El valor de l'or
La forma de puntuar del tennis
El Salvame
El cervell
D'on surten els mocs
El Piromusical
Internet
Per que tinc que dormir, si tot segueix funcionant
El Hormiguero
dijous, 30 de setembre del 2010
dimecres, 28 de juliol del 2010
Viure a Barcelona i tenir els pebrots que t'exploten
http://www.bcn.es/catala/chome.htm
Ara han tornat per anunciar una nova llei de civisme. I ens tornen a regalar una magnifica campanya que podem fer servir en contra de les accions de l’ajuntament. "El mal ús de l’espai públic", tindran morro! Són els primers que ens claven hotels en antic sòl públic, els primers en organitzar fires que ocupen via pública, com el G3, perquè quatre tontus s’enviïn fotos amb el mòbil, mentres tu no pots passar pels puestus. Són ells que ens munten un bicing sense que hi hagi un sol carril bici decent (decent vol dir, que no s’acabi de sopetón, que no hi hagi tanques publicitàries al mig...). Bueno, i totes les coses que us trobeu cada dia, quan agafeu el bus, el metro o simplement aneu caminant.
Per això, proposo organitzar un comando per començar a enganxar cartells amb el logo de la campanya “A BARCELONA TOT HI CAP PERÒ NO TOT S'HI VAL” allà on trobeu que s’està fent un mal ús de l’espai públic, i fins hi tot, tenir algun contable que calculi la pasta que tindrien que pagar en multes. Així nois, ens tenim que organitzar, necessitem algú que tingui poca feina i des del treball pugui imprimir 2000 fulls d’enganxina amb el logo. I un petit exèrcit, també de gent amb poca feina, que vagi enganxant els logos pels puestus.
Organitzem-nos ara! Bueno si us pilla així com de vacances ho podem deixar per després. S’accepten idees.
Si nois, l’empresa encarregada de la publicitat de l’ajuntament de Barcelona ha tornat a fer una d’aquelles originals i socioguais campanyes que aconsegueixen inflar-te els pebrots, però que, amb un exercici de reflexió, i donant-li la volta a la cosa, aconsegueixen un efecte d’antipublicitat. Ja ho van aconseguir amb la campanya de “Barcelona, la millor botiga del món” on ens deien clarament que a Barcelona tot es pot comprar i vendre, i que els ciutadans (i ciutadanes) érem, simplement, consumidors.
Ara han tornat per anunciar una nova llei de civisme. I ens tornen a regalar una magnifica campanya que podem fer servir en contra de les accions de l’ajuntament. "El mal ús de l’espai públic", tindran morro! Són els primers que ens claven hotels en antic sòl públic, els primers en organitzar fires que ocupen via pública, com el G3, perquè quatre tontus s’enviïn fotos amb el mòbil, mentres tu no pots passar pels puestus. Són ells que ens munten un bicing sense que hi hagi un sol carril bici decent (decent vol dir, que no s’acabi de sopetón, que no hi hagi tanques publicitàries al mig...). Bueno, i totes les coses que us trobeu cada dia, quan agafeu el bus, el metro o simplement aneu caminant.
Per això, proposo organitzar un comando per començar a enganxar cartells amb el logo de la campanya “A BARCELONA TOT HI CAP PERÒ NO TOT S'HI VAL” allà on trobeu que s’està fent un mal ús de l’espai públic, i fins hi tot, tenir algun contable que calculi la pasta que tindrien que pagar en multes. Així nois, ens tenim que organitzar, necessitem algú que tingui poca feina i des del treball pugui imprimir 2000 fulls d’enganxina amb el logo. I un petit exèrcit, també de gent amb poca feina, que vagi enganxant els logos pels puestus.
Organitzem-nos ara! Bueno si us pilla així com de vacances ho podem deixar per després. S’accepten idees.
dimarts, 13 de juliol del 2010
Emo Rock
S’ha acabat la segona temporada del Casal Rock, i a casa hem intentat no perdre’ns ni un capítol. No se nois, m’agrada, m’emociona moltíssim. Hi ha capítols en els quals no paro de plorar, i pensareu: que tontu. Doncs mira si, em posa tontu. Penso que és un programa de puta mare, en molts sentits, cada cosa que passa allà, cada persona que hi surt, cada cançó que sona... no sé, tot sembla lligar a la perfecció.
... no tinc gaires coses a dir, però em sembla just que un programa com aquest es mereixi una entrada a drapdecuina, i felicitar a tota la gent que el fa, el veu i el plora... que som uns quants. (L’altre dia al treball, tots els que el van veure em van assegurar que també van plorar, veieu? Alguna cosa té).
Un petó a tos els viejunos!
... no tinc gaires coses a dir, però em sembla just que un programa com aquest es mereixi una entrada a drapdecuina, i felicitar a tota la gent que el fa, el veu i el plora... que som uns quants. (L’altre dia al treball, tots els que el van veure em van assegurar que també van plorar, veieu? Alguna cosa té).
Un petó a tos els viejunos!
diumenge, 6 de juny del 2010
Els 30 de la crisis
Avui, llegint el periodico, he vist que la nova responsable d'economia d'aquest diari, Olga noseque, va néixer al 1976. Em quedo pensant una estona... i m'adono que les persones que comencen a fer coses a la vida s'apropen perillosament a la meva edat. Aquest agost faig els 30, i de moment no sóc director de ninguna cosa. De fet, no vull ser director de res, perquè de la manera que soc seria incapaç, però... no se nois, algo no? Treballo en un magatzem des dels 18 i no té pinta de canviar res. A vegades em cabreja pensar que m'estic convertint en el meu encarregat, acabaré sent com ell...???
L'altre dia, en un impulso d'aquests de "vaig a buscar feina" , vaig obrir l'infojobs o una pàgina d'aquestes, i de totes les possibilitats de feina, no sabia ni on cony picar, al final vaig decidirme per picar a logistica (el que tota la vida ha sigut mozo de almacén) i efectivament totes les ofertes eren d'aixó, de mozzo de almacén. Vaig apagar l'rdenador i vaig anar a dormir. I penses, la feina tampoc és tant important tiu, tens una novieta guai, uns amics, una familia, uns bons àpats, concerts, no ets drogadicte, (bueno una mica alcoholic), no tens deutes... no se... comences a pensar en les coses bones...
A vegades penso, ostia la vida em va bé, només em passa algo (algo=malalt, familia xunga, dolores, fins la polla del curro...) Us faré una formula:
V=10-X
vida=V
algo xungo = X
Doncs m'adono que la X és sempre variable i que a vegades conviuen varies X, però només li dono importancia a una. M'enteneu?... no se si m'explico. Però aqui ho deixo.
L'altre dia, en un impulso d'aquests de "vaig a buscar feina" , vaig obrir l'infojobs o una pàgina d'aquestes, i de totes les possibilitats de feina, no sabia ni on cony picar, al final vaig decidirme per picar a logistica (el que tota la vida ha sigut mozo de almacén) i efectivament totes les ofertes eren d'aixó, de mozzo de almacén. Vaig apagar l'rdenador i vaig anar a dormir. I penses, la feina tampoc és tant important tiu, tens una novieta guai, uns amics, una familia, uns bons àpats, concerts, no ets drogadicte, (bueno una mica alcoholic), no tens deutes... no se... comences a pensar en les coses bones...
A vegades penso, ostia la vida em va bé, només em passa algo (algo=malalt, familia xunga, dolores, fins la polla del curro...) Us faré una formula:
V=10-X
vida=V
algo xungo = X
Doncs m'adono que la X és sempre variable i que a vegades conviuen varies X, però només li dono importancia a una. M'enteneu?... no se si m'explico. Però aqui ho deixo.
dijous, 6 de maig del 2010
dilluns, 19 d’abril del 2010
divendres, 19 de març del 2010
Coses dels cotxes
Des que tenim cotxe a casa, va creixent la meva cultura automobilística. Avui, dinant amb els companys de feina, he descobert que es diu “eleva-lunas” eléctrico. Quan jo sempre havia dit elevaduras eléctrico. Si és que no hi ha res com ser cateto, per sort m'han dit que sé dir correctament alló de cierre centrifugado. Ara m'han d'explicar com va aixó de les puertas: 3 y 5 puertas... encara no ho entenc...
dijous, 31 de desembre del 2009
Efecte-Dosmil
Els que estem una mica tarats ens encanta fer llistes de discos, cançons... i tot aixó. Tot i ho malament que es passa en el moment d’anar descartant coses, o de pensar que et deixes alguna, és un plaer fer llistes. Aquest any és obligatori fer el llistat de lo mejor de la década, aquesta que encara no sé com es dirà, si els dosmil, la primera, segle XXI... no sé... jo l’he titulat EFECTE DOSMIL. He decidit gravar un cd amb les cançons que s’han fet entre el 2000 i el 2009 i que més he escoltat. Com és un cd que vull regalar a la familia i tal, he decidit posar, només, música en català i castellà i centrar-me en el pop (rotllo, cançons que puguin agradar a tothom). Deixant de costat grans grups internacionals, i d’altres grups nacionals que han marcat una mica la meva vida els últims anys, com o’funk’illo, La Escepción o la Mala Rodriguez entre d’altres.
Així doncs, el cd ha quedat de la següent manera:
El fet de començar amb Antónia Font vol dir alguna cosa, que ha estat un d’aquells grups que m’han acompanyat durant tot el 2000 i que es van carregar qualsevol prejudici que pogués tenir d’escoltar música en català, obrint així un nou horitzó, on he gaudit moltíssim d’escoltar la música que es fa per aquí. Portavions és una cançó pop perfecte, era molt difícil triar-ne una de sola, i he tingut que incloure també Dins d’aquest iglú. De la mateixa manera que Antónia Font em va lliurar de tots els prejudicis, amb La Buena Vida em va passar el mateix, però amb el pop independent espanyol. Encara recordo la primera vegada que vaig escoltar el disc Hallelujah!, a la biblioteca de Bogatell, m’el vaig escoltar tot sencer assegut en un sofà, sense fer res més, em van enfonsar amb la seva tristesa i Qué nos va a pasar és només una pedreta d’una joia de disc.
Així doncs, el cd ha quedat de la següent manera:
El fet de començar amb Antónia Font vol dir alguna cosa, que ha estat un d’aquells grups que m’han acompanyat durant tot el 2000 i que es van carregar qualsevol prejudici que pogués tenir d’escoltar música en català, obrint així un nou horitzó, on he gaudit moltíssim d’escoltar la música que es fa per aquí. Portavions és una cançó pop perfecte, era molt difícil triar-ne una de sola, i he tingut que incloure també Dins d’aquest iglú. De la mateixa manera que Antónia Font em va lliurar de tots els prejudicis, amb La Buena Vida em va passar el mateix, però amb el pop independent espanyol. Encara recordo la primera vegada que vaig escoltar el disc Hallelujah!, a la biblioteca de Bogatell, m’el vaig escoltar tot sencer assegut en un sofà, sense fer res més, em van enfonsar amb la seva tristesa i Qué nos va a pasar és només una pedreta d’una joia de disc.
La suma perfecte de la música feta aquí i gravada a casa és El Petit de Cal Eril, que amb la seva maqueta i els seus concerts em van enamorar des del principi. D’aquella primera maqueta n’he extret Mel, però no m’he aguantat i també he inclòs el primer tema del seu disc de debut ...i tantes figues, una cançó immensa i lluminosa. Amb tots els prejudicis pel terra em rendeixo als peus d’un grup pop per excel·lència, Love of Lesbian, que em van enganxar amb la seva cançó Dónde solíamos gritar, és impossible escoltarla i no cantar com un boig. Tú, Garfunkel va ser el tema que em va despertar la curiositat per un artista que portava molt de temps fent coses que no em cridaven l’atenció, The New Raemon ha aconseguit amb dos discos trobar una fórmula popular, senzilla i de qualitat, la seva música enganxa molt. Un altre grup que enganxa més que l’heroïna son Mishima, el seu últim disc, Set tota la vida que no s’acaba mai, i mira que és tontu i fàcil, doncs així són les coses. He posat la de Qui n’ha begut, recurs fàcil.
La Marea és un dels millors temes que podeu trobar a Un día en el Mundo, el primer disc dels escoltadísiims Vetusta Morla, potser algun dia me’n penedeixo d’haver inclòs a aquesta gent, però he d’admetre que els he escoltat molt. Un carinyu especial també per Zenet i la seva revisió del bolero Soñar contigo, un tiu que viu per la música en directe, i aquesta dècada ha estat la de la música en directe VS els cds. Amb gent com aquesta, clarament, guanya el directe. Amparanoia m’ha acompanyat molts anys de la meva vida, sempre ha estat allà, amb concerts íntims acollonants, amb música festiva... però sobretot amb un talent de carrer, amable i senzill i una llarga carrera que arrodoneix amb Ven. Una cançó que segons la Carme, compleix una mena de cànnon per ser una gran cançó. Un altre grup que m’ha acompanyat molt a mitjans del 2000 van ser els Delinqüentes, han demostrat que el flamenc, les xirigotes i el caxondeo és més popular del que ens pensavem. Però a part de tota la broma El Aire de la Calle, és realment una obra mestra, podria estar en el top ten de les cançons més perfectes de la meva vida. Queda dit.
Va haver un temps en el que, amb l’Alex, vem veure una vegada per mes a Muchachito Bombo Infierno. Vamos que nos Vamos és un disc brutal, perfecte, el pots escoltar des del principi fins al final sempre que vulguis, i Luna sempre serà un himne, paw paw paw!!! Un grup que als seus inicis vaig tenir creuat van ser els Manel, suposo perquè tothom deia que eren molt bons, i no volia admetre que tots s’haguessin adonat abans que jo. Igualment, fins que no vaig escoltar Al Mar, em van costar molt, i fins i tot ara he de reconèixer que tenen molt bones cançons, però el disc sencer em segueix sense convèncer... però... és que és poesia en estat pur... aish.... quina ràbia. A l'última part del cd se m’han acomulat aquelles cançons que m’han marcat molt aquests últims anys. Amb Pascal Comelade, em vaig tornar loco buscant els seus discs. Música primitiva, inspiradora i deconstructora, Sense el Ressó del Dring, una fardada para las masas. Joan Miquel Oliver també m’ha servit com a inspiració, també primitiu, buscant un pop tontu, íntim i alhora universal. Ell i el seu món m’han animat a fer moltes coses, i Foto és la meva preferida.
I per acabar dos homes que vénen de dècades anteriors però que, per raons d’edat jo he descobert en aquesta. L’Adrià Puntí, del qui penso que és un artista inigualable, he triat una cançó que també ve de dècades anteriors i així de rebot puc incloure el nom de Quimi Portet de fons, doncs la cançó original és d'ell. Flors i Violes cantada per en Puntí és una puta obra d’art . Finalment l’Albert Pla i el seu Somiatruites, una cançó de bressol que em va matar de gust des del primer moment que la vaig escoltar.
Doncs aquí està el cd, dedicat a tots els que heu compartit en algun moment aquestes cançons amb mi, o sense. Cançons que sempre han estat allà i que no m’han fallat mai... i ara que repasso, m’adono que gairebé totes són d’amor. I és que hi ha coses que ni l’efecte dosmil podran destruir mai. Us estim a tots!
Doncs aquí està el cd, dedicat a tots els que heu compartit en algun moment aquestes cançons amb mi, o sense. Cançons que sempre han estat allà i que no m’han fallat mai... i ara que repasso, m’adono que gairebé totes són d’amor. I és que hi ha coses que ni l’efecte dosmil podran destruir mai. Us estim a tots!
Tots els que vulgueu rebre el cd a casa, només m'heu d'enviar un mail amb la vostra direcció i us l'enviaré encantat... és gratis he? (medeskibcn@hotmail.com)
(Quan dic tots, sou tots, encara que no us conegui, si heu llegit tot aquest rotllo us mereixeu un cd)
divendres, 9 d’octubre del 2009
The dark side of the moon
El Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Sitges segueix sent una d’aquelles cites que no falla. Jo sempre em deixo guiar per un gran amic i millor cinèfil, el Victor, i aquest any m’he deixat portar en una jornada d’entresetmana amb dues pel·lícules Vengeance i Moon. Més enllà del clàssic ambient frikoide del festival, que per sort, encara no s’ha perdut, i es manté... aquella exaltació cada cop que surt l’anunci del festival, títol de la peli, crèdits, nom de les productores, directors, etcètera... Tot molt cutre i amb pudor a suat a les sales, és l’encant del festival.
En l’emblemàtic Retiro de la vila, amb la Carmeta i el Victor, la jornada va començar amb Vengeance, una pel·lícula del director Johnnie To, que es veu que és un crack en fer pelis d’acció i tal. Ens ho vam passar de puta mare amb aquesta peli, tiros, matones i conya.. Qui es pren una peli d’acció en conya demostra saber que està fent, i s’agraeix.
L’altra va ser Moon, de Duncan Jones (que no diré que és el fill de david Bowie... merda! ja ho he dit). Presentada a concurs i molt ben acollida per la crítica. La veritat es que és una delícia de film. Té un to de cinema de ficció clàssic... no se... els plans, els moviments... l’estètica, diríem. A mi em va faltar una mica de res perquè fos un peliculón, però s’ha de dir que es un bon tros de penicuna. Una de ciència ficció amb un toque psicològic, tracta de la soledat d’un home que treballa a la lluna i de com acabem els essers humans de desquiciats en 3 anys de soledat. Però deixa entreveure moltes més coses, el futur, la moral, la informació... i tot portat per un sol actor... brutal. A si, i per una banda sonora de cullons.
En l’emblemàtic Retiro de la vila, amb la Carmeta i el Victor, la jornada va començar amb Vengeance, una pel·lícula del director Johnnie To, que es veu que és un crack en fer pelis d’acció i tal. Ens ho vam passar de puta mare amb aquesta peli, tiros, matones i conya.. Qui es pren una peli d’acció en conya demostra saber que està fent, i s’agraeix.
L’altra va ser Moon, de Duncan Jones (que no diré que és el fill de david Bowie... merda! ja ho he dit). Presentada a concurs i molt ben acollida per la crítica. La veritat es que és una delícia de film. Té un to de cinema de ficció clàssic... no se... els plans, els moviments... l’estètica, diríem. A mi em va faltar una mica de res perquè fos un peliculón, però s’ha de dir que es un bon tros de penicuna. Una de ciència ficció amb un toque psicològic, tracta de la soledat d’un home que treballa a la lluna i de com acabem els essers humans de desquiciats en 3 anys de soledat. Però deixa entreveure moltes més coses, el futur, la moral, la informació... i tot portat per un sol actor... brutal. A si, i per una banda sonora de cullons.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)