pocs que mireu el meu bloc i disculpeu el retràs, a partir d'ara hi haurà novetats cada setmana... espero.

Rius de plata

2007-12-26T01:23:00.000-08:00

Pels rius de plata hi vàrem seure, i vam riure mirant les desproporcionades figuretes del pessebre: aquell ànec gegant al costat d’una cabra, aquelles casetes, que si són petites és per donar la sensació de llunyania i si posem una ovella al costat de la caseta... doncs queda estrany. Però no us preocupeu això del Nadal està sobrevalorat i ningú sap realment que ha de fer.

Jo, per exemple no m’aclaro, i no se mai a casa de qui em toca anar a dinar o sopar i m’agobio molt. Després, cada any m’ho expliquen però no recordo mai si noche buena és el 24 o noche vieja el 31... o com va això? Per no parlar de la cançó del Tió, que cadascú la canta d’una manera diferent i el pobre tronc fuetat amb cara i barretina es fa un liu: - que cago? Turró? D’atmelles i pinyons? Butifarra? Fotrem un cop de barra? De vara?... pobret.

A mi el Tió em fa una mica de pena perquè a casa dels meus tiets el tenim fora durant el sopar, al costat de les ampolles de vichy que s’estan refrigerant a temperatura ambient, fot un fred. A més, aquest any ja no ha enganyat a ningú i les nenes ja sabien de que anava, i ha sigut com estrany.

Bon Nadal i totes aquestes coses.

Aberturas distintas

2007-12-04T15:36:00.000-08:00

“Nada que valga la pena puede ser entendido con la mente. Todo lo que es verdaderamente valioso tiene que entrar por una abertura distinta, y perdona lo desagradable de la imagen.”
[MANHATTAN, Woody Allen]

Ahir parlava amb la Carme de ho difícil que és expressar amb paraules les coses que sentim (no sempre parlem d’aquestes coses, també parlem del Genís i del raro de l’Esteve de Vent del Pla, o de que dinarem demà, o que falta paper de vàter...).
Però mira, ahir parlavem d’aquestes coses. Ella em va citar, d’un llibre que li va regalar la Mercé, aixó:

“Es más fácil pensar racionalmente que imaginar, porque razonar es repetir, mientras que imaginar es crear.”
[Filosofías del underground, Luís Racionero]

És xulo també oi?

I tot venia pels poemes de Bécquer que parlen d’aquestes coses i de com fer entendre o escriure, els nostres somnis, la nostra imaginació... no se...

“Yo no sé si ese mundo de visiones
vive fuera o va dentro de nosotros.
Pero sé que conozco a muchas gentes
a quienes no conozco.”
[Rima LXXV, Bécquer]

I tu, i jo

2007-11-18T18:36:00.000-08:00

Sobre el sofà, a una manta li surt un cap.
Sobre el sofà, a un cap li surt una manta.
Et miro, i surten cap a tu els crèdits de Superman plens de versos.
Super-versos que passen borrosos dins el camp de visió.
Un moment més tard, però no gaire més tard: jo. Cada cop que et miro.

I rebota alguna cosa.
I alguna cosa rebota, torna a mi, i s’omple.
I rebota, i es buida damunt teu: i et plouen poetes i flams amb nata i DACS de colors i llet condensada i pa bimbo sin corteza i philadelphia. Macarrons, malvasia, herbalesens. Pomes i mandarines sense pell i pa de pipes no gaire torrat i palomites amb mantequilla.

I coca cola quan et ve de gust coca cola
I cervesa quan et ve de gust cervesa.
I fred amb mantes gegants i nòrdics i bufandes.
I calor amb piscines i matalàs inflable i Cadaqués.
I gana amb vermuts i sopars i paelles i peus de porc.

*treballadors, recordeu que la forma, la métrica i la rima dels meus poemes només l'entenen els intel·lectuals. Perdoneu, algun dia escriuré algun poema per als treballadors, si n'hi ha algun, que visiten drapdecuina.