dimecres, 7 de novembre de 2007

Picar de mans

Una estranya costum que tenim la gent és la de aplaudir, picar de mans. És d’aquelles coses que t’ensenyen de petit, i mira, et vas fent gran i ho segueixes fent. Hi ha gent que és una crack aplaudint, fot un soroll insoportable D’altres obren els braços, posen cara de restrets i aplaudeixen amb les mans col·locades totalment en creu, que dius: -no ets el Camarón tiu- a més, no tens ni ritme ni gràcia ni res... La gent gran ho acostuma a fer amb entusiasme, aixeca les mans ho màxim que pot i posen recta l’esquena. Després estan els discrets, no volen cridar massa l’atenció i posen una mà al damunt de la cuixa i amb l’altre piquen com demanant alguna cosa, però sempre amb les mans com cansades).

Després hi ha els sordo-mudos, que aplaudeixen diferent: mouen les mans com el Rei Don Juan Carlos, si així, com saludant però amb les dues alhora. Que penses: -i que més dona, que ho facin com els altres si tampoc ho sentiran-. És veritat, no passa res, però ho trobo absurd que ho facin d’una altra manera. Tot i que els sordo-mudos, clar, no controlen el volum de les coses que fan. Una vegada la Carme i jo anavem al tren, i al nostre costat estaven dos noies sordo-mudes comunicant-se amb senyes, fotien un soroll amb la boca impressionant, respiracions, gemecs... I pensavem en el germà de la Carme, perquè ell no aguanta el soroll que fa la gent quan menja i sobretot quan respira i menja alhora. Que de petit et diuen que és impossible respirar i menjar alhora, però descobreixes que el teu pare és capaç de fer-ho. Si. Quan es fot la cullera plena de sopa a la boca segueix respirant profundament pel nas i penses: -Huau quin pare tinc-. I aplaudeixes.

Ara ja sabem picar de mans però no t’acaben d’ensenyar mai quin és el moment precís de fer-ho, diguem que no hi ha unanimitat i tots anem una mica perduts. Jo me n'adono als concerts. Acostumo a anar-hi a molts, i amb el temps he anat observant aquest fenomen.
Emocionant he?

(És el moment d’abandonar la lectura i fer realment allò que tenies que fer per internet)

Quan pico de mans?
Tractarem aquesta qüestió en l’àmbit musical, però existeixen moltes coincidències amb altres activitats artístiques.
Per començar, hi ha un primer moment de confusió en el qual s’apaguen els llums: la gent acostuma a fer aquell HuuUUuuuUU (rotllo fantasma. Que realment els hi surt de dintre, una vegada vaig anar a casa d’una amic que acostuma a fer això i cada cop que apagava el llum de l’habitació o de la cuina feia: HuuuUUuu)
Hi ha gent realment entusiasta que ja aplaudeix en aquell moment de la apagada, i d’altres que fan les dues coses: aplaudir i dir HuuUUuu alhora que miren emocionats al company del costat (que és el clàssic acompanyant de concert que no sap ni qui cony toca aquella nit, però està allà. L’acompanyant no acostuma a picar de mans, sempre fa coincidir aquest moment amb les ganes de fer un traguet a la cervesa, calada llarga al cigarro o encendre’s un piti. És com una excusa: -no aplaudeixo perquè estic ocupat-. Sempre hi ha el típic que aplaudeix amb el got a una mà el cigarro a l’altre que dius: -així no home!-.

Bueno, tenim els llums apagats i en pocs segons surt el grup. Aquí ens tornem a trobar amb un altre moment delicat. Si és un grup de fer espectacle ja s’ho fan venir bé per començar de cop i no et deixen temps per pensar. Però després existeixen els grups aquells que surten poc a poc, i van xinu xanu cap als seus instruments. Aquí. Aquí es on produeix el caos: si surt el cantant amb tot el grup la gent acostuma a respondre amb aplaudiments sense gaires dubtes. Però si van sortint als músics sense el cantant, això ja genera confusió, i la gent no sap que fer Llavors sempre hi ha el típic entre el públic que fot un crit. Que mai sé que diu, ja sigui en català castellà anglès. Crec que és un tiu que està sempre a tots els concerts, fot el crit i marxa a un altre concert i entre cançons torna, fot un altre crit i se’n torna a anar (hi ha gent que diu que l’ha vist per la ciutat: va amb moto bata ratllada i darrera porta la “chica de la curva”, però jo no m’ho crec). Quan el tiu a fotut el crit, en el moment que surten al escenari els músics, o entren al escenari (a veure si es posen d’acord, o surten o entren al escenari) la gent aplaudeix, però acostuma a ser un aplaudiment apagat, sense moltes ganes, fins que surt el cantant i tothom HUee!! UHH!!! plas plas* (*plas=com picar de mans, sé que costa d’entendre).

Comença el concert!
I les cançons van sonant entre aplaudiments, però en els espais blancs, entre cançons, torna a regnar la confusió entre el respectable. Hi ha grups que realment no saps, si han acabat la cançó o és una parada de la pròpia cançó. La primera vegada que passa això ens hem de fixar, ràpidament, amb l’únic friky que no aplaudeix i mira cap enrere com dient: -ignorants-. Aquest friky ens servirà per encertar els moments d’aplaudir i diferenciar-los dels silencis de les cançons, o aquell final que mai arriba. Sabeu? quan sembla que estigui a punt d’acabar el tema però el de la guitarra encara està concentrat mirant avall. Quan tinguis dubtes de quin és realment el final de la cançó torna a mirar al friky, si està encara més concentrat que el de la guitarra és que encara no ha acabat. Espera. L’espai entre cançons, com dèiem, és molt confús i a vegades el cantant diu el nom de la cançó i la gent acostuma a aplaudir, però a vegades la gent no sap quin cony de cançó és aquella, no passa res, pots no aplaudir. Aquest és el moment en el que el teu company de concert s’anima i aplaudeix ell sol, i et mira com dient: -ara, ara , aquesta aquesta-.

El concert s’acaba
I tothom aplaudeix amb força, és el moment que normalment tothom pica de mans, no hi ha gaire complicació. Si l’aplaudiment s’allarga acostumen a coincidir les palmades, no passa res, és normal. Es produeix un gran moment en el qual tots aplaudeixen alhora, molt ben coordinats. Coordinació, per cert inexistent, quan en un dels temes el cantant ha convidat al públic a seguir picant de mans i ningú s’aclarava, i notes com va desapareixent l’aplaudiment arrítmic entre el caos palmero.
Per acabar, només dir que s’ha d’aplaudir quan un vol, que no us passi com als concerts de jazz, d’ara, que no saps mai si aplaudir el solo, si aplaudir al final, alprincipi, si aplaudir perquè els altres ho fan...
Cullons! que facin un curset abans del concert o que posin com a la tele un cartell que digui: APLAUSOS.

2 comentaris:

vix! ha dit...

presénteneme que me permita...

Nen, escrius massa i tin poc temps... mala combinació. A veure si un dia, un dissabte o diumenge fem un moç pel teu poble, que escara que es digui nou no ho es gaire, pero si és ben maco.

Damisu ha dit...

Me gustan tus reflexiones sobre cuestiones triviales del día a día de los seres humanos. Son actos reflejos que nos suelen pasar inadvertidos pero que al fijar nuestra atención en ellos, nos dados cuenta de la extrema dificultad que entraña el llevarlos a buen término.

Pido también mis más humildes disculpas pro emplear el idioma del país vecino. Pero en el ZorroDeFuego aun no tengo el corrector adecuado.

---------------------------------
http://damisu-blog.blogspot.com/
---------------------------------