dimarts, 6 de gener de 2009

L'eternitat

Els cristians creuen/creiem (és que encara no tinc clar si sóc cristià, un altre dia us ho explico) en la vida eterna. Que la mort no és més que l’entrada a la vida plena, o sigui que la vida (normal) és un ratet, o com diuen en Quimi Portet i en Joan Miquel Oliver, som morts de vacances, perquè el nostre estat natural, i en el qual hi estarem més temps és la mort.
Doncs l’altre dia, escoltant un capellà parlant de l’eternitat, vaig pensar: és veritat, quan morim som eterns, eterns dins els records de les persones que ens han conegut. Quan morim, explotem. I la metralla de la nostra “ànima” impacte en algun puestu del cervell de totes persones que ens han conegut, eternitzant-nos en elles.
Existeixen ànimes amb molta metralla, i ara tots en tenim un tros clavat, per tota l’eternitat.

Per tot el formatge que ha menjat i ha ofert.

4 comentaris:

watxie ha dit...

gràcies baquero!!

miralaella ha dit...

Tu si que ets pura metralla!!!! Espero que quan et moris, però, no m'invalidis el cervell, que el pobre ja prou feina té a funcionar correctament!

miralaella ha dit...

Però... no t'hauries de morir mai!!

vix! ha dit...

A això se li diu buscar el costat positiu de les coses.

Però, morir-se no en té.

Es com quan t'acomiaden de la feina i dius a tothom "què bé, perque volia marxar, i així m'han donat l'empenta i amb la indemnització i l'atur em tiro dos anys vivint de gorra al sofà" i passats dos anys no trobes feina, i passats tres no trobes un pont buit per viure.

Morir-se no mola. I quan et mor no queda res. El record és passat.