AnsioliTICS

Un tiu a la feina està xungo, baixa per depressió i aquestes coses. Conec bastant de a prop el tema, el meu pare ho va passar bastant malament fa un temps. Mai sé com actuar davant d’una persona que està així paxuxa, perquè a vegades et pots passar d’animador i d’altres pots acabar tu pitjor que ell. La cosa és que a vegades la gent que està fotuda diu: “prefereixo venir a la feina, així em distrec i no estic a casa i tal....” I jo penso: joder, realment has d’estar molt fotut per preferir treballar,no? Vull dir, la gent no està bé a casa,o que?

Vale que a vegades ens compliquem la vida i no fem les coses que un vol, però voler fer alguna cosa que no vols fer perquè és realment millor que el que t'agradaria fer.... joder quin liu, però m'enteneu?

Seria com menjar-te un carmel de merda perquè ja no t'agraden els de maduixa. (crec que ara queda més clar).

Salut i peles!

Sempre he pensat que estaràs sa, si compleixes aquests tres requisits:

1. Trempera Matinera

2. Banyar-se a la platja pel matí

3. Riure

Notes: A vegades he pensat que el punt numero 3 era "menjar poc". Però pensant, pensant, m'he adonat que es pot menjar normal, el que passa és que hi ha alguns que som uns animalicos. El punt 2, es podria substituir per una dutxa amb aigua freda. I el punt numero 1 no sé per què es podria substituir en el cas femení... alguna idea?

Emprenedor

Estic a punt de redactar un projecte empresarial enfocat al món de la hosteleria. Crec que l’enviaré a alguna revista especialitzada en aquestes coses perquè valorin la idea i em puguin assessorar de manera correcta. De fet potser els de Barcelona Activa em podrien ajudar. Però abans de tot m’agaradaria compartir-ho amb vosaltres, i així obrir un debat o una mena de brainstrom a veure que us sembla:

Primer justificaria la idea i la contextualitzaria. És molt fàcil, ara tot comença així: “En el marc de la crisi econòmica bla bla...” Però anem al gra, anem a l’empresa en si.

Es tracta d’obrir una futura cadena de fast food amb projecció internacional, però amb una visió local. Si nois, estic parlant d’una cadena de restaurants de menjar ràpid, a lo McDonalds, però 100% catalana. Recoreu el Pokin’s? Que s’ha fet del Bocata o del Pan’s & Company? Quan estaven bé ( o Pans & Companys, com em va dir una vegada una amiga, doncs mira, hagués estat una marca més autènticament catalana).

Doncs si em diguès Joaquim obriria el: “Burguer Quim” . No em dic Joaquim però bueno, seria el meu nickname...

A Burguer Quim trobaràs les millors hamburgueses de bull blanc i bull negre, les patates al caliu de luxe i un gran assortit d’amanides: escaixada de bacallà, xató... Els Quim menús es podrien anunciar així: “mmm Quim menú!!!!” (com jugant amb el quin i el quim) No se. Les aletes de pollastre ja no molarien, la gent estaria enganxada als peus de porc a la brasa...

A veure si em doneu alguna idea més...

Roba

Les peces de roba de color carn són molt lletges. Sostens, calces, mitjons d'aquells de: "és com si no portés mitjons"... No, és lleig. I les mitges estan més acceptades, però estarien al límit.

Indignat de festa

Osti, que l'altre dia surto de festa i acabo en un parc fumant i bevent com quan tenia 16 anys. I com quan tenia 16 anys, escoltant discursos polítics i ideologics. I ara amb la indignació general tothom parla. Que a mi em sembla de puta mare. Que quan va començar tot el rotllo, vaig pensar que estava de puta mare, i ho segueixo pensant. Gent molt jove et parla de l'estafa dels bancs i de tot el sistema i penses: ole tú. ole tú... Encara que després potser no son gaire conseqüents, però és admirable que s'adonin de les coses i els hi interessi una mica el tema.

Doncs asseguts en un banc, un noi ens fotia la xapa de la buena, mentre un "personatge" d'aquells que sempre s'apropen a mi (els que em coneixeu ja sabeu que tinc un imán) em donava la xapa pel costat: Porque lo que no sabe la gente es lo que piensa el obrero blabla bla bla obrero bla blabla obrero...bla obrero ... Jo, mentre aixecava la cella mirant cap al costat, només pensava: "si jo la única cosa que vull és, no treballar, que he sortit de festa perquè estic fins els collons de treballar i em ve de gust beure, ballar i parlar de tonteries. Perquè si realment hem de fer alguna cosa, és acabar amb el treball. Imaginar alguna cosa millor, ja que estem amb tot això".

Poema, o algo així

Es veu que plou

i unes gotes cauen lentes.

Les que fan d’equilibristes per les cordes d’estendre,

aguanten una estona, allà, a mig camí entre el cel i el terra.

Aguanten, pateixen i s’abracen, i quan ja en són prou es llencen.

No volien caure soles.

Perquè es veu que es bastant fomut això d’anar sol pels puestus,

I més en moments així.

Però si no t’has dit gairebé res quan éreu al mar,

allà, totes juntes. I t’evapores, i us torneu a trobar, allà,

en un núvol, que seria alguna cosa molt romàntica i tal,

però quan mires a baix penses, collons! Que canviïn les lleis de la física o alguna cosa d’aquestes “de liquido a gas de gas a líquido....” ostia noi! Quina putada.

Antònia Font, Casino de l'Aliança Poblenou 28/04/2011

Passa el temps i “estamos grandes” diu la Carme mirant entre el públic. Una petita generació Antònia Font? No sé, no he cregut mai en generacions ni grans coses d’aquestes, però parlar de generació Antònia Font no em sembla res gaire gran. Lo ultralocal que deia en Dalí. Potser.

Al Casino L’Aliança del Poblenou, un puestu perfecte on veure concerts, els mallorquins Antònia Font han presentat el seu nou disc, Lamparetes (Robot Innocent Discogràfica 2011). L’expectació era gran (dins la cosa aquesta de gent d’aquí) i la primera jornada, de tres, dels concerts de presentació del disc ha estat a l’alçada.

Nosaltres anavem sense haver escoltat el disc, i sabent que la primera part del concert seria una cançó rere altre del nou treball. Amb un escenari molt xulu, amb lamaretes per tot arreu, han anat passant els nous temes, amb una falta de rodatge però amb una presència formidable, vestits amb una musicalitat preciosa i la suau veu d’en Pau Debon amb lletres, cada cop més, entregades a la fonètica, i no pas a la immensitat de dicos com Alegria.

Després han començat el repàs a les cançons anteriors a Lamparetes, Bamboo, Portavions, Robot Innocent, una selecció de les cançons més maques que tenen aquests cabrons, i que ens han arrencat certa emoció, potser de tornar-les a escoltar després de tant de temps, diu ella, potser perquè són genials diu ell. Més tard el moment paxanguero marca de la casa, i no per això pitjor moment. A Rúsia, Wa yeah! i Astronauta Rimador, que des d’aquella nit al Liceu ha agafat una dimensió inclassificable musicalment, han fet, allò que s’en diu: les delícies del públic. Aquell públic generacional del qual us parlava, uns sosaines trentanyerus que troben coses que els hi agrada, on refugiar-se.

Recepta crònica

Al meu cole hi havia una farmàcia. Al costat de secretaria, molt a prop de l’entrada de l’escola. Hi havia una porta blanca amb un vidre translúcid, i un cartell al costat que posava FARMÀCIA. Dintre, una encantadora senyora, que ja em semblava molt vella per seguir treballant, ens atenia amb un remei màgic. El gran remei consistia en donar-te una cullera plena d’aigua i sucre. Si, si. Tu anaves amb un mal de panxa d’aquells de nen petit, et feia seure al costat de la camilla, obria un calaix on guardava un pot de vidre ple de sucre, omplia la cullera amb el sucre, posava la cullera sota l’aixeta i empapava el sucre amb l’aigua. Et prenies allò, t’esperaves una estona i ja està... ...tornaves a classe. El mateix servia per un mal de cap, per un mareig, o pel clàssic “em trobo malament”.

Tot això em fa pensar en una bona solució per a combatre les retallades en sanitat i per posar fi a la màfia de la indústria farmacèutica. I em fa pensar amb aquella senyora entranyable, que et curava amb aigua dolça i una mica d’atenció, una bona recepta crònica.

Avui pago jo, que el món s'acaba

Potser només és una opinió dictada pel meu subconscient. Però no us ha semblat que aquest cap de setmana la gent tenia ganes de fer coses? ...vull dir, més coses del que és normal, tothom ha sortit al carrer, ha anat a menjar fora... per exemple, tu que estàs llegint això: has anat a menjar fora aquest cap de setmana?

Aquest migdia, en un restaurant ho parlava amb el Jordi i la Carme ( 3 persones que han sortit a menjar. El restaurant estava a petar, mai l’havia vist tant ple, divendres per la nit no vam trobar lloc per sopar...) ... bueno, com deia: aquest migdia parlavem d’això, i crec que el motiu principal d’aquest fet tant mediterrani, però últimament insòlit, de sortir al carrer i gaudir una mica del menjar i beure, es deu, principalment, a l’atac mediatic dels últims dies. Vull dir: totes les imatges que ens arriben del desastre de Japó, ens fan sentir aquesta continua sensació, que som una merda pinxada en un pal, que et passes la vida comprant una casa i guardant diners per si de cas i després arriba una onada i s’endu tot a prendre per cul, que penses: avui no vaig a sopar amb els meus amics, i demà et penedeixes... No se nois, que dieu? Heu notat això aquest cap de setmana? o vosaltres sentiu alguna cosa semblant? o penseu que simplement és perquè a fet solete, i que al final fer unes braves no és algo tant profund...