dimecres, 28 de juliol del 2010

Viure a Barcelona i tenir els pebrots que t'exploten

http://www.bcn.es/catala/chome.htm


Si nois, l’empresa encarregada de la publicitat de l’ajuntament de Barcelona ha tornat a fer una d’aquelles originals i socioguais campanyes que aconsegueixen inflar-te els pebrots, però que, amb un exercici de reflexió, i donant-li la volta a la cosa, aconsegueixen un efecte d’antipublicitat. Ja ho van aconseguir amb la campanya de “Barcelona, la millor botiga del món” on ens deien clarament que a Barcelona tot es pot comprar i vendre, i que els ciutadans (i ciutadanes) érem, simplement, consumidors.



Ara han tornat per anunciar una nova llei de civisme. I ens tornen a regalar una magnifica campanya que podem fer servir en contra de les accions de l’ajuntament. "El mal ús de l’espai públic", tindran morro! Són els primers que ens claven hotels en antic sòl públic, els primers en organitzar fires que ocupen via pública, com el G3, perquè quatre tontus s’enviïn fotos amb el mòbil, mentres tu no pots passar pels puestus. Són ells que ens munten un bicing sense que hi hagi un sol carril bici decent (decent vol dir, que no s’acabi de sopetón, que no hi hagi tanques publicitàries al mig...). Bueno, i totes les coses que us trobeu cada dia, quan agafeu el bus, el metro o simplement aneu caminant.

Per això, proposo organitzar un comando per començar a enganxar cartells amb el logo de la campanya “A BARCELONA TOT HI CAP PERÒ NO TOT S'HI VAL” allà on trobeu que s’està fent un mal ús de l’espai públic, i fins hi tot, tenir algun contable que calculi la pasta que tindrien que pagar en multes. Així nois, ens tenim que organitzar, necessitem algú que tingui poca feina i des del treball pugui imprimir 2000 fulls d’enganxina amb el logo. I un petit exèrcit, també de gent amb poca feina, que vagi enganxant els logos pels puestus.

Organitzem-nos ara! Bueno si us pilla així com de vacances ho podem deixar per després. S’accepten idees.

dimarts, 13 de juliol del 2010

Emo Rock

S’ha acabat la segona temporada del Casal Rock, i a casa hem intentat no perdre’ns ni un capítol. No se nois, m’agrada, m’emociona moltíssim. Hi ha capítols en els quals no paro de plorar, i pensareu: que tontu. Doncs mira si, em posa tontu. Penso que és un programa de puta mare, en molts sentits, cada cosa que passa allà, cada persona que hi surt, cada cançó que sona... no sé, tot sembla lligar a la perfecció.

... no tinc gaires coses a dir, però em sembla just que un programa com aquest es mereixi una entrada a drapdecuina, i felicitar a tota la gent que el fa, el veu i el plora... que som uns quants. (L’altre dia al treball, tots els que el van veure em van assegurar que també van plorar, veieu? Alguna cosa té).

Un petó a tos els viejunos!