Drapdecuina

Gravat per la Carme

Coses dels cotxes

Des que tenim cotxe a casa, va creixent la meva cultura automobilística. Avui, dinant amb els companys de feina, he descobert que es diu “eleva-lunas” eléctrico. Quan jo sempre havia dit elevaduras eléctrico. Si és que no hi ha res com ser cateto, per sort m'han dit que sé dir correctament alló de cierre centrifugado. Ara m'han d'explicar com va aixó de les puertas: 3 y 5 puertas... encara no ho entenc...

Efecte-Dosmil

Els que estem una mica tarats ens encanta fer llistes de discos, cançons... i tot aixó. Tot i ho malament que es passa en el moment d’anar descartant coses, o de pensar que et deixes alguna, és un plaer fer llistes. Aquest any és obligatori fer el llistat de lo mejor de la década, aquesta que encara no sé com es dirà, si els dosmil, la primera, segle XXI... no sé... jo l’he titulat EFECTE DOSMIL. He decidit gravar un cd amb les cançons que s’han fet entre el 2000 i el 2009 i que més he escoltat. Com és un cd que vull regalar a la familia i tal, he decidit posar, només, música en català i castellà i centrar-me en el pop (rotllo, cançons que puguin agradar a tothom). Deixant de costat grans grups internacionals, i d’altres grups nacionals que han marcat una mica la meva vida els últims anys, com o’funk’illo, La Escepción o la Mala Rodriguez entre d’altres.

Així doncs, el cd ha quedat de la següent manera:

El fet de començar amb Antónia Font vol dir alguna cosa, que ha estat un d’aquells grups que m’han acompanyat durant tot el 2000 i que es van carregar qualsevol prejudici que pogués tenir d’escoltar música en català, obrint així un nou horitzó, on he gaudit moltíssim d’escoltar la música que es fa per aquí. Portavions és una cançó pop perfecte, era molt difícil triar-ne una de sola, i he tingut que incloure també Dins d’aquest iglú. De la mateixa manera que Antónia Font em va lliurar de tots els prejudicis, amb La Buena Vida em va passar el mateix, però amb el pop independent espanyol. Encara recordo la primera vegada que vaig escoltar el disc Hallelujah!, a la biblioteca de Bogatell, m’el vaig escoltar tot sencer assegut en un sofà, sense fer res més, em van enfonsar amb la seva tristesa i Qué nos va a pasar és només una pedreta d’una joia de disc.

La suma perfecte de la música feta aquí i gravada a casa és El Petit de Cal Eril, que amb la seva maqueta i els seus concerts em van enamorar des del principi. D’aquella primera maqueta n’he extret Mel, però no m’he aguantat i també he inclòs el primer tema del seu disc de debut ...i tantes figues, una cançó immensa i lluminosa. Amb tots els prejudicis pel terra em rendeixo als peus d’un grup pop per excel·lència, Love of Lesbian, que em van enganxar amb la seva cançó Dónde solíamos gritar, és impossible escoltarla i no cantar com un boig. Tú, Garfunkel va ser el tema que em va despertar la curiositat per un artista que portava molt de temps fent coses que no em cridaven l’atenció, The New Raemon ha aconseguit amb dos discos trobar una fórmula popular, senzilla i de qualitat, la seva música enganxa molt. Un altre grup que enganxa més que l’heroïna son Mishima, el seu últim disc, Set tota la vida que no s’acaba mai, i mira que és tontu i fàcil, doncs així són les coses. He posat la de Qui n’ha begut, recurs fàcil.

La Marea és un dels millors temes que podeu trobar a Un día en el Mundo, el primer disc dels escoltadísiims Vetusta Morla, potser algun dia me’n penedeixo d’haver inclòs a aquesta gent, però he d’admetre que els he escoltat molt. Un carinyu especial també per Zenet i la seva revisió del bolero Soñar contigo, un tiu que viu per la música en directe, i aquesta dècada ha estat la de la música en directe VS els cds. Amb gent com aquesta, clarament, guanya el directe. Amparanoia m’ha acompanyat molts anys de la meva vida, sempre ha estat allà, amb concerts íntims acollonants, amb música festiva... però sobretot amb un talent de carrer, amable i senzill i una llarga carrera que arrodoneix amb Ven. Una cançó que segons la Carme, compleix una mena de cànnon per ser una gran cançó. Un altre grup que m’ha acompanyat molt a mitjans del 2000 van ser els Delinqüentes, han demostrat que el flamenc, les xirigotes i el caxondeo és més popular del que ens pensavem. Però a part de tota la broma El Aire de la Calle, és realment una obra mestra, podria estar en el top ten de les cançons més perfectes de la meva vida. Queda dit.

Va haver un temps en el que, amb l’Alex, vem veure una vegada per mes a Muchachito Bombo Infierno. Vamos que nos Vamos és un disc brutal, perfecte, el pots escoltar des del principi fins al final sempre que vulguis, i Luna sempre serà un himne, paw paw paw!!! Un grup que als seus inicis vaig tenir creuat van ser els Manel, suposo perquè tothom deia que eren molt bons, i no volia admetre que tots s’haguessin adonat abans que jo. Igualment, fins que no vaig escoltar Al Mar, em van costar molt, i fins i tot ara he de reconèixer que tenen molt bones cançons, però el disc sencer em segueix sense convèncer... però... és que és poesia en estat pur... aish.... quina ràbia. A l'última part del cd se m’han acomulat aquelles cançons que m’han marcat molt aquests últims anys. Amb Pascal Comelade, em vaig tornar loco buscant els seus discs. Música primitiva, inspiradora i deconstructora, Sense el Ressó del Dring, una fardada para las masas. Joan Miquel Oliver també m’ha servit com a inspiració, també primitiu, buscant un pop tontu, íntim i alhora universal. Ell i el seu món m’han animat a fer moltes coses, i Foto és la meva preferida.

I per acabar dos homes que vénen de dècades anteriors però que, per raons d’edat jo he descobert en aquesta. L’Adrià Puntí, del qui penso que és un artista inigualable, he triat una cançó que també ve de dècades anteriors i així de rebot puc incloure el nom de Quimi Portet de fons, doncs la cançó original és d'ell. Flors i Violes cantada per en Puntí és una puta obra d’art . Finalment l’Albert Pla i el seu Somiatruites, una cançó de bressol que em va matar de gust des del primer moment que la vaig escoltar.

Doncs aquí està el cd, dedicat a tots els que heu compartit en algun moment aquestes cançons amb mi, o sense. Cançons que sempre han estat allà i que no m’han fallat mai... i ara que repasso, m’adono que gairebé totes són d’amor. I és que hi ha coses que ni l’efecte dosmil podran destruir mai. Us estim a tots!

Tots els que vulgueu rebre el cd a casa, només m'heu d'enviar un mail amb la vostra direcció i us l'enviaré encantat... és gratis he? (medeskibcn@hotmail.com)

(Quan dic tots, sou tots, encara que no us conegui, si heu llegit tot aquest rotllo us mereixeu un cd)

The dark side of the moon

El Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Sitges segueix sent una d’aquelles cites que no falla. Jo sempre em deixo guiar per un gran amic i millor cinèfil, el Victor, i aquest any m’he deixat portar en una jornada d’entresetmana amb dues pel·lícules Vengeance i Moon. Més enllà del clàssic ambient frikoide del festival, que per sort, encara no s’ha perdut, i es manté... aquella exaltació cada cop que surt l’anunci del festival, títol de la peli, crèdits, nom de les productores, directors, etcètera... Tot molt cutre i amb pudor a suat a les sales, és l’encant del festival.

En l’emblemàtic Retiro de la vila, amb la Carmeta i el Victor, la jornada va començar amb Vengeance, una pel·lícula del director Johnnie To, que es veu que és un crack en fer pelis d’acció i tal. Ens ho vam passar de puta mare amb aquesta peli, tiros, matones i conya.. Qui es pren una peli d’acció en conya demostra saber que està fent, i s’agraeix.

L’altra va ser Moon, de Duncan Jones (que no diré que és el fill de david Bowie... merda! ja ho he dit). Presentada a concurs i molt ben acollida per la crítica. La veritat es que és una delícia de film. Té un to de cinema de ficció clàssic... no se... els plans, els moviments... l’estètica, diríem. A mi em va faltar una mica de res perquè fos un peliculón, però s’ha de dir que es un bon tros de penicuna. Una de ciència ficció amb un toque psicològic, tracta de la soledat d’un home que treballa a la lluna i de com acabem els essers humans de desquiciats en 3 anys de soledat. Però deixa entreveure moltes més coses, el futur, la moral, la informació... i tot portat per un sol actor... brutal. A si, i per una banda sonora de cullons.

Associació de Constructors d'Iglús de Catalunya

Un dia la Crame va veure per la tele un tiu que formava part de l’Associació de Constructors d’Iglús de Catalunya, si, si. L’home explicava... ...doncs... aixó... el que seria l’associació. No sé com, un altre dia va sortir el tema amb l’Elies i la Mercè, i va resultar que l’home en qüestió és parent de l’Elies. I si, ens va ratificar les activitats de dita associació. Fa poc ho vam estar comentant amb la Mireia i el Borja, i ens miraven amb cara de paisatge. Avui, no sé com, m’ha vingut al cap el tema i he mirat per l’univers internete... i efectivament, existeis l’Associació de Constructors d’Iglus de Catalunya.

http://www.ohmamiglu.com/

Si ets andorrà, t’hi pots apuntar?
Que fan als estius? van com a representació de Catalunya pels puestus, fent iglús?
Si voleu més informació, aquí us deixo l’enllaç.

També he trobat un video, una mica macabra... ja veureu... més que res per l’enllaç de notícies... xungo.

Amb tot el respecte per la gent que hi forma part.

Akron Family al BAM 2009

Al BAM hi ha un concert, que em fa por... podria ser un gran concert. Només depén de la gent, jo estic per pujar a l'escenari i ajudar-los. Ed Is A Portal és un tema d'aquells que dius... és brutal, té de tot. Però en directe fa por, si la gent no s'hi entrega. jo estic per pujar a l'escenari com un boig... jejeje... no sé, ja veurem.
Per cert, jo al principi cantava "where is Apollo!"... és el que té l'anglés.

Akron Family actuen el 26 de setembre a les 00:15, a la Plaça Reial.

Mercè 2009

Aqui us deixo el plandecuina de la Mercè 2009, els artistes que estan en negreta són imprescindibles, ningú us parlarà mai més si us perdeu algun d'aquests concerts. La resta, són prioritats personals, que podràn canviar si alguna persona amb criteri, i una cervesa a la mà em recomana una alternativa. Com podeu observar he descartat tot ho del Fòrumhuelemal, perquè veig molt improvable anar-hi (les hores, la gent... etc...) Tot i que recomano la nit del dissabte amb Dirty Projectors, We are standard i la terrible Terry Lynn... si hi aneu m'ho dieu.

Bona festa major!


23 set.
21:30h petit de cal eril (pl. rei)
23:30h baba zula (st. jaume)
00:15h the duke & the king (pl. rei)
dani nel·lo (ciutadella)

24 set.
21:30h terrakota (catedral)
22:00h tonino carotone (raval)

25 set.
22:30h anthony joseph & spasm band (catedral)
00:00h los fulanos (catalunya)
shantel (raval)

26 set.
19:30h manel (dam)
21:30h pony bravo (pl. rei)
22:30h the pepper pots (catedral)
00:15h akron family (pl. reial)

La increïble història dels dos calçotetes enganxats

Avui he portat la moto al taller, allò de les revisions i aquestes coses. És un bon moment per fer neteja del cofre, que normalment està ple de merda. Entre un xuvasqueru, bosses(caca) de plàstic, funda d’ulleres i merda en general, he trobat uns calçotets. Pensareu, quin tiu més guarro... doncs un altre dia us explico el per que tenia una vegada uns colçotets al cofre...

Els calçotets dels quals us vull parlar avui, són uns que em vaig comprar a l’H&M fa dos mesos. Resulta que em vaig comprar un pack de tres gallumbos baratos al H&M de Porta Ferrissa, i quan vaig arribar a casa, dos dels calçotets estaven enganxats amb els clips detectors aquells. Vaig pensar, no passa res titu, un dia els portes al H&M de Glòries, que et queda més a prop, i que li treguin el detector. Els vaig fotre al cofre de la moto, i em van acompanyar uns quants dies per Barcelona. Un migdia vaig sortir del curro i vaig anar al H&M de Glòries, vestit del curro amb una bossa de plàstic amb el tuper, els coberts, dos calçotets enganxats i el tiket de compra. Al entrar a la tenda, evidentment, va pitar el puto detector, i tothom es va girar cap a mi. No tenia la pinta més adequada per anar de compres, però amb seguretat em vaig dirigir a una dependenta, que pujada a una escaleta mirava com treia, de la bossa de plàstic, la forquilla d’entre els calçotets enganxats...txxxcriisssshhstxxx, (bossa de plàstic(caca)).

–Mira, que em vaig comprar això (per no dir calçotets) i resulta que té el detector, a veure si me’l podeu treure... i ella: -Ho sento, però aquí no treiem aquest tipus de detector, hauries d’anar a Porta Ferrissa. No pot ser, cullons!. Resignat, i tornant a col·locar els calçotets entre el tuper i la forquilla, intento sortir per una de les portes PIPIPIPIIIII!!!, el puto detector... i la porta, d’aquelles automàtiques, no s’obre. Torno enrere PIPIPIIIIII!, i torno a provar, PIPIPIIII! m’adono que hi ha un paper que diu “POR LA OTRA PUERTA” i torno enrere PIPIPIPIII! i mentres em dirigeixo a l’altra porta, noto les mirades de la gent, i busco la complicitat de la dependenta, que està allà, pujada a l’escala partint-se el cul de mi, i jo li somric i... PIPIPIPIIII!!!

Mercè Hernández

La Mercè sempre pintava, però a ningú ensenyava els seus cuadros, i va un dia i es presenta a un concurs on cerquen nous artistes i tal... i va i la tia guanya el concurs, i pot exposar part de la seva obra a la Sala Parés. I tots flipem i estem contents, perquè ella està contenta d’ensenyar el seu art, i que la gent digui: -cullons!- I li compren 4 dels 5 cuadros exposats, el mateix dia de la presentació.
I jo, que feia temps que no sentia emoció per veure algo i tal, m’emociona i em fa il·lusió i aquestes coses que passen quan sents que una altre persona està contenta de veritat, pel reconeixement i tot allò...