dijous, 31 de desembre de 2009

Efecte-Dosmil

Els que estem una mica tarats ens encanta fer llistes de discos, cançons... i tot aixó. Tot i ho malament que es passa en el moment d’anar descartant coses, o de pensar que et deixes alguna, és un plaer fer llistes. Aquest any és obligatori fer el llistat de lo mejor de la década, aquesta que encara no sé com es dirà, si els dosmil, la primera, segle XXI... no sé... jo l’he titulat EFECTE DOSMIL. He decidit gravar un cd amb les cançons que s’han fet entre el 2000 i el 2009 i que més he escoltat. Com és un cd que vull regalar a la familia i tal, he decidit posar, només, música en català i castellà i centrar-me en el pop (rotllo, cançons que puguin agradar a tothom). Deixant de costat grans grups internacionals, i d’altres grups nacionals que han marcat una mica la meva vida els últims anys, com o’funk’illo, La Escepción o la Mala Rodriguez entre d’altres.

Així doncs, el cd ha quedat de la següent manera:

El fet de començar amb Antónia Font vol dir alguna cosa, que ha estat un d’aquells grups que m’han acompanyat durant tot el 2000 i que es van carregar qualsevol prejudici que pogués tenir d’escoltar música en català, obrint així un nou horitzó, on he gaudit moltíssim d’escoltar la música que es fa per aquí. Portavions és una cançó pop perfecte, era molt difícil triar-ne una de sola, i he tingut que incloure també Dins d’aquest iglú. De la mateixa manera que Antónia Font em va lliurar de tots els prejudicis, amb La Buena Vida em va passar el mateix, però amb el pop independent espanyol. Encara recordo la primera vegada que vaig escoltar el disc Hallelujah!, a la biblioteca de Bogatell, m’el vaig escoltar tot sencer assegut en un sofà, sense fer res més, em van enfonsar amb la seva tristesa i Qué nos va a pasar és només una pedreta d’una joia de disc.
La suma perfecte de la música feta aquí i gravada a casa és El Petit de Cal Eril, que amb la seva maqueta i els seus concerts em van enamorar des del principi. D’aquella primera maqueta n’he extret Mel, però no m’he aguantat i també he inclòs el primer tema del seu disc de debut ...i tantes figues, una cançó immensa i lluminosa. Amb tots els prejudicis pel terra em rendeixo als peus d’un grup pop per excel·lència, Love of Lesbian, que em van enganxar amb la seva cançó Dónde solíamos gritar, és impossible escoltarla i no cantar com un boig. Tú, Garfunkel va ser el tema que em va despertar la curiositat per un artista que portava molt de temps fent coses que no em cridaven l’atenció, The New Raemon ha aconseguit amb dos discos trobar una fórmula popular, senzilla i de qualitat, la seva música enganxa molt. Un altre grup que enganxa més que l’heroïna son Mishima, el seu últim disc, Set tota la vida que no s’acaba mai, i mira que és tontu i fàcil, doncs així són les coses. He posat la de Qui n’ha begut, recurs fàcil.
La Marea és un dels millors temes que podeu trobar a Un día en el Mundo, el primer disc dels escoltadísiims Vetusta Morla, potser algun dia me’n penedeixo d’haver inclòs a aquesta gent, però he d’admetre que els he escoltat molt. Un carinyu especial també per Zenet i la seva revisió del bolero Soñar contigo, un tiu que viu per la música en directe, i aquesta dècada ha estat la de la música en directe VS els cds. Amb gent com aquesta, clarament, guanya el directe. Amparanoia m’ha acompanyat molts anys de la meva vida, sempre ha estat allà, amb concerts íntims acollonants, amb música festiva... però sobretot amb un talent de carrer, amable i senzill i una llarga carrera que arrodoneix amb Ven. Una cançó que segons la Carme, compleix una mena de cànnon per ser una gran cançó. Un altre grup que m’ha acompanyat molt a mitjans del 2000 van ser els Delinqüentes, han demostrat que el flamenc, les xirigotes i el caxondeo és més popular del que ens pensavem. Però a part de tota la broma El Aire de la Calle, és realment una obra mestra, podria estar en el top ten de les cançons més perfectes de la meva vida. Queda dit.
Va haver un temps en el que, amb l’Alex, vem veure una vegada per mes a Muchachito Bombo Infierno. Vamos que nos Vamos és un disc brutal, perfecte, el pots escoltar des del principi fins al final sempre que vulguis, i Luna sempre serà un himne, paw paw paw!!! Un grup que als seus inicis vaig tenir creuat van ser els Manel, suposo perquè tothom deia que eren molt bons, i no volia admetre que tots s’haguessin adonat abans que jo. Igualment, fins que no vaig escoltar Al Mar, em van costar molt, i fins i tot ara he de reconèixer que tenen molt bones cançons, però el disc sencer em segueix sense convèncer... però... és que és poesia en estat pur... aish.... quina ràbia. A l'última part del cd se m’han acomulat aquelles cançons que m’han marcat molt aquests últims anys. Amb Pascal Comelade, em vaig tornar loco buscant els seus discs. Música primitiva, inspiradora i deconstructora, Sense el Ressó del Dring, una fardada para las masas. Joan Miquel Oliver també m’ha servit com a inspiració, també primitiu, buscant un pop tontu, íntim i alhora universal. Ell i el seu món m’han animat a fer moltes coses, i Foto és la meva preferida.
I per acabar dos homes que vénen de dècades anteriors però que, per raons d’edat jo he descobert en aquesta. L’Adrià Puntí, del qui penso que és un artista inigualable, he triat una cançó que també ve de dècades anteriors i així de rebot puc incloure el nom de Quimi Portet de fons, doncs la cançó original és d'ell. Flors i Violes cantada per en Puntí és una puta obra d’art . Finalment l’Albert Pla i el seu Somiatruites, una cançó de bressol que em va matar de gust des del primer moment que la vaig escoltar.

Doncs aquí està el cd, dedicat a tots els que heu compartit en algun moment aquestes cançons amb mi, o sense. Cançons que sempre han estat allà i que no m’han fallat mai... i ara que repasso, m’adono que gairebé totes són d’amor. I és que hi ha coses que ni l’efecte dosmil podran destruir mai. Us estim a tots!
Tots els que vulgueu rebre el cd a casa, només m'heu d'enviar un mail amb la vostra direcció i us l'enviaré encantat... és gratis he? (medeskibcn@hotmail.com)
(Quan dic tots, sou tots, encara que no us conegui, si heu llegit tot aquest rotllo us mereixeu un cd)

divendres, 9 d’octubre de 2009

The dark side of the moon

El Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Sitges segueix sent una d’aquelles cites que no falla. Jo sempre em deixo guiar per un gran amic i millor cinèfil, el Victor, i aquest any m’he deixat portar en una jornada d’entresetmana amb dues pel·lícules Vengeance i Moon. Més enllà del clàssic ambient frikoide del festival, que per sort, encara no s’ha perdut, i es manté... aquella exaltació cada cop que surt l’anunci del festival, títol de la peli, crèdits, nom de les productores, directors, etcètera... Tot molt cutre i amb pudor a suat a les sales, és l’encant del festival.

En l’emblemàtic Retiro de la vila, amb la Carmeta i el Victor, la jornada va començar amb Vengeance, una pel·lícula del director Johnnie To, que es veu que és un crack en fer pelis d’acció i tal. Ens ho vam passar de puta mare amb aquesta peli, tiros, matones i conya.. Qui es pren una peli d’acció en conya demostra saber que està fent, i s’agraeix.

L’altra va ser Moon, de Duncan Jones (que no diré que és el fill de david Bowie... merda! ja ho he dit). Presentada a concurs i molt ben acollida per la crítica. La veritat es que és una delícia de film. Té un to de cinema de ficció clàssic... no se... els plans, els moviments... l’estètica, diríem. A mi em va faltar una mica de res perquè fos un peliculón, però s’ha de dir que es un bon tros de penicuna. Una de ciència ficció amb un toque psicològic, tracta de la soledat d’un home que treballa a la lluna i de com acabem els essers humans de desquiciats en 3 anys de soledat. Però deixa entreveure moltes més coses, el futur, la moral, la informació... i tot portat per un sol actor... brutal. A si, i per una banda sonora de cullons.



dimarts, 6 d’octubre de 2009

Associació de Constructors d'Iglús de Catalunya



Un dia la Crame va veure per la tele un tiu que formava part de l’Associació de Constructors d’Iglús de Catalunya, si, si. L’home explicava... ...doncs... aixó... el que seria l’associació. No sé com, un altre dia va sortir el tema amb l’Elies i la Mercè, i va resultar que l’home en qüestió és parent de l’Elies. I si, ens va ratificar les activitats de dita associació. Fa poc ho vam estar comentant amb la Mireia i el Borja, i ens miraven amb cara de paisatge. Avui, no sé com, m’ha vingut al cap el tema i he mirat per l’univers internete... i efectivament, existeis l’Associació de Constructors d’Iglus de Catalunya.


http://www.ohmamiglu.com/



Si ets andorrà, t’hi pots apuntar?
Que fan als estius? van com a representació de Catalunya pels puestus, fent iglús?
Si voleu més informació, aquí us deixo l’enllaç.

També he trobat un video, una mica macabra... ja veureu... més que res per l’enllaç de notícies... xungo.



Amb tot el respecte per la gent que hi forma part.

dijous, 24 de setembre de 2009

Akron Family al BAM 2009

Al BAM hi ha un concert, que em fa por... podria ser un gran concert. Només depén de la gent, jo estic per pujar a l'escenari i ajudar-los. Ed Is A Portal és un tema d'aquells que dius... és brutal, té de tot. Però en directe fa por, si la gent no s'hi entrega. jo estic per pujar a l'escenari com un boig... jejeje... no sé, ja veurem.
Per cert, jo al principi cantava "where is Apollo!"... és el que té l'anglés.

Akron Family actuen el 26 de setembre a les 00:15, a la Plaça Reial.

dimarts, 22 de setembre de 2009

Mercè 2009

Aqui us deixo el plandecuina de la Mercè 2009, els artistes que estan en negreta són imprescindibles, ningú us parlarà mai més si us perdeu algun d'aquests concerts. La resta, són prioritats personals, que podràn canviar si alguna persona amb criteri, i una cervesa a la mà em recomana una alternativa. Com podeu observar he descartat tot ho del Fòrumhuelemal, perquè veig molt improvable anar-hi (les hores, la gent... etc...) Tot i que recomano la nit del dissabte amb Dirty Projectors, We are standard i la terrible Terry Lynn... si hi aneu m'ho dieu.

Bona festa major!


23 set.
21:30h petit de cal eril (pl. rei)
23:30h baba zula (st. jaume)
00:15h the duke & the king (pl. rei)
dani nel·lo (ciutadella)

24 set.
21:30h terrakota (catedral)
22:00h tonino carotone (raval)

25 set.
22:30h anthony joseph & spasm band (catedral)
00:00h los fulanos (catalunya)
shantel (raval)

26 set.
19:30h manel (dam)
21:30h pony bravo (pl. rei)
22:30h the pepper pots (catedral)
00:15h akron family (pl. reial)

dimarts, 15 de setembre de 2009

La increïble història dels dos calçotetes enganxats


Avui he portat la moto al taller, allò de les revisions i aquestes coses. És un bon moment per fer neteja del cofre, que normalment està ple de merda. Entre un xuvasqueru, bosses(caca) de plàstic, funda d’ulleres i merda en general, he trobat uns calçotets. Pensareu, quin tiu més guarro... doncs un altre dia us explico el per que tenia una vegada uns colçotets al cofre...

Els calçotets dels quals us vull parlar avui, són uns que em vaig comprar a l’H&M fa dos mesos. Resulta que em vaig comprar un pack de tres gallumbos baratos al H&M de Porta Ferrissa, i quan vaig arribar a casa, dos dels calçotets estaven enganxats amb els clips detectors aquells. Vaig pensar, no passa res titu, un dia els portes al H&M de Glòries, que et queda més a prop, i que li treguin el detector. Els vaig fotre al cofre de la moto, i em van acompanyar uns quants dies per Barcelona. Un migdia vaig sortir del curro i vaig anar al H&M de Glòries, vestit del curro amb una bossa de plàstic amb el tuper, els coberts, dos calçotets enganxats i el tiket de compra. Al entrar a la tenda, evidentment, va pitar el puto detector, i tothom es va girar cap a mi. No tenia la pinta més adequada per anar de compres, però amb seguretat em vaig dirigir a una dependenta, que pujada a una escaleta mirava com treia, de la bossa de plàstic, la forquilla d’entre els calçotets enganxats...txxxcriisssshhstxxx, (bossa de plàstic(caca)).

–Mira, que em vaig comprar això (per no dir calçotets) i resulta que té el detector, a veure si me’l podeu treure... i ella: -Ho sento, però aquí no treiem aquest tipus de detector, hauries d’anar a Porta Ferrissa. No pot ser, cullons!. Resignat, i tornant a col·locar els calçotets entre el tuper i la forquilla, intento sortir per una de les portes PIPIPIPIIIII!!!, el puto detector... i la porta, d’aquelles automàtiques, no s’obre. Torno enrere PIPIPIIIIII!, i torno a provar, PIPIPIIII! m’adono que hi ha un paper que diu “POR LA OTRA PUERTA” i torno enrere PIPIPIPIII! i mentres em dirigeixo a l’altra porta, noto les mirades de la gent, i busco la complicitat de la dependenta, que està allà, pujada a l’escala partint-se el cul de mi, i jo li somric i... PIPIPIPIIII!!!

dilluns, 7 de setembre de 2009

Mercè Hernández


La Mercè sempre pintava, però a ningú ensenyava els seus cuadros, i va un dia i es presenta a un concurs on cerquen nous artistes i tal... i va i la tia guanya el concurs, i pot exposar part de la seva obra a la Sala Parés. I tots flipem i estem contents, perquè ella està contenta d’ensenyar el seu art, i que la gent digui: -cullons!- I li compren 4 dels 5 cuadros exposats, el mateix dia de la presentació.
I jo, que feia temps que no sentia emoció per veure algo i tal, m’emociona i em fa il·lusió i aquestes coses que passen quan sents que una altre persona està contenta de veritat, pel reconeixement i tot allò...

dimarts, 30 de juny de 2009

Don't stop til you get enough


Un dia vaig anar a casa d’un amic, el Chus, que li deiem Chus perquè es semblava al Shuster, sense bigoti es clar, teníem 10 anys. I vaig descobrir que era un flipat del Michael Jackson, es feia ell mateix uns guants, i tenia un barret, i ballava, feia el moonwalker i és tocava el paquet amb estil, la veritat es que ho feia de puta mare. Sempre recordaré aquell moment, no se per que... Estavem a casa seva perquè volíem fer una peli del Freddy, i m’estava fent una mascara amb guix, sabeu? allò que t’has de quedar quiet i et van posant tires de guix per la cara, i després es seca i mola...
També recordo, en un camping amb la Carme, mirant dos penjats que teníem davant de la tenda. Van començar a fer la cançó de Billie Jean amb sorollets de la boca.
En una festa, sonava Thriller, i em vaig fotre dins d’una bossa de basura que hi havia per allà i vaig sortir de la bossa trencant-la, com en el video.

Perquè, d’alguna manera, sempre ha estat entre nosaltres, ara portem uns dies escoltant les seves cançons. Poseu la música ben forta, que ens escolti allà on estigui.

"gus-vé"

http://www.youtube.com/watch?v=4_hz2am90Hk

dijous, 18 de juny de 2009

Consells


Com ja sabeu, drapdecuina és un lloc ideal on trobareu sempre els millors consells. Us recordo alguns dels consells que han fet la vostra vida molt més còmode, com per exemple, que mai us dutxeu deixant un ou fregint-se, o que si la casa fot pudor a peix podrit heu de mirar el microondas, no sigui cas que hi hagués un escamarlà que vas descongelar fa uns dies caigut pel fons.


Avui, us donaré un nou consell, super útil, per tots vosaltres: “no porteu mai un tupper amb caldo de peix recent fet dins una bossa plena d’altres coses penjada de la moto”. Entenc la proximitat de les experiències que explico en aquest blog, amb les que us sentiu plenament identificats, sóc conscient, i per això em sento amb l’obligació d’alertar-vos del perill d’aquesta quotidiana activitat. Qui no ha tingut que portar mai un caldo de peix recent fet en moto?

El meu consell és que deixeu refredar el caldo del tupper. Perquè, sabeu que passa si no ho feu? Doncs que el vapor del caldo es va concentrant en l’espai lliure del tupper, fins que l’aire comprimit fa saltar la tapa, amb un pet, i si vas amb moto, amb una bossa penjada entre les cames xorrejant caldo de peix, la gent dels cotxes del voltant et mira raro. I tu, mires a sota i veus el percal, i intentes tapar de nou el tupper, i veus que la bossa està plena de caldo, i que en aquell caldo s’està bullint una samarreta, un pebrot verd, músclos i les claus de casa, i esperes que es posi vermell algun puto semàfor, que normalment el pilles en vermell. Per cert, amb això dels semàfors em passa una cosa rarísima. El verd, o el vermell del semàfor, duren força estona més que l’ambar.. no? Doncs com pot ser que passi la majoria de semàfors en ambar? O sigui, sóc capaç de recórrer Barcelona en una dimensió del temps, que coincideix amb la dimensió del nano-segón que dura l’ambar dels semàfors. Potser estic en un portal del temps desconegut.. no se...
Psd: Perdoneu per no preocupar-me el més mínim d’escriure bé el color aquell taronja dels semàfors

dijous, 30 d’abril de 2009

Pandèmia


Pandèmia

Cada dia moren mil persones treballant. Cada dia moren dos mil persones amb un tret al cap. Un tret que ha disparat un arma fabricada amb els nostres diners. Cada any moren milers de nens, explotats i esclavitzats per empreses que ens venen coses que necessitem moltíssim. Cada minut mor una persona gran perquè ningú li fa ni puto cas.

Ja ens podem posar la mascarilla al cor, al cervell o a la punta el nabo que no hi ha vacunes per tothom.

divendres, 3 d’abril de 2009

Mis Documentos


He trobat a Mis Documentos un comentari que vaig fer a propòsit d'una xerrada, a classe, amb l'escriptor Enric Larreula. Aquest tiu és un crack, i si el podeu escoltar alguna vegada, millor que llegir-lo. Aqui ho deixo.



Xerrada d’Enric Larreula: Escriure pels colzes
Un cop vist tots els anuncis de productes per mantenir el cos saníssim sense fer res, els concursos de preguntes surrealistes i després d’haver llegit els infinits i repetitius missatges sms que la gent envia durant la peli porno de la matinada, vaig al llit amb la intenció de dormir i somiar.

Estès al llit començo a pensar.

A vegades són pre-somnis, de vegades són reflexions o senzillament llargs diàlegs a propòsit d’alguna cosa que m’intriga en aquell moment. Quan tot això s’allarga, i els diàlegs interns es posen interessants sorgeix la imperant necessitat d’escriure. Fa mandra aixecar-se, però no puc més, és com si sabés que mai més seré capaç de pensar allò mateix.
Ah! No m’aguanto més! M’escric a sobre!

És cert, l’Enric Larreula té tota la raó, quina felicitat, quin plaer escriure. A més ara tinc una lamapareta a l’escriptori que il·lumina amb encant aquest gran moment i em transmet ganes de seguir escrivint. Inspiració? No ho sé. No crec que la inspiració sigui quelcom diví, segurament el senyor Larreula també comparteix allò que deia Picasso: “la inspiració arriba treballant”. Aquestes afirmacions són pròpies de persones amb talent; una mena d’inspiració constant. La resta de gent hem de seguir creient amb la inspiració que, en realitat, són petits moments de talent.

Inspiracions a part, escrivim i gaudim escrivint. “T’ho treus de dintre” i reneix fora teu d’una manera gairebé aliena que permet una gratificant interrelació amb tu mateix.
Escriure “representa fidelment el que pensem”, escrius tot allò que passa dins teu. No tens ninguna necessitat d’escriure quan et fas un tall a la mà, la necessitat d’escriure està motivada per la sensibilitat de cadascú i porta en si mateixa una qualitat terapèutica.
Per contra, cal tenir en compte la besant autodestructiva que pot tenir escriure, una consideració que segurament Enric Larreula no compartiria, però això ja ho escriuré una altre nit.

dimecres, 1 d’abril de 2009

Botes d'aigua

Avui he vist un tiu amb botes d'aigua.

dimecres, 18 de març de 2009

Gent xunga

Coneixia un tiu que robava motos, cotxes, que venia pastilles i algo de farlopa. Que sortia per les nits de festa per barallar-se amb pardillos. Que tenia una manera de pensar força xunga i que una vegada em va pegar un cop de puny. Ara, m’ha tornat a pegar, però aquest cop vestit de mosso i amb una porra.

Conec un tiu que mai em pegaria. Ara treballa en un magatzem perquè no va passar les proves per ser mosso.

dimarts, 10 de març de 2009

Change



Ni Plató, ni els capitells corintis, ni Cèsar, ni Imperis ni religions, ni el gran canvi que proposen els artistes –Oh! quin canvi el de Picaso...
–Oh! quin trencament amb tot alló anterior fan els impressionistes. Un gir copernicà, un gran pas per la humanitat. El liberalisme, el comunisme, el mur de Berlin, els hippyes, els punks, el surrealisme, el cristianisme, l’Obama i el canvi.


Foteu-vos els vostres grans canvis pel forat de la polla, si, perquè aquests dels grans canvis son, gairebé tots, homes. Agafeu els vostres canvis, feu un rollo i apreteu fort fins que us surti pel cul i us rebenti tot per dins. Si voleu fer un canvi de veritat acabeu amb el treball, això seria un canvi de veritat, i no les vostres palles mentals.

dissabte, 7 de març de 2009

Jo sempre havia dit...


Hi ha coses (noms, frases, cançons...) que he dit malament tota la vida, i que un bon dia dius –Hostia, es deia així?


La Sara, l’altre dia em deia: -la cançó de Marco que diu? Mi mono Amelio y yo? o mi mono Amedio y yo?. Jo, a la cançó de Bola de Drac hi ha una frase que no tinc clar que cony diu: “és un món densí un país encantat on contents tots nosaltres, ara i farem tard”, diu densí?
L’altre dia amb la Carme varem descobrir que el Juanra Bonet (el del CQC), es deia així, quan sempre havíem pensat que es deia Joan Ramonet. Igualment vaig descobrir fa poc que la típica cançó del Ultimo de la Fila deia: “escolta pibe, dame aire con tu abanico” doncs no, es veu que diu “escolta Peter...” Hostia, era així?

Us convido a que compartiu amb drapdecuina aquelles coses que sempre heu pensat que es deien d’una manera, fins que descobreixes que no era així, o aquelles que en tingueu dubtes.


De petit, sempre havia pensat que al Polo Norte feia fred i al Polo Sur calor, després vaig veure imatges del pol sud i ho vaig entendre tot.

diumenge, 1 de març de 2009

Rubianes Solamente

S'ha mort el mamón (con acento en la n para joder más). Aquesta setmana veurem moltes coses per TV3 del fill de puta més genial. És una llàstima, però va ser un plaer.
Això teu no s'oblida, ens has fet riure molt. Ens has deixat un mal de panxa, de riure, i ens has fet plorar, de riure.

Us deixo un tros d'actuació:



Adéu guapo! Por ti sería capaz de trabajar ocho horas al día.

dijous, 26 de febrer de 2009

Comando Berberecho


L’altre dia, vaig passar a formar part del Comando Berberecho. Si amics, el Comando Berberecho és una organització formada per: la meva mare i les seves germanes, la missió del qual és trobar la partida de berberechos més bona en cada moment. L’última partida l’han trobat a l’Àrea Guissona del carrer Cantàbria de Barcelona. Inmediatament es posa en marxa una xarxa de comunicacions, formada per un telèfon mòbil i un de fix:
(mama vicky) -Nena, han sortit boníssims...
(paquita) -7 llaunes, corto y cambio.
(mama vicky) -OK, adéu.

Doncs l’altre dia la meva mare em diu: -Aquets berberechos han sortit boníssims...- que jo penso: mira que parlo poc amb la meva mare i aquesta frase sempre surt... i em diu: -té, prova’ls, Area Guissona, carrer Cantàbria, li he comprat set llaunes a la tieta.

dimecres, 18 de febrer de 2009

Mandra

A vegades em fa mandra anar a pixar. Si, ara estava llegint un llibre i m’estava aguantant la pixera com un loco, en plan... bfff...quin pal. De fet, em fan mandra moltes coses: em fa mandra anar al metge, anar al dentista, anar a casa dels meus pares, anar a sopars... M'adono que el que realment em fa mandra és “anar”. Després estàs als puestus i penses: doncs tampoc estic malament. Però “anar” és un pal. Un dia em van dir d’anar a córrer, i vaig pensar: a mi els esports aquests que després has de tornar no m’agraden. És una filosofia vaga ho sé.

A casa dels meus pares també li diem mandra a una altra cosa. Sabeu quan fas una estirada d’aquelles mig badallant...? és que no sé com cony es diu, a casa li diem “fer una mandra”... si, home quan et despertes i t’estires... té un nom més normatiu aixó? Algú ho sap?

diumenge, 25 de gener de 2009

Bambes


L'altre dia, portat per la ceguera de criteri que produeixen les Rebaixes, em vaig comprar unes bambes... Són horribles, m'han dit coses com:

"que feas, no?... no són el teu estil..."
a però tinc estil?

"ah! estan bien... que son para venir a currar?"
ostia nen!

"...mmm hombre... parecen de viejo"
...fff...

"son comodes?"
Cullons! aixó de les bambes comodes és una xorrada, és com la gent que diu: -yo no me arrepiento de nada en la vida-. Son coses que es diuen.

dilluns, 12 de gener de 2009

Harder, Better, Faster, Acapeller!

Avui he trobat un video que m'ha fet riure com un capullo i m'he quedat flipat. És una penya que fa una versió a capella del "Harder, Better, Faster, Stronger" de Daft Punk. Escolteu i a veure si us podeu treure el somriure de la cara... i la al·lucinamenta...

Si algú no coneix el tema que escolti primer l'original, he penjat el clip més avall.

dimarts, 6 de gener de 2009

L'eternitat

Els cristians creuen/creiem (és que encara no tinc clar si sóc cristià, un altre dia us ho explico) en la vida eterna. Que la mort no és més que l’entrada a la vida plena, o sigui que la vida (normal) és un ratet, o com diuen en Quimi Portet i en Joan Miquel Oliver, som morts de vacances, perquè el nostre estat natural, i en el qual hi estarem més temps és la mort.
Doncs l’altre dia, escoltant un capellà parlant de l’eternitat, vaig pensar: és veritat, quan morim som eterns, eterns dins els records de les persones que ens han conegut. Quan morim, explotem. I la metralla de la nostra “ànima” impacte en algun puestu del cervell de totes persones que ens han conegut, eternitzant-nos en elles.
Existeixen ànimes amb molta metralla, i ara tots en tenim un tros clavat, per tota l’eternitat.

Per tot el formatge que ha menjat i ha ofert.