Afers Exteriors

Encara estic esperant que em truqui l’especialista perquè em treguin d’una vegada un bultet que tinc al pit. Al principi pensava que era un gra, d’aquells que dius: -Ostia nen! Vaya granaco!- però va anar passant el temps i allò estava igual. Fa temps vaig anar al metge perquè em feia mal l’oïda i com fem les persones que anem poquíssim al metge, quan hi anem aprofitem per dir tot el que ens passa.

Per cert, quan vas al metge es creen una sèrie de situacions, podríem dir... incòmodes. Jo en destaco dues:

1ª; un cop entres a la consulta, quin és el moment exacte en el qual comences a dir que et passa? Sabeu que vull dir? Només entrar, el metge t’està mirant en plan... –vinga tu! que tens?-
Digues hola. Com va tot?... no se, que vinc molt poques vegades i per mi és un moment molt especial i necessito una miqueta de carinyu...

2ª; si vas per un bulto, ferida, picada etc... Trobo que és molt difícil ensenyar-ho. Jo, per exemple, volia ensenyar el bultet que tinc quatre dits més avall de la clavícula. Doncs des de la sala d’espera estava preocupadíssim pensant com ho faria per ensenyar el bultet al metge: estirar del coll de la samarreta fins arribar al bultet, tot això amb el coll allargat com una tortuga i la barbeta i el llavi inferior senyalant al cel o aixecar-me la samarreta des de la part inferior ensenyant panxa i pèls.

Al final em vaig decantar per la primera opció i la doctora em va dir: -Mejor que te levantes la camiseta.

AGENDA ESCOLAR

L’altre dia em vaig quedar a dormir a casa dels meus pares a Canyelles i com em sentia estrany no podia quedar-me clapat així que vaig estar remenant caixes plenes de llibres, carpetes i llibretes de quan anava a l’escola. Entre d’altres joies vaig trobar una agenda escolar del 1991, llavors tenia 11 anys i estaria fent cinquè d’EGB. Em va fer molta gràcia llegir les notes a l’agenda que posava el professor, aquí en teniu una petita mostra. Penseu que estan escrites en color vermell i amb aquella lletra típica de professor:
-Parla massa
-No ha de jugar a files (recordeu les files?... tot un món he?)
-Es riu per res (jeje, encara ho faig)
-Es gira i parla massa a classe
-No ha estudiat el verb ésser
-Encara no ha estudiat el verb ésser
-Continua sense estudiar el verb ésser (tres dies seguits, sóc un campeón)
-Parla massa a classe (d’aquestes hi ha varies, una per setmana amb variacions com No para de xerrar)
-Pica de mans sense motiu a la classe d’anglès (aquesta m’encanta)

Per cert, el de la foto podria ser un refugiat "de la Rumania", però no ho és.

Portes

Portes que has d’aixecar quan obres perquè toquen a terra. Portes que s’obren al revés. Portes que pesen moltíssim, que fan soroll (nyiiiec), que no en fan (...)
Portes que tenen cartells enganxats “NO PASAR” . Portes amb pestillo. Portes que sempre estan obertes. Portes dobles que has d’espitjar una part per poder obrir l’altra. Portes amb manetes mal posades. Portes d’aquelles que poses la clau però no del tot, només una mica fins que fa el clack.

No és la millor manera de començar l'any, però amb alguna cosa s'ha de començar...
Bon any als pocs que mireu el meu bloc i disculpeu el retràs, a partir d'ara hi haurà novetats cada setmana... espero.

Rius de plata

Pels rius de plata hi vàrem seure, i vam riure mirant les desproporcionades figuretes del pessebre: aquell ànec gegant al costat d’una cabra, aquelles casetes, que si són petites és per donar la sensació de llunyania i si posem una ovella al costat de la caseta... doncs queda estrany. Però no us preocupeu això del Nadal està sobrevalorat i ningú sap realment que ha de fer.

Jo, per exemple no m’aclaro, i no se mai a casa de qui em toca anar a dinar o sopar i m’agobio molt. Després, cada any m’ho expliquen però no recordo mai si noche buena és el 24 o noche vieja el 31... o com va això? Per no parlar de la cançó del Tió, que cadascú la canta d’una manera diferent i el pobre tronc fuetat amb cara i barretina es fa un liu: - que cago? Turró? D’atmelles i pinyons? Butifarra? Fotrem un cop de barra? De vara?... pobret.

A mi el Tió em fa una mica de pena perquè a casa dels meus tiets el tenim fora durant el sopar, al costat de les ampolles de vichy que s’estan refrigerant a temperatura ambient, fot un fred. A més, aquest any ja no ha enganyat a ningú i les nenes ja sabien de que anava, i ha sigut com estrany.

Bon Nadal i totes aquestes coses.

Aberturas distintas

“Nada que valga la pena puede ser entendido con la mente. Todo lo que es verdaderamente valioso tiene que entrar por una abertura distinta, y perdona lo desagradable de la imagen.”
[MANHATTAN, Woody Allen]

Ahir parlava amb la Carme de ho difícil que és expressar amb paraules les coses que sentim (no sempre parlem d’aquestes coses, també parlem del Genís i del raro de l’Esteve de Vent del Pla, o de que dinarem demà, o que falta paper de vàter...).
Però mira, ahir parlavem d’aquestes coses. Ella em va citar, d’un llibre que li va regalar la Mercé, aixó:

“Es más fácil pensar racionalmente que imaginar, porque razonar es repetir, mientras que imaginar es crear.”
[Filosofías del underground, Luís Racionero]

És xulo també oi?

I tot venia pels poemes de Bécquer que parlen d’aquestes coses i de com fer entendre o escriure, els nostres somnis, la nostra imaginació... no se...

“Yo no sé si ese mundo de visiones
vive fuera o va dentro de nosotros.
Pero sé que conozco a muchas gentes
a quienes no conozco.”
[Rima LXXV, Bécquer]

I tu, i jo

Sobre el sofà, a una manta li surt un cap.
Sobre el sofà, a un cap li surt una manta.
Et miro, i surten cap a tu els crèdits de Superman plens de versos.
Super-versos que passen borrosos dins el camp de visió.
Un moment més tard, però no gaire més tard: jo. Cada cop que et miro.

I rebota alguna cosa.
I alguna cosa rebota, torna a mi, i s’omple.
I rebota, i es buida damunt teu: i et plouen poetes i flams amb nata i DACS de colors i llet condensada i pa bimbo sin corteza i philadelphia. Macarrons, malvasia, herbalesens. Pomes i mandarines sense pell i pa de pipes no gaire torrat i palomites amb mantequilla.

I coca cola quan et ve de gust coca cola
I cervesa quan et ve de gust cervesa.
I fred amb mantes gegants i nòrdics i bufandes.
I calor amb piscines i matalàs inflable i Cadaqués.
I gana amb vermuts i sopars i paelles i peus de porc.


*treballadors, recordeu que la forma, la métrica i la rima dels meus poemes només l'entenen els intel·lectuals. Perdoneu, algun dia escriuré algun poema per als treballadors, si n'hi ha algun, que visiten drapdecuina.

Tonteries per fer temps abans de posar-me a estudiar

bàdminton m. Esport en què s’enfronten dos jugadors, o dues parelles de jugadors, practicat en una pista rectangular dividida transversalment per una xarxa, i que consisteix a colpejar un volant amb una raqueta per fer-lo passar per damunt la xarxa de manera que l’adversari no el pugui tornar.

Li vols fotre amb tota la teva força i sempre va amb la mateixa poca potència, quina ràbia fa.

L'os de la música

Aquí us escric una llista de les 10 cançons que no he pogut deixar d'escoltar cada dia durant aquesta setmana, a més, varies vegades al dia:

-Joan Miquel Oliver "Hansel & Gretel"

-Gogol Bordello "Start Wearing Purple"

-Adrià Puntí "El Gitanillo De Triana"

-Mala Rodríguez "Te Convierto"

-Peaches "Shake Yer Dix"

-El Tío Carlos "Pares y Nones"

-Maximo Park "The Coast Is Always Changing"

-Beirut "Un Dernier Verre (Pour La Route)"

-Jose Gonzalez "Down The Line"

-Quimi Portet "Progresso Adequadament"


*Algun dia descobriré com es pot fer per pujar les cançons i les pogueu escoltar (si algú sap com es fa, que m'ho digui, gràcies) de moment podeu fer un cortar/pegar i les baixeu per l'emule, algo és algo. Si voleu he? no se...

Picar de mans

Una estranya costum que tenim la gent és la de aplaudir, picar de mans. És d’aquelles coses que t’ensenyen de petit, i mira, et vas fent gran i ho segueixes fent. Hi ha gent que és una crack aplaudint, fot un soroll insoportable D’altres obren els braços, posen cara de restrets i aplaudeixen amb les mans col·locades totalment en creu, que dius: -no ets el Camarón tiu- a més, no tens ni ritme ni gràcia ni res... La gent gran ho acostuma a fer amb entusiasme, aixeca les mans ho màxim que pot i posen recta l’esquena. Després estan els discrets, no volen cridar massa l’atenció i posen una mà al damunt de la cuixa i amb l’altre piquen com demanant alguna cosa, però sempre amb les mans com cansades).

Després hi ha els sordo-mudos, que aplaudeixen diferent: mouen les mans com el Rei Don Juan Carlos, si així, com saludant però amb les dues alhora. Que penses: -i que més dona, que ho facin com els altres si tampoc ho sentiran-. És veritat, no passa res, però ho trobo absurd que ho facin d’una altra manera. Tot i que els sordo-mudos, clar, no controlen el volum de les coses que fan. Una vegada la Carme i jo anavem al tren, i al nostre costat estaven dos noies sordo-mudes comunicant-se amb senyes, fotien un soroll amb la boca impressionant, respiracions, gemecs... I pensavem en el germà de la Carme, perquè ell no aguanta el soroll que fa la gent quan menja i sobretot quan respira i menja alhora. Que de petit et diuen que és impossible respirar i menjar alhora, però descobreixes que el teu pare és capaç de fer-ho. Si. Quan es fot la cullera plena de sopa a la boca segueix respirant profundament pel nas i penses: -Huau quin pare tinc-. I aplaudeixes.

Ara ja sabem picar de mans però no t’acaben d’ensenyar mai quin és el moment precís de fer-ho, diguem que no hi ha unanimitat i tots anem una mica perduts. Jo me n'adono als concerts. Acostumo a anar-hi a molts, i amb el temps he anat observant aquest fenomen.
Emocionant he?

(És el moment d’abandonar la lectura i fer realment allò que tenies que fer per internet)

Quan pico de mans?
Tractarem aquesta qüestió en l’àmbit musical, però existeixen moltes coincidències amb altres activitats artístiques.
Per començar, hi ha un primer moment de confusió en el qual s’apaguen els llums: la gent acostuma a fer aquell HuuUUuuuUU (rotllo fantasma. Que realment els hi surt de dintre, una vegada vaig anar a casa d’una amic que acostuma a fer això i cada cop que apagava el llum de l’habitació o de la cuina feia: HuuuUUuu)
Hi ha gent realment entusiasta que ja aplaudeix en aquell moment de la apagada, i d’altres que fan les dues coses: aplaudir i dir HuuUUuu alhora que miren emocionats al company del costat (que és el clàssic acompanyant de concert que no sap ni qui cony toca aquella nit, però està allà. L’acompanyant no acostuma a picar de mans, sempre fa coincidir aquest moment amb les ganes de fer un traguet a la cervesa, calada llarga al cigarro o encendre’s un piti. És com una excusa: -no aplaudeixo perquè estic ocupat-. Sempre hi ha el típic que aplaudeix amb el got a una mà el cigarro a l’altre que dius: -així no home!-.

Bueno, tenim els llums apagats i en pocs segons surt el grup. Aquí ens tornem a trobar amb un altre moment delicat. Si és un grup de fer espectacle ja s’ho fan venir bé per començar de cop i no et deixen temps per pensar. Però després existeixen els grups aquells que surten poc a poc, i van xinu xanu cap als seus instruments. Aquí. Aquí es on produeix el caos: si surt el cantant amb tot el grup la gent acostuma a respondre amb aplaudiments sense gaires dubtes. Però si van sortint als músics sense el cantant, això ja genera confusió, i la gent no sap que fer Llavors sempre hi ha el típic entre el públic que fot un crit. Que mai sé que diu, ja sigui en català castellà anglès. Crec que és un tiu que està sempre a tots els concerts, fot el crit i marxa a un altre concert i entre cançons torna, fot un altre crit i se’n torna a anar (hi ha gent que diu que l’ha vist per la ciutat: va amb moto bata ratllada i darrera porta la “chica de la curva”, però jo no m’ho crec). Quan el tiu a fotut el crit, en el moment que surten al escenari els músics, o entren al escenari (a veure si es posen d’acord, o surten o entren al escenari) la gent aplaudeix, però acostuma a ser un aplaudiment apagat, sense moltes ganes, fins que surt el cantant i tothom HUee!! UHH!!! plas plas* (*plas=com picar de mans, sé que costa d’entendre).

Comença el concert!
I les cançons van sonant entre aplaudiments, però en els espais blancs, entre cançons, torna a regnar la confusió entre el respectable. Hi ha grups que realment no saps, si han acabat la cançó o és una parada de la pròpia cançó. La primera vegada que passa això ens hem de fixar, ràpidament, amb l’únic friky que no aplaudeix i mira cap enrere com dient: -ignorants-. Aquest friky ens servirà per encertar els moments d’aplaudir i diferenciar-los dels silencis de les cançons, o aquell final que mai arriba. Sabeu? quan sembla que estigui a punt d’acabar el tema però el de la guitarra encara està concentrat mirant avall. Quan tinguis dubtes de quin és realment el final de la cançó torna a mirar al friky, si està encara més concentrat que el de la guitarra és que encara no ha acabat. Espera. L’espai entre cançons, com dèiem, és molt confús i a vegades el cantant diu el nom de la cançó i la gent acostuma a aplaudir, però a vegades la gent no sap quin cony de cançó és aquella, no passa res, pots no aplaudir. Aquest és el moment en el que el teu company de concert s’anima i aplaudeix ell sol, i et mira com dient: -ara, ara , aquesta aquesta-.

El concert s’acaba
I tothom aplaudeix amb força, és el moment que normalment tothom pica de mans, no hi ha gaire complicació. Si l’aplaudiment s’allarga acostumen a coincidir les palmades, no passa res, és normal. Es produeix un gran moment en el qual tots aplaudeixen alhora, molt ben coordinats. Coordinació, per cert inexistent, quan en un dels temes el cantant ha convidat al públic a seguir picant de mans i ningú s’aclarava, i notes com va desapareixent l’aplaudiment arrítmic entre el caos palmero.
Per acabar, només dir que s’ha d’aplaudir quan un vol, que no us passi com als concerts de jazz, d’ara, que no saps mai si aplaudir el solo, si aplaudir al final, alprincipi, si aplaudir perquè els altres ho fan...
Cullons! que facin un curset abans del concert o que posin com a la tele un cartell que digui: APLAUSOS.