dimecres, 11 d’abril del 2012

Que bé s'està de vacances. El final i la familia

I

Al final, vaig anar al llit a les 11 del matí, després de posar una rentadora, fregar els plats i fotre'm una bona dutxa. Estava animat per seguir d'empalmada. Donar una volta pel centre, comprar un llibre i trobar-me amb algú mentre esperava que sortís la Carme de treballar. Però encara era massa d'hora així que vaig decidir estirarme una estona. Em vaig despertar al cap de tres hores, sense ressaca. Amb una mica de set, però res de l'altre món. Em sona un wathsup, i és la Berta, amb qui vaig sortir per la nit, preguntant que tal. Osti, mola rebre missatgets de la gent amb la que has estat fa poc. Son com pesigades de felicitat, una cosa molt petiteta, en plan satisfaccions mínimes.

Riem i comentem la jugada amb petits titulars per missatge de coses que van passar per la nit amb ella i la seva amiga Anna.

Vaig al Condis.

Arribo a casa. Estic molt tranquil.
Fa solete i em ve de gust sortir una estona. Vaig al centre amb la intenció de comprar Ceniza en los Ojos, un nou llibre de l'editorial BlackieBooks, que últimament em té bastant ocupat. Envio missatges al Fabi per trobar-nos una estona. Pregunto com li va al Jordi per Madrid i em diu que ja ha tornat. Quedem per sopar. Avui em ve de gust anar al japo amb el Jordi i la Carme. Entro a La Central, i el llibre no m'acaba de convèncer, vaig a la secció de còmic i veig un còmic que no coneixia d'en Frederick Peeters, Lupus... resulta que em sona, però no el recordava així. Descobreixo que és una compilació de quatre volums anteriorment editats. El compro.

Vaig al café de l'ópera a fer una café... m'agrada aquest puestu, sempre que puc hi vaig. Té uns cambrers bastant profesionals, i el lloc encara té una mica d'encant, de fet, està en un procés de reinterpretació del encant que podria tenir.. no sé si m'explico. Bueno, que s'està bé per estar sol. Em sento a la barra, demano un café i miro La Vanguardia. Estic agustíssim, les vacances m'estan sentint de puta mare. Tenir temps per estar amb gent desconeguda, coneguda, i estar sol. Tot va bé. Espero al Fabi i a la Tati, però no em diuen res, i jo vaig fent temps. Un altre café. Deixo La Vanguardia, que és una puta merda i agafo el cómic. Em sorprèn que sigui una història de ciència ficció, però en poca estona descobreixo que és una joia transcendental ambientada a l'espai. Això em fa pensar en 2001 Una odisea en el espacio, i m'adono que aquests dies la meva vida està plena d'una extranya ciència ficció transcendental.

Segueixo en un núvol raro, i la Berta i l'Anna em diuen que estan fent unes pizzes pel centre. Jo no recordo si he dinat, però em diuen que vénen a fer el café amb mi. Demano un altre café i m'assec a una taula. Arriben als deu minuts amb uns caretos ullerosos. Penso que jo dec tenir aquella mateixa cara. M'agrada tornar-les a veure. Penso en que encara hi ha gent bona pels puestus, gent maca i tal. Comentem la jugada i xerrem de no sé qué.

Entra al bar un company de feina i em quedo una mica parat. Poca estona després arriben el Fabi i la Tati, que s'havien adormit. Canviem de bar. No sé com encaixar aquell estrany hexàgon d'amistat, i flipo bastant que elles no hagin decidit pirar. Parlem de coses en general, la cosa tampoc és del tot incòmode. Crec que hi ha tres cantons de l'hexàgon amb resaca i els altres tres estan una mica sorpresos.... jejeje està bé.

Marxem.

He quedat amb el Jordi i la Carme a Gràcia. Agafo el metro i començo a notar el cansament. Sopem i parlem de les nostres coses però estem cansats i quan anem a fer una copa ja no estem molt disposats a seguir parlant. Jo estic petat. Tornem en metro i dormim...


II
Diumenge la Carme treballa, m'aixeco d'hora i vaig a comprar una mona pel seu pare. Una Sara, que bona. Torno a casa, i com que després he de fer alguna cosa (pujar a Canyelles a veure la família) em talla el dia i no sé que fer amb aquelles hores mortes d'espera. M'estiro al llit i faig el gos total. Agafo la mona i pujo a Montjuïc. He pujat des de Plaça Espanya fins al museu escoltant Ayer de La Habitación Roja amb repite posat. Mira que no m'agraden gaire, però estic enganxat a aquesta cançó. Surt la Carme de currar i anem cap a Canyelles.

Dinem amb els seus pares, germà, cunyada i nen. És un plaer tenir de cunyats als amics de sempre. Menos mal. Estem bé. Fot un dia de collons i arriba la tieta amb una mona per la Carme. Al cap d'una estona vaig cap a casa i saludo a ma mare i al meu germà que estava dormit. Agafo la guitarra i m'estiro pel terreno amb el sol de tarda tocant-me de rasqui. No sabeu com m'agraden els atardeceres... com es digui en català... Bueno quan el sol va marxant. Son genials, unes hores màgiques. Em preparo un gintonic i m'invento una cançó sobre la tarda o algo així... no sé...

Arriba el meu pare de la petanca, portava des de les vuit del matí... déu meu, és una locura. Es veu que han fet la partida, una fideuá i després han fet una altra partida. Que jefes els viejunos. Ma mare prepara una truita de patata boníssima, tallo fuet i xerrem una mica. Quan estem a punt de marxar ma mare es posa una mica melancolica, no sé que li ha agafat. Tinc un problema amb els meus pares, a vegades estic a gust, i estem bé. Però normalment no és així. I em fan sentir malament. És com que els hi he deixat passat moltes coses perquè pensen que fan el millor per mi, i no ho veuen. I segueixen fent el mateix, una mica de mal amb la seva manera de veure les coses. No se...

Dormim.

Dilluns pel matí anem a l'hort de l'avi de la Carme per menjar la mona. No fa bon dia, arribem a les dotze i el pare ens prepara unes sardines per esmorzar, mentre es van fent les brases per la carn de després. Bebem vermuth, vi, cervesa i surt el sol. El nen juga per l'hort i és una canya. Els nens petits molen. Van al seu rotllo i viuen tot al 100%. Sabeu quan es desperten pel matí, que ja estan a tope... estan allà: va! va! que s'ha de viure joder!!!! Quina presa i quines ganes més guapes. Fem cubatas i va venint gent dels horts del voltant, tot és molt bucòlic i tal. Jo em començo a torrar la cara amb el sol i porto mig pet. Aguanto allà, mirant a la gent, sense participar gaire... una mica al marge. Em fa molta por fotre la pota o fer el ridícul, així que acostumo a prendre una postura reservada però sense semblar borde.

S'acaba el dia, el sol, les vacances i penso en que no vull tornar demà a treballar. Penso en la felicitat d'aprofitar el temps. A la meva manera. És veritat que no he fet mai res de profit, no he acabat mai els estudis, no tinc carnet de conduir, no tinc cap aspiració laboral. No sé, aquestes coses que et van maxacant de per vida. Però també és veritat que moltes vegades penso en el què faria si em toqués la loteria, i en el fons no canviaria tant la meva vida. Només vull seguir veient com es van alineant els astres de tant en tant, en plan 2001.

3 comentaris:

Agnès Setrill. ha dit...

Ei! Que això és poesia! (xarnipoesia!), m'encantat! Dona per la lletra d'una cançó, amb el final sobretot... de debó!
saps estar bé amb el que tens, i ep! que no és poc eh?
Felicitats! :-)

drapdecuina ha dit...

Gràcies Agnès, ets la meva lectora preferida, favorita en xarnipoesia... M'has alegrat el dia! ;)

Anònim ha dit...

comparteixo el comentari de l'Agnès,dóna gust llegir coses així.
Mercè