Un tiu a la feina està xungo, baixa per depressió i aquestes coses. Conec bastant de a prop el tema, el meu pare ho va passar bastant malament fa un temps. Mai sé com actuar davant d’una persona que està així paxuxa, perquè a vegades et pots passar d’animador i d’altres pots acabar tu pitjor que ell. La cosa és que a vegades la gent que està fotuda diu: “prefereixo venir a la feina, així em distrec i no estic a casa i tal....” I jo penso: joder, realment has d’estar molt fotut per preferir treballar,no? Vull dir, la gent no està bé a casa,o que?
Vale que a vegades ens compliquem la vida i no fem les coses que un vol, però voler fer alguna cosa que no vols fer perquè és realment millor que el que t'agradaria fer.... joder quin liu, però m'enteneu?
Seria com menjar-te un carmel de merda perquè ja no t'agraden els de maduixa. (crec que ara queda més clar).
Estic a punt de redactar un projecte empresarial enfocat al món de la hosteleria. Crec que l’enviaré a alguna revista especialitzada en aquestes coses perquè valorin la idea i em puguin assessorar de manera correcta. De fet potser els de Barcelona Activa em podrien ajudar. Però abans de tot m’agaradaria compartir-ho amb vosaltres, i així obrir un debat o una mena de brainstrom a veure que us sembla:
Primer justificaria la idea i la contextualitzaria. És molt fàcil, ara tot comença així: “En el marc de la crisi econòmica bla bla...” Però anem al gra, anem a l’empresa en si.
Es tracta d’obrir una futura cadena de fast food amb projecció internacional, però amb una visió local. Si nois, estic parlant d’una cadena de restaurants de menjar ràpid, a lo McDonalds, però 100% catalana. Recoreu el Pokin’s? Que s’ha fet del Bocata o del Pan’s & Company? Quan estaven bé ( o Pans & Companys, com em va dir una vegada una amiga, doncs mira, hagués estat una marca més autènticament catalana).
Doncs si em diguès Joaquim obriria el: “Burguer Quim” . No em dic Joaquim però bueno, seria el meu nickname...
A Burguer Quim trobaràs les millors hamburgueses de bull blanc i bull negre, les patates al caliu de luxe i un gran assortit d’amanides: escaixada de bacallà, xató... Els Quim menús es podrien anunciar així: “mmm Quim menú!!!!” (com jugant amb el quin i el quim) No se. Les aletes de pollastre ja no molarien, la gent estaria enganxada als peus de porc a la brasa...
A veure si em doneu alguna idea més...
Es veu que plou
i unes gotes cauen lentes.
Les que fan d’equilibristes per les cordes d’estendre,
aguanten una estona, allà, a mig camí entre el cel i el terra.
Aguanten, pateixen i s’abracen, i quan ja en són prou es llencen.
No volien caure soles.
Perquè es veu que es bastant fomut això d’anar sol pels puestus,
I més en moments així.
Però si no t’has dit gairebé res quan éreu al mar,
allà, totes juntes. I t’evapores, i us torneu a trobar, allà,
en un núvol, que seria alguna cosa molt romàntica i tal,
però quan mires a baix penses, collons! Que canviïn les lleis de la física o alguna cosa d’aquestes “de liquido a gas de gas a líquido....” ostia noi! Quina putada.
