M’agrada molt que la gent m’expliqui coses, sóc un tiu bastant calladet i tal (quan no vaig pet), així que m’encanta escoltar a la gent. Trobar persones entusiastes de les coses que expliquen. No m’importa si em menteixen, de fet, prefereixo escoltar històries inventades, d’aquelles que s’han explicat tants cops que un mai sap si és una mentida, Però sobretot disfruto de la gent que les explica amb ganes. Aprendre d’ells, xuclar com una esponja (un clàssic de metàfora).
Per això quan miro la tele sempre miro documentals i programes que expliquin coses. El canal 33 sempre ha estat allà, amb El Món d’en BigMan, l’Sputnik... i ara amb el Que Qui Com, En Clau de Vi o l’Òpera en Texans. Aquests tres últims programes tenen una cosa en comú. Els seus presentadors són uns veritables entusiastes. A vegades imagino un sopar amb ells tres. Hòstia, seria increïble.
Em sap greu que en general la gent està fotuda amb això de la crisi i totes aquestes mentides capitalistes, i tothom diu que vénen temps difícils i que estem passant per un moment molt xungo i bla bla bla... (personalment estic passant els millors anys de la meva vida, fins ara, però bueno) Els parladors que parlen pels puestus també parlen de crisi de valors i tota una sèrie de tòpics contemporanis. I penses, quin fàstic de gent, de humans. Doncs, penso que mentre existeixin persones entusiastes, podrem seguir confiant en les persones. I jo podré seguir callat.
