dissabte, 12 de setembre de 2015

hi ha discos molt bons per aguantar-me les ganes de fumar

E, que passa?
Aquí estic de nou. De caraja bajonera. Un montón de paraules escrites amb la consciència a pndre per cul. No és tant nou.
Avui ha sigut una bona nit de festa major al barri. Hem fet un sopar maco amb penya variada a la porta de la botiga. Ha molat molt veure tot la gent allà. 
Merda, venia amb ganes d'escriure perquè m'he quedat sol a les 3 de la matinada. És una merda que les festes majors les acabin a les 3. És com alló dels desayunos continentales de 7 a 10 als hotels. Però qui cony s'aixeca a aquelles hores en un hotel?
Bueno, la merda és que volia escriure algo i al final, com sempre o escric res. 

Bastant malament tot i ganes de plorar, em pensava que m'estava salvant la música que estava escoltant però el shufle o el random té la peculiaritat de joderte quan menos t'ho esperes.


De la mateixa manera que te jode. Amb la mateixa força. Com la puta merda aquella del ying i el yang. Tot és una merda cap a aquí, però pot ser increïble cap allà. Apareix una cançò que et salva. Que et fa aixecar el braç com si estiguessis al club més petón del moment. Tanques el puny i flipes un rato.


Arribats en aquest punt necesites marxeta. Vas passant les cançons d'un mp3 que desconeixes del tot, però que intueixes del molt. Aquí ha d'haver carnaza.
Surt el rmx de Scott Grooves que va fer Daft Punk. Hòstia quin temazo, Era flipant posar-lo a les festes.


I ara penso en el video que li hem fet a la Carme pel seu aniverari, i no puc seguir perquè la connexió d'aquest portàtil és nefasta i a mi em costa coordinar.
Bona nit.

dissabte, 4 de juliol de 2015

Autodestrucció (no el concepte de Càndid Coll, és més del rotllo Chet Baker)

Ostia puta, acabo de veure que no escrivia res per aquí, sense corrector, des de 2013. Quine merda, no? Que passa tío? Mentre estava cuinant una mena de melanzane a les quatrede la matinada m'ha tornat el record de quan tenia 16 anys. La cosa és jodida, jo amb 16 anys volia morir, així en general. Suposo que com li passava a la gent. No sé. Ha sigut algo raro. Recordar quan pensava que tenies que ser un cabrón per poder lligar. Que sent bona persona eres u
n pringat.

Portava un temps pensant...
bueno, segueixo així, pensant... ostia que puto pringat. que asco. tot. puta merda. bomba... llum, foc destrucció... no sé.
coses del plan adolescente. Com quan pensava que has de ser molt cabronaco perquè et valorin. I aixó ha tornat. Ha tornat amb la mateixa claredat que tenia llavors i que de gran pensava que era una gilipollada de nen: si ets un cabrón amb detalls, és millor que ser bon tiu. Sempre t'agraïran més deu mil disculpes que ser bo tota la teva vida. Aixó és el que t'ensenya viure. Ni la religió ni l'escola van per aquí, i a la familia els hi sua la polla el concepte del bien. Joder que son coses que ja pensaven els grecs segurament i miral's ara. Europa no deixa de ser Europa perquè hi hagi gent filla de puta. La Europa dels fills de puta.

Mai sabré explicar-me però jo m'entnec. No val la pena pensar amb els altres, només has de tenir detalls, alguna abraçada i a tothom li semblaràs perfecte. Mentrestant, tu veuràs documentals de gent que creu en coses, i et farà sentir menys sol però amb l'experiència de saber que ets una merda enorme.

El mejar t'ensenya totes aquestes coses. És com voler cuinar per algú que passa de tú, i després arribi un altre amb una pizza a domicilio.
Puta merda, vaig borratxo, però no tant.
Bueno, avui h fet una mena de melanzzane:

1 alberginia
3 tomaquets
tros de formatge
3 patates
olivada
alfàbrega

He fregit les patates tallades fines i les he deixat amb paper absorvente. He fregit l'alberginia tallada molt fina i la he deixat amb paper absorvent.He tallat els tomaquets en plan finoi els he barrejat amb l'olivada i l'alfàbrega. (olivada en  cas, és un pot d'olives sense os, pasades pel triturador i ja està.)
He preparat el plat en un tupr cutre, posant primer uns talls d'alberginia frgida, formatge itomaquet. Després he repetit les capes i finalment li he posat la patata fregida. He girat el tuper en un plat i a tomar por culo.
Li he atllat una mica de parmesano que todo lo arregla.
Molt important: M'he mnjat un tros.

dissabte, 24 d’agost de 2013

Que bé s'està de vacances (relat ordenat)

Que bé s'està de vacances. 

Primer Dia

Com diuen els grans Standstill, "la vida es domingo". Acabo de començar les vacances, i el primer dia ha sigut molt gran. He començat amb un "suena el telefono" deu minuts abans de les vuit del matí. Qui cony és? "Hola soy Nora, que... ...habiamos quedado no? A las diez de la mañana? Estabas durmiendo? No... es que salgo de trabajar y ... ...he pensado mejor ensayamos en la calle.

Vale, esteu igual de perduts que jo. Us explico. L'altre dia estava al metro camí de l'assaig ambcramlarock i portava la bossa de la trompeta, i s'apropa una tia i em diu que si vull tocar amb ella i tal. Ens donem el mail, em truca i la convido a tocar a casa el dimecres a les 10. Sóc així. A la feina caxondeo. La Carme flipant una mica. Osti i si entra a casa i roba tot? No se nois, jo no penso aquestes coses fins que d'altres no m'ho diuen. De fet, la meva única preocupació era quina música tenir de fons quan ella entrés a casa. En plan, algo sorprenent però que no sembli que l'estàs demostrant res. No sé aquestes tonteries que penso jo.

Total, que al final crec que s'ha cagat una mica i prefereix tocar en un terreny neutral. Però resulta que ha plogut tota la nit i al final acabem a casa. Li deixo la guitarra, em pregunta si tinc un porro, busco a la capseta yonky, es fa un porret i comença a cantar com si res. Ostia és molt bona, té una veu acollonant i penso: ara m'he de fotre a tocar la trompeta a sobre d'això? Merda, ho intento, no acaba de sonar malament, falta pulir, falta saber-ne més. Ella em va explicant les cançons entre trucades al seu novio i una mena de discussions extranyes amb ell. Començo a pensar que d'aquí poc em demanarà diners pel metro... la veig venir.

La gravo amb els micros i tal i la tia sona de collons, un estil que no em mola però s'ha d'admetre que és bo. Resulta que és una mica cuarto milenio i em parla de zodiacos i coses d'aquestes. La porto al meu terreny, i passem del cosmos i les constel·lacions a microones que és ho meu. La tia canta improvitzant sobre els meus acords i flipo. Bravo. Em demana diners pel tren (jejeje que us havia dit) i marxem. Ella a les seves coses de tia bohemia i enèrgica i jo a les meves: a comprar al condis per fer bikinis i passar una bona nit de cine-fórum amb la Mireia i el Borja.

Em preparo el potaje pertinent dels meus dies de festa. La Carme i jo quan estem sols i ens cuinem només per a nosaltres ens fem guarradicas culinaries. Ella és més de fer-se pasta fantasia i jo de potajes xungos amb ou ferrat i arròs. Mira, son coses que fem. Em tumbo al sofà amb el cendré a tope a prop de la cara. Pestazo a colillas, però em quedo dormit fins les sis o així. Em desperto, envio wassas a la penya, agafo el kit bikini i vaig cap a plaça espanya que he quedat amb la Carme allà.

Entrem al centre comercial aquell de les Arenas per comprar càpsules de nespreso (tot un món, ja us ho dic ara), Aprofitem per comprar els abonaments del sonar 2012, i en menos de cinc minuts ens hem gastat 400 euracos. Joder... Pugem xinu xanu cap a sants, fem un café al bar aquell de la cantonada, al costat de la xurreria a plaça de sants abans d'entrar a casa del Max.

Ens preparem uns bikinis, amb les seves patates fregides ondulades d'acompanyament (un costum de la Carme, bikinis amb patates ondulades) Veiem 2001 Odisea En El Espacio. Joder, quin peliculón. Entenc perquè sempre em quedava dormit, però veure-la en bona companyia et fa redescobrir aquesta obra d'art. Comentem el significat del monolito y su puta madre, el que deuria significar aquella peli en el seu moment... joder que la van estrenar al 68, i tota la influència cinematogràfica de la pel·lícula.

Agafem taxi i marxem cap a casa. De camí penso: que bé s'està de vacances.

Que bé s'està de vacances. 

Segon i Tercer Dia

Ara arribo a casa després d'una nit de juerga, són les vuit i mitja i no tinc son. Segueixo pensant que s'està molt bé de vacances. A veure... dijous, que seria el segon dia de vacances, va ser molt guai perquè ens vàrem retrobar els sis humanistes, i això sempre dona per molt.

Em vaig despertar i vaig anar ampliant la playlist al grooveshark del sonar2012. Escoltant les noves incorporacions anunciades, hi ha molta cosa bona, de fet estic super il·lusionat perquè fa uns vuit o nou anys que no hi vaig, i aquest any m'he decidit anar perquè estic una mica en contra del primaverasound i del seu cartell impecable. No se... ja us explicaré tot això en un altre post. La cosa és que dijous sant va ser un dia tranquil... d'escoltar música, escombrar una mica, tocar trompeta, algo de guitarra, estendre roba dins perquè plou, mires les notícies, café... etc... ja sabeu com va un dia d'aquests.

Per la tarda vaig tornar a sants i ens vàrem trobar els sis humanistes i el petit. Unes pizzes boníssimes i les xerrades infinites. La Carme va establir quatre moments típics de les trobades pel que far a xapa i xerrada:

1. Primer moment de formalitats i anècdotes
2. Les anècdotes acaben portant al moment escatològic
3. De l'ecatologia sempre passem a la profunditat i als dubtes existencials
4. Finalment acabem parlant de música

De fet es va proposar fer unes 24 hores de xapa. Igual que es fan les 24 hores de fungol o de petanca, fer unes 24 hores parlant. De fet, amb el Josep hem estat a prop de fer les 24 hores més d'una nit de farra.
Marxem cadascú a casa seva amb el pet i propostes per una nova trobada.

Dormim.

Divendres la Carme té festa. Decidim quedar-nos a casa en plan perracos. Preparo uns macarrons a la matricciana, mengem al sofà, i ens quedem dormits. La Carme no sé quina peli vol veure, jo em torno a quedar dormit i em desperto amb el telenotícies vespre. Preparo més pasta amb tot el que hi ha per la nevera. Sopem i seguim apalancats. M'envia un wassa una tia que vaig conèixer una nit de festa per si vull sortir. Em fa cosa, però al final surto. Hem quedat a un bar de heavits que hi ha prop de paral·lel, va amb una amiga i ja porten mig pet, jo encara m'estic treient les lleganyes.

Osti quina crack, no la deixen entrar al Sidecar perquè es veu que la va liar parda fa poc i la tenen fixada. Proposo anar al Marula i acabem allà després d'uns quants xupitos i cubatas per varius puestus. Mentre elles ballen i parlen amb gent jo ballo com un loco. Tenia ganes de bona música. Joder, que la setmana passada vaig anar al bikini, i allò era molt feo, merda de música que t'hi cagues. Dues sales i dues merdes enormes.... Seguim bebent i desapereixent els uns dels altres, sortim i tenim converses de persones que no es coneixen molt, també mola. El no saber que dir, aquella situació rara de, osti he de dir alguna cosa?... Entre pakis, negres, roses i anells de llum a la plaça reial. Ens despedim.

Tiro cap al metro de Jaume I. Estic bé... vaig a gust, no he pres ninguna droga a part de l'alcohol però em sento molt bé. Sortir per la nit em carrega d'energia, la Carme diu que no sóc normal, que no pot ser que arribi a casa pels matins amb tanta energia. (de veritat que no em foto coca ni res, és una mena de satisfacció i ja està) Mentre fumo un cigarro prop del metro ve una negra enorme i em proposa fer-me una mamada. De fet em diu: "yo te la chupo rico". Em quedo amb aquella cara de "no, lo siento". Como que lo siento? Que vol dir això Raül? Que sientes? No sé... al final la tia em respecte bastant em demana un cigarro i li dic que no tengo fuego i marxa.

És veritat, "no tengo fuego", només surto a ballar i a beure, el folleteo no entra en les meves noches locas. Tot i que a vegades s'em giri un ull cap a l'infern.

Que bé s'està de vacances. 

El final i la familia

                                                            I
Al final, vaig anar al llit a les 11 del matí, després de posar una rentadora, fregar els plats i fotre'm una bona dutxa. Estava animat per seguir d'empalmada. Donar una volta pel centre, comprar un llibre i trobar-me amb algú mentre esperava que sortís la Carme de treballar. Però encara era massa d'hora així que vaig decidir estirarme una estona. Em vaig despertar al cap de tres hores, sense ressaca. Amb una mica de set, però res de l'altre món. Em sona un wathsup, i és la Berta, amb qui vaig sortir per la nit, preguntant que tal. Osti, mola rebre missatgets de la gent amb la que has estat fa poc. Son com pesigades de felicitat, una cosa molt petiteta, en plan satisfaccions mínimes.

Riem i comentem la jugada amb petits titulars per missatge de coses que van passar per la nit amb ella i la seva amiga Anna.

Vaig al Condis.

Arribo a casa. Estic molt tranquil.
Fa solete i em ve de gust sortir una estona. Vaig al centre amb la intenció de comprar Ceniza en los Ojos, un nou llibre de l'editorial BlackieBooks, que últimament em té bastant ocupat. Envio missatges al Fabi per trobar-nos una estona. Pregunto com li va al Jordi per Madrid i em diu que ja ha tornat. Quedem per sopar. Avui em ve de gust anar al japo amb el Jordi i la Carme. Entro a La Central, i el llibre no m'acaba de convèncer, vaig a la secció de còmic i veig un còmic que no coneixia d'en Frederick PeetersLupus... resulta que em sona, però no el recordava així. Descobreixo que és una compilació de quatre volums anteriorment editats. El compro.

Vaig al café de l'ópera a fer una café... m'agrada aquest puestu, sempre que puc hi vaig. Té uns cambrers bastant profesionals, i el lloc encara té una mica d'encant, de fet, està en un procés de reinterpretació del encant que podria tenir.. no sé si m'explico. Bueno, que s'està bé per estar sol. Em sento a la barra, demano un café i miro La Vanguardia. Estic agustíssim, les vacances m'estan sentint de puta mare. Tenir temps per estar amb gent desconeguda, coneguda, i estar sol. Tot va bé. Espero al Fabi i a la Tati, però no em diuen res, i jo vaig fent temps. Un altre café. Deixo La Vanguardia, que és una puta merda i agafo el cómic. Em sorprèn que sigui una història de ciència ficció, però en poca estona descobreixo que és una joia transcendental ambientada a l'espai. Això em fa pensar en 2001 Una odisea en el espacio, i m'adono que aquests dies la meva vida està plena d'una extranya ciència ficció transcendental.

Segueixo en un núvol raro, i la Berta i l'Anna em diuen que estan fent unes pizzes pel centre. Jo no recordo si he dinat, però em diuen que vénen a fer el café amb mi. Demano un altre café i m'assec a una taula. Arriben als deu minuts amb uns caretos ullerosos. Penso que jo dec tenir aquella mateixa cara. M'agrada tornar-les a veure. Penso en que encara hi ha gent bona pels puestus, gent maca i tal. Comentem la jugada i xerrem de no sé qué.

Entra al bar un company de feina i em quedo una mica parat. Poca estona després arriben el Fabi i la Tati, que s'havien adormit. Canviem de bar. No sé com encaixar aquell estrany hexàgon d'amistat, i flipo bastant que elles no hagin decidit pirar. Parlem de coses en general, la cosa tampoc és del tot incòmode. Crec que hi ha tres cantons de l'hexàgon amb resaca i els altres tres estan una mica sorpresos.... jejeje està bé.

Marxem.

He quedat amb el Jordi i la Carme a Gràcia. Agafo el metro i començo a notar el cansament. Sopem i parlem de les nostres coses però estem cansats i quan anem a fer una copa ja no estem molt disposats a seguir parlant. Jo estic petat. Tornem en metro i dormim...


                                                   II

Diumenge la Carme treballa, m'aixeco d'hora i vaig a comprar una mona pel seu pare. Una Sara, que bona. Torno a casa, i com que després he de fer alguna cosa (pujar a Canyelles a veure la família) em talla el dia i no sé que fer amb aquelles hores mortes d'espera. M'estiro al llit i faig el gos total. Agafo la mona i pujo a Montjuïc. He pujat des de Plaça Espanya fins al museu escoltantAyer de La Habitación Roja amb repite posat. Mira que no m'agraden gaire, però estic enganxat a aquesta cançó. Surt la Carme de currar i anem cap a Canyelles.

Dinem amb els seus pares, germà, cunyada i nen. És un plaer tenir de cunyats als amics de sempre. Menos mal. Estem bé. Fot un dia de collons i arriba la tieta amb una mona per la Carme. Al cap d'una estona vaig cap a casa i saludo a ma mare i al meu germà que estava dormit. Agafo la guitarra i m'estiro pel terreno amb el sol de tarda tocant-me de rasqui. No sabeu com m'agraden els atardeceres... com es digui en català... Bueno quan el sol va marxant. Son genials, unes hores màgiques. Em preparo un gintonic i m'invento una cançó sobre la tarda o algo així... no sé...

Arriba el meu pare de la petanca, portava des de les vuit del matí... déu meu, és una locura. Es veu que han fet la partida, una fideuá i després han fet una altra partida. Que jefes els viejunos. Ma mare prepara una truita de patata boníssima, tallo fuet i xerrem una mica. Quan estem a punt de marxar ma mare es posa una mica melancolica, no sé que li ha agafat. Tinc un problema amb els meus pares, a vegades estic a gust, i estem bé. Però normalment no és així. I em fan sentir malament. És com que els hi he deixat passat moltes coses perquè pensen que fan el millor per mi, i no ho veuen. I segueixen fent el mateix, una mica de mal amb la seva manera de veure les coses. No se...

Dormim.

Dilluns pel matí anem a l'hort de l'avi de la Carme per menjar la mona. No fa bon dia, arribem a les dotze i el pare ens prepara unes sardines per esmorzar, mentre es van fent les brases per la carn de després. Bebem vermuth, vi, cervesa i surt el sol. El nen juga per l'hort i és una canya. Els nens petits molen. Van al seu rotllo i viuen tot al 100%. Sabeu quan es desperten pel matí, que ja estan a tope... estan allà: va! va! que s'ha de viure joder!!!! Quina presa i quines ganes més guapes. Fem cubatas i va venint gent dels horts del voltant, tot és molt bucòlic i tal. Jo em començo a torrar la cara amb el sol i porto mig pet. Aguanto allà, mirant a la gent, sense participar gaire... una mica al marge. Em fa molta por fotre la pota o fer el ridícul, així que acostumo a prendre una postura reservada però sense semblar borde.

S'acaba el dia, el sol, les vacances i penso en que no vull tornar demà a treballar. Penso en la felicitat d'aprofitar el temps. A la meva manera. És veritat que no he fet mai res de profit, no he acabat mai els estudis, no tinc carnet de conduir, no tinc cap aspiració laboral. No sé, aquestes coses que et van maxacant de per vida. Però també és veritat que moltes vegades penso en el què faria si em toqués la loteria, i en el fons no canviaria tant la meva vida. Només vull seguir veient com es van alineant els astres de tant en tant, en plan 2001.

CADENA HUMANA


dimecres, 21 d’agost de 2013

Poesia de segona categoria


Estones de càmping, silencis i cremalleres, antimosquits i llum tènue. Estius eterns entre francesos equipats amb llums al cap. Amb teles i taules sobre taula, estiu infinit de nits i sols, i nens amb bici per la nit que flipen d’emocions. I famílies alemanyes que fan llegir en veu alta llibres en alemany, en que si no.

Parelles amb tendes. Decahtlon. Sopars d’estrelles micheline que ningú reconeixerà, i barbacoes petites amb deu mil llaunes de cervesa. I gent que fuma i mira el temps. Moments d’esperes a la parcel·la, a la tenda, a les furgonetes equipades. Esperes llargues que no avorreixen en un temps sostingut.

Antoni! T’estic dient que no es toca el pernil quan l’estan tallant! Que vols? Que et tallin el dit? Que està el nen amb tu i no li fas cas! (Preneu partit a la discussió amics, hòstia quin marrón) La mama és un ogro!

Els núvols es trenquen amb la llum de la lluna, i els gripaus i bitxos varis conversen. Ells també estan de càmping? Crec que no. No fan vacances. Es una cosa que no entenen, les vacances son de locos. Deuen pensar que és una cosa molt tonta, que no fa falta. Que el temps està i ells també i no passa res, no passa res. El temps. El temps s’ha convertit en una obsessió. És bo i és dolent, com totes les coses que valen la pena, son bones i dolentes amb la mateixa força. No s’entén perquè. Trenquen la raó. La destrossen fins al final, desapareix. I com conviure amb la raó? Com deixar-la passar.  

dissabte, 16 de febrer de 2013

Girgo-Tallarines!


Bueno nois, que feia temps que no escrivia per aquí. Porto un temps una mica liat, però passem a  coses series. Vull compartir una recepta que vaig fer l’altre dia a casa i estava boníssim.
Amb la mateixa idea dels Tagliatelle al Funghi Porcini, una brutal recepta de pasta amb beicon, ceps, rúcula i tomàquets cherry. He fet les Girgo-Tallarines.
A veure si us agrada.


Per a quatre persones o dos animals:

500 gr. Tallarines (Spaghettis o Tagliatelle... el que us doni la gana)
200 gr. Parmesano
400 gr. Gírgoles
200 gr. Bacó (tallat finet i a trossets)
500 gr. Un pot d’aquells de tomàquets sencers pelats
200 gr. Bledes o espinacs
Alfàbrega, Sal, Oli (güeno), Pebre Negre, Bitxo deshidratat picant i all.

Bulliu la pasta i tot el rotllo. Mentrestant piqueu el bitxo (després no feu burilles amb els dits que pica que no veas), talleu un dent d’all i comenceu a saltejar-ho amb una mica d’oli. Tot seguit afegiu les gírgoles i el bacó, tireu sal i saltejar a foc viu. Que el bacó quedi una mica torradet... però només una mica. Talleu a trossos els tomàquets i li afegiu una mica d’alfàbrega i ho foteu tot a la paella durant 5 minuts més.

Si la paella és prou gran podeu saltejar els espinacs amb tot, si no, les afegiu amb la pasta 5 minuts abans de retirar-la del foc i ja està.
Coleu la pasta, i barrejeu-ho amb ho de la paella. Serviu al plat amb un xorro d’oli, pebre negre i el parmesano tallat finet o ratllat pel damunt. Si us va la marxa, poseu més sal al final.
Bon profit!


dilluns, 19 de novembre de 2012

Asuntus interns

Hola bloc, quan de temps. (com un puto loco li parlo al bloc... en plan... querido diario). Res, que aquest cap de setmana tontu vaig gravar una cançó nova i vaig pensar en compartir les cançons que tenia per l'ordenador perdúdes i que a vegades penjava sueltas per aquest bloc.

Les cançons son les següents:




1.



2.



3.



4.
02:49



5.



6.

Ojalà us agradin.
Us deixo l'enllaç aquí: cançons cutres de drapdecuina

dimarts, 12 de juny de 2012

Pelis de la 2


Dilluns a la 2 van fer A Good Woman. A casa ens va agradar molt. Els diàlegs son una petita obra d'art. La peli la va dirigir Mike Barker basada en una comèdia d'Oscar Wilde. 

Em quedo amb aquest petit fragment de diàleg:

-También disfruto de la lectura. 
Nada muy elaborado. No quiero
estropear mi ignorancia natural.
 
- Es la clave de la felicidad.
- ¿De veras lo cree?
 
-Absolutamente. Buena salud,
es importante, pero...
 
...la ignorancia es la clave. Mucho
saber y se está condenado.
 

jejeje molt guai.

Aquí us deixo un enllaç d'un bloc que en parla molt bé.

dilluns, 23 d’abril de 2012

Tarifa plana... per dir alguna cosa

Obro Facebook, dirección de correo electrónico, contraseña. Nueva ventana i clico a Hotmail, windows live id, contraseña. Torno a Facebook, ningun numeret vermell. Torno al Hotmail després d'entrar al gmail a velocitat d'expert mecanògraf. Miro buzón d'entrada del hotmail. ClubTresc, Mnac, Ya.com... eliminar tot. 

Aquest acte el puc arribar a repetir de 5 a 10 vegades al dia. No treballo de res important, que tingui que està mirant el correu ni res d'això. Ho faig gairebé de manera instintiva. Per sort (ironia) ara tinc una tarifa plana molt bona d'orange (ironia) que em permet connectar-me des d'on vulgui amb el mòbil. Joder quina sort(ironia infinita). Tinc connexió a casa, al mòbil, i quan tinc temps a la feina. Tot un univers a preu de tarifes planes. Tinc el món davant meu, i només sé mirar el correu i el facebook

Les coses son enormes.

Es poden fer mil metàfores amb la immensitat de les coses. Extrapolar la immensitat del que ens rodeja i la sensació d'estar més o menys sols. La veritat és que no sé perquè collons estic escrivint això...  podria passar-me tot el dia escrivint la meva direcció de correu i la contrasenya i a vegades no ho faig, i escric al bloc. Sense saber que cony posar, sense veure més enllà... joder quin festival de tòpics, que cony em passa? puta merda gran enorme merda fosca the cure bateria ritme pesat llum jodedora mandra postura xunga notar els mitjons.