dijous, 6 de gener del 2011

Cuentu nº1



Quan va donar la volta només va veure la llum, com una estrella. Es va quedar quiet, i va començar a gratar-se el cap. No sabia si allò havia estat fruit de la seva imaginació. Arriba a casa capficat, i saluda automàticament a la Maite, qui menja una poma asseguda sobre la seva cama dreta, al sofà. -Et passa alguna cosa Marc?- li pregunta ella. –No... res...- No fotis titu, estàs raro... que passa? En Marc torna cap al sofà on està encara la Maite, que a perdut tot el interès per aquella poma. Seu a terra i recolza l’espatlla a la part inferior del sofà, quedant-li el peu de sota el cul de la Maite a tocar de les espatlles. Té la mirada perduda, i es va passant la punta de la llengua pels queixals inferiors, com si els contés. Es fa un silenci pesat, ella no vol insistir i li deixa temps, però en Marc ja fa més de 5 minuts que no diu res. La Maite li toca el cap, mostrant comprensió, entenent que està passant alguna cosa greu. No vol començar a imaginar coses i... –Que passa Marc? En Marc arrenca a plorar, amb uns gemecs que alteren de manera alarmant a la Maite. –Tiu que passa?- No pot parlar, la plorera li fa moure tot el cos i li tanca les cordes vocals. La Maite l’abraça, i sense saber per què, o simplement per empatia, es posa també a plorar. Tots dos abraçats a terra, plorant, formen una imatge pictòrica d’alt contingut dramàtic.

La Cristina sempre és la última en arribar a casa, i fot uns portazos de collons. Deixa les claus a la capseta que hi ha a l’entrada i veient el panorama es queda glaçada. –Que passa tius!?- No sap que fer, els mira des del marc de la porta amb la jaqueta a mig treure i immobilitzada, en una postura força estranya. La Maite aixeca el cap, amb els ulls plorosos i mira fixament a la Cristina, qui continua amb el moviment de treure’s la jaqueta a càmera lenta i flipant amb l’estampa. –Hey! que passa!?- El Marc aparta la Maite amb suavitat i s’aixeca. Agafa les claus, el mòbil, la cartera i surt disparat de casa.

La Maite s’ha quedat a terra i mentre s’eixuga les llàgrimes veu com la Cristina es deforma al seu costat per la quantitat de llàgrimes que encara queden als seus ulls. La Cristina l’agafa per les espatlles i li fa una abraçada. La Maite comença a dir en veu baixa:-... no se... no se... no se...-Va... tranquil·la. Li diu la Cristina. Vols que et prepari un cafè i després m’expliques? Sense que la Maite contesti, al Cristina s’aixeca i va cap a la cuina. Encén la Nexpresso, expulsa la dosis vella, introdueix la nova i s’encén un cigarro mentre espera que s’escalfi la cafetera. Als pocs segons apareix la Maite amb actitud perduda... –Escolta Cristina... que no sé que passa... és el Marc que...

–No et preocupis tia, ara m’expliques.

–Però... és que no... no se res... que ha arribat a casa i ...jo estava...

Totes dues giren al cap bruscament buscant el soroll de la porta de fora al tancar-se. Un segon moviment de cap orientat cap a la porta de la cuina les permet observar que en Marc està clavat al mig del passadís, mirant cap a elles dues, amb una cara de boix considerable i amb la camisa xopa de suor. Les dues noies es caguen de por, es una situació tensa i la Cristina aixecant els braços crida: –Em podeu explicar que collons passa nois!? En Marc sembla indignar-se amb la pregunta i amb el to en que la Cristina ha pronunciat aquelles paraules i de sobte arrenca a corre cap a la cuina espitjant a la Maite i separant amb els dos braços a la Cristina, que estava recolzada al marbre de la cuina. Obre un calaix i treu un ganivet curt però molt afilat. Abans que la Cristina pronunciï les paraules: -Que cony fas, tarat!? En Marc s’ha tallat les venes del braç esquerra i espantat per la sangria cau de genolls a terra i perd el coneixement. La Cristina té les paraules “que cony fas, tarat?!” circualnt per totes les ramificacions nervioses del seu cos, i les sent a dins seu però no surten de la seva boca. La Maite, comença a cridar com una boixa i seu a terra arrossegant la cama per la sang que cobreix pràcticament tot el terra de la cuina.

-Ostia! Ostia! –crida la Cristina. Truquem una ambulància! Ostia! SI US PLAU! AJUDA!-enfocant la veu cap a la finestra de la cuina.

La Maite reacciona, com si es despertés d’un mal son, s’intenta aixecar, però llisca amb la densa sang del terra. Surt de quatre grapes de la cuina i agafa el mòbil. –Quin cony de numero és el de l’ambulància!? Merda, on truco!? La Cristina surt també de la cuina –No se... el 061 o jo que sé... Les dues estan al límit de les seves possibilitats i comencen a plorar de manera histèrica. Obren la porta del replà i comencen a picar als veïns. L’estona es fa interminable fins que el veí de davant obre la porta espantat. Veu a les seves veïnes plorant com boixes, una d’elles plena de sang. L’home entra corrents a casa i seguint els dits de les dues noies arriba a la cuina on veu a en Marc tirat a terra amb els braços en forma de llaç per sota el seu pit. L’home, amb una serenitat admirable, incorpora el cos d’en Marc en el moment que obre els ulls trobant-se cara a cara amb el seu veí.

-Que passa noi? –li pregunta suaument l’home.

En Marc entra en un estat de xoc quan intenta aixecar el braç esquerra. L’home de seguida s’adona de la situació, i després de veure aquell tall allà, comença a exaltar-se de manera continguda. Gira el cap i veu a les dues noies a la porta. –Heu trucat a l’ambulància?

-Ostia! Ostia! Merda... –diu l aMaite- Ara truco... ara truco...

L’home posa en alt el braç d’en Marc i demana a les noies que es tranquil·litzin, que no passa res, que enseguida estarà l’ambulància aquí, i que tot anirà bé.

A la sala d’espera del Hospital del Mar només estan la Maite, la Cristina i el seu veí. Tots tres en silenci, es seuen amb l’esquena cap endavant i els braços damunt els genolls. -Voleu un cafè? -diu l’home amb una veu amable. S’aixeca i espera una resposta... La Cristina es recolze al respatller i sense mirar l’home diu -gràcies... el que passa és que si prenc cafè... necessito un cigarro... –Va, doncs sortim un moment a fumar, ens anirà bé- diu l’home.-Que fas Maite?

-Gràcies, però em quedo aquí, aneu vosaltres, no us preocupeu...

Mentre la Cristina i el veí s’allunyen per l’ample passadís, la Maite s’aixeca i mira a través de les vidrieres la foscor del mar, i les quatre llumetes que hi floten. Tot i que ja han passat gairebé 3 hores des del incident. la Maite no s’ha parat a pensar que ha passat realment. De fet, no sap que ha passat, no recorda si el Marc li havia dit alguna cosa, no recorda exactament que cony ha passat. S’atabala, s’agobïa i es passa la mà per la cara constantment. Al moment surt una infermera d’una porta i es dirigeix cap a la Maite. –Hola, es vostè familiar d’en Marc Graupera? li pregunta la infermera, en un to afable.

–Si bueno... sóc la seva companya de pis, estava amb ell ... quan... bueno... quan s’ha ... fet mal...

-Al entrar ens han dit que s’havia tallat ell mateix les venes... –la infermera deixa la frase a l’aire i espera que la Maite expliqui alguna cosa més.

-Si... si, estavem a casa i ha entrat a la cuina, on estavem una amiga i jo i ... si si, s’ha tallat les venes...

La Maite no sap que collons dir, i mira constantment cap al passadís esperant veure la Cristina i el veí com tornen de fer el cigarro. –Mira,-continua la infermera- hauríem de posar-nos en contacte amb algun familiar directe per conèixer una mica la seva situació... familiar... de feina ... no se alguna cosa que ens pugui ajudar a saber perquè ha fet el que ha fet. Ara mateix està fora de perill, li hem donat uns calmants però en quan es desperti podrà anar cap a casa... Vostè ens pot dir alguna cosa, sap si estava passant una mala situació? ... t’havia explicat alguna cosa?

La Maite es posa molt nerviosa, li comencen a suar les mans i posa cara d’estar totalment anada. La situació la supera, no sap que dir, realment no sap res...

-Hola, està bé? –diu la Cristina que arriba corrents, arrossegant els peus.

-I vosté és...? –pregunta la infermera. El veí s’ha quedat apartat, a pocs metres, per respecte no vol entrar a la conversa, però escolta les veus de fons.

-Jo sóc una companya de pis d’en Marc, compartim pis tots tres –senyalant amb el cap a la Maite.

-I vosté sap si en Marc estava passant una situació... no sé... complicada...?

-Ostres no sé –diu molt convençuda la Cristina- quan vaig arribar a casa vaig trobar-me la Maite i en Marc abraçats i plorant, després ell va marxar i...

-O sigui que va parlar amb vostè? –diu la infermera mirant a la Maite.

A la Maite fa estona que la situació l’ha superat i roman immòbil amb la mirada perduda a l’espera que s’acabi aquest malson.

Afers interiors


No molestar.

Sentir-se malament pel que fas.

Sentir-se malament pel que no fas.

No saber dir "NO".

Dir que “no” i cagarla.