Vale. Hi ha molts temes i no sé com explicar tanta cosa. Primer de tot he deixat passar un temps prudencial, perquè he arribat amb certa mala llet a casa després del concert de Xiu Xiu . A veure com m’explico... ...merda, ara ja vaig mig pet amb l’ampolla de porto que porto a sobre. Però lo voy a intentar chicos:
Divendres vam tenir la oportunitat de veure un gran concert. Damien Jurado va venir a Badalona, i nosaltres vam anar, més enllà de les fronteres barcelonines, a veure el mestre. A un teatre molt maco amb nom d’insult torrente. No. Va, que és un puestu molt guapu. I Badalona també, a mig camí de lo pijo i barri de tota la vida. Ja sabeu. Personalment em quedo amb Santo Cristo que té els bars amb portes d’alumini, i aixó sempre és garantia de qualitat. Bueno va, que em lio.
El concert de Damien Jurado.
La cosa va començar fluixa, acostumats a veurel solet amb la guitarra, el nou disc, de producció impecable (no diré més, que tothom parla del productor) requeria una posada de llarg, i el Teatre Zorrilla va ser un marc incomparable (jojojo quin clàssic) per a l’ocació. La cosa no sonava bé. Aquell primer tema a lo pink floid setentero... .. osti que no, que no sonava bé. Per fi, en el tercer tema, “Maraqopa” (val a dir que van fer tot el disc sencer tal qual, com els Antónia Font amb “Lamparetes”, es veu que això es porta ara). Doncs això, que Maraqopa va sonar de puta mare és poc.
A partir d’aquí el directe va ser impecable. Va sonar el disc sencer d’una manera sublim. D’alló que dius: veus, aquests són bons músics, que sonen com al disc....Joder, no. Que tot sonava perfecte . Personalment vaig tenir moments de “ostia quin gustazo”.
Acabada la primera part (diguem-ho així) del concert, el senyor Jurado, a peu dret va interpretar Rachel&Cali, cançó per la qual tenim certa predilecció la meva companya de pis i jo. Després, tot va ser molt especial, quan notes que allò que està passant es quedarà per sempre dins teu. Que algun dia et preguntaran els deu concerts de la teva vida? I allà estarà el Damien Jurado. De fet, la meva companya de pis em va enviar un wassa a l'endemà en plan: ostias aquest concert el recordaré com el de Herbert o el de Xiu Xiu.
Si.... ...Xiu Xiu...
Es referia al grup que vam veure fa vuit anys a l’Apolo presentant Fabulous Muscles. Joder, que no els coneixíem de res i vam sortir d’aquell concert amb dues samarretes i un disc. I ara, casualitats de la vida, els anàvem a veure al BeeCool on vam veure en Damien Jurado per primer cop.
L’ambient era fred, ple de periodistes i quatre fans. Els periodistes tallen el rotllo, perquè estan amb aquella postura d’estar pensant la crítica durant tot el concert. Nosaltres vam entrar com a fans i vàrem acabar com a periodistes: criticant i pensant en coses.
“té moments de “Manos de topo? És l’Adrià Puntí de Chicago? Però aquest és més posturisme, no? En Puntí és bogeria autèntica i aquest és més bogeria experimental?”
No sé, un munt de reflexions al damunt d’uns temes que sonaven perfectes, però no arribaven. Que passava? No sé...
El concert va durar una hora, i així com l’última actuació va ser una operació a cor obert on Jaimie Stewart s’obria en canal, allà no va passar res de tot això. Va ser un concert d’on vàrem sortir sense samarreta ni disc. I el pitjor de tot, tothom sortia per la porta en absolut silenci.
Com diuen aquells, "una de cal y otra de arena".
Tot això ho escric escoltant a King Krule, que ara es fa dir Zoo Kid i que és una passada. Escolteu-lo perquè val molt la pena. Però molt.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada