The dark side of the moon

El Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Sitges segueix sent una d’aquelles cites que no falla. Jo sempre em deixo guiar per un gran amic i millor cinèfil, el Victor, i aquest any m’he deixat portar en una jornada d’entresetmana amb dues pel·lícules Vengeance i Moon. Més enllà del clàssic ambient frikoide del festival, que per sort, encara no s’ha perdut, i es manté... aquella exaltació cada cop que surt l’anunci del festival, títol de la peli, crèdits, nom de les productores, directors, etcètera... Tot molt cutre i amb pudor a suat a les sales, és l’encant del festival.

En l’emblemàtic Retiro de la vila, amb la Carmeta i el Victor, la jornada va començar amb Vengeance, una pel·lícula del director Johnnie To, que es veu que és un crack en fer pelis d’acció i tal. Ens ho vam passar de puta mare amb aquesta peli, tiros, matones i conya.. Qui es pren una peli d’acció en conya demostra saber que està fent, i s’agraeix.

L’altra va ser Moon, de Duncan Jones (que no diré que és el fill de david Bowie... merda! ja ho he dit). Presentada a concurs i molt ben acollida per la crítica. La veritat es que és una delícia de film. Té un to de cinema de ficció clàssic... no se... els plans, els moviments... l’estètica, diríem. A mi em va faltar una mica de res perquè fos un peliculón, però s’ha de dir que es un bon tros de penicuna. Una de ciència ficció amb un toque psicològic, tracta de la soledat d’un home que treballa a la lluna i de com acabem els essers humans de desquiciats en 3 anys de soledat. Però deixa entreveure moltes més coses, el futur, la moral, la informació... i tot portat per un sol actor... brutal. A si, i per una banda sonora de cullons.