Els cristians creuen/creiem (és que encara no tinc clar si sóc cristià, un altre dia us ho explico) en la vida eterna. Que la mort no és més que l’entrada a la vida plena, o sigui que la vida (normal) és un ratet, o com diuen en Quimi Portet i en Joan Miquel Oliver, som morts de vacances, perquè el nostre estat natural, i en el qual hi estarem més temps és la mort.
Doncs l’altre dia, escoltant un capellà parlant de l’eternitat, vaig pensar: és veritat, quan morim som eterns, eterns dins els records de les persones que ens han conegut. Quan morim, explotem. I la metralla de la nostra “ànima” impacte en algun puestu del cervell de totes persones que ens han conegut, eternitzant-nos en elles.
Existeixen ànimes amb molta metralla, i ara tots en tenim un tros clavat, per tota l’eternitat.
Per tot el formatge que ha menjat i ha ofert.
4 comentaris:
gràcies baquero!!
Tu si que ets pura metralla!!!! Espero que quan et moris, però, no m'invalidis el cervell, que el pobre ja prou feina té a funcionar correctament!
Però... no t'hauries de morir mai!!
A això se li diu buscar el costat positiu de les coses.
Però, morir-se no en té.
Es com quan t'acomiaden de la feina i dius a tothom "què bé, perque volia marxar, i així m'han donat l'empenta i amb la indemnització i l'atur em tiro dos anys vivint de gorra al sofà" i passats dos anys no trobes feina, i passats tres no trobes un pont buit per viure.
Morir-se no mola. I quan et mor no queda res. El record és passat.
Publica un comentari a l'entrada