divendres, 17 de febrer del 2012

Balada de Fra Rupert

Ve el Josep a casa i em diu que ha escoltat al Joan Oller recitar un poema d'en Josep Maria de Sagarra. Ostia és boníssim... riem, posem una base, Josep a la guitarra, seleccionem l'eco "church" a la taula de mescles i el musiquem una mica. Gràcies Josep!

BALADA DE FRA RUPERT

Fra Rupert, de les dames predilecte,
menoret d'aparell extraordinari,
puja a la trona amb el ninot erecte
i com aquell que va a passar el rosari,
sense gota ni mica de respecte
als vots del venerable escapulari,
mostrant, impúdic, el que té entre cames
excita la lascívia de les dames.
I amb veu entre baríton i tenor
canta Rupert, l'impúdic fra menor:

Gustós, senyores, m'avinc
a explicar-vos com els tinc.

Els tinc grossos i rodons
com els Pares Felipons.

I els tinc nets i sense tites
com els Padres Jesuïtes.

Els tinc frescos i bonics
com els Pares Dominics.

Cadascun em pesa un quilo
com els del Pare Camilo.

Se'ls podria portar amb palmes
com aquells del Mestre Balmes.

No els tinc tous ni tampoc nanos,
com els tenen els Hermanos.

Ni plens d'innoble mengia
com els del Cor de Maria.

Ni tenen les bosses tristes
com els dels Germans Maristes.

I no em ballen nit i dia
com els de l'Escola Pia.

No són els grans de rosaris
que pengen als Trinitaris.

Ni fan aquell tuf de be
dels frares de la Mercè.

Cap paparra se m'hi arrapa
com als monjos de la Trapa.

Ni massa tocatardans
com són els dels Salesians.

Ni peluts ni escadussers
com els d'altres missioners.

Ni amb el gàl.lic i els veneris
d'altres dignes presbiteris.

Ni ridículs ni pudents
com ho són en tants convents.

Ni aprimats per els mals vicis
com els tenen els novicis.

Ni tronats i plens de grans
com els pobres postulants.

Ni amb els senyals alarmistes
dels ous dels seminaristes.

Ni amb un tip i altre dejú
com els frares de Sant Bru.

Se'm poden contrapuntar
amb tots els sants de l'Altar.

No se'm poden tornar enrera
com li passava a Sant Pere.

I tenen un toc tan suau
com els collons de Santa Pau.

Són peces que fan lluir
com els de Sant Agustí.

I poden omplir un cabàs
com els ous de Sant Tomàs.

I encara sobrar-ne un tros
com passava amb Sant Ambròs.

Tenen aquell tuf honrat
dels collons de Sant Bernat.

No m'arriben fins al cul
com a Vicenç de Paül.

No m'escalden la titola
com a Ignasi de Loyola.

No em freguen la pastanaga
com a Sant Lluís Gonçaga.

Hi ha més tall i més tiberi
que en els de Sant Felip Neri.

No hi ha al món un tal encert
com els ous de Fra Rupert.

La que els tocqui amb vehemència,
cinc-cents dies d'indulgència.
La que en copsi la grandària,
fins indulgència plenària.
I el cul que no els és rebel
anirà del llit al cel.

No té l'Església Romana
cosa més noble i més sana,
ni té l'Orde Caputxina
peça més pulcra i més fina,
disposada a tot servei
Ad Majorem Gloria Dei.

(Fra Rupert era un caputxí que va aconseguir gran influència entre la burgesia dominant a Barcelona. El va recitar en públic el dijous 19 de desembre del 1935 després d'una conferència de Federico Garcí Lorca. "Sagarra recità la balada, entre les riallades homèriques i la satisfacció total dels assistents. L'èxit fou tan unànime i tan fort, que Margarida Xirgu decidí enfilar.se damunt una cadira i recitar-lo novament, aquesta volta imprimint-li el dramatisme digne d'una tragèdia grega. Lorca, emocionat, va sentenciar: "Que grande eres, Margarita! Con un actriz como tú y un poeta como Sagarra, la lengua catalana no morirá nunca".)

dissabte, 28 de gener del 2012

ENTUSIASTES

M’agrada molt que la gent m’expliqui coses, sóc un tiu bastant calladet i tal (quan no vaig pet), així que m’encanta escoltar a la gent. Trobar persones entusiastes de les coses que expliquen. No m’importa si em menteixen, de fet, prefereixo escoltar històries inventades, d’aquelles que s’han explicat tants cops que un mai sap si és una mentida, Però sobretot disfruto de la gent que les explica amb ganes. Aprendre d’ells, xuclar com una esponja (un clàssic de metàfora).

Per això quan miro la tele sempre miro documentals i programes que expliquin coses. El canal 33 sempre ha estat allà, amb El Món d’en BigMan, l’Sputnik... i ara amb el Que Qui Com, En Clau de Vi o l’Òpera en Texans. Aquests tres últims programes tenen una cosa en comú. Els seus presentadors són uns veritables entusiastes. A vegades imagino un sopar amb ells tres. Hòstia, seria increïble.

Em sap greu que en general la gent està fotuda amb això de la crisi i totes aquestes mentides capitalistes, i tothom diu que vénen temps difícils i que estem passant per un moment molt xungo i bla bla bla... (personalment estic passant els millors anys de la meva vida, fins ara, però bueno) Els parladors que parlen pels puestus també parlen de crisi de valors i tota una sèrie de tòpics contemporanis. I penses, quin fàstic de gent, de humans. Doncs, penso que mentre existeixin persones entusiastes, podrem seguir confiant en les persones. I jo podré seguir callat.

diumenge, 15 de gener del 2012

Urb.California "Puedo Y No Quiero"

Puedo Y No Quiero by medeskibcn


La Invasión by medeskibcn


Avui he fet 4 cançons noves per a una futura formació que es dirà Urb.California. Aquí deixo una demo germén, i depàs provo això del SoundCloud per penjar música.

dijous, 12 de gener del 2012

Entre amics

Comentàvem que ara els pares parlen amb els seus fills sobre sexe i aquestes coses. Agraeixo no ser adolescent ara, quin pal. Encara recordo una vegada que ma mare em va preguntar si volia que em comprés ella els preservatius, per si a mi em feia corte. I vaig dir NO, i vaig marxar corrent mentre ella esperava que li digués alguna cosa més És la conversa sobre sexe més llarga que he tingut amb els meus pares. Perquè això si, crec que el somni d’un pare és que el teu fill et digui: Papes, avui he mullat. Que els hi expliquis la primera vegada. L’esperen com aquella primera caca negra de recent nescut, com es diu allò?. ara no em surt... bueno ja em vindrà. Però ve a ser la primera cagada del nen. Que es veu que és molt important. Home! Tu diràs. Si ara et passes dos dies sense cagar i les passes putes, imagina 9 mesos.

Bueno, que m’he liat. Que parlàvem de l’educació sexual i tal. I jo després li anava donant voltes a l’asuntu, i parlant amb el Fabi d’aquestes coses li dic -generalment, les ties no s’han masturbat en equipo. El que seria una palla col·lectiva, durant l’infància-. Era simplement una dada, no volia dir res més enllà. – perquè gairebé tots els tius ho hem fet entre amics-. I ell diu -ostia yo tampoco lo he hecho nunca-. I jo dic –ostia, doncs això ho hem fet gairebé tots-. I ell que no, i jo que si. Finalment posem a debat entre els companys i companyes de la feina el concepte de “paja colectiva”, i comprovem que, evidentment, la majoria de “machos como yo” se l’han pelat en grup, i les dones, en principi ... diuen que no... en general... mmm... bueno... nose... això diuen.

El tema ha donat de sí durant un parell de dies, i després d’una extensa enquesta, al taller han començat a explicar les seves històries de palles entre amics. Així doncs, penso que aquest acte d’amistat és general entre el home normalico, però el que no sabem és si actualment, les nostres joves, s’estan formant amb aquestes inquietuds i actes d'amistat. De manera que si voleu deixar la vostra opinió i experiència serà ben rebuda, això si, entre amics.

dijous, 5 de gener del 2012

ESTUDIOS DEL MUNDO

Ja ha arribat al teu kiosc "ESTUDIOS DEL MUNDO", una col·lecció inoblidable dels estudis i informes més extraordinaris dels nostres temps. Amb el primer fascicle "En los dies años que llevamos de euro, ha subido el precio de las cosas", de regal el segon fascicle "Les centrals nuclears no són 100% segures".

Anime-vos a participar, i proposeu els vostres "ESTUDIOS DEL MUNDO".

Notes del cuentu de Nadal

D'acord, vaig escriure el cuentu de Nadal en un estat ebri. També, d'acord, comença a ser el meu estat habitual.

Ara l'estava rellegint i pensant: és un cercle perfectament tancat però no m'entenen. M'explico: la idea bàsica era rajar i admirar alhora, a la gent en general. A tothom, en una mena de ying yang (o com s'escrigui). Si us fixeu, tots els personatges tenen tanta contradicció en ells mateixos que arriben a un punt intermig estrany. En un petit cuentu apareixen tots els personatges més propers, (sinó vius a Esplugues del LLobregat) els xinus d'un bar, parats buscant feina i currelis en general. Lo que vendría siendo, les tres potes fonamentals de la vida en una ciutat, amb els seus defectes, i amb les seves virtuts, animalicos i no tant animalicos... al cap i a la fi, persones que van pels puestus.

Observeu també que el "noi" ha anat a fer uns cubatas al xinu-bar i llavors sap que és l'any del Dragón... i finalment Llum Foc i Destrucció jejeje

divendres, 30 de desembre del 2011

Cuentu de NADAL

Després de gairebé 2 anys sense treballar em fan un contracte precari que no puc deixar escapar: Fer d’animadora a l’eix comercial del poblenou. Els meus companys de pis tampoc han deixat escapar la oportunitat (puc ser un pallasso del capitalisme) cobraré una pasta guai per unes hores fent el pallasso.

Ens ho passem molt bé al carrer Marià Aguiló repartint flyers del comerç del barri.

Mira.! un tontaco!- diuen.

Un tiu, amb la taja, després de prendre uns quants Larios-Cola al bar dels xinus al sortir de la feina.

-Una abraçadaaaa!!!!- diu ella- I ell l’abraça, en plan: quina cosa més tonta.

I ella...; “agafa més papelicos a veure si m’els trec de sobre”. I ell...; “osti si... que jo una vegada vaig currar repartint papelicos i és una putada que ningú els agafi”.

I ell pensa: “Ostias! ...Vamos de que guai, pero estamos promocionat el comerç. I els hi fa una mena de discurs... bla bla bla... ...i marxa.

I quan va caminant, ...pensa...

.... com fer alguna cosa per remoure la carn d’olla d’aquesta gent..., perqué, (ell) es pensava que ho feien en plan: “som gent guai”... Però ho fan perquè els hi paguen una merda.

I ell: Va al basar xinu. I compra 5 pots d’aquells per fer bombolles, pensant que els hi diria: “mira... ...vosaltres cobreu per fer això, i jo us ho dono perquè em dona la gana”.

Però... ..els espera fora d’una perruqueria, i quan els intenta donar els pots per fer bombolles salten damunt d’ell,en plan “jaja jiji.... I hi ha un tontu que diu: “mira, el socialista”. I ell pensa: “... gilipolles que ets ( a saber el que hauré dit abans).

I després pensa: “Gilipolles, aquí us quedeu vosaltres amb la vostra consciència socialista, aquest és el año del Dragón!”

LLUM, FOC, DESTRUCCIÓ!!

dimarts, 6 de desembre del 2011

Teatre Museu Salvador Dalí


Recordo la primera vegada que vaig anar al Museu de Dalí a Figueres. Va ser amb els meus cosins, fa bastants anys, potser jo en tenia uns 10. Recordo molt bé aquell dia: un sol d'estiu brutal, per les costes del Garraf amb el seat bocanegra, les finestres baixades i Ana Belén i Victor Manuel cantant una cançó que deia algo així com "baila baila baila bailarina" (si, si, recordo tot). Camí de Figueres. Entrar al Museu i flipar amb els dibuixos i esbossos dels cavalls, amb el cotxe que plou, amb la cara-saló. Tot allò era brutal per mi.



Un record que vaig alimentant de tant en tant, pujant a Figueres a veure el Museu. I potser és per això que recordo tant bé aquella primera vegada, perquè d'alguna manera he anat actualitzant el record. I nois, és una cosa de puta mare. El museu, crec, que està igual des de fa molt temps, però cada cop que i vas et fixes en coses noves, en les diferents etapes de l'artista i redescobreixes algunes joies. Aquesta vegada ens hem fixat en un petit cuadro que es diu "Figures sobre la sorra"1926, i ens hem tornat a quedar bocabadats amb la joia del cor que batega.



Una cosa si, quan surts de veure l'obra d'en Dalí sempre et queda aquella cosa de pensar en als genis, en la gent que fa coses, en les coses que t'agradaria fer a tu... i sempre surts una mica més lliure, no se... com amb una certa sensació de llibertat, de desinhibició. Observar les coses que feia el Salvador Dalí et fa riure i alhora fascina. Carxxxxxxofesssssss!

dimarts, 15 de novembre del 2011

The Pim pam Theory


Us imagineu que tot es para de cop i morim tots alhora? Així, pim pam, de cop. Molts no creiem en que hi hagi res després de la mort, però imagineu-vos una mort súbita de tot. Tota la matèria, les persones, els animalicos. Imagineu-vos un formateig de milions d’anys de vida. Una cosa de la qual després ningú podria parlar-ne, seria com si ningú pogués explicar el naixement de la vida... Ah no, això ja passa.