Indignat de festa

Osti, que l'altre dia surto de festa i acabo en un parc fumant i bevent com quan tenia 16 anys. I com quan tenia 16 anys, escoltant discursos polítics i ideologics. I ara amb la indignació general tothom parla. Que a mi em sembla de puta mare. Que quan va començar tot el rotllo, vaig pensar que estava de puta mare, i ho segueixo pensant. Gent molt jove et parla de l'estafa dels bancs i de tot el sistema i penses: ole tú. ole tú... Encara que després potser no son gaire conseqüents, però és admirable que s'adonin de les coses i els hi interessi una mica el tema.

Doncs asseguts en un banc, un noi ens fotia la xapa de la buena, mentre un "personatge" d'aquells que sempre s'apropen a mi (els que em coneixeu ja sabeu que tinc un imán) em donava la xapa pel costat: Porque lo que no sabe la gente es lo que piensa el obrero blabla bla bla obrero bla blabla obrero...bla obrero ... Jo, mentre aixecava la cella mirant cap al costat, només pensava: "si jo la única cosa que vull és, no treballar, que he sortit de festa perquè estic fins els collons de treballar i em ve de gust beure, ballar i parlar de tonteries. Perquè si realment hem de fer alguna cosa, és acabar amb el treball. Imaginar alguna cosa millor, ja que estem amb tot això".

Poema, o algo així

Es veu que plou

i unes gotes cauen lentes.

Les que fan d’equilibristes per les cordes d’estendre,

aguanten una estona, allà, a mig camí entre el cel i el terra.

Aguanten, pateixen i s’abracen, i quan ja en són prou es llencen.

No volien caure soles.

Perquè es veu que es bastant fomut això d’anar sol pels puestus,

I més en moments així.

Però si no t’has dit gairebé res quan éreu al mar,

allà, totes juntes. I t’evapores, i us torneu a trobar, allà,

en un núvol, que seria alguna cosa molt romàntica i tal,

però quan mires a baix penses, collons! Que canviïn les lleis de la física o alguna cosa d’aquestes “de liquido a gas de gas a líquido....” ostia noi! Quina putada.

Antònia Font, Casino de l'Aliança Poblenou 28/04/2011

Passa el temps i “estamos grandes” diu la Carme mirant entre el públic. Una petita generació Antònia Font? No sé, no he cregut mai en generacions ni grans coses d’aquestes, però parlar de generació Antònia Font no em sembla res gaire gran. Lo ultralocal que deia en Dalí. Potser.

Al Casino L’Aliança del Poblenou, un puestu perfecte on veure concerts, els mallorquins Antònia Font han presentat el seu nou disc, Lamparetes (Robot Innocent Discogràfica 2011). L’expectació era gran (dins la cosa aquesta de gent d’aquí) i la primera jornada, de tres, dels concerts de presentació del disc ha estat a l’alçada.

Nosaltres anavem sense haver escoltat el disc, i sabent que la primera part del concert seria una cançó rere altre del nou treball. Amb un escenari molt xulu, amb lamaretes per tot arreu, han anat passant els nous temes, amb una falta de rodatge però amb una presència formidable, vestits amb una musicalitat preciosa i la suau veu d’en Pau Debon amb lletres, cada cop més, entregades a la fonètica, i no pas a la immensitat de dicos com Alegria.

Després han començat el repàs a les cançons anteriors a Lamparetes, Bamboo, Portavions, Robot Innocent, una selecció de les cançons més maques que tenen aquests cabrons, i que ens han arrencat certa emoció, potser de tornar-les a escoltar després de tant de temps, diu ella, potser perquè són genials diu ell. Més tard el moment paxanguero marca de la casa, i no per això pitjor moment. A Rúsia, Wa yeah! i Astronauta Rimador, que des d’aquella nit al Liceu ha agafat una dimensió inclassificable musicalment, han fet, allò que s’en diu: les delícies del públic. Aquell públic generacional del qual us parlava, uns sosaines trentanyerus que troben coses que els hi agrada, on refugiar-se.

Recepta crònica

Al meu cole hi havia una farmàcia. Al costat de secretaria, molt a prop de l’entrada de l’escola. Hi havia una porta blanca amb un vidre translúcid, i un cartell al costat que posava FARMÀCIA. Dintre, una encantadora senyora, que ja em semblava molt vella per seguir treballant, ens atenia amb un remei màgic. El gran remei consistia en donar-te una cullera plena d’aigua i sucre. Si, si. Tu anaves amb un mal de panxa d’aquells de nen petit, et feia seure al costat de la camilla, obria un calaix on guardava un pot de vidre ple de sucre, omplia la cullera amb el sucre, posava la cullera sota l’aixeta i empapava el sucre amb l’aigua. Et prenies allò, t’esperaves una estona i ja està... ...tornaves a classe. El mateix servia per un mal de cap, per un mareig, o pel clàssic “em trobo malament”.

Tot això em fa pensar en una bona solució per a combatre les retallades en sanitat i per posar fi a la màfia de la indústria farmacèutica. I em fa pensar amb aquella senyora entranyable, que et curava amb aigua dolça i una mica d’atenció, una bona recepta crònica.

Avui pago jo, que el món s'acaba

Potser només és una opinió dictada pel meu subconscient. Però no us ha semblat que aquest cap de setmana la gent tenia ganes de fer coses? ...vull dir, més coses del que és normal, tothom ha sortit al carrer, ha anat a menjar fora... per exemple, tu que estàs llegint això: has anat a menjar fora aquest cap de setmana?

Aquest migdia, en un restaurant ho parlava amb el Jordi i la Carme ( 3 persones que han sortit a menjar. El restaurant estava a petar, mai l’havia vist tant ple, divendres per la nit no vam trobar lloc per sopar...) ... bueno, com deia: aquest migdia parlavem d’això, i crec que el motiu principal d’aquest fet tant mediterrani, però últimament insòlit, de sortir al carrer i gaudir una mica del menjar i beure, es deu, principalment, a l’atac mediatic dels últims dies. Vull dir: totes les imatges que ens arriben del desastre de Japó, ens fan sentir aquesta continua sensació, que som una merda pinxada en un pal, que et passes la vida comprant una casa i guardant diners per si de cas i després arriba una onada i s’endu tot a prendre per cul, que penses: avui no vaig a sopar amb els meus amics, i demà et penedeixes... No se nois, que dieu? Heu notat això aquest cap de setmana? o vosaltres sentiu alguna cosa semblant? o penseu que simplement és perquè a fet solete, i que al final fer unes braves no és algo tant profund...

Cuentu nº1

Quan va donar la volta només va veure la llum, com una estrella. Es va quedar quiet, i va començar a gratar-se el cap. No sabia si allò havia estat fruit de la seva imaginació. Arriba a casa capficat, i saluda automàticament a la Maite, qui menja una poma asseguda sobre la seva cama dreta, al sofà. -Et passa alguna cosa Marc?- li pregunta ella. –No... res...- No fotis titu, estàs raro... que passa? En Marc torna cap al sofà on està encara la Maite, que a perdut tot el interès per aquella poma. Seu a terra i recolza l’espatlla a la part inferior del sofà, quedant-li el peu de sota el cul de la Maite a tocar de les espatlles. Té la mirada perduda, i es va passant la punta de la llengua pels queixals inferiors, com si els contés. Es fa un silenci pesat, ella no vol insistir i li deixa temps, però en Marc ja fa més de 5 minuts que no diu res. La Maite li toca el cap, mostrant comprensió, entenent que està passant alguna cosa greu. No vol començar a imaginar coses i... –Que passa Marc? En Marc arrenca a plorar, amb uns gemecs que alteren de manera alarmant a la Maite. –Tiu que passa?- No pot parlar, la plorera li fa moure tot el cos i li tanca les cordes vocals. La Maite l’abraça, i sense saber per què, o simplement per empatia, es posa també a plorar. Tots dos abraçats a terra, plorant, formen una imatge pictòrica d’alt contingut dramàtic.

La Cristina sempre és la última en arribar a casa, i fot uns portazos de collons. Deixa les claus a la capseta que hi ha a l’entrada i veient el panorama es queda glaçada. –Que passa tius!?- No sap que fer, els mira des del marc de la porta amb la jaqueta a mig treure i immobilitzada, en una postura força estranya. La Maite aixeca el cap, amb els ulls plorosos i mira fixament a la Cristina, qui continua amb el moviment de treure’s la jaqueta a càmera lenta i flipant amb l’estampa. –Hey! que passa!?- El Marc aparta la Maite amb suavitat i s’aixeca. Agafa les claus, el mòbil, la cartera i surt disparat de casa.

La Maite s’ha quedat a terra i mentre s’eixuga les llàgrimes veu com la Cristina es deforma al seu costat per la quantitat de llàgrimes que encara queden als seus ulls. La Cristina l’agafa per les espatlles i li fa una abraçada. La Maite comença a dir en veu baixa:-... no se... no se... no se...-Va... tranquil·la. Li diu la Cristina. Vols que et prepari un cafè i després m’expliques? Sense que la Maite contesti, al Cristina s’aixeca i va cap a la cuina. Encén la Nexpresso, expulsa la dosis vella, introdueix la nova i s’encén un cigarro mentre espera que s’escalfi la cafetera. Als pocs segons apareix la Maite amb actitud perduda... –Escolta Cristina... que no sé que passa... és el Marc que...

–No et preocupis tia, ara m’expliques.

–Però... és que no... no se res... que ha arribat a casa i ...jo estava...

Totes dues giren al cap bruscament buscant el soroll de la porta de fora al tancar-se. Un segon moviment de cap orientat cap a la porta de la cuina les permet observar que en Marc està clavat al mig del passadís, mirant cap a elles dues, amb una cara de boix considerable i amb la camisa xopa de suor. Les dues noies es caguen de por, es una situació tensa i la Cristina aixecant els braços crida: –Em podeu explicar que collons passa nois!? En Marc sembla indignar-se amb la pregunta i amb el to en que la Cristina ha pronunciat aquelles paraules i de sobte arrenca a corre cap a la cuina espitjant a la Maite i separant amb els dos braços a la Cristina, que estava recolzada al marbre de la cuina. Obre un calaix i treu un ganivet curt però molt afilat. Abans que la Cristina pronunciï les paraules: -Que cony fas, tarat!? En Marc s’ha tallat les venes del braç esquerra i espantat per la sangria cau de genolls a terra i perd el coneixement. La Cristina té les paraules “que cony fas, tarat?!” circualnt per totes les ramificacions nervioses del seu cos, i les sent a dins seu però no surten de la seva boca. La Maite, comença a cridar com una boixa i seu a terra arrossegant la cama per la sang que cobreix pràcticament tot el terra de la cuina.

-Ostia! Ostia! –crida la Cristina. Truquem una ambulància! Ostia! SI US PLAU! AJUDA!-enfocant la veu cap a la finestra de la cuina.

La Maite reacciona, com si es despertés d’un mal son, s’intenta aixecar, però llisca amb la densa sang del terra. Surt de quatre grapes de la cuina i agafa el mòbil. –Quin cony de numero és el de l’ambulància!? Merda, on truco!? La Cristina surt també de la cuina –No se... el 061 o jo que sé... Les dues estan al límit de les seves possibilitats i comencen a plorar de manera histèrica. Obren la porta del replà i comencen a picar als veïns. L’estona es fa interminable fins que el veí de davant obre la porta espantat. Veu a les seves veïnes plorant com boixes, una d’elles plena de sang. L’home entra corrents a casa i seguint els dits de les dues noies arriba a la cuina on veu a en Marc tirat a terra amb els braços en forma de llaç per sota el seu pit. L’home, amb una serenitat admirable, incorpora el cos d’en Marc en el moment que obre els ulls trobant-se cara a cara amb el seu veí.

-Que passa noi? –li pregunta suaument l’home.

En Marc entra en un estat de xoc quan intenta aixecar el braç esquerra. L’home de seguida s’adona de la situació, i després de veure aquell tall allà, comença a exaltar-se de manera continguda. Gira el cap i veu a les dues noies a la porta. –Heu trucat a l’ambulància?

-Ostia! Ostia! Merda... –diu l aMaite- Ara truco... ara truco...

L’home posa en alt el braç d’en Marc i demana a les noies que es tranquil·litzin, que no passa res, que enseguida estarà l’ambulància aquí, i que tot anirà bé.

A la sala d’espera del Hospital del Mar només estan la Maite, la Cristina i el seu veí. Tots tres en silenci, es seuen amb l’esquena cap endavant i els braços damunt els genolls. -Voleu un cafè? -diu l’home amb una veu amable. S’aixeca i espera una resposta... La Cristina es recolze al respatller i sense mirar l’home diu -gràcies... el que passa és que si prenc cafè... necessito un cigarro... –Va, doncs sortim un moment a fumar, ens anirà bé- diu l’home.-Que fas Maite?

-Gràcies, però em quedo aquí, aneu vosaltres, no us preocupeu...

Mentre la Cristina i el veí s’allunyen per l’ample passadís, la Maite s’aixeca i mira a través de les vidrieres la foscor del mar, i les quatre llumetes que hi floten. Tot i que ja han passat gairebé 3 hores des del incident. la Maite no s’ha parat a pensar que ha passat realment. De fet, no sap que ha passat, no recorda si el Marc li havia dit alguna cosa, no recorda exactament que cony ha passat. S’atabala, s’agobïa i es passa la mà per la cara constantment. Al moment surt una infermera d’una porta i es dirigeix cap a la Maite. –Hola, es vostè familiar d’en Marc Graupera? li pregunta la infermera, en un to afable.

–Si bueno... sóc la seva companya de pis, estava amb ell ... quan... bueno... quan s’ha ... fet mal...

-Al entrar ens han dit que s’havia tallat ell mateix les venes... –la infermera deixa la frase a l’aire i espera que la Maite expliqui alguna cosa més.

-Si... si, estavem a casa i ha entrat a la cuina, on estavem una amiga i jo i ... si si, s’ha tallat les venes...

La Maite no sap que collons dir, i mira constantment cap al passadís esperant veure la Cristina i el veí com tornen de fer el cigarro. –Mira,-continua la infermera- hauríem de posar-nos en contacte amb algun familiar directe per conèixer una mica la seva situació... familiar... de feina ... no se alguna cosa que ens pugui ajudar a saber perquè ha fet el que ha fet. Ara mateix està fora de perill, li hem donat uns calmants però en quan es desperti podrà anar cap a casa... Vostè ens pot dir alguna cosa, sap si estava passant una mala situació? ... t’havia explicat alguna cosa?

La Maite es posa molt nerviosa, li comencen a suar les mans i posa cara d’estar totalment anada. La situació la supera, no sap que dir, realment no sap res...

-Hola, està bé? –diu la Cristina que arriba corrents, arrossegant els peus.

-I vosté és...? –pregunta la infermera. El veí s’ha quedat apartat, a pocs metres, per respecte no vol entrar a la conversa, però escolta les veus de fons.

-Jo sóc una companya de pis d’en Marc, compartim pis tots tres –senyalant amb el cap a la Maite.

-I vosté sap si en Marc estava passant una situació... no sé... complicada...?

-Ostres no sé –diu molt convençuda la Cristina- quan vaig arribar a casa vaig trobar-me la Maite i en Marc abraçats i plorant, després ell va marxar i...

-O sigui que va parlar amb vostè? –diu la infermera mirant a la Maite.

A la Maite fa estona que la situació l’ha superat i roman immòbil amb la mirada perduda a l’espera que s’acabi aquest malson.

Afers interiors

No molestar.

Sentir-se malament pel que fas.

Sentir-se malament pel que no fas.

No saber dir "NO".

Dir que “no” i cagarla.

Cures que toquen, A servian film i Sánchez Dragó

D’acord, moralment entre nosaltres, no acceptem l’abús sexual de ninguna persona i encara menys d’un menor. Aquests dies sembla estar una mica de moda el tema de fer-ho amb nens i tal. Si, es veu que som tant... ...”així”, que fins i tot en temes de moral creem tendències. Ara toca això, igual que fa uns 5 anys va tocar la anomenada, violència de gènere. No sé, potser sóc jo que m’hi fixo, és com quan tens a prop una embraçada, i de cop i volta comences a veure embraçades per tots els puestus, i dius:-osti, està tothom embraçat... No. és perquè t’hi fixes.
La cosa és: per que? Per que ara toca aquest tema? Després dels abusos dels cures i de la brutal-xunga-béstia A Servian Film, arriba el llibre del Sánchez Dragó... que passa?

Comentant A Servian Film (de la qual, la millor crítica que he sentit és la que va fer el LLure només sortir del cine –és una pel·lícula per no explicar.) uns amics deien, que no molen aquestes coses perquè es normalitzen, que no s’haurien de tocar aquests tabús d’aquesta manera... Jo, no sé, com sempre, però penso que està bé comprovar que encara ens impacten algunes coses, com a grup i hombrecillos que som. Vull dir, que a part de les putes crisis econòmiques i tonteries d’aquestes, ens tenim que seguir currant la moral i tot això, i que no es tant senzill com dir: -doncs ara som de moral cristiana, doncs ara no-. No sé... que dieu?

Coses que no entenc

El valor de l'or
La forma de puntuar del tennis
El Salvame
El cervell
D'on surten els mocs
El Piromusical
Internet
Per que tinc que dormir, si tot segueix funcionant
El Hormiguero