dimecres, 17 de desembre de 2008

Llenguatge de signes



L’altre dia feien un programa per la tele on sortien persones mudes explicant el seu dia a dia. Em va fer gràcia saber que somien en llenguatge de signes, o sigui, si un dia sortim als somnis d’un mut sabrem parlar en signes. De fet, les persones que podem parlar ja utilitzem mols signes, sense cap necessitat. Fa molta ràbia la gent que fa el gest aquell de “entre comillas” aixecant les dues mans i movent els dos ditets.. ooh! Quina ràbia. Un altre gest habitual és el de fer com si estiguessis escrivint en un teclat quan parles d’alguna cosa d’interent: -M’envies un mail, vale?- (i et fa el gest amb tots els ditets alhora, com si sabéssim escriure amb tots els dits). Proposo canviar aquest gest, i fer el moviment només amb el dit índex de cada mà.

La mirada també és algo horrorós quan estàs en una conversa de tu a tu. Aquella mirada al front, que penses: -que cony porto al cabell que em mira tant...?- A mi em costa decidir-me, a vegades miro la boca, d’altres als ulls, però el pitjor ve quan hi penso, perquè s’activa un mecaisme estrany dins el meu cervell que em diu: -has de decidir quin ull mirar, els dos alhora, ara, és impossible- i aquí ja m’atabalo... normalment ho soluciono amb un traguet de cervesa o una miradeta al mòbil, que després et pregunten: -quina hora és?- (senyalant amb els ulls al mòbil que acabes de mirar) i has de tornar a mirar el mòbil.

Perquè mirar el mòbil per mirar ja forma part del nostre llenguatge de signes.

5 comentaris:

peix bullit ha dit...

i la gent que quan et parla s'apropa d'una manera exagerada? ... però molt... quina ràbia...

quins cullons! ha dit...

Doncs si fas pudor a peix bullit no m'acostaré gaire a tu, jeje!
no saps qui sóc... no sé qui ets!

quins cullons! ha dit... ha dit...

Per cert, no suporto que mentre parlo amb algú em tregui un pel o una brossa de l'hombru, quina ràbia, també!

Irene ha dit...

el problema és que mirar el mòbil també pot ser signe de "merda no sé què dir-te" o "si us plau vull marxar d'aquí", igual com quan inevitablement fas una ulladeta al rellotge i és com que se't acaba de notar les ganes que tens d'acabar amb la conversa. també hi ha els que quan et parlen se't acosten que fins i tot notes l'alè de la boca i és com siusplau una mica d'espai vital, encara que aquí ja estariem entrant al laberintístic món de les manies i les fòbies humanes. i eso es otro tema..
per cert! tant vos estim a tots igual... suposo que ahir vas anar al concert d'antonia font! o no!??

drapdecuina ha dit...

no, no hi vaig anar... aquest any m'he afartat una mica d'antonia font en directe i és necesària una depuració... peerò vos estim a tots igualment. (si, sóc molt pesadet amb aquesta frase, ja l'anirem canviant)