dilluns, 19 de novembre de 2012

Asuntus interns

Hola bloc, quan de temps. (com un puto loco li parlo al bloc... en plan... querido diario). Res, que aquest cap de setmana tontu vaig gravar una cançó nova i vaig pensar en compartir les cançons que tenia per l'ordenador perdúdes i que a vegades penjava sueltas per aquest bloc.

Les cançons son les següents:




1.



2.



3.



4.
02:49



5.



6.

Ojalà us agradin.
Us deixo l'enllaç aquí: cançons cutres de drapdecuina

dimarts, 12 de juny de 2012

Pelis de la 2


Dilluns a la 2 van fer A Good Woman. A casa ens va agradar molt. Els diàlegs son una petita obra d'art. La peli la va dirigir Mike Barker basada en una comèdia d'Oscar Wilde. 

Em quedo amb aquest petit fragment de diàleg:

-También disfruto de la lectura. 
Nada muy elaborado. No quiero
estropear mi ignorancia natural.
 
- Es la clave de la felicidad.
- ¿De veras lo cree?
 
-Absolutamente. Buena salud,
es importante, pero...
 
...la ignorancia es la clave. Mucho
saber y se está condenado.
 

jejeje molt guai.

Aquí us deixo un enllaç d'un bloc que en parla molt bé.

dilluns, 23 d’abril de 2012

Tarifa plana... per dir alguna cosa

Obro Facebook, dirección de correo electrónico, contraseña. Nueva ventana i clico a Hotmail, windows live id, contraseña. Torno a Facebook, ningun numeret vermell. Torno al Hotmail després d'entrar al gmail a velocitat d'expert mecanògraf. Miro buzón d'entrada del hotmail. ClubTresc, Mnac, Ya.com... eliminar tot. 

Aquest acte el puc arribar a repetir de 5 a 10 vegades al dia. No treballo de res important, que tingui que està mirant el correu ni res d'això. Ho faig gairebé de manera instintiva. Per sort (ironia) ara tinc una tarifa plana molt bona d'orange (ironia) que em permet connectar-me des d'on vulgui amb el mòbil. Joder quina sort(ironia infinita). Tinc connexió a casa, al mòbil, i quan tinc temps a la feina. Tot un univers a preu de tarifes planes. Tinc el món davant meu, i només sé mirar el correu i el facebook

Les coses son enormes.

Es poden fer mil metàfores amb la immensitat de les coses. Extrapolar la immensitat del que ens rodeja i la sensació d'estar més o menys sols. La veritat és que no sé perquè collons estic escrivint això...  podria passar-me tot el dia escrivint la meva direcció de correu i la contrasenya i a vegades no ho faig, i escric al bloc. Sense saber que cony posar, sense veure més enllà... joder quin festival de tòpics, que cony em passa? puta merda gran enorme merda fosca the cure bateria ritme pesat llum jodedora mandra postura xunga notar els mitjons.

dissabte, 21 d’abril de 2012

dissabte, 14 d’abril de 2012

Com Una Clau De Judo

Feia un dia raro i no he sortit de casa. He fet una cançoneta, a veure si us agrada. De moment és una demo a l'espera que el Josep i la Mireia em donin el seu vist per a incloure-la al repertori de The Dislèpcia.

La melòdica del final és un acte d'improvització total. Disculpeu les molèsties.



Vale, explico quatre coses. Així podeu llegir amb la cançó de fons.

Hi ha un moment que diu "el teu cabell fa velcro amb el seu cap". Aquesta és una idea molt guapa però que no queda clara. En realitat no seria amb el seu cap seria amb la seva barba. Sabeu quan s'enganxen els cabells, rotllo velcro, amb la barba curta dels homes? Osti, és una cosa que mola molt. És un petit plaer. Com quan érem adolescents i les noies pujaven darrera la moto i les notaves... sabeu que vull dir... Osti, això que explico són petits plaers de gènere.

Unes confessions de hombre jejeje

Tornem a l'efecte velcro. És un efecte màgic, una sensació que podríem ubicar a la tangent del sexe. Però el que no sabeu és que a vegades, hi ha un bonus track. A vegades, després d'una nit en la que has follat, o has dormit així molt remenat amb la parella, i et despertes i vas al lavabo i pixes i tal... I mentre fas el cafè descobreixes que s'ha quedat un cabell enredat a la barba, llavors estires i... ...TOMA BONUS TRACK! Quin gustet. L'estires poc a poc i el cabell fa de serp entre la selva facial, alhora que produeix una barreja de pessigolles i gustirrinín molt agradable.

Es clar que això només passa si tens una mica de barba i l'altre persona el cabell llarg. Son plaers acotats a certs éssers. Doncs això.

dimecres, 11 d’abril de 2012

Que bé s'està de vacances. El final i la familia

I

Al final, vaig anar al llit a les 11 del matí, després de posar una rentadora, fregar els plats i fotre'm una bona dutxa. Estava animat per seguir d'empalmada. Donar una volta pel centre, comprar un llibre i trobar-me amb algú mentre esperava que sortís la Carme de treballar. Però encara era massa d'hora així que vaig decidir estirarme una estona. Em vaig despertar al cap de tres hores, sense ressaca. Amb una mica de set, però res de l'altre món. Em sona un wathsup, i és la Berta, amb qui vaig sortir per la nit, preguntant que tal. Osti, mola rebre missatgets de la gent amb la que has estat fa poc. Son com pesigades de felicitat, una cosa molt petiteta, en plan satisfaccions mínimes.

Riem i comentem la jugada amb petits titulars per missatge de coses que van passar per la nit amb ella i la seva amiga Anna.

Vaig al Condis.

Arribo a casa. Estic molt tranquil.
Fa solete i em ve de gust sortir una estona. Vaig al centre amb la intenció de comprar Ceniza en los Ojos, un nou llibre de l'editorial BlackieBooks, que últimament em té bastant ocupat. Envio missatges al Fabi per trobar-nos una estona. Pregunto com li va al Jordi per Madrid i em diu que ja ha tornat. Quedem per sopar. Avui em ve de gust anar al japo amb el Jordi i la Carme. Entro a La Central, i el llibre no m'acaba de convèncer, vaig a la secció de còmic i veig un còmic que no coneixia d'en Frederick Peeters, Lupus... resulta que em sona, però no el recordava així. Descobreixo que és una compilació de quatre volums anteriorment editats. El compro.

Vaig al café de l'ópera a fer una café... m'agrada aquest puestu, sempre que puc hi vaig. Té uns cambrers bastant profesionals, i el lloc encara té una mica d'encant, de fet, està en un procés de reinterpretació del encant que podria tenir.. no sé si m'explico. Bueno, que s'està bé per estar sol. Em sento a la barra, demano un café i miro La Vanguardia. Estic agustíssim, les vacances m'estan sentint de puta mare. Tenir temps per estar amb gent desconeguda, coneguda, i estar sol. Tot va bé. Espero al Fabi i a la Tati, però no em diuen res, i jo vaig fent temps. Un altre café. Deixo La Vanguardia, que és una puta merda i agafo el cómic. Em sorprèn que sigui una història de ciència ficció, però en poca estona descobreixo que és una joia transcendental ambientada a l'espai. Això em fa pensar en 2001 Una odisea en el espacio, i m'adono que aquests dies la meva vida està plena d'una extranya ciència ficció transcendental.

Segueixo en un núvol raro, i la Berta i l'Anna em diuen que estan fent unes pizzes pel centre. Jo no recordo si he dinat, però em diuen que vénen a fer el café amb mi. Demano un altre café i m'assec a una taula. Arriben als deu minuts amb uns caretos ullerosos. Penso que jo dec tenir aquella mateixa cara. M'agrada tornar-les a veure. Penso en que encara hi ha gent bona pels puestus, gent maca i tal. Comentem la jugada i xerrem de no sé qué.

Entra al bar un company de feina i em quedo una mica parat. Poca estona després arriben el Fabi i la Tati, que s'havien adormit. Canviem de bar. No sé com encaixar aquell estrany hexàgon d'amistat, i flipo bastant que elles no hagin decidit pirar. Parlem de coses en general, la cosa tampoc és del tot incòmode. Crec que hi ha tres cantons de l'hexàgon amb resaca i els altres tres estan una mica sorpresos.... jejeje està bé.

Marxem.

He quedat amb el Jordi i la Carme a Gràcia. Agafo el metro i començo a notar el cansament. Sopem i parlem de les nostres coses però estem cansats i quan anem a fer una copa ja no estem molt disposats a seguir parlant. Jo estic petat. Tornem en metro i dormim...


II
Diumenge la Carme treballa, m'aixeco d'hora i vaig a comprar una mona pel seu pare. Una Sara, que bona. Torno a casa, i com que després he de fer alguna cosa (pujar a Canyelles a veure la família) em talla el dia i no sé que fer amb aquelles hores mortes d'espera. M'estiro al llit i faig el gos total. Agafo la mona i pujo a Montjuïc. He pujat des de Plaça Espanya fins al museu escoltant Ayer de La Habitación Roja amb repite posat. Mira que no m'agraden gaire, però estic enganxat a aquesta cançó. Surt la Carme de currar i anem cap a Canyelles.

Dinem amb els seus pares, germà, cunyada i nen. És un plaer tenir de cunyats als amics de sempre. Menos mal. Estem bé. Fot un dia de collons i arriba la tieta amb una mona per la Carme. Al cap d'una estona vaig cap a casa i saludo a ma mare i al meu germà que estava dormit. Agafo la guitarra i m'estiro pel terreno amb el sol de tarda tocant-me de rasqui. No sabeu com m'agraden els atardeceres... com es digui en català... Bueno quan el sol va marxant. Son genials, unes hores màgiques. Em preparo un gintonic i m'invento una cançó sobre la tarda o algo així... no sé...

Arriba el meu pare de la petanca, portava des de les vuit del matí... déu meu, és una locura. Es veu que han fet la partida, una fideuá i després han fet una altra partida. Que jefes els viejunos. Ma mare prepara una truita de patata boníssima, tallo fuet i xerrem una mica. Quan estem a punt de marxar ma mare es posa una mica melancolica, no sé que li ha agafat. Tinc un problema amb els meus pares, a vegades estic a gust, i estem bé. Però normalment no és així. I em fan sentir malament. És com que els hi he deixat passat moltes coses perquè pensen que fan el millor per mi, i no ho veuen. I segueixen fent el mateix, una mica de mal amb la seva manera de veure les coses. No se...

Dormim.

Dilluns pel matí anem a l'hort de l'avi de la Carme per menjar la mona. No fa bon dia, arribem a les dotze i el pare ens prepara unes sardines per esmorzar, mentre es van fent les brases per la carn de després. Bebem vermuth, vi, cervesa i surt el sol. El nen juga per l'hort i és una canya. Els nens petits molen. Van al seu rotllo i viuen tot al 100%. Sabeu quan es desperten pel matí, que ja estan a tope... estan allà: va! va! que s'ha de viure joder!!!! Quina presa i quines ganes més guapes. Fem cubatas i va venint gent dels horts del voltant, tot és molt bucòlic i tal. Jo em començo a torrar la cara amb el sol i porto mig pet. Aguanto allà, mirant a la gent, sense participar gaire... una mica al marge. Em fa molta por fotre la pota o fer el ridícul, així que acostumo a prendre una postura reservada però sense semblar borde.

S'acaba el dia, el sol, les vacances i penso en que no vull tornar demà a treballar. Penso en la felicitat d'aprofitar el temps. A la meva manera. És veritat que no he fet mai res de profit, no he acabat mai els estudis, no tinc carnet de conduir, no tinc cap aspiració laboral. No sé, aquestes coses que et van maxacant de per vida. Però també és veritat que moltes vegades penso en el què faria si em toqués la loteria, i en el fons no canviaria tant la meva vida. Només vull seguir veient com es van alineant els astres de tant en tant, en plan 2001.

divendres, 6 d’abril de 2012

Que bé s'està de vacances. Segon i Tercer Dia

Ara arribo a casa després d'una nit de juerga, són les vuit i mitja i no tinc son. Segueixo pensant que s'està molt bé de vacances. A veure... dijous, que seria el segon dia de vacances, va ser molt guai perquè ens vàrem retrobar els sis humanistes, i això sempre dona per molt.

Em vaig despertar i vaig anar ampliant la playlist al grooveshark del sonar2012. Escoltant les noves incorporacions anunciades, hi ha molta cosa bona, de fet estic super il·lusionat perquè fa uns vuit o nou anys que no hi vaig, i aquest any m'he decidit anar perquè estic una mica en contra del primaverasound i del seu cartell impecable. No se... ja us explicaré tot això en un altre post. La cosa és que dijous sant va ser un dia tranquil... d'escoltar música, escombrar una mica, tocar trompeta, algo de guitarra, estendre roba dins perquè plou, mires les notícies, café... etc... ja sabeu com va un dia d'aquests.

Per la tarda vaig tornar a sants i ens vàrem trobar els sis humanistes i el petit. Unes pizzes boníssimes i les xerrades infinites. La Carme va establir quatre moments típics de les trobades pel que far a xapa i xerrada:

1. Primer moment de formalitats i anècdotes
2. Les anècdotes acaben portant al moment escatològic
3. De l'ecatologia sempre passem a la profunditat i als dubtes existencials
4. Finalment acabem parlant de música

De fet es va proposar fer unes 24 hores de xapa. Igual que es fan les 24 hores de fungol o de petanca, fer unes 24 hores parlant. De fet, amb el Josep hem estat a prop de fer les 24 hores més d'una nit de farra.
Marxem cadascú a casa seva amb el pet i propostes per una nova trobada.

Dormim.

Divendres la Carme té festa. Decidim quedar-nos a casa en plan perracos. Preparo uns macarrons a la matricciana, mengem al sofà, i ens quedem dormits. La Carme no sé quina peli vol veure, jo em torno a quedar dormit i em desperto amb el telenotícies vespre. Preparo més pasta amb tot el que hi ha per la nevera. Sopem i seguim apalancats. M'envia un wassa una tia que vaig conèixer una nit de festa per si vull sortir. Em fa cosa, però al final surto. Hem quedat a un bar de heavits que hi ha prop de paral·lel, va amb una amiga i ja porten mig pet, jo encara m'estic treient les lleganyes.

Osti quina crack, no la deixen entrar al Sidecar perquè es veu que la va liar parda fa poc i la tenen fixada. Proposo anar al Marula i acabem allà després d'uns quants xupitos i cubatas per varius puestus. Mentre elles ballen i parlen amb gent jo ballo com un loco. Tenia ganes de bona música. Joder, que la setmana passada vaig anar al bikini, i allò era molt feo, merda de música que t'hi cagues. Dues sales i dues merdes enormes.... Seguim bebent i desapereixent els uns dels altres, sortim i tenim converses de persones que no es coneixen molt, també mola. El no saber que dir, aquella situació rara de, osti he de dir alguna cosa?... Entre pakis, negres, roses i anells de llum a la plaça reial. Ens despedim.

Tiro cap al metro de Jaume I. Estic bé... vaig a gust, no he pres ninguna droga a part de l'alcohol però em sento molt bé. Sortir per la nit em carrega d'energia, la Carme diu que no sóc normal, que no pot ser que arribi a casa pels matins amb tanta energia. (de veritat que no em foto coca ni res, és una mena de satisfacció i ja està) Mentre fumo un cigarro prop del metro ve una negra enorme i em proposa fer-me una mamada. De fet em diu: "yo te la chupo rico". Em quedo amb aquella cara de "no, lo siento". Como que lo siento? Que vol dir això Raül? Que sientes? No sé... al final la tia em respecte bastant em demana un cigarro i li dic que no tengo fuego i marxa.

És veritat, "no tengo fuego", només surto a ballar i a beure, el folleteo no entra en les meves noches locas. Tot i que a vegades s'em giri un ull cap a l'infern.

dimecres, 4 d’abril de 2012

Que bé s'està de vacances. Primer Dia

Com diuen els grans Standstill, "la vida es domingo". Acabo de començar les vacances, i el primer dia ha sigut molt gran. He començat amb un "suena el telefono" deu minuts abans de les vuit del matí. Qui cony és? "Hola soy Nora, que... ...habiamos quedado no? A las diez de la mañana? Estabas durmiendo? No... es que salgo de trabajar y ... ...he pensado mejor ensayamos en la calle.

Vale, esteu igual de perduts que jo. Us explico. L'altre dia estava al metro camí de l'assaig amb cramlarock i portava la bossa de la trompeta, i s'apropa una tia i em diu que si vull tocar amb ella i tal. Ens donem el mail, em truca i la convido a tocar a casa el dimecres a les 10. Sóc així. A la feina caxondeo. La Carme flipant una mica. Osti i si entra a casa i roba tot? No se nois, jo no penso aquestes coses fins que d'altres no m'ho diuen. De fet, la meva única preocupació era quina música tenir de fons quan ella entrés a casa. En plan, algo sorprenent però que no sembli que l'estàs demostrant res. No sé aquestes tonteries que penso jo.

Total, que al final crec que s'ha cagat una mica i prefereix tocar en un terreny neutral. Però resulta que ha plogut tota la nit i al final acabem a casa. Li deixo la guitarra, em pregunta si tinc un porro, busco a la capseta yonky, es fa un porret i comença a cantar com si res. Ostia és molt bona, té una veu acollonant i penso: ara m'he de fotre a tocar la trompeta a sobre d'això? Merda, ho intento, no acaba de sonar malament, falta pulir, falta saber-ne més. Ella em va explicant les cançons entre trucades al seu novio i una mena de discussions extranyes amb ell. Començo a pensar que d'aquí poc em demanarà diners pel metro... la veig venir.

La gravo amb els micros i tal i la tia sona de collons, un estil que no em mola però s'ha d'admetre que és bo. Resulta que és una mica cuarto milenio i em parla de zodiacos i coses d'aquestes. La porto al meu terreny, i passem del cosmos i les constel·lacions a microones que és ho meu. La tia canta improvitzant sobre els meus acords i flipo. Bravo. Em demana diners pel tren (jejeje que us havia dit) i marxem. Ella a les seves coses de tia bohemia i enèrgica i jo a les meves: a comprar al condis per fer bikinis i passar una bona nit de cine-fórum amb la Mireia i el Borja.

Em preparo el potaje pertinent dels meus dies de festa. La Carme i jo quan estem sols i ens cuinem només per a nosaltres ens fem guarradicas culinaries. Ella és més de fer-se pasta fantasia i jo de potajes xungos amb ou ferrat i arròs. Mira, son coses que fem. Em tumbo al sofà amb el cendré a tope a prop de la cara. Pestazo a colillas, però em quedo dormit fins les sis o així. Em desperto, envio wassas a la penya, agafo el kit bikini i vaig cap a plaça espanya que he quedat amb la Carme allà.

Entrem al centre comercial aquell de les Arenas per comprar càpsules de nespreso (tot un món, ja us ho dic ara), Aprofitem per comprar els abonaments del sonar 2012, i en menos de cinc minuts ens hem gastat 400 euracos. Joder... Pugem xinu xanu cap a sants, fem un café al bar aquell de la cantonada, al costat de la xurreria a plaça de sants abans d'entrar a casa del Max.

Ens preparem uns bikinis, amb les seves patates fregides ondulades d'acompanyament (un costum de la Carme, bikinis amb patates ondulades) Veiem 2001 Odisea En El Espacio. Joder, quin peliculón. Entenc perquè sempre em quedava dormit, però veure-la en bona companyia et fa redescobrir aquesta obra d'art. Comentem el significat del monolito y su puta madre, el que deuria significar aquella peli en el seu moment... joder que la van estrenar al 68, i tota la influència cinematogràfica de la pel·lícula.

Agafem taxi i marxem cap a casa. De camí penso: que bé s'està de vacances.

dissabte, 24 de març de 2012

Damien Jurado i Xiu Xiu a Barcelona

Vale. Hi ha molts temes i no sé com explicar tanta cosa. Primer de tot he deixat passar un temps prudencial, perquè he arribat amb certa mala llet a casa després del concert de Xiu Xiu . A veure com m’explico... ...merda, ara ja vaig mig pet amb l’ampolla de porto que porto a sobre. Però lo voy a intentar chicos:

Divendres vam tenir la oportunitat de veure un gran concert. Damien Jurado va venir a Badalona, i nosaltres vam anar, més enllà de les fronteres barcelonines, a veure el mestre. A un teatre molt maco amb nom d’insult torrente. No. Va, que és un puestu molt guapu. I Badalona també, a mig camí de lo pijo i barri de tota la vida. Ja sabeu. Personalment em quedo amb Santo Cristo que té els bars amb portes d’alumini, i aixó sempre és garantia de qualitat. Bueno va, que em lio.

El concert de Damien Jurado.

La cosa va començar fluixa, acostumats a veurel solet amb la guitarra, el nou disc, de producció impecable (no diré més, que tothom parla del productor) requeria una posada de llarg, i el Teatre Zorrilla va ser un marc incomparable (jojojo quin clàssic) per a l’ocació. La cosa no sonava bé. Aquell primer tema a lo pink floid setentero... .. osti que no, que no sonava bé. Per fi, en el tercer tema, “Maraqopa” (val a dir que van fer tot el disc sencer tal qual, com els Antónia Font amb “Lamparetes”, es veu que això es porta ara). Doncs això, que Maraqopa va sonar de puta mare és poc.

A partir d’aquí el directe va ser impecable. Va sonar el disc sencer d’una manera sublim. D’alló que dius: veus, aquests són bons músics, que sonen com al disc....Joder, no. Que tot sonava perfecte . Personalment vaig tenir moments de “ostia quin gustazo”.

Acabada la primera part (diguem-ho així) del concert, el senyor Jurado, a peu dret va interpretar Rachel&Cali, cançó per la qual tenim certa predilecció la meva companya de pis i jo. Després, tot va ser molt especial, quan notes que allò que està passant es quedarà per sempre dins teu. Que algun dia et preguntaran els deu concerts de la teva vida? I allà estarà el Damien Jurado. De fet, la meva companya de pis em va enviar un wassa a l'endemà en plan: ostias aquest concert el recordaré com el de Herbert o el de Xiu Xiu.

Si.... ...Xiu Xiu...

Es referia al grup que vam veure fa vuit anys a l’Apolo presentant Fabulous Muscles. Joder, que no els coneixíem de res i vam sortir d’aquell concert amb dues samarretes i un disc. I ara, casualitats de la vida, els anàvem a veure al BeeCool on vam veure en Damien Jurado per primer cop.

L’ambient era fred, ple de periodistes i quatre fans. Els periodistes tallen el rotllo, perquè estan amb aquella postura d’estar pensant la crítica durant tot el concert. Nosaltres vam entrar com a fans i vàrem acabar com a periodistes: criticant i pensant en coses.

“té moments de “Manos de topo? És l’Adrià Puntí de Chicago? Però aquest és més posturisme, no? En Puntí és bogeria autèntica i aquest és més bogeria experimental?”

No sé, un munt de reflexions al damunt d’uns temes que sonaven perfectes, però no arribaven. Que passava? No sé...

El concert va durar una hora, i així com l’última actuació va ser una operació a cor obert on Jaimie Stewart s’obria en canal, allà no va passar res de tot això. Va ser un concert d’on vàrem sortir sense samarreta ni disc. I el pitjor de tot, tothom sortia per la porta en absolut silenci.

Com diuen aquells, "una de cal y otra de arena".


Tot això ho escric escoltant a King Krule, que ara es fa dir Zoo Kid i que és una passada. Escolteu-lo perquè val molt la pena. Però molt.






dijous, 8 de març de 2012

divendres, 17 de febrer de 2012

Balada de Fra Rupert

Ve el Josep a casa i em diu que ha escoltat al Joan Oller recitar un poema d'en Josep Maria de Sagarra. Ostia és boníssim... riem, posem una base, Josep a la guitarra, seleccionem l'eco "church" a la taula de mescles i el musiquem una mica. Gràcies Josep!

BALADA DE FRA RUPERT

Fra Rupert, de les dames predilecte,
menoret d'aparell extraordinari,
puja a la trona amb el ninot erecte
i com aquell que va a passar el rosari,
sense gota ni mica de respecte
als vots del venerable escapulari,
mostrant, impúdic, el que té entre cames
excita la lascívia de les dames.
I amb veu entre baríton i tenor
canta Rupert, l'impúdic fra menor:

Gustós, senyores, m'avinc
a explicar-vos com els tinc.

Els tinc grossos i rodons
com els Pares Felipons.

I els tinc nets i sense tites
com els Padres Jesuïtes.

Els tinc frescos i bonics
com els Pares Dominics.

Cadascun em pesa un quilo
com els del Pare Camilo.

Se'ls podria portar amb palmes
com aquells del Mestre Balmes.

No els tinc tous ni tampoc nanos,
com els tenen els Hermanos.

Ni plens d'innoble mengia
com els del Cor de Maria.

Ni tenen les bosses tristes
com els dels Germans Maristes.

I no em ballen nit i dia
com els de l'Escola Pia.

No són els grans de rosaris
que pengen als Trinitaris.

Ni fan aquell tuf de be
dels frares de la Mercè.

Cap paparra se m'hi arrapa
com als monjos de la Trapa.

Ni massa tocatardans
com són els dels Salesians.

Ni peluts ni escadussers
com els d'altres missioners.

Ni amb el gàl.lic i els veneris
d'altres dignes presbiteris.

Ni ridículs ni pudents
com ho són en tants convents.

Ni aprimats per els mals vicis
com els tenen els novicis.

Ni tronats i plens de grans
com els pobres postulants.

Ni amb els senyals alarmistes
dels ous dels seminaristes.

Ni amb un tip i altre dejú
com els frares de Sant Bru.

Se'm poden contrapuntar
amb tots els sants de l'Altar.

No se'm poden tornar enrera
com li passava a Sant Pere.

I tenen un toc tan suau
com els collons de Santa Pau.

Són peces que fan lluir
com els de Sant Agustí.

I poden omplir un cabàs
com els ous de Sant Tomàs.

I encara sobrar-ne un tros
com passava amb Sant Ambròs.

Tenen aquell tuf honrat
dels collons de Sant Bernat.

No m'arriben fins al cul
com a Vicenç de Paül.

No m'escalden la titola
com a Ignasi de Loyola.

No em freguen la pastanaga
com a Sant Lluís Gonçaga.

Hi ha més tall i més tiberi
que en els de Sant Felip Neri.

No hi ha al món un tal encert
com els ous de Fra Rupert.

La que els tocqui amb vehemència,
cinc-cents dies d'indulgència.
La que en copsi la grandària,
fins indulgència plenària.
I el cul que no els és rebel
anirà del llit al cel.

No té l'Església Romana
cosa més noble i més sana,
ni té l'Orde Caputxina
peça més pulcra i més fina,
disposada a tot servei
Ad Majorem Gloria Dei.

(Fra Rupert era un caputxí que va aconseguir gran influència entre la burgesia dominant a Barcelona. El va recitar en públic el dijous 19 de desembre del 1935 després d'una conferència de Federico Garcí Lorca. "Sagarra recità la balada, entre les riallades homèriques i la satisfacció total dels assistents. L'èxit fou tan unànime i tan fort, que Margarida Xirgu decidí enfilar.se damunt una cadira i recitar-lo novament, aquesta volta imprimint-li el dramatisme digne d'una tragèdia grega. Lorca, emocionat, va sentenciar: "Que grande eres, Margarita! Con un actriz como tú y un poeta como Sagarra, la lengua catalana no morirá nunca".)

dissabte, 28 de gener de 2012

ENTUSIASTES

M’agrada molt que la gent m’expliqui coses, sóc un tiu bastant calladet i tal (quan no vaig pet), així que m’encanta escoltar a la gent. Trobar persones entusiastes de les coses que expliquen. No m’importa si em menteixen, de fet, prefereixo escoltar històries inventades, d’aquelles que s’han explicat tants cops que un mai sap si és una mentida, Però sobretot disfruto de la gent que les explica amb ganes. Aprendre d’ells, xuclar com una esponja (un clàssic de metàfora).

Per això quan miro la tele sempre miro documentals i programes que expliquin coses. El canal 33 sempre ha estat allà, amb El Món d’en BigMan, l’Sputnik... i ara amb el Que Qui Com, En Clau de Vi o l’Òpera en Texans. Aquests tres últims programes tenen una cosa en comú. Els seus presentadors són uns veritables entusiastes. A vegades imagino un sopar amb ells tres. Hòstia, seria increïble.

Em sap greu que en general la gent està fotuda amb això de la crisi i totes aquestes mentides capitalistes, i tothom diu que vénen temps difícils i que estem passant per un moment molt xungo i bla bla bla... (personalment estic passant els millors anys de la meva vida, fins ara, però bueno) Els parladors que parlen pels puestus també parlen de crisi de valors i tota una sèrie de tòpics contemporanis. I penses, quin fàstic de gent, de humans. Doncs, penso que mentre existeixin persones entusiastes, podrem seguir confiant en les persones. I jo podré seguir callat.

diumenge, 15 de gener de 2012

Urb.California "Puedo Y No Quiero"

Puedo Y No Quiero by medeskibcn


La Invasión by medeskibcn


Avui he fet 4 cançons noves per a una futura formació que es dirà Urb.California. Aquí deixo una demo germén, i depàs provo això del SoundCloud per penjar música.

dijous, 12 de gener de 2012

Entre amics

Comentàvem que ara els pares parlen amb els seus fills sobre sexe i aquestes coses. Agraeixo no ser adolescent ara, quin pal. Encara recordo una vegada que ma mare em va preguntar si volia que em comprés ella els preservatius, per si a mi em feia corte. I vaig dir NO, i vaig marxar corrent mentre ella esperava que li digués alguna cosa més És la conversa sobre sexe més llarga que he tingut amb els meus pares. Perquè això si, crec que el somni d’un pare és que el teu fill et digui: Papes, avui he mullat. Que els hi expliquis la primera vegada. L’esperen com aquella primera caca negra de recent nescut, com es diu allò?. ara no em surt... bueno ja em vindrà. Però ve a ser la primera cagada del nen. Que es veu que és molt important. Home! Tu diràs. Si ara et passes dos dies sense cagar i les passes putes, imagina 9 mesos.

Bueno, que m’he liat. Que parlàvem de l’educació sexual i tal. I jo després li anava donant voltes a l’asuntu, i parlant amb el Fabi d’aquestes coses li dic -generalment, les ties no s’han masturbat en equipo. El que seria una palla col·lectiva, durant l’infància-. Era simplement una dada, no volia dir res més enllà. – perquè gairebé tots els tius ho hem fet entre amics-. I ell diu -ostia yo tampoco lo he hecho nunca-. I jo dic –ostia, doncs això ho hem fet gairebé tots-. I ell que no, i jo que si. Finalment posem a debat entre els companys i companyes de la feina el concepte de “paja colectiva”, i comprovem que, evidentment, la majoria de “machos como yo” se l’han pelat en grup, i les dones, en principi ... diuen que no... en general... mmm... bueno... nose... això diuen.

El tema ha donat de sí durant un parell de dies, i després d’una extensa enquesta, al taller han començat a explicar les seves històries de palles entre amics. Així doncs, penso que aquest acte d’amistat és general entre el home normalico, però el que no sabem és si actualment, les nostres joves, s’estan formant amb aquestes inquietuds i actes d'amistat. De manera que si voleu deixar la vostra opinió i experiència serà ben rebuda, això si, entre amics.

dijous, 5 de gener de 2012

ESTUDIOS DEL MUNDO

Ja ha arribat al teu kiosc "ESTUDIOS DEL MUNDO", una col·lecció inoblidable dels estudis i informes més extraordinaris dels nostres temps. Amb el primer fascicle "En los dies años que llevamos de euro, ha subido el precio de las cosas", de regal el segon fascicle "Les centrals nuclears no són 100% segures".

Anime-vos a participar, i proposeu els vostres "ESTUDIOS DEL MUNDO".

Notes del cuentu de Nadal

D'acord, vaig escriure el cuentu de Nadal en un estat ebri. També, d'acord, comença a ser el meu estat habitual.

Ara l'estava rellegint i pensant: és un cercle perfectament tancat però no m'entenen. M'explico: la idea bàsica era rajar i admirar alhora, a la gent en general. A tothom, en una mena de ying yang (o com s'escrigui). Si us fixeu, tots els personatges tenen tanta contradicció en ells mateixos que arriben a un punt intermig estrany. En un petit cuentu apareixen tots els personatges més propers, (sinó vius a Esplugues del LLobregat) els xinus d'un bar, parats buscant feina i currelis en general. Lo que vendría siendo, les tres potes fonamentals de la vida en una ciutat, amb els seus defectes, i amb les seves virtuts, animalicos i no tant animalicos... al cap i a la fi, persones que van pels puestus.

Observeu també que el "noi" ha anat a fer uns cubatas al xinu-bar i llavors sap que és l'any del Dragón... i finalment Llum Foc i Destrucció jejeje