Cuentu de NADAL

Després de gairebé 2 anys sense treballar em fan un contracte precari que no puc deixar escapar: Fer d’animadora a l’eix comercial del poblenou. Els meus companys de pis tampoc han deixat escapar la oportunitat (puc ser un pallasso del capitalisme) cobraré una pasta guai per unes hores fent el pallasso.

Ens ho passem molt bé al carrer Marià Aguiló repartint flyers del comerç del barri.

Mira.! un tontaco!- diuen.

Un tiu, amb la taja, després de prendre uns quants Larios-Cola al bar dels xinus al sortir de la feina.

-Una abraçadaaaa!!!!- diu ella- I ell l’abraça, en plan: quina cosa més tonta.

I ella...; “agafa més papelicos a veure si m’els trec de sobre”. I ell...; “osti si... que jo una vegada vaig currar repartint papelicos i és una putada que ningú els agafi”.

I ell pensa: “Ostias! ...Vamos de que guai, pero estamos promocionat el comerç. I els hi fa una mena de discurs... bla bla bla... ...i marxa.

I quan va caminant, ...pensa...

.... com fer alguna cosa per remoure la carn d’olla d’aquesta gent..., perqué, (ell) es pensava que ho feien en plan: “som gent guai”... Però ho fan perquè els hi paguen una merda.

I ell: Va al basar xinu. I compra 5 pots d’aquells per fer bombolles, pensant que els hi diria: “mira... ...vosaltres cobreu per fer això, i jo us ho dono perquè em dona la gana”.

Però... ..els espera fora d’una perruqueria, i quan els intenta donar els pots per fer bombolles salten damunt d’ell,en plan “jaja jiji.... I hi ha un tontu que diu: “mira, el socialista”. I ell pensa: “... gilipolles que ets ( a saber el que hauré dit abans).

I després pensa: “Gilipolles, aquí us quedeu vosaltres amb la vostra consciència socialista, aquest és el año del Dragón!”

LLUM, FOC, DESTRUCCIÓ!!

Teatre Museu Salvador Dalí

Recordo la primera vegada que vaig anar al Museu de Dalí a Figueres. Va ser amb els meus cosins, fa bastants anys, potser jo en tenia uns 10. Recordo molt bé aquell dia: un sol d'estiu brutal, per les costes del Garraf amb el seat bocanegra, les finestres baixades i Ana Belén i Victor Manuel cantant una cançó que deia algo així com "baila baila baila bailarina" (si, si, recordo tot). Camí de Figueres. Entrar al Museu i flipar amb els dibuixos i esbossos dels cavalls, amb el cotxe que plou, amb la cara-saló. Tot allò era brutal per mi.

Un record que vaig alimentant de tant en tant, pujant a Figueres a veure el Museu. I potser és per això que recordo tant bé aquella primera vegada, perquè d'alguna manera he anat actualitzant el record. I nois, és una cosa de puta mare. El museu, crec, que està igual des de fa molt temps, però cada cop que i vas et fixes en coses noves, en les diferents etapes de l'artista i redescobreixes algunes joies. Aquesta vegada ens hem fixat en un petit cuadro que es diu "Figures sobre la sorra"1926, i ens hem tornat a quedar bocabadats amb la joia del cor que batega.

Una cosa si, quan surts de veure l'obra d'en Dalí sempre et queda aquella cosa de pensar en als genis, en la gent que fa coses, en les coses que t'agradaria fer a tu... i sempre surts una mica més lliure, no se... com amb una certa sensació de llibertat, de desinhibició. Observar les coses que feia el Salvador Dalí et fa riure i alhora fascina. Carxxxxxxofesssssss!