divendres, 9 / octubre / 2009
The dark side of the moon
En l’emblemàtic Retiro de la vila, amb la Carmeta i el Victor, la jornada va començar amb Vengeance, una pel·lícula del director Johnnie To, que es veu que és un crack en fer pelis d’acció i tal. Ens ho vam passar de puta mare amb aquesta peli, tiros, matones i conya.. Qui es pren una peli d’acció en conya demostra saber que està fent, i s’agraeix.
L’altra va ser Moon, de Duncan Jones (que no diré que és el fill de david Bowie... merda! ja ho he dit). Presentada a concurs i molt ben acollida per la crítica. La veritat es que és una delícia de film. Té un to de cinema de ficció clàssic... no se... els plans, els moviments... l’estètica, diríem. A mi em va faltar una mica de res perquè fos un peliculón, però s’ha de dir que es un bon tros de penicuna. Una de ciència ficció amb un toque psicològic, tracta de la soledat d’un home que treballa a la lluna i de com acabem els essers humans de desquiciats en 3 anys de soledat. Però deixa entreveure moltes més coses, el futur, la moral, la informació... i tot portat per un sol actor... brutal. A si, i per una banda sonora de cullons.
dimarts, 6 / octubre / 2009
Associació de Constructors d'Iglús de Catalunya

Un dia la Crame va veure per la tele un tiu que formava part de l’Associació de Constructors d’Iglús de Catalunya, si, si. L’home explicava... ...doncs... aixó... el que seria l’associació. No sé com, un altre dia va sortir el tema amb l’Elies i la Mercè, i va resultar que l’home en qüestió és parent de l’Elies. I si, ens va ratificar les activitats de dita associació. Fa poc ho vam estar comentant amb la Mireia i el Borja, i ens miraven amb cara de paisatge. Avui, no sé com, m’ha vingut al cap el tema i he mirat per l’univers internete... i efectivament, existeis l’Associació de Constructors d’Iglus de Catalunya.
Si ets andorrà, t’hi pots apuntar?
Que fan als estius? van com a representació de Catalunya pels puestus, fent iglús?
Si voleu més informació, aquí us deixo l’enllaç.
També he trobat un video, una mica macabra... ja veureu... més que res per l’enllaç de notícies... xungo.
Amb tot el respecte per la gent que hi forma part.
dijous, 24 / setembre / 2009
Akron Family al BAM 2009
Per cert, jo al principi cantava "where is Apollo!"... és el que té l'anglés.
Akron Family actuen el 26 de setembre a les 00:15, a la Plaça Reial.
dimarts, 22 / setembre / 2009
Mercè 2009
Bona festa major!

23 set.
21:30h petit de cal eril (pl. rei)
23:30h baba zula (st. jaume)
00:15h the duke & the king (pl. rei)
dani nel·lo (ciutadella)
24 set.
21:30h terrakota (catedral)
22:00h tonino carotone (raval)
25 set.
22:30h anthony joseph & spasm band (catedral)
00:00h los fulanos (catalunya)
shantel (raval)
26 set.
19:30h manel (dam)
21:30h pony bravo (pl. rei)
22:30h the pepper pots (catedral)
00:15h akron family (pl. reial)
dimarts, 15 / setembre / 2009
La increïble història dels dos calçotetes enganxats
Els calçotets dels quals us vull parlar avui, són uns que em vaig comprar a l’H&M fa dos mesos. Resulta que em vaig comprar un pack de tres gallumbos baratos al H&M de Porta Ferrissa, i quan vaig arribar a casa, dos dels calçotets estaven enganxats amb els clips detectors aquells. Vaig pensar, no passa res titu, un dia els portes al H&M de Glòries, que et queda més a prop, i que li treguin el detector. Els vaig fotre al cofre de la moto, i em van acompanyar uns quants dies per Barcelona. Un migdia vaig sortir del curro i vaig anar al H&M de Glòries, vestit del curro amb una bossa de plàstic amb el tuper, els coberts, dos calçotets enganxats i el tiket de compra. Al entrar a la tenda, evidentment, va pitar el puto detector, i tothom es va girar cap a mi. No tenia la pinta més adequada per anar de compres, però amb seguretat em vaig dirigir a una dependenta, que pujada a una escaleta mirava com treia, de la bossa de plàstic, la forquilla d’entre els calçotets enganxats...txxxcriisssshhstxxx, (bossa de plàstic(caca)).
–Mira, que em vaig comprar això (per no dir calçotets) i resulta que té el detector, a veure si me’l podeu treure... i ella: -Ho sento, però aquí no treiem aquest tipus de detector, hauries d’anar a Porta Ferrissa. No pot ser, cullons!. Resignat, i tornant a col·locar els calçotets entre el tuper i la forquilla, intento sortir per una de les portes PIPIPIPIIIII!!!, el puto detector... i la porta, d’aquelles automàtiques, no s’obre. Torno enrere PIPIPIIIIII!, i torno a provar, PIPIPIIII! m’adono que hi ha un paper que diu “POR LA OTRA PUERTA” i torno enrere PIPIPIPIII! i mentres em dirigeixo a l’altra porta, noto les mirades de la gent, i busco la complicitat de la dependenta, que està allà, pujada a l’escala partint-se el cul de mi, i jo li somric i... PIPIPIPIIII!!!
dilluns, 7 / setembre / 2009
Mercè Hernández

La Mercè sempre pintava, però a ningú ensenyava els seus cuadros, i va un dia i es presenta a un concurs on cerquen nous artistes i tal... i va i la tia guanya el concurs, i pot exposar part de la seva obra a la Sala Parés. I tots flipem i estem contents, perquè ella està contenta d’ensenyar el seu art, i que la gent digui: -cullons!- I li compren 4 dels 5 cuadros exposats, el mateix dia de la presentació.
I jo, que feia temps que no sentia emoció per veure algo i tal, m’emociona i em fa il·lusió i aquestes coses que passen quan sents que una altre persona està contenta de veritat, pel reconeixement i tot allò...
dimarts, 30 / juny / 2009
Don't stop til you get enough

També recordo, en un camping amb la Carme, mirant dos penjats que teníem davant de la tenda. Van començar a fer la cançó de Billie Jean amb sorollets de la boca.
En una festa, sonava Thriller, i em vaig fotre dins d’una bossa de basura que hi havia per allà i vaig sortir de la bossa trencant-la, com en el video.
Perquè, d’alguna manera, sempre ha estat entre nosaltres, ara portem uns dies escoltant les seves cançons. Poseu la música ben forta, que ens escolti allà on estigui.
http://www.youtube.com/watch?v=4_hz2am90Hk
dijous, 18 / juny / 2009
Consells

El meu consell és que deixeu refredar el caldo del tupper. Perquè, sabeu que passa si no ho feu? Doncs que el vapor del caldo es va concentrant en l’espai lliure del tupper, fins que l’aire comprimit fa saltar la tapa, amb un pet, i si vas amb moto, amb una bossa penjada entre les cames xorrejant caldo de peix, la gent dels cotxes del voltant et mira raro. I tu, mires a sota i veus el percal, i intentes tapar de nou el tupper, i veus que la bossa està plena de caldo, i que en aquell caldo s’està bullint una samarreta, un pebrot verd, músclos i les claus de casa, i esperes que es posi vermell algun puto semàfor, que normalment el pilles en vermell. Per cert, amb això dels semàfors em passa una cosa rarísima.
El verd, o el vermell del semàfor, duren força estona més que l’ambar.. no? Doncs com pot ser que passi la majoria de semàfors en ambar? O sigui, sóc capaç de recórrer Barcelona en una dimensió del temps, que coincideix amb la dimensió del nano-segón que dura l’ambar dels semàfors. Potser estic en un portal del temps desconegut.. no se...Psd: Perdoneu per no preocupar-me el més mínim d’escriure bé el color aquell taronja dels semàfors
dijous, 30 / abril / 2009
Pandèmia

Cada dia moren mil persones treballant. Cada dia moren dos mil persones amb un tret al cap. Un tret que ha disparat un arma fabricada amb els nostres diners. Cada any moren milers de nens, explotats i esclavitzats per empreses que ens venen coses que necessitem moltíssim. Cada minut mor una persona gran perquè ningú li fa ni puto cas.
Ja ens podem posar la mascarilla al cor, al cervell o a la punta el nabo que no hi ha vacunes per tothom.

