dissabte, 30 d’agost de 2008

Tejanos nous


Si amics, ahir em vaig comprar uns tejanos nous. Això només passa cada 4 anys, aproximadament, i com us podeu imaginar, entrar a una tenda de roba és algo estrany. Vaig anar a Glòries per comprar un regal al fill d'un amic, anda que no mola, ara la roba dels nens és igual que la dels adults i és molt graciós, pots vestir al teu fill igual que tu. Ja que estava per allà vaig aprofitar per comprar-me uns tejanos (per cert per que s'escriu en plural en castellà?: unos tejanos)... bueno, jo m'he copmprat, un texà, perquè el que tenia estava cosit amb unes grapes que començaven a oxidar-se. Vaig anar a Springfield, no al poble dels Simpsom, a la tenda de roba. És un lloc on la roba està a mig camí de lo modernillo i lo clàssic. Vull dir, que pots trobar texans que encara no estan trencats, ni tenen cremalleres per tots els puestus i aquestes coses.

Conversa amb el dependent després de trobar uns tejanos "normals":

-Me los puedo probar?
-...(cara de flipat)... hombre claro... jeje
-jeje... (jo que sé, ho pregunto... per si de cas... em probo els tejanos, crec que em queden bé, bueno això penso allà dins, tampoc soc ningú per dir-ho... vaig cap a la caixa).
-que? (em diu el dependent)
-bé... (i el tiu es queda del rotllo, vols alguna cosa més???... com no sé dir que "no" li dic que si... i penso una estona que cony (no) vull més)... -cinturones teneis?
-si, mira... (i va movent el culet cap a un puestu on tenen penjats 50.000 cinturons. Jo penso: joder tots son molt feos)
-mira, este te quedará muy bien con ese tejano...
-no...
-pues este...
-no... ...alguno de color negro? o gris oscuro?
(...)
el tiu em segueix ensenyant cinturons horribles, i començo a pensar que està a punt de passar aquella linia de temps en la qual hauré de comprar un puto cinturó que no vull perquè ja portem massa estona amb la tonteria de si este o si el otro. Finalment, em fixo en el preu i veig que valen 14.90 euracos... joder! si el tejano m'ha costat 29.

-huy... es que son muy caros he?...
-pues no se, a ver estos...

PROU! no vull veure més cinturons, vull pagar i marxar si us plau, em començo a posar vermell i em sua el front... faig com que em pentino per aixugarme el suor... ...passa una estona i veu que no em pot encolomar un cinturó...

-has visto estos tejanos de aquí, valen 15 euros...
-a si... (joder que feos)
-mira ves...
-no, no que ya está... que si desto ya vendré otro día...
-mira, son de la temporada pasada, pero estan muy bien...

Cullons que pesao!!!! Camino cap a la caixa i em comença a cobrar en mig d'un silenci incòmode, perquè a mi em sap greu no haber comprat res més... mira, sòc així... llavors fas aquella clàssica pregunta:

-los puedo cambiar... no? (que penses: però si ja t'els has probat, però no se ... sé que aquestes coses es pregunten.
-si, no pierdas el tiket.
-adéu.
-hasta luego.

Sempre m'ha fet gràcia això dels tikets: "no pierdas el tiket". Aquesta és una frase que em va quedar gravada en algún moment de petit, peruè sempre guardo els tikets, porto les butxaques plenes, del mercadona, del condis... de tots els puestus i acostumen a estar doblegats amb algún billet del canvi.

Poema


mienteme,
porque verdad es dinero, trabajo y mi hermano.

mienteme,
porque tus mentiras seran verdes entre negras verdades:

que te alegras de verme, que me quieres,
que els macarrons estan bons y que suerte tenerme.

de verdad, mienteme
y hazme feliz entre tanta verdad,
que sería mentira si pudiera ignorar.

dilluns, 25 d’agost de 2008

Curtes, oi?

Bueno, escriuré una mica i així faré servir una mica el cervell, doncs fa temps que només l’utilitzo per cercar l’obridor d’ampolles (els quintos van que volen a l’estiu). Avui ha estat el meu primer dia de feina després del clàssic període estival de vacances. Això de treballar és una puta merda, que us he d’explicar, així que no diré res només recordar-vos una conversa que, de ben segur, tindreu aquests dies: -hey! com han anat les vacances? –bé. curtes oi? –si. –jo he anat a un puesto més barato que tu. –si encara no t’he dit on he anat...
La cosa acostuma ha anar així. Jo, aquest estiu m’he tocat els collons d’una manera espectacular... i així seria el resum, més o menys d’aquest estiu.

Pel que fa als problemes domèstics habituals us he d’informar que tenim una nevera nova, que va de puta mare HUEEE!! Però ahir vam patir un gran accident, d’aquells d’anunci, o de pel·lícula. L’altre dia la Carme detectava olors estranys a la cuina... quina pudor, quina pudor... la veritat és que feia un tufo raro, així que vaig decidir retirar la rentadora, que la tenim a la cuina, i netejar aquell meravellós món que ens amaguen al seu darrera els grans electrodomèstics. Com us podeu imaginar els que ja em coneixeu, un acte tant senzill com aquest a les meves mans es converteix automàticament en una gran catàstrofe. En aquell moment no va passar res. Ahir, quan vem tornar de Canyelles vem fotre una rentadora... en el moment aquell que la rentadora treu aigua per una tuberia (ho sento no sé ser més tècnic) vaig començar a sentir un ruidaco d’aigua del rotllo las cataratas del niagra, o com es digui allò. En un ràpid moviment vaig tancar l’aigua i apagar la rentadora, vaig ser rapidíssim, tot va passar en un nanosegón... quan miro a terra i l’aigua m’arribava als dits que tenia posats damunt l’alpargatilla. Cullons! –Carme les tovalloles!!!... Tovalloles pel terra mocho a tope i als nostres caps l’anunci aquell de calgonit que surt una tia amb tot el parket aixecat. Quina merda nens, ara estem a l’espera de la reacció del parket, de gran qualitat, que segurament xuclarà tota l’aigua que pugui per inflar-se i rebentar per totes bandes.