Poema, o algo així

Es veu que plou

i unes gotes cauen lentes.

Les que fan d’equilibristes per les cordes d’estendre,

aguanten una estona, allà, a mig camí entre el cel i el terra.

Aguanten, pateixen i s’abracen, i quan ja en són prou es llencen.

No volien caure soles.

Perquè es veu que es bastant fomut això d’anar sol pels puestus,

I més en moments així.

Però si no t’has dit gairebé res quan éreu al mar,

allà, totes juntes. I t’evapores, i us torneu a trobar, allà,

en un núvol, que seria alguna cosa molt romàntica i tal,

però quan mires a baix penses, collons! Que canviïn les lleis de la física o alguna cosa d’aquestes “de liquido a gas de gas a líquido....” ostia noi! Quina putada.