El clàssic resum de l'any... 2008

Al meu mp3 ha sonat fins l'infinit, Manos de Topo, Fanfarlo i el nou disc de Portishead “Third”. He descobert a El Petit de Cal Eril, amb un directe molt xulo a l’Heliogàbal., vaig flipar amb els dos concerts de Portishead al PrimaveraSound, vaig ballar am El Guincho i Vampire Weekend. He gaudit de Calella de Palafurgell i de la pesca submarina amb l’Aleix (tot un descobriment aixó dels peixitos). M’he posat com un gordo cabrón menjant a l’italià del costat de casa, Piazza Grande (Plaça Juli Gonzalez, 10), on he decobert la pizza amb mozzadella i tomàquets cherry, i els tagliatelle amb fungi, ruccula, parmesano i oli d’oliva... b r u t a l.

He begut menys gintónics i més Jack Daniells, moltíssima birra i he fumat més que mai, això que no fumo...però mira aquest any m’he posat tontu. Vaig aprenent a tocar la guitarra, (i això que pensava que mai ho podria fer i que era un inútil i aquestes coses) i amb el Josep, hem fet moltes cançons, fins hi tot ens ha sortit un grup: The Dislèpcia... i un disc “demo-ment”. He canviat de costat al llit, compliré un any més amb la carmeta, i ja van 11... (que no s’acabi). M’he apuntat a piscina gràcies a la meva germana. He patit marrons familiars, per totes bandes. He vist Gomorra, Quemar antes de leer, he llegit Aristótil i a Jesus Lizano, m’he pegat algunes festes maratoniànes amb el Josep i hem fet bones bacanals amb el Borja, Mireia, Maria, Josep...També borratxeres per Vilanova amb els Yunus. No he sortit gaire del barri, del Trinxant al Mercadona, Condis, Badulake, Tertulia, Aliança i una mica de platja...m’he cuidat d’en Mateo i es riu quan em veu, i em fa molta gràcia.

Segur que han passat coses xungues però com diuen els Monty Python "Always look on the bright side of life" i gràcies a tots els que heu seguit mirant drapdecuina aquest any, espero millorar al 2009.

Llenguatge de signes

L’altre dia feien un programa per la tele on sortien persones mudes explicant el seu dia a dia. Em va fer gràcia saber que somien en llenguatge de signes, o sigui, si un dia sortim als somnis d’un mut sabrem parlar en signes. De fet, les persones que podem parlar ja utilitzem mols signes, sense cap necessitat. Fa molta ràbia la gent que fa el gest aquell de “entre comillas” aixecant les dues mans i movent els dos ditets.. ooh! Quina ràbia. Un altre gest habitual és el de fer com si estiguessis escrivint en un teclat quan parles d’alguna cosa d’interent: -M’envies un mail, vale?- (i et fa el gest amb tots els ditets alhora, com si sabéssim escriure amb tots els dits). Proposo canviar aquest gest, i fer el moviment només amb el dit índex de cada mà.

La mirada també és algo horrorós quan estàs en una conversa de tu a tu. Aquella mirada al front, que penses: -que cony porto al cabell que em mira tant...?- A mi em costa decidir-me, a vegades miro la boca, d’altres als ulls, però el pitjor ve quan hi penso, perquè s’activa un mecaisme estrany dins el meu cervell que em diu: -has de decidir quin ull mirar, els dos alhora, ara, és impossible- i aquí ja m’atabalo... normalment ho soluciono amb un traguet de cervesa o una miradeta al mòbil, que després et pregunten: -quina hora és?- (senyalant amb els ulls al mòbil que acabes de mirar) i has de tornar a mirar el mòbil.

Perquè mirar el mòbil per mirar ja forma part del nostre llenguatge de signes.

Paraula de Martirio

Avui la Martirio (la dona de la neteja de la feina) estava molt emprenyada perquè algú havia deixat un got sense fregar, i molt alterada ha començat a dir:

"Esa, no se lava ni el gigo... ...pues.. pues mira que la trampa se la sabe quitar... -i jo:- que trampa Martirio?- ...si hombre... el trampa... el trampa (separant les cames i fent un gest de pala amb la mà a l'alçada de la xona) ...ffff.... bueno me callo porque si no me inrrito"

Diccionari, m'he vist obligat a definir alguns conceptes:
gigo - la part genital femenina, etimologicament podria ser la suma de punto G+ higo, però és arriscat sentenciar-ho.
trampa - és un clar eixemple de neologisme reconvertit i adaptat al llenguatge comú: tampax = trampa.
inrrito - quan alguna cosa "te irrita profundamente"

Si voleu veure a la Martirio, clickeu aquest enllaç.
http://www.qdq.com/contenidos/calfoto/index.aspx?Lang=es
És del callejero fotográfico del QDQ, un dia mirant el carrer del meu curro vaig descobrir que sortia ella a la foto... jajajaj és boníssim... és la dona que hi surt... com me l'estimo...

In Vino Veritas

Avui estava veient el programa aquell de “En Clau de Vi” i m’han vingut al cap alguns dels vins que recordo. Si, aquells vins que es queden a la memòria, i que ja sigui pel moment o les persones amb les que estaves, perduren en alguna part, encara indeterminada, del nostre cos (dic indeterminada perquè sempre he pensat que el cervell i el cor estan sobrevalorats... ha d’existir una altre puestu dins nostre, però encara no l’hem trobat).

Recordo: Un Vega Sicilia que em va costar 3600 pts. Va ser un Nadal, amb la família, quan començava a cobrar els meus primers sous vaig pensar en gastar-me la pasta en un vi, i va ser increïble... El poder econòmic permet sortir a sopar pels puestus, que no sigui rotllo frankfurts i patates fregides, així que jo m’anava gastant la pasta en restaurants. Una vegada vem anar a sopar al Citrus (Pg. De Gràcia) va ser molt xulo, ja havíem anat la Carme i jo i li vem dir al Jordi d’anar junts, recordo que ens vem fotre un vi rosat (si, quan ets un nen la cosa va de rosats) que es deia Homenaje, era un vi jove de Navarra i era, i és, boníssim.
El meu germà, que és una mica viciós, m’ha fet descobrir grans vins. Una vegada em va regalar un Protos Reserva... fua nens! Espectacular, és un Ribera Del Duero, costa uns 30 euracos, però podeu provar un Criança i flipareu igual. Quan el meu germà va obrir el bar va triar uns vins d’aquells que “valen més que costen”, a St. Pere de Ribes hi ha unes bodegues que es diuen Torre del Veguer, el vi negre és molt bo i no és molt car, però el blanc (Muscat) és collonut. Un cava que vaig descobrir anant de cellers amb el meu germà és el Nadal... és d’aquells que juguen en una altra lliga, però a vegades val la pena...

Fins fa poc, vaig ser un taliban de la denominació d’origen Somontano; Enate i Viñas del Vero Crianza no us fallaran mai, i per uns 8 euros gaudireu de dos vins que podeu portar a qualsevol sopar d’amiguetes i quedareu com uns reis... si els amiguetes van més d’experts sempre triomfa un clàssic Rioja, el Viña Pomal. Però per maracar-se una fardadeta no està de més portar un Llàgrimes de Tardor (Terra Alta) és un vi “alternatiu” boníssim.

Vibliografia:
Torre del Veguer (Cavernet-Sauvignon), Penedés, 5€
Torre del Veguer (Muscat), Penedés, 5€
Homenaje (Rosado joven), Navarra, 3-4€
Vega Sicilia Único, Ribera del Duero, 30€
Viña Pomal, Rioja, 12a30€
Llàgrimes de Tardor, Terra Alta, 8€
Protos (Crianza), Ribera de Duro, 20€
Viñas del Vero (Crianza), Somontano, 7€
Enate (Crianza), Somontano, 8€
Nadal (Cava) 20-30€

(Tota aquesta cosa és molt personal i amb molt poc criteri... vamos el meu... i no hi ha cap intenció d'anar de guais ¡, ja sabeu que jo em bec qualsevol cosa amb una mica d'alcohol)

Plat combinat

No tot és tant xungo com ho pinten. La crisi té una part positiva i és que per fi t’atenen amb una mica d’amabilitat pels puestos. Ara vas als bars, i el cambrer et saluda massa. Eufòricament diríem. Estan sobre teu en tot moment, et porten més pa sense demanar-ho, no et miren malament si decideixes canviar el segon plat i fins i tot et porten el compte quan el demanes...

Osti! Ara recordo una vegada que vam anar, la Carme el Jordi i jo, a un restaurant a Girona a menjar de menú (-Girona Girona?- Us preguntareu, si, Girona Girona). Va ser algo surrealista. Per començar ens van deixar una ampolla d’aigua de 1,5l ja oberta damunt la taula, (reomplir el vi, bueno... però l’aigua?) Mirant la data de caducitat de l’ampolla vem poder observar que feia un parell d’anys que estava caducada, o sigui que amb un càlcul molt fàcil: 2anys caducada+2anys sense caducar= 4 anys(aprox.). Vem descobrir que ja feia una mica de temps que aquella ampolla, sense etiqueta, estava per allà. Nosaltres, que som gent molt tallada i tal, i com veiem que ningú deia res (el restaurant estava ple) doncs vem acceptar aquest... aquesta... aixó... bueno, que ens la fotesin doblegada.

Morts de gana, i ara també de set ens van portar el primer plat; el Jordi es va demanar de primer pinya amb pernil... quan van portar el plat vem flipar, perquè la pinya... ...era en almívar... si nena! Ens teníem que posar d’acord, entre plorar o riure.. després d’una votació senzilla vem escollir riure... Aquell riure de perplexitat.
...però encara faltava el segon plat nens... La Carme i jo ens vem demanar unes faves a la catalana amb patates. En un primer moment penses: -les pates estaran bullidetes amb tot el potagillo...- però quan van deixar els plats davant nostre, ens vem quedar flipats, no podia ser, allò era una broma... Imagineu-vos-ho: era un plat amb unes faves a la catalana d’aquestes “litoral” amb 5 patates fregides (de les congelades) pel damunt, posades així molt com sense voler. Realment, semblava que se li haguessin caigut d’un altre plat on portava un bistec amb patates i va dir –bha! és igual- i segurament pensaria –total, si ja s’han fotut una ampolla d’aigua que teníem aquí des de fa mil anys-

Una altra vegada, a Paris ens van fotre patates fregides dins un kebav... i amb ketchup... El tiu des de la barra anava super accelerat i va començar a preguntar mig en francés mig espanyol: -lechuga?- i nosaltres –si. Pepino? Si. Tomate? Si. Cebolla? Si. Patatas? ...heee..si?... ketchup?...heee...4 euros amigo! ... Penseu que aquest moment va durar un nano-segon i el nostre cervell no va se capaç de processar tota aquella informació.

Segur que podeu aportar algun incident gastronòmic similar, als kebabs i als self-service sempre passen coses... tot vostre...

Bon profit.

DEMO-MENT

Ja és a la venda el primer cd demo de The Dislèpcia. Aquest passat dimarts 12 de novembre de 2008 va sortir a la venda “demo-ment”, el primer cd-demo de The Dislèpcia, on el duet poblenoví demostra el seu talent, i poc criteri, amb èxits ja consolidats dins l’escena underground de la ciutat com Tros de seny o Com a casa no hi ha res -...ha sigut la pressió de la gent la que ens ha animat a treure aquesta demo...- Des que van obrir el seu myspace, milers de persones han escoltat i han seguit de prop l’art i el mal saber fer d’aquests dos talents catalans -...ens ha sorprès molt la quantitat de visites al myspace, nosaltres no entrem mai...- Una primera edició de 50 còpies s’està a punt d’esgotar i discogràfiques de tot el món ofereixen grans quantitats de diners per tenir-los en els seus segells -...nosaltres no fem això pels diners.. ens preocupa la biodiversitat, al ecologia i el multicultu... multiculti...pluricmulti... bueno, els negres i es moros i tot això...-.

continuarà...

La suerte está echada

Si senyors, aixó és la loteria de Catalunya... no dic res més... boníssim.

Diccionari mama/catala català/mama

Les mares son mines de vocabulari. La mare de la Carme és capaç de crear neologismes de neologismes, com dir: yatzuky per dir jacuzzy. La meva, en canvi, reconstrueix els noms propis: Isona (de Ventdelpla) és la Guisona. Si amics, estem davant un fenomen lingüístic que es perdrà amb el temps, per això, necessito la vostra ajuda. Escriviu aquelles paraules que les vostres mares utilitzen per nomenar coses, persones, llocs, sentiments...

Si us plau, escriviu també la traducció al català o castellà.

Aquí us deixo algunes de la mare de la Carme i de la meva:
-boris – virus.
-wakamayo/sonamericanos – sud-americans.
-canximbumbi – molt lluny. Si una cosa està molt lluny està a canximbumbi

Nueva carpeta

Les carpetes que teníem durant el nostre període escolar van ser tot un món. Hi havia qui portava fotos de “Sensación de Vivir”, amb el Brandon, o no recordo com es deia l’altre guaperas, ocupant tota una cara de la carpeta. Les fotos en blanc i negre de nens petits (aquesta feia bastanta ràbia), nens amb moto, o pentinats de punky. Pegatines de TOY (toy cansao, no toy...). Pegatines de marques (nike air, jordan). Jo vaig tenir una època que en portava d’aquestes últimes, portava la carpeta amb pegatines de Jordan per totes bandes. També recordo una carpeta forrada amb cromos de Monstruos, una altra carpeta 100% Bola de Drac. Un amic portava tots els jugadors de futbol. També existia el frikisme: recordo un amic que la portava forrada de targetes del bus, aquelles targetes que allargades que feien CLACK quan la picaves al bus i anava tallant el quadradet amb el numero de viatges que et quedaven...

Per no parlar de les notes a l’interior, escrites en els separadors: “te mates por lo que te mates no te mates por las mates”, per cert, algú utilitzava correctament aquells separadors?
Us convido a compartir el record d’aquelles carpetes forrades, que hi portaveu vosaltres?