La Història Interminable

Vaig anar un altre cop al metge per allò del bulto al pit. Que direu: que pesao el tiu amb el bulto dels pebrots... però és que encara està, i pitjor... El tiu em va dir: ha cicatrizado queloide. Que no és cap planeta, es veu que la cicatriu s’infla d’una manera bastant lletja, de manera que ara tinc un bultaco més gran que el que tenia inicialment. Em van dir: haremos unas infiltraciones. Y vaig pensar: osti, com els jugadors de futbol, però mai he sabut que cony era això de les infiltracions. La cosa és que el tiu em va fotre una injecció amb cortisona al bulto.

Si amics... un xiringasu al bulto... ffff... vaig veure les estrelles, perquè a més, el tiu va estar allà amb la xeringa clavada una bona estona, mentre li explicava a una aprenent com ho tenia que fer (almenys no va ser tant patètic com la vegada que em van fer el tacte... per la pròstata: si. la primera vegada que em foten el dit pel cul, sense convidar-me a cava, sense abaixar una mica els llums... ho va fer un metge davant de tres o quatre aprenents... buf... no oblidaré aquella imatge...imagineu-vos un pla de cinema, on els meus ulls són l’objectiu de la càmera: en un primer pla els meus dos genolls, enormes per la perspectiva. Entre els dos genolls el metge i darrere el metge tres jovenets prenent notes... si algú té algun moment més patètic que l’escrigui, si us plau)...ja no recordo per on anava... a si... la xeringa clavada 2 hores, quan de sobte em salta a la cara un xorret líquid AH!!! en un primer moment vaig pensar aquest cabrón m’ha rebentat el bulto! però vaig veure que ningú s’exaltava i em vaig “contenir” les ganes de cridar com un loco. Després em va receptar uns parxes (pegats, però sona fatal) de silicona que em van costar 26 euracos 7 parxes, cagun la puta!

Així que ara porto un tros de pit depilat amb un parxe rotllo nicotina. El mes que ve he de tornar perquè em fotin una alta infiltració, si el bulto no ha baixat, així que estic acollonit.

Coses que trobo per l'ordinador

Podeu imaginar quina feinada tinc, avui m'he passat una bona estona buscant arxius DOC a l'ordinador... que dius: poca feina... doncs si.

He trobat coses molt rares, però també he trobat uns quants principis de cuentus o novel·les i m'ha fet gràcia, i he pensat: doncs, cony! ho fotu al blog. És de fa uns 4 anys però m'he adonat que ara estic en un moment molt semblant, i amb les mateixes obsesions... i això, encara m'ha fet més gràcia.

Tinc un altre principi de novel·la però és massa llarga pel blog, potser si m'animo faig un blog de la novel·la com si fós un "elige tu propia aventura" via comentaris podrieu escollir la sort del protagonista... jejeje... coses que penso amb molta son...

Aquí està el principi d'una novel·la enterrada en carpetes del meu windows:

Aquí la vida cada cop és més difícil.

Aquest matí m’he llevat molt aviat, i al mirar al cel l’he vist tot col·lapsat... Per la tele han dit que hi hauran retencions i col·lapses, al cel. Fins a mitjanit. El trànsit aeri no deixa passar gairebé la llum del sol, i la ciutat té un aspecte depriment com no havia vist mai. Fa molta xafogor i l’aire condicionat no es pot encendre fins a nou avís, s’han posat molt series les autoritats i pots anar a la presó pel fet d’encendre l’aire a casa.

Avui estic molt nerviós, perquè començo les classes de Conversa i tindré que sortir al carrer després de més de dos anys...
Em fa molta por tornar a sortir al carrer...

Recordo aquella terra que s’enfonsava darrera les meves passes, i tota aquella gent...
Tota aquella gent que no et mirava, però... et senties observat...
No ho vaig aguantar més...

Amb la proliferació d’escoles de Relacions Socials que han aparegut últimament m’he animat. Van vindre l’altre dia uns homes a vendre’m els cursos aquests i m’han recomanat que comenci amb les classes de Conversa, que em permetran cursar els dos anys següents de Relacions Socials.
La mateixa escola et finança el curs amb còmodes mensualitats, doncs el govern ha deixat de subencionar els cursos després de afirmar que això són Problemes Personals i no que no es tracta de cap malaltia.

Ahir per la nit em va trucar el professor de conversa i em va animar a assistir a les classes, sense pors, i que si feia falta, em venia a buscar a casa.
Quan vaig penjar el telèfon vaig sortir a estendre la roba i em vaig tirar pel balcó, i sabia volar, i no volia tornar... et veia de lluny, i cada cop m’apropava més i més...però tu t’allunyaves alhora...
El cop d’una pinça a “l’huralita” em recorda que estàs molt lluny...
Plego la roba.

Jo mai he planxat la roba, saps?

La meva mare em va ensenyar uns trucs per no tindre que planxar la roba; es tracta de treure la roba immediatament acaba de centrifugar la rentadora i sacsejar-la abans d’estendre-la... i quan la reculls plegar-la ràpidament o deixar-la al damunt del llit ben posada.

... ja està... no hi ha més...

Con un par

Aqui us deixo una coseta per a la reflexió, jo encara no sé que opinar, però espero les vostres reflexions. Per cert, de vilanova tenia que ser jejeje....


Enric Duran, activista antisistema que ha estafat 492.000 euros a 39 bancs, ha declarat aquest matí, en una entrevista via Skype a El món a RAC1 que:
- “Sóc fora del país.”
- “Quan vaig començar no em pensava que sortís tan bé, i al final ha sortit millor del que podia haver-me imaginat”. La idea se li acut “a partir de la impotència que vols fer coses i no tens el finançament per fer-ho”.
- “Ja que ho fas i amb la intenció que seràs deutor tota la vida, es tractava de poder treure’n tant com pogués.”
- Ho ha fet dient mentides, “sí, pero al meu nom, la meva identitat era certa; vaig crear tres empreses, la tercera no la vaig arribar a fer servir. […] Els crèdits els anava pagant sempre, fins que al març de l’any passat els vaig deixar de pagar tots a l’hora. […] Mai ningú no va sospitar.”
- Buscava una acció amb diversos objectius: “El finançament de projectes alternatius, la denúncia del sistema financer i crear aquest debat social sobre el paper de la banca”. Els diners, 360.000 euros, “després de les despeses pròpies per tirar l’acció endavant, els he destinat a projectes socials.”
- “A partir d’ara, a veure què passa, quin debat es crea, quina mobilització, i depenent d’això decidiré si torno o si no torno.”
- Anar a la presó “no se me’n fot, però assumia el risc d’aquesta conseqüència”.
- “Continuaré fent el que he fet els últims anys, allà on pugui. Em dedico al canvi social.”

Coses que surten per la tele

Ah! Com m’agrada la tele. La creativitat d’alguns publicistes no té limits. A vegades, amb la Carme, mirant anuncis pensem en eaquell moment en el qual alguns creatius ensenyen l’anunci al seu client. No se, recordeu un anunci de citroën on surt la penya amb caps d’animals, amb la cançó de “baila morena” de Zuchero...? és tot super cutre... m’imagino al jefe de la citroën movent la mà sobre la taula a ritme de baila morena...
Per sort, encara queden anuncis que són veritables obres d’art, perquè generen al espectador unes reaccions, unes sensacions... no sé com explicar-ho...
Aquí us deixo dos exemples, dues obres d’art que fan que l’espectador pugui acumular tant d’odi i tanta ràbia...
Quin d’aquests dos anuncis us fan més ràbia?