S’ha acabat la segona temporada del Casal Rock, i a casa hem intentat no perdre’ns ni un capítol. No se nois, m’agrada, m’emociona moltíssim. Hi ha capítols en els quals no paro de plorar, i pensareu: que tontu. Doncs mira si, em posa tontu. Penso que és un programa de puta mare, en molts sentits, cada cosa que passa allà, cada persona que hi surt, cada cançó que sona... no sé, tot sembla lligar a la perfecció.
... no tinc gaires coses a dir, però em sembla just que un programa com aquest es mereixi una entrada a drapdecuina, i felicitar a tota la gent que el fa, el veu i el plora... que som uns quants. (L’altre dia al treball, tots els que el van veure em van assegurar que també van plorar, veieu? Alguna cosa té).
Un petó a tos els viejunos!
1 comentari:
Jo només n'ha vist els anuncis. Però ho trobo una passada la idea d'aquest programa, quan sigui gran jo també hi vull concursar!
Publica un comentari a l'entrada