dimarts, 24 de juny del 2008

El Rei de les coses inútils


Lectors del drapdecuina, ja sóc aquí!

Disculpeu que hagi tingut el blog abandonat. Sé que em costarà que torneu a mirar diàriament drapdecuina perquè suposo que ja estàveu farts de la imatge d’aquells dos agafadets al llit... jo també. De tant en tant entrava al blog, com esperant alguna cosa nova... que tontu.
Buenu, el motiu pel qual no he escrit res, és perquè he passat (o encara estic immers) en un dels meus múltiples dilemes. No sabia si explicar-ho al blog, però penso que m’anirà bé com a teràpia o alguna cosa d’aquestes... Ho faré rotllo esquemàtic, a vegades em faig esquemes dels problemes dilemes i altres coses:

Dilema: Que faig amb la meva vida? (un clàssic)

Dilema immediat: Deixo la carrera?

Resposta: NO: continuo estudiant, encara que sigui certament cateto i no recordi res del que he estudiat fins ara, de manera que al ritme que vaig puc acabar la carrera als 35 anys. Continuo estudiant perquè és la excusa perfecta per poder treballar només pels matins sense que et posin mala cara, perquè si dius: “vull treballar només pels matins perquè per la tarda vull estar a casa tocant-me els cullons i mirant el Club” em diran que sóc un fresc i un gandul. En canvi si dius que estudies per les tardes et consideren, gairebé un heroi, quins cullons.

Resposta: SI: podria dir que segueixo estudiant i aprofitar les tardes per fer tonteries de les meves, a més, deixo de pagar el pastón que em costarà la puta carrera, perquè com sóc retrassadet no aprovo i el recàrrec cada cop és més bèstia, a més d’estar obligat a matricular-me de les assignatures que no he aprovatencara. Podria també buscar-me una altra feina... no se...

Conclusions: Potser una postura intermèdia, del rotllo: ”em prenc un any de descans de la carrera” és una solució... no se...

M’he adonat que sóc el rei de les coses inútils, el típic personatge que no és capaç d’acabar mai res perquè no s’esforça el més mínim... I que no es vol esforçar per canviar tot això. I així segueixo. La Carme i els amics m’animen a seguir, moltes gràcies, però simplement no tinc ganes. Amb aquesta frase tant cutre acabo sempre: no tinc ganes.

Buenu, com veieu estic d’aquest rotllo, perdoneu espero ser més divertit en properes entrades... però si, la cosa va de grans clàssics: que faig amb la feina? He de madurar? Si maduro, m’he de comprar roba d'adult?... Aquest últim em té to loco... sé que un dia arribarà, i em compraré roba d'home. Sabeu? d’aquella de la secció de Hombre del Zara o del Misters o tendes d’aquestes... De fet, un primer pas en aquest nou món de roba, és la roba que et compres per a una boda. Jo em vaig comprar una camisa negra i algun dia me l'he posat... i semblo... com més home... home gran... sabeu? D'allò de: "señor pasamé la pelota" No sé, a vegades també depèn la feina que tinguis, o la parella que tinguis. Hi ha ties que vesteixen als seus novietes i, pobreticos, acaben semblant un maniquí de tenda de centre comercial (això m'ho diu a vegades la Carme). Jo no sé si de gran seguiré vestint amb texans i una samarreta del Carrefour o d’algún concert (però de les que compres fora per 10 euros).

Si, també estic del rotllo “m’estic fent gran, que he de fer?”...

Heu pogut comprovar quines olles hem faig, espero que us animeu i comenteu com us sentiu vosaltres, i com porteu això dels gairebé 30 anys o més.

Psd: Si us plau, eviteu comentaris d’ànims del rotllo: “vals molt “ i aquestes coses. Des del col·legi que m’ho diuen i cada cop em fustra més. Gràcies de totes maneres.
Vos estim “adults”.

15 comentaris:

El Gordo Cabrón ha dit...

jo et diria... fem una birra? o millor... fem una festa? a poder ser retro? això sempre va bé...

En el teu cas m'he guanyat el dret a opinar que no a aconsellar, doncs he passat per algunes de les coses que t'assetgen.

NO s'ha de deixar d'estudiar MAI. A poc que hagués pogut no ho hagués deixat i tornaré a estudiar quan mínimament pugui. Es cert que jo no havia de treballar a la vegada, però ningú t'ha de dir quan has d'acabar la carrera. De fet, si la acabes amb 35 anys pots estar ben feliç i orgullós. La noia que m'ajuda a la feina va entrar de becària fa un anyet i ara farà 35 anys (i encara no ha acabat els estudis) i funciona prou bé.

Fer-se gran és inevitable i no té res a veure a la roba. En el meu cas fer-se gran té un doble sentit: interior i exterior. Si el sentit exterior de la meva "grandaria" m'ho permetés t'asseguro que no aniria vestit com vaig, però igualmente, tot i ser més ample que alt no aniré, a poc que pugui, vestit com digui ningú. I menys avui en dia. I menys a Barcelona.

Hi ha una frase de YODA, el de Star Wars: "hazlo o no lo hagas, pero no lo intentes"

Si has decidit fer la carrera, fes-la. Si no, no haver-ho decidit. A més, de no haver-ho decidit pensa en totes les hores que podies haver estat tocant-te los huitos... a lo hecho pecho.

I sobre lo de "tú vales mucho"... doncs tothom mínimament val igual, excepte els supercrack i els supermongoloids... no en conec cap d'aquests però si conec molts catetos que te cagas que tenen la seva carrera. Segur que tu també en coneixes. Això implica que tenir una carrera no implica res "de portes enfora" sino que tot el que implica ha de ser "per un mateix". Si no et calgués no t'hi hauries posat.

La Sònia ara mateix té la carrera congelada, i només va fer una gota, pero no vull que pensi ni pensar que l'ha deixada. Simplemente ara mateix no l'està fent, però allà hi és.

Si et serveix de consol, jo no recordo res de tot el que vaig estudiar a la carrera i visc d'això. I respecte al "no en tinc ganes" jo sóc l'expert en posar-me a estudiar parides que "molen" (japonés, còmic...) i comprovar que tot el que sigui "estudiar" fa que no et desaparegui les ganes.

A veure si quedem per Barna i em cantes una mica a l'oida.

El Gordo Cabrón ha dit...

errata: sobra un no a l'avantpenúltima línia.

"i comprovar que tot el que sigui 'estudiar' fa que et desaparegui les ganes."

Paloma Otero ha dit...

Uff, las etapas estas existenciales las tenemos todos y son una mierda. No te mates por saber qué coño hacer porque luego viene el azar y nos da una patada en el culo.
En cuanto a la ropa, no sé, no creo haya un momento en el que digas "hoy martes 18 de septiembre voy a hacerme un hombre", es una gilipollez. La gente viste como le sale de las narices y es también algo que te define y te da personalidad.
Lo de la carrera es más jodido. Además con humanidades... que cada semestre te preguntas para qué coño te va a servir. Me queda un examen para acabar y sigo sin saberlo. También sé que no me gusta dejar las cosas a medias. Hay días que estás en clase y flipas, entonces dices "joder, por esto estoy estudiando". Esto me pasa a mí. También es verdad que si te apetece más quedarte en casa tocándote los huevos, pues mira, los demás que opinen lo que quieran.
La decisión, si la tomas tú, no será equivocada. Eso por lo menos que te de tranquilidad.

miralaella ha dit...

Ostres tu!
diuen que després d'una baixada hi ha una pujada (la putada és que després de la pujada sol tornar a venir la refotuda baixada...).
Aquesta idea de la carrera congelada m'ha molat molt, és una opció.
L'altra opció seria fer-la a distància, però jo penso que ja que fas una carrera val la pena passar per classe a fer amistats, no? Home tu, de fet nosaltres ens hem conegut així i jo, això, no ho canvio per res del món!
I és que hi ha coses, moments, persones que no les canviaries per res del món, i aquesta certesa et fa continuar endavant. hi ha moments, en canvi, que de certesa no en tens cap. jo diria, en aquests moments és millor no decidir res. és millor esperar, tocar-se el collons durant una estona (és recomanable no fer-ho durant massa temps!) i després prendre una decisió.
és a dir que potser el què pots fer és deixar passar l'estiu i al setembre començar-te a decidir. Dona't un temps i després ja veurem.
o què?
en fi Raül, que tu vals molt. Ai no! que això no s'havia de dir. Merda! ara no tindràs en compte res del què t'he dit fins ara...
Doncs això: TEMPS (i, mentrestant, una mica de catxondeo, no? i disleptics, i concerts a la fresca, i angel andaluz y perro exterminador, i canyelles, i el club a mitja tarda i... visca les patates braves!)

Damisu ha dit...

Que tiene de malo ser un cateto?
Si, ya se que tiene cosas malas. No te das sacado el carnet de conducir (sacado de donde?, de un cajón secreto). Ir vestido como los que están a las puertas de los supermercados pidiendo (y que se acerque una señora y te de 1€ si le metes las bolsas en el maletero). Que intentes poner la memoria de un ordenador en otro que no sirve (y lo consigas!)....pero todo eso solo lo ve la gente negativa y que no vive para ser feliz.
Esas cosas no se deben ver aunque estén ahí. Tu fíjate en lo que tu disfrutas y los demás no tienen...los descuentos de universitario...comodidad en la vestimenta...que siempre tengas chofer...1€ extra cada vez que vas al super...todas las tardes para ti. Y si, mola un huevo tocarse los huevos a dos manos.

Porque la vida da muchas vueltas. Y como bien te a comentado mireia, ahora estamos arriba y mañana abajo. Y vuelta a empezar.

Incluso te diría más aun. A veces, tu te crees que estas "abajo", pero desde fuera te ven bien arriba. Solo tienes que mirar con otra perspectiva. A veces cuesta, pero hay que conseguirlo. Te lo digo pro experiencia propia.


PD: La Carme tiene razón en al menos una cosa. Tres días con la misma camiseta no es comodidad, es una cochinada.

Anònim ha dit...

qui sóc jo per donar consells? evidentment ningú!
però com que (se supone) tenim el dret de llibertat d'expressió et donaré la meva opinió sobre el teu dilema: (apreparat!)
primer de res dir-te que acabo de fer trenta tacos i això de que collons fer amb la vida, encara no ho tinc massa clar; segon: pel tema de la roba no et preocupis jo porto la mateixa fa anys perquè no tinc ni un duro, a més ara hi ha crisi i per tant tenim una bona excusa per no renovar el vestuari ( la sequera també és una bona excusa per no rentar la roba ni passar per la dutxa!! i un agrument per no beure aigua i fotre-li al mam).
Buenu, anem la grà.
et seré del tot sincer: com amic penso que si et treus la carrera millor i com aprenet d'humanista també em pregunto cada dia si em servirà d'algo.
Ara bé, el que si t'he de dir és que com a company de classe m'he sentit ofès: una cosa és que no acabis la carrera i una altra que ens abandonis, nosaltres mai ho fariem!! egoistament t'he de dir que no vull que ho deixis i que si acabes prenent aquesta desició et trobarem molt a faltar, però sobretot que tindràs (com has pogut comprovar) tot el recolsament dels teus amics.
Però el que si que és cert és que només tu pots prendre aqusta desició i l'únic que et puc dir és que estic totalment d'acord amb la mireia amb que t'agafis l'estiu amb calma per reflexionar perquè fins setembre tens temps per decidir, no?.
Per cert si cada cop que mires un llibre d'en solé tura t'agafen ganes de deixar-ho no et preocupis: ES NORMAL!!

El Gordo Cabrón ha dit...

Humanitats és probablement la carrera que serveix per més. Malauradament és també una de les que menys calers se'n pot treure.

Però els diners... no ho són tot, no? sinó tots seriem paletes.

Anònim ha dit...

Crisis existencials...són com els refredats! Al mínim corrent d'aire ja els tens a sobre! I ja et pots pendre dosis extremes de frenadols o birres...que no marxen! Crec que aquestes crisis són positives, en certa manera, són un punt d'inflexió, una parada en el camí, un...òstia,que ha passat?

Els anys sabàtics també són necessaris si saps ben bé que et podràn conduïr cap a algún lloc...si no, són la gran perdició!
El que vull dir és que si realment necessites fer un stop, fes-lo, ja sigui per aclarir les idees o per a "divagar sobre lo eterno"...

Les humanitats sempre estaràn allà (no triguis molt, perquè el Pla Bolonya no ajuda massa...)i els teus companys també estarem (almenys parlo per mi, que m'ho prenc amb molta calma, ja saps que els aires de l'arròs no són pròspers! jejeje)

Molts ànims, i facis el que facis,que sigui perqué tu ho has volgut així!

Anònim ha dit...

En primer lloc crec que és relativament sà tenir dubtes: prova que s'està viu i que es tenen inquietuts. Ara, no cal instal·lar-se en el dubte, t'ho diu una indecisa de mena.
Com et vaig dir per mail: l'estiu és ideal per reflexionar. Veig que altres "comentaristes" coincideixen en això. Per a mi tots els estius tenen un punt de reflexió, potser perquè el meu calendari és escolar i, per tant, juny/juliol = final i setembre = principi (molt més que cap d'any.

Com van dir uns antics alumnes fa poc: humanitats, com a mínim, et servirà per ser el rei del trivial i quedar-te amb els teus amics per quantes coses saps i tan variades!!
Penso que els dubtes sobre la carrera són una cosa general i haurien de fer una assignatura obligatòria / troncal: dubtes i preguntes sobre humanitats que només et pots respondre tu mateix.

Això és un punt que també volia dir: és genial aquesta enquesta però la decisió ha de ser teva. Sinó no serà vàlida i en molt poc temps tornaràs a trobar-te amb la mateixa situació.

I he deixat pel final la qüestió que ara mateix és més propera: fer-se gran. UFF! D'aquí poc més d'un mes faig els 30. Tela!
A part del que passa sempre, que la imatge que tenia de la gent de 30 no encaixa gens amb mi, la veritat és que tampoc encaixa la imatge de la majoria de gent que ara té els 30. Però això cada cop em preocupa menys i s'ha de lluitar per ser un mateix: contra la majoria "uniformitzadora", contra què opinen els altres i contra un mateix (que també ens autocensurem).

drapdecuina ha dit...

Putos dilemes, són bucles. Si estudio, perquè estudio, si treballo d'aixó, perquè treballo d'aixó... fff és horrible, però no podem fer res... Jo sempre em prenc la vida com... ...eee... que em sua la polla i aquestes coses, però dins meu exploten dilemes sense parar... suposo que a tots us passa...

moltes gràcies pel suport i aquestes coses, sou genials. i aixó dels blogs és collonut perquè us tinc sempre a prop i aquestes coses, doncs mira, estan molt bé.

De moment em despreocuparé de tot i gaudiré d'un estiu d'apalanque a l'haamca, sardines a la brasa, coca de recapte de canyelles i gambes de vilanova... tot aixó és felicitat...

Visca els humanistes, els dilemes i la mare que us va parir.

mercè ha dit...

Respecte al dilema immediat sóc partidària de la primera opció. Almenys a mi em va bé tenir una excusa per fotre brot o potser tenir un motiu per tenir remordiments si no faig el que m'he proposat. És a dir, que crec que a vegades va bé tenir alguna cosa que t'obligui a fer o a aprendre'n d'altres. Com ja li vaig dir a la Carme (he de dir que molt a pesar d'ella): estar en actiu. Fer el treball dels collons ni que sigui perquè el profe et cau bé i et sap greu per ell. A banda d'això també penso que ho podries deixar tot i dedicar-te a la música, a dislèpcia, a aquestes festes retro que alguns proposen o a divulgar una autèntica cuina x solters q desbanqués d'una vegada l'elitisme de l'Isma. Facis el que facis només volia dir-te que aquest indret de les coses inútils em sembla que és més anàrquic que monàrquic. I ara no diguis que també ets inútil en això...

El Gordo Cabrón ha dit...

em refereixo a aquest tipus de festes retro.

http://canyelles.iespana.es/fiestas/retro/ret18.jpg

mercè ha dit...

iep! sóc la Mercè i no aquest alei. Si Vix jo també hi era tot i no aparèixer a la foto, anava amb un mocador rosa al cap. Lo de les festes retros ho deia en el sentit més positiu, no et pensis.

El Gordo Cabrón ha dit...

sempre se'n pot fer una segona lectura d'aquest tipus de festes...

aqui totes les noies juntes:

:p

http://canyelles.iespana.es/fiestas/retro/ret35.jpg

drapdecuina ha dit...

Osti!!! pensava que ja no estava aquesta pàgina. És genial, i les fotos... jejeje que dir...

Quina juerga!