Problemes domèstics Vol.2

Baixar la basura fa mandra. Fa un pal que t’hi cagues. De fet, la basura a casa nostra produeix tres moments odiosos:
1-Has xafat amb totes les teves forces la merda però el cubell ja no tanca, comences a plantejar-te, seriosament, que potser ja toca canviar la bossa.
2-Treus la bossa però penses -jo ara no la baixo- i la deixes, ben lligada, a prop de la porta.
Penses que ja has fet prou traient la bossa i passes de posar una altra de nova. Al cap d’una estona obres un iogurt i quan vas a tirar la tapa...
3-AH! Merda! no hi ha bossa-. I la tapa de iogurt no és d’aquelles coses que pots deixar sobre el marbre i no passa res, perquè sempre tenen aquell tros pringat amb iogurt. Així que finalment et toca posar la bossa nova.

Però atenció! Jo, que sóc un tiu que pensa moltíssim, vaig trobar una solució a aquest tercer moment odiós i vaig anar posant bosses al cubell, una dintre d’una altra, com les muñecas rusas, així quan treus la que està plena, sempre queda posada una altra. I aixeco la bossa plena mirant a la Carme com dient: -has vist quina idea més bona?- i ella, mira al sostre i agafa aire, i jo super-content ho explico als meus amics, i algú pensa que potser és una idea que es podria patentar i comences a imaginar l’èxit del producte i penses que faries amb els diners de la patent.... Jubilar als meus pares, muntar-li un restaurant al meu germà i pagar-li els deutes. Una casa a Calella a la meva germana i a l’Aleix, la hipoteca del Llure i la Nuri, un laboratori fotogràfic al Jordi, un cinema a la meva cosina, una casa a Mèxic a l’Alex perquè estigui amb la Olinka i el Mateu, retirar al pare de la Carme, una mica de diners a la Sara (que li vaig prometre un dia), als meus tiets i a tots als amics que estimo.Per cert, tindria que està prohibit fer passar les bosses del Mercadona o del Caprabo, com a bosses de basura. Que no veieu que no encaixen al cubell?! Que és molt incòmode home!
Una altra cosa, cada quan s'hauria de canviar o netejar el cubell? Penso, que a casa el tindriem que canviar ja, li preguntaré a la Carme...

Coses de casa

Les neveres ens permeten conèixer com som. Per fora: imans i celos mal posats, records, fotos, receptes, frases, coses que et regalen, anuncis de pizzes, números de telèfon... Per dins: “som el que mengem”. La nevera podria servir de retrat psicològic. A mi no m’agraden els psicòlegs, penso que la vida l’has de patir igual que la gaudeixes i ningú te dret a decidir quins sentiments has d’eliminar i quins no (M. Houellebecq deia alguna cosa semblant) però crec que algun psicòleg podria fer un estudi a partir de les neveres. O potser aquella gent que interpreta les firmes. Si, hi ha gent que quant firmes et diu: -ets una persona clara perquè es veuen clarament totes les lletres- o –ets optimista perquè escrius inclinat cap a la dreta- .La Sara sap d’aquestes coses. Potser un dia algú llegirà neveres. Aquí teniu la nostra nevera, volia fer una foto per dins, però la càmera de fotos ha tornat a morir, no hem pregunteu com.

UN, DELS MOLTS, DILEMES

Tinc un gran dilema. És gairebé de mal rotllo, però no se... a veure que opineu.
Tinc 27 anys i no he anat mai a un enterrament.
A mi em sembla que és estrany no haver anat mai a un enterrament amb aquesta edat. Però per una cosa o una altra, doncs mira, no he anat mai; van morir als meus avis quan jo era molt petit i els meus pares van pensar que seria millor que no hi anés. Fa uns 10 anys va morir al meu oncle, i encara no se perquè, no vaig voler anar a l’enterrament. Recordo que vaig anar al tanatori, però vaig decidir no anar a l’enterrament. Des de llavors estic molt penedit i cada cop que hi ha un enterrament tinc un gran dilema. Perquè han anat morint pares de companys de la feina i penso que si anés al enterrament seria com... no se... com si el meu oncle no signifiqués tant... No se, he arribat a una situació tant absurda en la que penso que a l’enterrament que vagi a de ser, com a mínim, de la mateixa importància que la del meu oncle...Potser per no sentir-me culpable... com una falta de respecte pel meu difunt oncle, que alhora es transforma en una falta de respecte cap a qui no vaig al seu enterrament... No se com explicar-ho, però us prometo que és molt xungo.

Diculpeu el mal rotllo.

Dijous Gordo

Avui és Dijous Gras o Llarder. Em sembla que és el dia que marca l'inici del Carnaval (festa i desfase fins Dimecres de Cendra) per preparar-se pels propers dies de dejú i abstinència, la Quaresma. Si algú sap realment com va tot això estaria molt bé que ho expliqués en els comentaris. Gràcies. A mi, com amb totes les festes, la única cosa que m'interessa és el jalar. Al final he anat a sopar a casa dels meus pares i la meva mare ha fet truites, una d'alls tendres, una de patata i una altra de carxofes, i la Carme ens ha preparat un xató (de Sitges, es clar). Tampoc ha faltat la clàssica botifarra d'ou, llardons i de postre una coca de llardons...OHH! Boníssim.

Menjar i estimar és la millor cosa que ens pot passar a la vida. Poder cagar també, però no és tant bonic.

Bon profit.

Afers Exteriors

Encara estic esperant que em truqui l’especialista perquè em treguin d’una vegada un bultet que tinc al pit. Al principi pensava que era un gra, d’aquells que dius: -Ostia nen! Vaya granaco!- però va anar passant el temps i allò estava igual. Fa temps vaig anar al metge perquè em feia mal l’oïda i com fem les persones que anem poquíssim al metge, quan hi anem aprofitem per dir tot el que ens passa.

Per cert, quan vas al metge es creen una sèrie de situacions, podríem dir... incòmodes. Jo en destaco dues:

1ª; un cop entres a la consulta, quin és el moment exacte en el qual comences a dir que et passa? Sabeu que vull dir? Només entrar, el metge t’està mirant en plan... –vinga tu! que tens?-
Digues hola. Com va tot?... no se, que vinc molt poques vegades i per mi és un moment molt especial i necessito una miqueta de carinyu...

2ª; si vas per un bulto, ferida, picada etc... Trobo que és molt difícil ensenyar-ho. Jo, per exemple, volia ensenyar el bultet que tinc quatre dits més avall de la clavícula. Doncs des de la sala d’espera estava preocupadíssim pensant com ho faria per ensenyar el bultet al metge: estirar del coll de la samarreta fins arribar al bultet, tot això amb el coll allargat com una tortuga i la barbeta i el llavi inferior senyalant al cel o aixecar-me la samarreta des de la part inferior ensenyant panxa i pèls.

Al final em vaig decantar per la primera opció i la doctora em va dir: -Mejor que te levantes la camiseta.

AGENDA ESCOLAR

L’altre dia em vaig quedar a dormir a casa dels meus pares a Canyelles i com em sentia estrany no podia quedar-me clapat així que vaig estar remenant caixes plenes de llibres, carpetes i llibretes de quan anava a l’escola. Entre d’altres joies vaig trobar una agenda escolar del 1991, llavors tenia 11 anys i estaria fent cinquè d’EGB. Em va fer molta gràcia llegir les notes a l’agenda que posava el professor, aquí en teniu una petita mostra. Penseu que estan escrites en color vermell i amb aquella lletra típica de professor:
-Parla massa
-No ha de jugar a files (recordeu les files?... tot un món he?)
-Es riu per res (jeje, encara ho faig)
-Es gira i parla massa a classe
-No ha estudiat el verb ésser
-Encara no ha estudiat el verb ésser
-Continua sense estudiar el verb ésser (tres dies seguits, sóc un campeón)
-Parla massa a classe (d’aquestes hi ha varies, una per setmana amb variacions com No para de xerrar)
-Pica de mans sense motiu a la classe d’anglès (aquesta m’encanta)

Per cert, el de la foto podria ser un refugiat "de la Rumania", però no ho és.

Portes

Portes que has d’aixecar quan obres perquè toquen a terra. Portes que s’obren al revés. Portes que pesen moltíssim, que fan soroll (nyiiiec), que no en fan (...)
Portes que tenen cartells enganxats “NO PASAR” . Portes amb pestillo. Portes que sempre estan obertes. Portes dobles que has d’espitjar una part per poder obrir l’altra. Portes amb manetes mal posades. Portes d’aquelles que poses la clau però no del tot, només una mica fins que fa el clack.

No és la millor manera de començar l'any, però amb alguna cosa s'ha de començar...
Bon any als pocs que mireu el meu bloc i disculpeu el retràs, a partir d'ara hi haurà novetats cada setmana... espero.

Rius de plata

Pels rius de plata hi vàrem seure, i vam riure mirant les desproporcionades figuretes del pessebre: aquell ànec gegant al costat d’una cabra, aquelles casetes, que si són petites és per donar la sensació de llunyania i si posem una ovella al costat de la caseta... doncs queda estrany. Però no us preocupeu això del Nadal està sobrevalorat i ningú sap realment que ha de fer.

Jo, per exemple no m’aclaro, i no se mai a casa de qui em toca anar a dinar o sopar i m’agobio molt. Després, cada any m’ho expliquen però no recordo mai si noche buena és el 24 o noche vieja el 31... o com va això? Per no parlar de la cançó del Tió, que cadascú la canta d’una manera diferent i el pobre tronc fuetat amb cara i barretina es fa un liu: - que cago? Turró? D’atmelles i pinyons? Butifarra? Fotrem un cop de barra? De vara?... pobret.

A mi el Tió em fa una mica de pena perquè a casa dels meus tiets el tenim fora durant el sopar, al costat de les ampolles de vichy que s’estan refrigerant a temperatura ambient, fot un fred. A més, aquest any ja no ha enganyat a ningú i les nenes ja sabien de que anava, i ha sigut com estrany.

Bon Nadal i totes aquestes coses.

Aberturas distintas

“Nada que valga la pena puede ser entendido con la mente. Todo lo que es verdaderamente valioso tiene que entrar por una abertura distinta, y perdona lo desagradable de la imagen.”
[MANHATTAN, Woody Allen]

Ahir parlava amb la Carme de ho difícil que és expressar amb paraules les coses que sentim (no sempre parlem d’aquestes coses, també parlem del Genís i del raro de l’Esteve de Vent del Pla, o de que dinarem demà, o que falta paper de vàter...).
Però mira, ahir parlavem d’aquestes coses. Ella em va citar, d’un llibre que li va regalar la Mercé, aixó:

“Es más fácil pensar racionalmente que imaginar, porque razonar es repetir, mientras que imaginar es crear.”
[Filosofías del underground, Luís Racionero]

És xulo també oi?

I tot venia pels poemes de Bécquer que parlen d’aquestes coses i de com fer entendre o escriure, els nostres somnis, la nostra imaginació... no se...

“Yo no sé si ese mundo de visiones
vive fuera o va dentro de nosotros.
Pero sé que conozco a muchas gentes
a quienes no conozco.”
[Rima LXXV, Bécquer]