La Història Interminable

Vaig anar un altre cop al metge per allò del bulto al pit. Que direu: que pesao el tiu amb el bulto dels pebrots... però és que encara està, i pitjor... El tiu em va dir: ha cicatrizado queloide. Que no és cap planeta, es veu que la cicatriu s’infla d’una manera bastant lletja, de manera que ara tinc un bultaco més gran que el que tenia inicialment. Em van dir: haremos unas infiltraciones. Y vaig pensar: osti, com els jugadors de futbol, però mai he sabut que cony era això de les infiltracions. La cosa és que el tiu em va fotre una injecció amb cortisona al bulto.

Si amics... un xiringasu al bulto... ffff... vaig veure les estrelles, perquè a més, el tiu va estar allà amb la xeringa clavada una bona estona, mentre li explicava a una aprenent com ho tenia que fer (almenys no va ser tant patètic com la vegada que em van fer el tacte... per la pròstata: si. la primera vegada que em foten el dit pel cul, sense convidar-me a cava, sense abaixar una mica els llums... ho va fer un metge davant de tres o quatre aprenents... buf... no oblidaré aquella imatge...imagineu-vos un pla de cinema, on els meus ulls són l’objectiu de la càmera: en un primer pla els meus dos genolls, enormes per la perspectiva. Entre els dos genolls el metge i darrere el metge tres jovenets prenent notes... si algú té algun moment més patètic que l’escrigui, si us plau)...ja no recordo per on anava... a si... la xeringa clavada 2 hores, quan de sobte em salta a la cara un xorret líquid AH!!! en un primer moment vaig pensar aquest cabrón m’ha rebentat el bulto! però vaig veure que ningú s’exaltava i em vaig “contenir” les ganes de cridar com un loco. Després em va receptar uns parxes (pegats, però sona fatal) de silicona que em van costar 26 euracos 7 parxes, cagun la puta!

Així que ara porto un tros de pit depilat amb un parxe rotllo nicotina. El mes que ve he de tornar perquè em fotin una alta infiltració, si el bulto no ha baixat, així que estic acollonit.

Coses que trobo per l'ordinador

Podeu imaginar quina feinada tinc, avui m'he passat una bona estona buscant arxius DOC a l'ordinador... que dius: poca feina... doncs si.

He trobat coses molt rares, però també he trobat uns quants principis de cuentus o novel·les i m'ha fet gràcia, i he pensat: doncs, cony! ho fotu al blog. És de fa uns 4 anys però m'he adonat que ara estic en un moment molt semblant, i amb les mateixes obsesions... i això, encara m'ha fet més gràcia.

Tinc un altre principi de novel·la però és massa llarga pel blog, potser si m'animo faig un blog de la novel·la com si fós un "elige tu propia aventura" via comentaris podrieu escollir la sort del protagonista... jejeje... coses que penso amb molta son...

Aquí està el principi d'una novel·la enterrada en carpetes del meu windows:

Aquí la vida cada cop és més difícil.

Aquest matí m’he llevat molt aviat, i al mirar al cel l’he vist tot col·lapsat... Per la tele han dit que hi hauran retencions i col·lapses, al cel. Fins a mitjanit. El trànsit aeri no deixa passar gairebé la llum del sol, i la ciutat té un aspecte depriment com no havia vist mai. Fa molta xafogor i l’aire condicionat no es pot encendre fins a nou avís, s’han posat molt series les autoritats i pots anar a la presó pel fet d’encendre l’aire a casa.

Avui estic molt nerviós, perquè començo les classes de Conversa i tindré que sortir al carrer després de més de dos anys...
Em fa molta por tornar a sortir al carrer...

Recordo aquella terra que s’enfonsava darrera les meves passes, i tota aquella gent...
Tota aquella gent que no et mirava, però... et senties observat...
No ho vaig aguantar més...

Amb la proliferació d’escoles de Relacions Socials que han aparegut últimament m’he animat. Van vindre l’altre dia uns homes a vendre’m els cursos aquests i m’han recomanat que comenci amb les classes de Conversa, que em permetran cursar els dos anys següents de Relacions Socials.
La mateixa escola et finança el curs amb còmodes mensualitats, doncs el govern ha deixat de subencionar els cursos després de afirmar que això són Problemes Personals i no que no es tracta de cap malaltia.

Ahir per la nit em va trucar el professor de conversa i em va animar a assistir a les classes, sense pors, i que si feia falta, em venia a buscar a casa.
Quan vaig penjar el telèfon vaig sortir a estendre la roba i em vaig tirar pel balcó, i sabia volar, i no volia tornar... et veia de lluny, i cada cop m’apropava més i més...però tu t’allunyaves alhora...
El cop d’una pinça a “l’huralita” em recorda que estàs molt lluny...
Plego la roba.

Jo mai he planxat la roba, saps?

La meva mare em va ensenyar uns trucs per no tindre que planxar la roba; es tracta de treure la roba immediatament acaba de centrifugar la rentadora i sacsejar-la abans d’estendre-la... i quan la reculls plegar-la ràpidament o deixar-la al damunt del llit ben posada.

... ja està... no hi ha més...

Con un par

Aqui us deixo una coseta per a la reflexió, jo encara no sé que opinar, però espero les vostres reflexions. Per cert, de vilanova tenia que ser jejeje....


Enric Duran, activista antisistema que ha estafat 492.000 euros a 39 bancs, ha declarat aquest matí, en una entrevista via Skype a El món a RAC1 que:
- “Sóc fora del país.”
- “Quan vaig començar no em pensava que sortís tan bé, i al final ha sortit millor del que podia haver-me imaginat”. La idea se li acut “a partir de la impotència que vols fer coses i no tens el finançament per fer-ho”.
- “Ja que ho fas i amb la intenció que seràs deutor tota la vida, es tractava de poder treure’n tant com pogués.”
- Ho ha fet dient mentides, “sí, pero al meu nom, la meva identitat era certa; vaig crear tres empreses, la tercera no la vaig arribar a fer servir. […] Els crèdits els anava pagant sempre, fins que al març de l’any passat els vaig deixar de pagar tots a l’hora. […] Mai ningú no va sospitar.”
- Buscava una acció amb diversos objectius: “El finançament de projectes alternatius, la denúncia del sistema financer i crear aquest debat social sobre el paper de la banca”. Els diners, 360.000 euros, “després de les despeses pròpies per tirar l’acció endavant, els he destinat a projectes socials.”
- “A partir d’ara, a veure què passa, quin debat es crea, quina mobilització, i depenent d’això decidiré si torno o si no torno.”
- Anar a la presó “no se me’n fot, però assumia el risc d’aquesta conseqüència”.
- “Continuaré fent el que he fet els últims anys, allà on pugui. Em dedico al canvi social.”

Coses que surten per la tele

Ah! Com m’agrada la tele. La creativitat d’alguns publicistes no té limits. A vegades, amb la Carme, mirant anuncis pensem en eaquell moment en el qual alguns creatius ensenyen l’anunci al seu client. No se, recordeu un anunci de citroën on surt la penya amb caps d’animals, amb la cançó de “baila morena” de Zuchero...? és tot super cutre... m’imagino al jefe de la citroën movent la mà sobre la taula a ritme de baila morena...
Per sort, encara queden anuncis que són veritables obres d’art, perquè generen al espectador unes reaccions, unes sensacions... no sé com explicar-ho...
Aquí us deixo dos exemples, dues obres d’art que fan que l’espectador pugui acumular tant d’odi i tanta ràbia...
Quin d’aquests dos anuncis us fan més ràbia?

Tejanos nous

Si amics, ahir em vaig comprar uns tejanos nous. Això només passa cada 4 anys, aproximadament, i com us podeu imaginar, entrar a una tenda de roba és algo estrany. Vaig anar a Glòries per comprar un regal al fill d'un amic, anda que no mola, ara la roba dels nens és igual que la dels adults i és molt graciós, pots vestir al teu fill igual que tu. Ja que estava per allà vaig aprofitar per comprar-me uns tejanos (per cert per que s'escriu en plural en castellà?: unos tejanos)... bueno, jo m'he copmprat, un texà, perquè el que tenia estava cosit amb unes grapes que començaven a oxidar-se. Vaig anar a Springfield, no al poble dels Simpsom, a la tenda de roba. És un lloc on la roba està a mig camí de lo modernillo i lo clàssic. Vull dir, que pots trobar texans que encara no estan trencats, ni tenen cremalleres per tots els puestus i aquestes coses.

Conversa amb el dependent després de trobar uns tejanos "normals":

-Me los puedo probar?

-...(cara de flipat)... hombre claro... jeje

-jeje... (jo que sé, ho pregunto... per si de cas... em probo els tejanos, crec que em queden bé, bueno això penso allà dins, tampoc soc ningú per dir-ho... vaig cap a la caixa).

-que? (em diu el dependent)

-bé... (i el tiu es queda del rotllo, vols alguna cosa més???... com no sé dir que "no" li dic que si... i penso una estona que cony (no) vull més)... -cinturones teneis?

-si, mira... (i va movent el culet cap a un puestu on tenen penjats 50.000 cinturons. Jo penso: joder tots son molt feos)

-mira, este te quedará muy bien con ese tejano...

-no...

-pues este...

-no... ...alguno de color negro? o gris oscuro?

(...)

el tiu em segueix ensenyant cinturons horribles, i començo a pensar que està a punt de passar aquella linia de temps en la qual hauré de comprar un puto cinturó que no vull perquè ja portem massa estona amb la tonteria de si este o si el otro. Finalment, em fixo en el preu i veig que valen 14.90 euracos... joder! si el tejano m'ha costat 29.

-huy... es que son muy caros he?...

-pues no se, a ver estos...

PROU! no vull veure més cinturons, vull pagar i marxar si us plau, em començo a posar vermell i em sua el front... faig com que em pentino per aixugarme el suor... ...passa una estona i veu que no em pot encolomar un cinturó...

-has visto estos tejanos de aquí, valen 15 euros...

-a si... (joder que feos)

-mira ves...

-no, no que ya está... que si desto ya vendré otro día...

-mira, son de la temporada pasada, pero estan muy bien...

Cullons que pesao!!!! Camino cap a la caixa i em comença a cobrar en mig d'un silenci incòmode, perquè a mi em sap greu no haber comprat res més... mira, sòc així... llavors fas aquella clàssica pregunta:

-los puedo cambiar... no? (que penses: però si ja t'els has probat, però no se ... sé que aquestes coses es pregunten.

-si, no pierdas el tiket.

-adéu.

-hasta luego.

Sempre m'ha fet gràcia això dels tikets: "no pierdas el tiket". Aquesta és una frase que em va quedar gravada en algún moment de petit, peruè sempre guardo els tikets, porto les butxaques plenes, del mercadona, del condis... de tots els puestus i acostumen a estar doblegats amb algún billet del canvi.

Poema

mienteme,

porque verdad es dinero, trabajo y mi hermano.

mienteme,

porque tus mentiras seran verdes entre negras verdades:

que te alegras de verme, que me quieres,

que els macarrons estan bons y que suerte tenerme.

de verdad, mienteme

y hazme feliz entre tanta verdad,

que sería mentira si pudiera ignorar.

Curtes, oi?

Bueno, escriuré una mica i així faré servir una mica el cervell, doncs fa temps que només l’utilitzo per cercar l’obridor d’ampolles (els quintos van que volen a l’estiu). Avui ha estat el meu primer dia de feina després del clàssic període estival de vacances. Això de treballar és una puta merda, que us he d’explicar, així que no diré res només recordar-vos una conversa que, de ben segur, tindreu aquests dies: -hey! com han anat les vacances? –bé. curtes oi? –si. –jo he anat a un puesto més barato que tu. –si encara no t’he dit on he anat...
La cosa acostuma ha anar així. Jo, aquest estiu m’he tocat els collons d’una manera espectacular... i així seria el resum, més o menys d’aquest estiu.

Pel que fa als problemes domèstics habituals us he d’informar que tenim una nevera nova, que va de puta mare HUEEE!! Però ahir vam patir un gran accident, d’aquells d’anunci, o de pel·lícula. L’altre dia la Carme detectava olors estranys a la cuina... quina pudor, quina pudor... la veritat és que feia un tufo raro, així que vaig decidir retirar la rentadora, que la tenim a la cuina, i netejar aquell meravellós món que ens amaguen al seu darrera els grans electrodomèstics. Com us podeu imaginar els que ja em coneixeu, un acte tant senzill com aquest a les meves mans es converteix automàticament en una gran catàstrofe. En aquell moment no va passar res. Ahir, quan vem tornar de Canyelles vem fotre una rentadora... en el moment aquell que la rentadora treu aigua per una tuberia (ho sento no sé ser més tècnic) vaig començar a sentir un ruidaco d’aigua del rotllo las cataratas del niagra, o com es digui allò. En un ràpid moviment vaig tancar l’aigua i apagar la rentadora, vaig ser rapidíssim, tot va passar en un nanosegón... quan miro a terra i l’aigua m’arribava als dits que tenia posats damunt l’alpargatilla. Cullons! –Carme les tovalloles!!!... Tovalloles pel terra mocho a tope i als nostres caps l’anunci aquell de calgonit que surt una tia amb tot el parket aixecat. Quina merda nens, ara estem a l’espera de la reacció del parket, de gran qualitat, que segurament xuclarà tota l’aigua que pugui per inflar-se i rebentar per totes bandes.

Fills de puta

Arriba un moment a la vida, en el qual perds tota esperança en l’ésser humà, i penses que tothom és un grandíssim fill de puta i que estàs en aquest món perquè ells et donin pel cul. Si amics, aquest és un raonament lògic d’una persona que:
A- la vida, en general, li va malament.
B- l’ha deixat la seva parella pel seu millor amic
C- té una nevera espatllada des de fa tres mesos, passen d’ell el servei tècnic, així que decideix comprar una altra nevera i no li porten, i ja veurem si li porten abans de vacances.

Com no us o podíeu imaginar el meu cas és el C. I és que hi ha molt fill de puta donant pel cul. Jo, em tiro cuescos i ja no s’escolten del gran forat que tinc al cul. El servei tècnic que m’ha fet perdre la paciència és Asistel Story de Terrassa, 93-7899647, podeu trucar a aquest numero de telèfon i deixar els vostres comentaris. La tenda on hem comprat (teoricament) la nova nevera és Electrodomèstics Miró, uns fills de la grandíssima puta, també.

Com veieu estic de vacances i estic molt relaxat i content, bones vacances drapdecuiners!

Ahg! Quin bon rotllo!

Coses que em fan gràcia

A vegades estic mirant la tele i em ric sol. Sobretot quan sento algunes coses, com per eixemple, la marca d'un adhesiu per a la dentadura que es diu KUKIDENT... no se, em fa gràcia, digua'm tontu...

Hi ha un motorista que es diu algo així com DOVICIOSO, i si no ho saps sembla que diguin TOVICIOSO... jejeje... a aquest tiu li van fer un carril VICI al circuit (joodeeeeer!, festival de l'humor). També em tronxo quan a les notícies parrlen de la Linia de Molta Alta Tensió, seria com fer una tuberia de molta alta potabilitat. Hi ha uns supermercats que es diuen Sorli Discau, sembla caxondeo tius.

Com podeu veure em ric amb xorrades molt grans, un dia us faré un llistat d'acudits de l'irlandés, son acudits que expliquem al Irish Pub de Vilanova, la cosa és explicar el xiste més dolent que puguis, i són tant dolents que acaven donant la volta i es converteixen en grans èxits dels xistes.

El germà de la Carme i el meu millor amic, el Llure, és un crack en coses xorres, gairebé ha creat un estil.