dilluns, 29 d’octubre de 2007

Tardor amb estiu

Ara que la manta de la tardor s'ha instalat al sofà i al llit de casa és un bon moment per recordar l'estiu. Aquest estiu he anat a Calella i Cadaqués però també he estat al jardí de la Carme, amb el Lucky, les gallines, els titis, els pares, el nen i la Nuri, les barbacoes, les paelles i la piscina.

A la piscina; pinassa a la deriva.

Deixes passar l’estona, i la tornes a agafar.
A la piscina; el xorret de la depuradora.

El vermut, de precipici; olives, patates
Bitter Kas i formatge mal tallat.

Et deixes a l’ombra,
i la tele, massa forta, en els somnis s'ha barrejat.


*poesia de forma i métrica per a intel·lectuals, abstenir-se la plebs.

divendres, 19 d’octubre de 2007

No planxeu mai una camisa quan la porteu posada

Atenció! no planxeu mai una camisa quan la porteu posada.

L’altre dia em vaig comprar unes samarretes. Si, una vegada cada 2 o 3 anys em compro un parell de samarretes, sempre del mateix estil: d’aquelles de màniga llarga sense cap tipus de dibuix, ni lletra, ni frase... Acostumen a ser econòmiques i no t’identifiquen amb ningú, amb res, amb cap ideologia, cap tribu... Res.
Totalment neutre.
Sempre intento comprar algun color diferent dels que ja tinc però sempre acabo comprant: negre, verd fosc, gis (fosc també), blau tirant a negre... Alguna vegada l’he comprat d’un altre color i penso: -Fua! avui m’he desmadrat- i arribo a casa i el primer que faig és posar-me la samarreta, i li dic a la Carme:
-Que?
I ella: -Que?
I jo: -T’agrada la samarreta?
-Pues... ...si. Com totes... no?
-Com totes no! No veus que és de color vermell! Cullons que per mi és un gran canvi!
-Però t’agrada? Canto molt? Faig el ridícul? Me la puc posar? Que? Que!? QUE!!!???

Tinc un calaix on van a parar totes aquelles samarretes amb les que mai m’he atrevit a sortir pel carrer. Les utilitzo de pijama, sóc el tiu amb més pijames de la història, combinen de puta mare amb els pantalons de xandall que tinc des que feia Gimnàstica al cole (si, li deien així: Gimnàstica, Pretecnologia, P.E.I. si tius! jo feia una cosa que es deia P.E.I. Era una cosa molt rara... però rara de cullons; eren uns quaderns plens de punts, tenies que anar unint els punts i després parlavem a classe de les formes que sortien d’unir aquells punts...no se... encara busco alguna persona per poder parlar d’allò, juntament amb els Minimals són petits traumes infantils, i no trobo ningú amb qui compartir aquests traumes). Buf, tot això ho tinc que explicar, però ara centrem-nos amb les samarretes i com no teniu que planxar-les.

La cosa és que quan les samarretes són noves tenen formes extranyes, estan doblegades per on no toca o es noten les costures de manera exagerada. En aquestes samarretes s’acostuma a notar molt aquests tipus de costures, sobre tot a la part de l’espatlla (hombru si ets de la Verneda, és la mateixa part del cos, he? esquena=hombru, és que ara estudio i sé aquestes coses) Llavors, per solucionar aquest defecte es pot recorre a la clàssica planxa, així que em disposo a planxar la part on la costura es nota molt, a veure si queda ben planxadeta, però es clar, fins que no et poses la samarreta no saps si està quedant bé la cosa. Així que em vaig posar la samarreta i em vaig anar planxant les esquenes davant el mirall, d’aquesta manera podia veure el resultat a temps real. El problema és que la costura arriba fis al coll de la samarreta. La part esquerra de l’esquena la vaig planxar amb una precisió sorprenent perquè la planxa la tenia a la ma dreta... però el moment d’ajustar la planxa al coll de la samarreta amb la ma esquerra...
AH!!!
Cullons quina cremada em vaig fotre al coll!
Vaig pensar que necessitava alguna cosa que em protegís, així que em vaig posar una altra samarreta, de coll més alt, sota de la que estava planxant i vaig poder acabar la feina.
Em va quedar una mena de xupetón al coll, que s’anava infant per moments.
Com li explico a la Carme que allò no és un xupetón?

dissabte, 13 d’octubre de 2007

Una polla xica, pica, pallarica, camacurta i becarica

Es poden dir moltes coses a propòsit del discurs que va fer Quim Monzó. A mi em bé al cap una bonica cançò de Sigur Rós: Hoppípolla.
Segur que per l'estribillo us sona, si home és aquella de... nana nairo...
Bueno, us escric la lletra, així la podreu cantar per la castanyada:

Hoppípolla

Brosandi
Hendumst í hringi
Höldumst í hendur
Allur heimurinn óskýr
Nema þú stendur

Rennblautur
Allur rennvotur
Engin gúmmístígvél
Hlaupandi inn í okkur
Vill springa út úr skel

Vindurinn
Og útilykt af hárinu þínu
Eg lamdi eins fast og ég get
Með nefinu mínu

Hoppípolla
I engum stígvélum
Allur rennvotur (rennblautur)
I engum stígvélum


Us recordo allò del discurs militar d'en Dalí:

Una polla xica, pica, pallarica, camacurta i becarica, va tenir set polls xics, pics, pallarics, camacurts i becarics; si la polla no hagués estat xica, pica, pallarica, camacurta i becarica, no hauria tingut els set polls xics, pics, pallarics, camacurts i becarics.

Que n'opineu truites?

dimarts, 9 d’octubre de 2007

Moltes gràcies!!!

Estic molt content, ja sou uns quants els que heu mirat el bloc i fins i tot heu escrit comentaris (per cert, molt bons). Moltes gràcies!!!
Diculpeu les faltes i tal, no vaig estudiar quan tocava.
Us deixo amb una frase que em va fer molta gràcia, no recordo qui la va dir, la vaig escoltar a la tele:
"Por ti sería capaz de trabajar ocho horas"
Això és amor nens!

divendres, 5 d’octubre de 2007

Problemes domèstics

Una vegada, estava treballant en un bar de copes i em passava la nit preparant “gintònics” . Jo pensava que aquest combinat estava passat de moda, que era com demanar un “cubalibre”... però no. La gent no para de demanar-lo, i jo no parava de posar gel, posar gel... i més gel... i quan veia aquells glaçons em venia al cap un petit problema domèstic que no he superat encara.
Es tracta de la glaçonera que tenim a casa. Encara no he trobat una glaçonera en la qual no et caigui ni una sola gota d’aigua en algun dels tres passos següents:

1: omplir d’aigua la glaçonera.
2: trajecte fins al congelador + obrir porta congelador (xunguísim).
3: el moment de deixar-la dins el congelador.

Aquests tres passos són de difícil execució sense derramar ni una sola gota d’aigua, sense deixar aquell inevitable xarquet al marbre, que penses: -AQUEST MARBRE ESTÀ COLLONUDAMENT ANIVELLAT!!!- perquè el xarquet es queda allà, immòbil.
Però ho pitjor encara està per arribar... el complicat moment de treure els glaçons.
Complicat o delicat, tant se val, el cas és que jo, després de donar-li uns cops a la glaçonera o “cubitera”, en català, de “cubitus”, contra l’aigüera cauen dos glaçons i van ràpidament a buscar l’aret de ceba, un ravioli i un troçet d'anciam que no havien pogut passar pel forat de l’aigüera. Llavors corres a rescatar aquells dos glaçons, els agafes amb la mà i obres l’aixeta amb l’objectiu de netejar-los. Quan et dones compte, en la neteja, ja han perdut el 40% del seu volum i llavors penses en els glaçons dels “cubatas”.
Un amic em va dir que els glaçons que compres, si aquells que compres a les benzineres, estan fets d’aigua “destil·lada” i potser és aquest el motiu per el qual duran tant... no ho se... o potser és per el forat que tenen al mig? ...no ho se...
Hi ha gent que sap un munt de coses estúpides, i ara mateix em podria ajudar.

Una cosa rara

El cigarro interjacent; dit índex, dit cor. El mateix mecanisme que ens aguanta la cullereta quan ens prenem el tallat. Dit índex dit cor “U” “I” “O” “P”; hora de plegar. Dit índex dit cor “AH!”; acaricien el teu sexe. Et fan feliç. Em fan feliç.

Frankenstein (drapdecuina remix)

Aquest va ser un projecte en el qual vaig estar molt de temps pensant de manera obsesiva.
Encara no sé perquè em vaig dedicar a escriure frases tòpiques en las quals apareix alguna part del cos, per exemple: “això val un ronyó” “partir-se el cul” “quedar-se amb un pam de nas”...
La Mercè i la Carme es van tornar boixes i també es van enganxar a escriure aquest tipus de frase, cap sabia perquè cony serviria allò, però no podíem parar d’escriure.
Finalment, llegint Frankenstein, vaig pensar que en podia treure profit d’aquell munt de paper amb aquelles frases escrites.
Ara un petit tast, potser algun dia podem fer un gran llibre que reculli tota aquella tonteria.

Frankenstein (drapdecuina remix)
-Com podria trobar frases que descrivissin el repugnant engendrament que havia creat i que un ull de la cara em va costar?
El cor no li cabia al pit i amb el cor a la mà estirava més el braç que la màniga. Era un sac de nervis sense pèls a la llengua i no tenia un pèl de tonto. Aixafava l’orella amb un nus a l’estómac però no podia menjar pels ulls. Em vaig quedar boca badat i quan ja ho tenia coll avall vaig pensar que no l’havia creat amb taló d’Aquil·les però posseïa l’ós de la música.-

Vermuts, A mi em passen aquestes coses, de veritat.

Aquest és el primer relat d'una sèrie anomenada "Vermuts", en la qual espero poder compilar moments vermuterus, una de les millors activitats gastronómiques: el Vermut (Vermouth).

Vermuts, A mi em passen aquestes coses, de veritat.
-Em preparo un Izaguirre amb gasosa en una copa gegant que m’ha regalat La Caixa, una pell de taronja i dues olives punxades a un escuradents. Cigarro, cendrer i un llibre. Em sento al vater amb la tapa baixada, el lavabo és la única part del pis que no necessita llum artificial perquè és, alhora un balcó (BCN batega té aquestes coses). Cau el cigarro encès damunt el paper de bater i s’hi pren foc.
Com li explico a la meva novia que he cremat el rotllo de paper de bater?