Antònia Font, Casino de l'Aliança Poblenou 28/04/2011

Passa el temps i “estamos grandes” diu la Carme mirant entre el públic. Una petita generació Antònia Font? No sé, no he cregut mai en generacions ni grans coses d’aquestes, però parlar de generació Antònia Font no em sembla res gaire gran. Lo ultralocal que deia en Dalí. Potser.

Al Casino L’Aliança del Poblenou, un puestu perfecte on veure concerts, els mallorquins Antònia Font han presentat el seu nou disc, Lamparetes (Robot Innocent Discogràfica 2011). L’expectació era gran (dins la cosa aquesta de gent d’aquí) i la primera jornada, de tres, dels concerts de presentació del disc ha estat a l’alçada.

Nosaltres anavem sense haver escoltat el disc, i sabent que la primera part del concert seria una cançó rere altre del nou treball. Amb un escenari molt xulu, amb lamaretes per tot arreu, han anat passant els nous temes, amb una falta de rodatge però amb una presència formidable, vestits amb una musicalitat preciosa i la suau veu d’en Pau Debon amb lletres, cada cop més, entregades a la fonètica, i no pas a la immensitat de dicos com Alegria.

Després han començat el repàs a les cançons anteriors a Lamparetes, Bamboo, Portavions, Robot Innocent, una selecció de les cançons més maques que tenen aquests cabrons, i que ens han arrencat certa emoció, potser de tornar-les a escoltar després de tant de temps, diu ella, potser perquè són genials diu ell. Més tard el moment paxanguero marca de la casa, i no per això pitjor moment. A Rúsia, Wa yeah! i Astronauta Rimador, que des d’aquella nit al Liceu ha agafat una dimensió inclassificable musicalment, han fet, allò que s’en diu: les delícies del públic. Aquell públic generacional del qual us parlava, uns sosaines trentanyerus que troben coses que els hi agrada, on refugiar-se.

Recepta crònica

Al meu cole hi havia una farmàcia. Al costat de secretaria, molt a prop de l’entrada de l’escola. Hi havia una porta blanca amb un vidre translúcid, i un cartell al costat que posava FARMÀCIA. Dintre, una encantadora senyora, que ja em semblava molt vella per seguir treballant, ens atenia amb un remei màgic. El gran remei consistia en donar-te una cullera plena d’aigua i sucre. Si, si. Tu anaves amb un mal de panxa d’aquells de nen petit, et feia seure al costat de la camilla, obria un calaix on guardava un pot de vidre ple de sucre, omplia la cullera amb el sucre, posava la cullera sota l’aixeta i empapava el sucre amb l’aigua. Et prenies allò, t’esperaves una estona i ja està... ...tornaves a classe. El mateix servia per un mal de cap, per un mareig, o pel clàssic “em trobo malament”.

Tot això em fa pensar en una bona solució per a combatre les retallades en sanitat i per posar fi a la màfia de la indústria farmacèutica. I em fa pensar amb aquella senyora entranyable, que et curava amb aigua dolça i una mica d’atenció, una bona recepta crònica.