Don't stop til you get enough

Un dia vaig anar a casa d’un amic, el Chus, que li deiem Chus perquè es semblava al Shuster, sense bigoti es clar, teníem 10 anys. I vaig descobrir que era un flipat del Michael Jackson, es feia ell mateix uns guants, i tenia un barret, i ballava, feia el moonwalker i és tocava el paquet amb estil, la veritat es que ho feia de puta mare. Sempre recordaré aquell moment, no se per que... Estavem a casa seva perquè volíem fer una peli del Freddy, i m’estava fent una mascara amb guix, sabeu? allò que t’has de quedar quiet i et van posant tires de guix per la cara, i després es seca i mola...
També recordo, en un camping amb la Carme, mirant dos penjats que teníem davant de la tenda. Van començar a fer la cançó de Billie Jean amb sorollets de la boca.
En una festa, sonava Thriller, i em vaig fotre dins d’una bossa de basura que hi havia per allà i vaig sortir de la bossa trencant-la, com en el video.

Perquè, d’alguna manera, sempre ha estat entre nosaltres, ara portem uns dies escoltant les seves cançons. Poseu la música ben forta, que ens escolti allà on estigui.

"gus-vé"

http://www.youtube.com/watch?v=4_hz2am90Hk

Consells

Com ja sabeu, drapdecuina és un lloc ideal on trobareu sempre els millors consells. Us recordo alguns dels consells que han fet la vostra vida molt més còmode, com per exemple, que mai us dutxeu deixant un ou fregint-se, o que si la casa fot pudor a peix podrit heu de mirar el microondas, no sigui cas que hi hagués un escamarlà que vas descongelar fa uns dies caigut pel fons.

Avui, us donaré un nou consell, super útil, per tots vosaltres: “no porteu mai un tupper amb caldo de peix recent fet dins una bossa plena d’altres coses penjada de la moto”. Entenc la proximitat de les experiències que explico en aquest blog, amb les que us sentiu plenament identificats, sóc conscient, i per això em sento amb l’obligació d’alertar-vos del perill d’aquesta quotidiana activitat. Qui no ha tingut que portar mai un caldo de peix recent fet en moto?

El meu consell és que deixeu refredar el caldo del tupper. Perquè, sabeu que passa si no ho feu? Doncs que el vapor del caldo es va concentrant en l’espai lliure del tupper, fins que l’aire comprimit fa saltar la tapa, amb un pet, i si vas amb moto, amb una bossa penjada entre les cames xorrejant caldo de peix, la gent dels cotxes del voltant et mira raro. I tu, mires a sota i veus el percal, i intentes tapar de nou el tupper, i veus que la bossa està plena de caldo, i que en aquell caldo s’està bullint una samarreta, un pebrot verd, músclos i les claus de casa, i esperes que es posi vermell algun puto semàfor, que normalment el pilles en vermell. Per cert, amb això dels semàfors em passa una cosa rarísima. El verd, o el vermell del semàfor, duren força estona més que l’ambar.. no? Doncs com pot ser que passi la majoria de semàfors en ambar? O sigui, sóc capaç de recórrer Barcelona en una dimensió del temps, que coincideix amb la dimensió del nano-segón que dura l’ambar dels semàfors. Potser estic en un portal del temps desconegut.. no se...
Psd: Perdoneu per no preocupar-me el més mínim d’escriure bé el color aquell taronja dels semàfors

Pandèmia

Pandèmia

Cada dia moren mil persones treballant. Cada dia moren dos mil persones amb un tret al cap. Un tret que ha disparat un arma fabricada amb els nostres diners. Cada any moren milers de nens, explotats i esclavitzats per empreses que ens venen coses que necessitem moltíssim. Cada minut mor una persona gran perquè ningú li fa ni puto cas.

Ja ens podem posar la mascarilla al cor, al cervell o a la punta el nabo que no hi ha vacunes per tothom.

Mis Documentos

He trobat a Mis Documentos un comentari que vaig fer a propòsit d'una xerrada, a classe, amb l'escriptor Enric Larreula. Aquest tiu és un crack, i si el podeu escoltar alguna vegada, millor que llegir-lo. Aqui ho deixo.

Xerrada d’Enric Larreula: Escriure pels colzes
Un cop vist tots els anuncis de productes per mantenir el cos saníssim sense fer res, els concursos de preguntes surrealistes i després d’haver llegit els infinits i repetitius missatges sms que la gent envia durant la peli porno de la matinada, vaig al llit amb la intenció de dormir i somiar.

Estès al llit començo a pensar.

A vegades són pre-somnis, de vegades són reflexions o senzillament llargs diàlegs a propòsit d’alguna cosa que m’intriga en aquell moment. Quan tot això s’allarga, i els diàlegs interns es posen interessants sorgeix la imperant necessitat d’escriure. Fa mandra aixecar-se, però no puc més, és com si sabés que mai més seré capaç de pensar allò mateix.
Ah! No m’aguanto més! M’escric a sobre!

És cert, l’Enric Larreula té tota la raó, quina felicitat, quin plaer escriure. A més ara tinc una lamapareta a l’escriptori que il·lumina amb encant aquest gran moment i em transmet ganes de seguir escrivint. Inspiració? No ho sé. No crec que la inspiració sigui quelcom diví, segurament el senyor Larreula també comparteix allò que deia Picasso: “la inspiració arriba treballant”. Aquestes afirmacions són pròpies de persones amb talent; una mena d’inspiració constant. La resta de gent hem de seguir creient amb la inspiració que, en realitat, són petits moments de talent.

Inspiracions a part, escrivim i gaudim escrivint. “T’ho treus de dintre” i reneix fora teu d’una manera gairebé aliena que permet una gratificant interrelació amb tu mateix.
Escriure “representa fidelment el que pensem”, escrius tot allò que passa dins teu. No tens ninguna necessitat d’escriure quan et fas un tall a la mà, la necessitat d’escriure està motivada per la sensibilitat de cadascú i porta en si mateixa una qualitat terapèutica.
Per contra, cal tenir en compte la besant autodestructiva que pot tenir escriure, una consideració que segurament Enric Larreula no compartiria, però això ja ho escriuré una altre nit.

Botes d'aigua

Avui he vist un tiu amb botes d'aigua.

Gent xunga

Coneixia un tiu que robava motos, cotxes, que venia pastilles i algo de farlopa. Que sortia per les nits de festa per barallar-se amb pardillos. Que tenia una manera de pensar força xunga i que una vegada em va pegar un cop de puny. Ara, m’ha tornat a pegar, però aquest cop vestit de mosso i amb una porra.

Conec un tiu que mai em pegaria. Ara treballa en un magatzem perquè no va passar les proves per ser mosso.

Change

Ni Plató, ni els capitells corintis, ni Cèsar, ni Imperis ni religions, ni el gran canvi que proposen els artistes –Oh! quin canvi el de Picaso...

–Oh! quin trencament amb tot alló anterior fan els impressionistes. Un gir copernicà, un gran pas per la humanitat. El liberalisme, el comunisme, el mur de Berlin, els hippyes, els punks, el surrealisme, el cristianisme, l’Obama i el canvi.

Foteu-vos els vostres grans canvis pel forat de la polla, si, perquè aquests dels grans canvis son, gairebé tots, homes. Agafeu els vostres canvis, feu un rollo i apreteu fort fins que us surti pel cul i us rebenti tot per dins. Si voleu fer un canvi de veritat acabeu amb el treball, això seria un canvi de veritat, i no les vostres palles mentals.

Jo sempre havia dit...

Hi ha coses (noms, frases, cançons...) que he dit malament tota la vida, i que un bon dia dius –Hostia, es deia així?

La Sara, l’altre dia em deia: -la cançó de Marco que diu? Mi mono Amelio y yo? o mi mono Amedio y yo?. Jo, a la cançó de Bola de Drac hi ha una frase que no tinc clar que cony diu: “és un món densí un país encantat on contents tots nosaltres, ara i farem tard”, diu densí?
L’altre dia amb la Carme varem descobrir que el Juanra Bonet (el del CQC), es deia així, quan sempre havíem pensat que es deia Joan Ramonet. Igualment vaig descobrir fa poc que la típica cançó del Ultimo de la Fila deia: “escolta pibe, dame aire con tu abanico” doncs no, es veu que diu “escolta Peter...” Hostia, era així?

Us convido a que compartiu amb drapdecuina aquelles coses que sempre heu pensat que es deien d’una manera, fins que descobreixes que no era així, o aquelles que en tingueu dubtes.

De petit, sempre havia pensat que al Polo Norte feia fred i al Polo Sur calor, després vaig veure imatges del pol sud i ho vaig entendre tot.

Rubianes Solamente

S'ha mort el mamón (con acento en la n para joder más). Aquesta setmana veurem moltes coses per TV3 del fill de puta més genial. És una llàstima, però va ser un plaer.
Això teu no s'oblida, ens has fet riure molt. Ens has deixat un mal de panxa, de riure, i ens has fet plorar, de riure.

Us deixo un tros d'actuació:



Adéu guapo! Por ti sería capaz de trabajar ocho horas al día.