Fills de puta

Arriba un moment a la vida, en el qual perds tota esperança en l’ésser humà, i penses que tothom és un grandíssim fill de puta i que estàs en aquest món perquè ells et donin pel cul. Si amics, aquest és un raonament lògic d’una persona que:
A- la vida, en general, li va malament.
B- l’ha deixat la seva parella pel seu millor amic
C- té una nevera espatllada des de fa tres mesos, passen d’ell el servei tècnic, així que decideix comprar una altra nevera i no li porten, i ja veurem si li porten abans de vacances.

Com no us o podíeu imaginar el meu cas és el C. I és que hi ha molt fill de puta donant pel cul. Jo, em tiro cuescos i ja no s’escolten del gran forat que tinc al cul. El servei tècnic que m’ha fet perdre la paciència és Asistel Story de Terrassa, 93-7899647, podeu trucar a aquest numero de telèfon i deixar els vostres comentaris. La tenda on hem comprat (teoricament) la nova nevera és Electrodomèstics Miró, uns fills de la grandíssima puta, també.

Com veieu estic de vacances i estic molt relaxat i content, bones vacances drapdecuiners!

Ahg! Quin bon rotllo!

Coses que em fan gràcia

A vegades estic mirant la tele i em ric sol. Sobretot quan sento algunes coses, com per eixemple, la marca d'un adhesiu per a la dentadura que es diu KUKIDENT... no se, em fa gràcia, digua'm tontu...

Hi ha un motorista que es diu algo així com DOVICIOSO, i si no ho saps sembla que diguin TOVICIOSO... jejeje... a aquest tiu li van fer un carril VICI al circuit (joodeeeeer!, festival de l'humor). També em tronxo quan a les notícies parrlen de la Linia de Molta Alta Tensió, seria com fer una tuberia de molta alta potabilitat. Hi ha uns supermercats que es diuen Sorli Discau, sembla caxondeo tius.

Com podeu veure em ric amb xorrades molt grans, un dia us faré un llistat d'acudits de l'irlandés, son acudits que expliquem al Irish Pub de Vilanova, la cosa és explicar el xiste més dolent que puguis, i són tant dolents que acaven donant la volta i es converteixen en grans èxits dels xistes.

El germà de la Carme i el meu millor amic, el Llure, és un crack en coses xorres, gairebé ha creat un estil.

Fa calor: gazpatxo

Ara que la calor ens esclafa pels puestus i ja no sabeu que fer per deixar de suar, és un bon moment per preparar un dels meus plats preferits: er gazpatxu. I és que fot una calda de cullons, nosaltres, a casa hem construit un mecanisme perquè ens toqui una mica l’aire mentre dormim. Primer, hem mogut el llit de manera que queda situat a prop de la porta del lavabo, que alhora és el balcó (ja ho sabeu oi?). Després hem col·locat una xancleta entre la paret i la porta de manera que l’aire que entra pel balcó pega contra la porta i aquesta el redirecciona cap al llit. Quina fresqueta.

Però la Carme va mirant l’aparell d’aire acondicionat, o condicionat... no se mai com es diu... Si, tenim un aparato d’aquests però no funciona, és una història molt llarga la del perquè cony no l’arreglem... però buenu, com moltes coses de casa, no funciona.

Altres coses de casa que no funcionen: el forn (tenim un mini-forn a l’armari, amb la roba. La gent flipa quan ve a casa i sent: “Carme portam el forn de l’armari”, tampoc funciona l’interfono, un telèfon que m’han regalat els de YA (realment, perquè no sé com cony funciona), la nevera, que a vegades va i a vegades no va, de la mateixa manera que l’odinador. Després, també hi ha uns quants interruptors (d’això per encendre la llum) que no funcionen, bueno, de fet no sé quina bombilla tindria que encendre quan els apretes. El mando a distància de la cadena de música també va morir, i direu: “les piles tiu!”... nooo... ja les vaig canviar i res.
Veritat que tampoc us funcionen les coses a casa vostra?

Bueno, ja no recordava que l’entrada la volia fer per escriure la recepta del gazpatxo. És una recepta pròpia, inspirada en els savis consells de la señora Martirio, la dona de la neteja del curro, me l’estimo molt i ella a mi també... és una dona genial, té gairebé 76 anys i segueix netejant, tothom li diu: "porque no se jubila señora Martirio?" i ella diu: viejo“para que? para sentarme con los viejos en el banco de debajo de casa, anda ya!”... és una crack. Doncs això, ella em va donar la recepta bàsica i jo la vaig ajustar als meus gustos. Aquí la teniu:

-6/8 tomàquets, de rama (grandets) o aquells que diuen de pera (si no els peles ni els hi treus les pipes, recorda colar el gazpatxo abans de pendre, així no trobareu cosetes, pellejos i pepites amargants).
-1 pebror verd
-1/2 pebrot vermell
-1/2 o 1 ceba tendre.
-1 pepino (cogombre) més aviat, menut.
-un tros de pa remullat.
-força oli, SIURANA (ho sento, és la meva debilitat) calculeu entre mig got i un got
-sal (al vostre gust)-vinagre (no us passeu, és recomanable anar tirant mica en mica i anar provant perquè si us passeu de vinagre és el pitjor que li pot passar a un gazpatxo)
-pebre negre i pimenton rojo picante

Poseu totes les verdures a trossos i el tros de pa remullat en un vol força gran (per uns 3/5litres). Foteu-li canya amb el turmix, xinu xano. Poc a poc anirà agafant l’aspecte de cremita. Quan estigui tot ben líquid afegiu l’oli, sal, pebre negre, pimentón picante i vinagre (ojo! no proveu de fer-ho amb vinagre de módena!!! és horrible). Seguiu amb el turmix fins que l’oli quedi ben lligat amb la barreja i aneu provant fins que el trobeu bé de sal i tot això. Després li podeu afegir mig litre d’aigua ben freda i seguiu amb el turmix, Així l’allargareu una mica, tampoc us passeu. ës un conyazo, però val la pena pasarlo per algun colador, perquè les pepites dels tomàquets poden fastidiar l’invent.
I ja està! Bon profit!

Notes: La gent normalment li fot un all, vosaltres mateixos, jo no li foto perquè acabes menjant gazpatxo durant tot el dia. A vegades, tallo cogombre, una mica d’anciam i unes mongetes i li poso pel damunt rotllo picatostes. la Carme substitueix els picatostes per trossos de pa de pipes, és una flipada del pa de pipes.

Espero que si no heu fet mai un gazpatxo us animeu.

Gràcies per aguantar el rotllo.

El Rei de les coses inútils

Lectors del drapdecuina, ja sóc aquí!

Disculpeu que hagi tingut el blog abandonat. Sé que em costarà que torneu a mirar diàriament drapdecuina perquè suposo que ja estàveu farts de la imatge d’aquells dos agafadets al llit... jo també. De tant en tant entrava al blog, com esperant alguna cosa nova... que tontu.
Buenu, el motiu pel qual no he escrit res, és perquè he passat (o encara estic immers) en un dels meus múltiples dilemes. No sabia si explicar-ho al blog, però penso que m’anirà bé com a teràpia o alguna cosa d’aquestes... Ho faré rotllo esquemàtic, a vegades em faig esquemes dels problemes dilemes i altres coses:

Dilema: Que faig amb la meva vida? (un clàssic)

Dilema immediat: Deixo la carrera?

Resposta: NO: continuo estudiant, encara que sigui certament cateto i no recordi res del que he estudiat fins ara, de manera que al ritme que vaig puc acabar la carrera als 35 anys. Continuo estudiant perquè és la excusa perfecta per poder treballar només pels matins sense que et posin mala cara, perquè si dius: “vull treballar només pels matins perquè per la tarda vull estar a casa tocant-me els cullons i mirant el Club” em diran que sóc un fresc i un gandul. En canvi si dius que estudies per les tardes et consideren, gairebé un heroi, quins cullons.

Resposta: SI: podria dir que segueixo estudiant i aprofitar les tardes per fer tonteries de les meves, a més, deixo de pagar el pastón que em costarà la puta carrera, perquè com sóc retrassadet no aprovo i el recàrrec cada cop és més bèstia, a més d’estar obligat a matricular-me de les assignatures que no he aprovatencara. Podria també buscar-me una altra feina... no se...

Conclusions: Potser una postura intermèdia, del rotllo: ”em prenc un any de descans de la carrera” és una solució... no se...

M’he adonat que sóc el rei de les coses inútils, el típic personatge que no és capaç d’acabar mai res perquè no s’esforça el més mínim... I que no es vol esforçar per canviar tot això. I així segueixo. La Carme i els amics m’animen a seguir, moltes gràcies, però simplement no tinc ganes. Amb aquesta frase tant cutre acabo sempre: no tinc ganes.

Buenu, com veieu estic d’aquest rotllo, perdoneu espero ser més divertit en properes entrades... però si, la cosa va de grans clàssics: que faig amb la feina? He de madurar? Si maduro, m’he de comprar roba d'adult?... Aquest últim em té to loco... sé que un dia arribarà, i em compraré roba d'home. Sabeu? d’aquella de la secció de Hombre del Zara o del Misters o tendes d’aquestes... De fet, un primer pas en aquest nou món de roba, és la roba que et compres per a una boda. Jo em vaig comprar una camisa negra i algun dia me l'he posat... i semblo... com més home... home gran... sabeu? D'allò de: "señor pasamé la pelota" No sé, a vegades també depèn la feina que tinguis, o la parella que tinguis. Hi ha ties que vesteixen als seus novietes i, pobreticos, acaben semblant un maniquí de tenda de centre comercial (això m'ho diu a vegades la Carme). Jo no sé si de gran seguiré vestint amb texans i una samarreta del Carrefour o d’algún concert (però de les que compres fora per 10 euros).

Si, també estic del rotllo “m’estic fent gran, que he de fer?”...

Heu pogut comprovar quines olles hem faig, espero que us animeu i comenteu com us sentiu vosaltres, i com porteu això dels gairebé 30 anys o més.

Psd: Si us plau, eviteu comentaris d’ànims del rotllo: “vals molt “ i aquestes coses. Des del col·legi que m’ho diuen i cada cop em fustra més. Gràcies de totes maneres.
Vos estim “adults”.

Abans de somiar

coixins i mantes, com metralla damunt nostre
a la tele: alta culos, alta brasileñas, alta chi/...OFF

comença la cursa cap al llit,
l’últim apaga el llum. merda el mòbil! i ella, aigua.

has vist el mòbil? i ella, aigua.
encendre llum, buscar mòbil. i ella, aigua.

el mòbil il·lumina el camí de retorn.
click; lampareta de la tauleta.
nyick, nyick; he de mirar aquest cony de llit, quin ruidaco.

i ella, m’has portat l’aigua?
merda! me cago en la puta.
nyick, nyick
click

gots grans: trencats/bruts
gots petits: 1 net
garrafa de 8 litres fontvella VS got petit,
difícil per un torpe com jo: me la jugo.

m’oloro la mà: he tallat ceba.
torno a olorar la mà.

i ella, no hi havia un got més petit?

nyick, nyick
click

1ª postura: boca amunt
2ª postura: abraçats
postura definitiva: boca avall, cap girat cap a l'esquerra,

mà esquerra a l’aixella dreta,
braç dret sota el cap, cames en forma de P invertida.

bona nit.

El festival tranquil

Ja es poden consultar els horaris de les actuacions del PrimaveraSound2008. No us podeu imaginar com disfruto preparant la programació dels concerts, només comparable al moment de reordenar els meus cds o discos. Ja m’he imprès els horaris i he subratllat les actuacions imprescindibles amb un color i amb un altre color les que em passaré a veure que tal.
El PrimaveraSound és un dels millors festivals, tenen molta cura del programa i de les actuacions. Tot i agrupar tots els estils musicals, sempre pequen de no portar més grups d’aquí, però com tot el que es fa a Barcelona últimament està més aviat pensat pels guiris, d’altra banda podem gaudir d’actuacions que no es veuen mai a Espanya, i això també està molt bé, i més ara, quan l’oferta de festivals es tant gran que pots escollir anar a d’altres (FIB, SUMMERCASE,ROCK IN RIO) on porten grups que funcionen més coemrcialment, però que segur que algun dia van passar pel PrimaveraSound i ara son caps de cartell de molts festivals.

Nostaltres sempre ens comprem les entrades per nadal i ens surt molt més econòmic, perquè ens prenem el festival com una mostra de música a partir de la qual descobrir nous talents i gaudir de velles glories. Jo sempre dic que és el festival tranquil: pots seure a tots els escenaris, els concerts duren el que han de durar i el públic, ja puretilla, s'ho pren més xinu xano. Tot i l’ambient snob que es respira al festival, acostumem a saltar-nos algunes normes estètiques: a part d’entrar amb totes les ampolles possibles amagades pel nostre cos (que com estan congelades passem una estona fatal: tormells i cul congelats) acostumem a portar molt de tiberi. Ja son clàssiques les empanadilles, croquetes, entrepans de pernil de truita de patata... tot aixó en modernes bosses de plàstic del mercadona o del condis (el Jordi sempre va a uns quants metres de mi perquè el pobre passa molta vergonya, però després és el primer en endrepar-se les croquetes!). He de dir que el menjar mai ens aguanta tota la nit, i normalment a les vuit del vespre ja ens ho hem fotut toti ens tenim que comprar bocates festivaleros o patates fregides amb combustible.

Aquest any em fa molta il·lusió veure aquests grups (us convido a que us baixeu coses del emule i en gaudiu vosaltres també):
-Explosions In The Sky
-The Notwist
-Portishead
-Vampire Weekend
-Tachenko
-Bishop Allen
-Devo
-Simian Mobile Disco
-808 State
-Fanfarlo
-Okkervil River
...
i molts més... quines ganes!

Maneres de trencar gots

Sóc un campeón trencant gots. L’altre dia vaig trencar el quart got de casa i va ser espectacular: vaig obrir l’armari de la cuina on tenim els gots (els pocs que queden), vaig agafar el got i quan encara no l’havia tret del tot de l’armari vaig tancar la porteta amb totes les meves forces maxacant el got amb la porta... va fer una gran explosió i van saltar tots els trossets de vidre per la cuina. La Carme va mirar al sostre i va marxar sense dir res... va tornar al cap de poca estona i va dir: -com pot ser tiu?-.

Normalment els trenco quan els estic fregant, els agafo amb tanta força que surten disparats i van a parar a terra o sobre el marbre, o xoquen amb els gots de la pica, o si no, els sacsejo per escorrir l’aigua i els rebento contra l’aixeta... Joder, quin desastre! Necessito saber si a vosaltres també us passa, que de tant en tant trenqueu gots i aquestes coses, perquè començo a pensar que tinc alguna malaltia... no se...
Per cert, m’he de passar pel Carrefour a veure si tenen més gots.

Sant Jordi

Si amics, avui les gitanes plenes de roses ocupant les voreres de la ciutat ens anuncien que és Sant Jordi. Jo recordo una vegada, una gitana em va dir: -OFERTA OFERTA!!! una rosa 3 euros dos rosas 6 euros- jo li vaig comprar dues, es clar, l’oferta era immillorable! Com ens diu la llegenda i les llibreries avui toca regalar, la rosa i el llibre. També és el gran moment de frases tòpques: - si, el Sant Jordi és molt maco perquè és una festa molt nostra on s’uneix la cultura amb la bellesa...blablabla...A vegades crec que podrien posar per la tele vídeos d’anys passats i no ens enterariem.

Però avui tots comprem aquestes coses, i ens fa molta il·lusió quan ens les regalen. A mi la Carme m’ha regalat dos llibres, gairebé sempre ens regalem un parell, jo dic que un és “el recurs fàcil” i l’altre la “recomanació”. El recurs fàcil de la Carme ha estat El misteri de l’amor de Joan Miquel Oliver (que tinc moltes ganes de llegir) i l’altre és Mañana de Graham Swift. Jo per la meva part li he regalat Mil cretins de Quim Monzó i Enero sin nombre de Max Aub.

M’agradaria molt que embrutesiu el drapdecuina comentant els llibres que us han regalat, i així fer una mica de foro literari, que sempre va bé per descobrir cosetes. Estava pensant en una llista avuisubjectiva (paraula que em vaig inventar per quan he de fer una llista de coses que m’agraden, perquè sempre varia depenen el dia que la facis) dels meus cinc llibres preferits, o amb els que he gaudit més llegint.

Plataforma, Michel Houellebecq (però tots els llibres són genials)
Lo peor de todo, Ray Loriga (lo peor de todo és ell i els seus últims llibres)
El día que me vaya no se lo diré a nadie, Kiko Amat
Cosas que hacen Bum!, Kiko Amat (ho sento però m’agrada molt aquest tiu)
Como ser buenos, Nick Hornby (podria dir Alta Fidelidad, però em va agradar més la peli)

Aprofito també per felicitar al Jordi, que cada any m'oblido: -Felicitats Jordi!-

Ambi Pur

Si esteu farts de provar ambientadors que no us acaben d’agradar, espelmes aromàtiques que no fan res, coses d’aquestes que s’enxufen a la corrent i fan olors, inciensos que quan s’apaguen fan pudor a pixats... No busqueu més! He trobat l’ambientador definitiu!!! Arriba, una manera fàcil i eficaç d’ambientar casa teva... l’únic inconvenient és que t’ha d’agradar l'olor a escamarlà... tot és acostumar-se. Qui ens anava a dir que ens agradaria l’encens chino musk o l’ambar, fantasy, darshan...?

L’altre dia vaig fer una paella a casa per la Carme i per mi i vaig comprar 4 gambes i 4 escamarlans a la sirena. Vaig posar els bitxos al micro per descongelar-los una mica i vam gaudir d’una paella boníssima. Per la tarda tirats al sofà, rotllo domingo, em va venir de gust fer-me un colacao calentet. Vaig posar la tassa al micro i li vaig fotre canya... va començar a sortir un pestazo a mariscada xunga que es va propagar per tota la casa... la Crame: -Quina pudor! Quina pudor! Que peste Dios!- jo, que ja estic acostumat a aquestes paraules vaig dir: -tranquil·la carinyu, deu ser que ha quedat una mica de olor de les gambes que he descongelat al migdia...- i ella: -Quina pudor! Quina pudor!...-.

Realment va quedar tota la casa ambientada, però molt ambientada, una olor a marisc pestoso... –Quina pudor! Quina pudor!- Vaig decidir netejar el micro (penseu que tenim el micro damunt la nevera i no veiem el plat giratori aquell) Em vaig pujar a una cadira i quan els meus ulls arribaven a l’altura del micro... allà estava... un escamarlà, allà darrera, tirat... entre la pared del micro i el plat giratori... amb una pota per damunt el plat... Que peste nens!!! La olor a escamarlà va durar tota la nit –Quina pudor Quina pudor!-. D’aquesta manera vaig descobrir L’AMBIENTADOR DEFINITIU. Espero que ho proveu a les vostres cases i em dieu el que.