Rius de plata

Pels rius de plata hi vàrem seure, i vam riure mirant les desproporcionades figuretes del pessebre: aquell ànec gegant al costat d’una cabra, aquelles casetes, que si són petites és per donar la sensació de llunyania i si posem una ovella al costat de la caseta... doncs queda estrany. Però no us preocupeu això del Nadal està sobrevalorat i ningú sap realment que ha de fer.

Jo, per exemple no m’aclaro, i no se mai a casa de qui em toca anar a dinar o sopar i m’agobio molt. Després, cada any m’ho expliquen però no recordo mai si noche buena és el 24 o noche vieja el 31... o com va això? Per no parlar de la cançó del Tió, que cadascú la canta d’una manera diferent i el pobre tronc fuetat amb cara i barretina es fa un liu: - que cago? Turró? D’atmelles i pinyons? Butifarra? Fotrem un cop de barra? De vara?... pobret.

A mi el Tió em fa una mica de pena perquè a casa dels meus tiets el tenim fora durant el sopar, al costat de les ampolles de vichy que s’estan refrigerant a temperatura ambient, fot un fred. A més, aquest any ja no ha enganyat a ningú i les nenes ja sabien de que anava, i ha sigut com estrany.

Bon Nadal i totes aquestes coses.

Aberturas distintas

“Nada que valga la pena puede ser entendido con la mente. Todo lo que es verdaderamente valioso tiene que entrar por una abertura distinta, y perdona lo desagradable de la imagen.”
[MANHATTAN, Woody Allen]

Ahir parlava amb la Carme de ho difícil que és expressar amb paraules les coses que sentim (no sempre parlem d’aquestes coses, també parlem del Genís i del raro de l’Esteve de Vent del Pla, o de que dinarem demà, o que falta paper de vàter...).
Però mira, ahir parlavem d’aquestes coses. Ella em va citar, d’un llibre que li va regalar la Mercé, aixó:

“Es más fácil pensar racionalmente que imaginar, porque razonar es repetir, mientras que imaginar es crear.”
[Filosofías del underground, Luís Racionero]

És xulo també oi?

I tot venia pels poemes de Bécquer que parlen d’aquestes coses i de com fer entendre o escriure, els nostres somnis, la nostra imaginació... no se...

“Yo no sé si ese mundo de visiones
vive fuera o va dentro de nosotros.
Pero sé que conozco a muchas gentes
a quienes no conozco.”
[Rima LXXV, Bécquer]

I tu, i jo

Sobre el sofà, a una manta li surt un cap.
Sobre el sofà, a un cap li surt una manta.
Et miro, i surten cap a tu els crèdits de Superman plens de versos.
Super-versos que passen borrosos dins el camp de visió.
Un moment més tard, però no gaire més tard: jo. Cada cop que et miro.

I rebota alguna cosa.
I alguna cosa rebota, torna a mi, i s’omple.
I rebota, i es buida damunt teu: i et plouen poetes i flams amb nata i DACS de colors i llet condensada i pa bimbo sin corteza i philadelphia. Macarrons, malvasia, herbalesens. Pomes i mandarines sense pell i pa de pipes no gaire torrat i palomites amb mantequilla.

I coca cola quan et ve de gust coca cola
I cervesa quan et ve de gust cervesa.
I fred amb mantes gegants i nòrdics i bufandes.
I calor amb piscines i matalàs inflable i Cadaqués.
I gana amb vermuts i sopars i paelles i peus de porc.


*treballadors, recordeu que la forma, la métrica i la rima dels meus poemes només l'entenen els intel·lectuals. Perdoneu, algun dia escriuré algun poema per als treballadors, si n'hi ha algun, que visiten drapdecuina.

Tonteries per fer temps abans de posar-me a estudiar

bàdminton m. Esport en què s’enfronten dos jugadors, o dues parelles de jugadors, practicat en una pista rectangular dividida transversalment per una xarxa, i que consisteix a colpejar un volant amb una raqueta per fer-lo passar per damunt la xarxa de manera que l’adversari no el pugui tornar.

Li vols fotre amb tota la teva força i sempre va amb la mateixa poca potència, quina ràbia fa.

L'os de la música

Aquí us escric una llista de les 10 cançons que no he pogut deixar d'escoltar cada dia durant aquesta setmana, a més, varies vegades al dia:

-Joan Miquel Oliver "Hansel & Gretel"

-Gogol Bordello "Start Wearing Purple"

-Adrià Puntí "El Gitanillo De Triana"

-Mala Rodríguez "Te Convierto"

-Peaches "Shake Yer Dix"

-El Tío Carlos "Pares y Nones"

-Maximo Park "The Coast Is Always Changing"

-Beirut "Un Dernier Verre (Pour La Route)"

-Jose Gonzalez "Down The Line"

-Quimi Portet "Progresso Adequadament"


*Algun dia descobriré com es pot fer per pujar les cançons i les pogueu escoltar (si algú sap com es fa, que m'ho digui, gràcies) de moment podeu fer un cortar/pegar i les baixeu per l'emule, algo és algo. Si voleu he? no se...

Picar de mans

Una estranya costum que tenim la gent és la de aplaudir, picar de mans. És d’aquelles coses que t’ensenyen de petit, i mira, et vas fent gran i ho segueixes fent. Hi ha gent que és una crack aplaudint, fot un soroll insoportable D’altres obren els braços, posen cara de restrets i aplaudeixen amb les mans col·locades totalment en creu, que dius: -no ets el Camarón tiu- a més, no tens ni ritme ni gràcia ni res... La gent gran ho acostuma a fer amb entusiasme, aixeca les mans ho màxim que pot i posen recta l’esquena. Després estan els discrets, no volen cridar massa l’atenció i posen una mà al damunt de la cuixa i amb l’altre piquen com demanant alguna cosa, però sempre amb les mans com cansades).

Després hi ha els sordo-mudos, que aplaudeixen diferent: mouen les mans com el Rei Don Juan Carlos, si així, com saludant però amb les dues alhora. Que penses: -i que més dona, que ho facin com els altres si tampoc ho sentiran-. És veritat, no passa res, però ho trobo absurd que ho facin d’una altra manera. Tot i que els sordo-mudos, clar, no controlen el volum de les coses que fan. Una vegada la Carme i jo anavem al tren, i al nostre costat estaven dos noies sordo-mudes comunicant-se amb senyes, fotien un soroll amb la boca impressionant, respiracions, gemecs... I pensavem en el germà de la Carme, perquè ell no aguanta el soroll que fa la gent quan menja i sobretot quan respira i menja alhora. Que de petit et diuen que és impossible respirar i menjar alhora, però descobreixes que el teu pare és capaç de fer-ho. Si. Quan es fot la cullera plena de sopa a la boca segueix respirant profundament pel nas i penses: -Huau quin pare tinc-. I aplaudeixes.

Ara ja sabem picar de mans però no t’acaben d’ensenyar mai quin és el moment precís de fer-ho, diguem que no hi ha unanimitat i tots anem una mica perduts. Jo me n'adono als concerts. Acostumo a anar-hi a molts, i amb el temps he anat observant aquest fenomen.
Emocionant he?

(És el moment d’abandonar la lectura i fer realment allò que tenies que fer per internet)

Quan pico de mans?
Tractarem aquesta qüestió en l’àmbit musical, però existeixen moltes coincidències amb altres activitats artístiques.
Per començar, hi ha un primer moment de confusió en el qual s’apaguen els llums: la gent acostuma a fer aquell HuuUUuuuUU (rotllo fantasma. Que realment els hi surt de dintre, una vegada vaig anar a casa d’una amic que acostuma a fer això i cada cop que apagava el llum de l’habitació o de la cuina feia: HuuuUUuu)
Hi ha gent realment entusiasta que ja aplaudeix en aquell moment de la apagada, i d’altres que fan les dues coses: aplaudir i dir HuuUUuu alhora que miren emocionats al company del costat (que és el clàssic acompanyant de concert que no sap ni qui cony toca aquella nit, però està allà. L’acompanyant no acostuma a picar de mans, sempre fa coincidir aquest moment amb les ganes de fer un traguet a la cervesa, calada llarga al cigarro o encendre’s un piti. És com una excusa: -no aplaudeixo perquè estic ocupat-. Sempre hi ha el típic que aplaudeix amb el got a una mà el cigarro a l’altre que dius: -així no home!-.

Bueno, tenim els llums apagats i en pocs segons surt el grup. Aquí ens tornem a trobar amb un altre moment delicat. Si és un grup de fer espectacle ja s’ho fan venir bé per començar de cop i no et deixen temps per pensar. Però després existeixen els grups aquells que surten poc a poc, i van xinu xanu cap als seus instruments. Aquí. Aquí es on produeix el caos: si surt el cantant amb tot el grup la gent acostuma a respondre amb aplaudiments sense gaires dubtes. Però si van sortint als músics sense el cantant, això ja genera confusió, i la gent no sap que fer Llavors sempre hi ha el típic entre el públic que fot un crit. Que mai sé que diu, ja sigui en català castellà anglès. Crec que és un tiu que està sempre a tots els concerts, fot el crit i marxa a un altre concert i entre cançons torna, fot un altre crit i se’n torna a anar (hi ha gent que diu que l’ha vist per la ciutat: va amb moto bata ratllada i darrera porta la “chica de la curva”, però jo no m’ho crec). Quan el tiu a fotut el crit, en el moment que surten al escenari els músics, o entren al escenari (a veure si es posen d’acord, o surten o entren al escenari) la gent aplaudeix, però acostuma a ser un aplaudiment apagat, sense moltes ganes, fins que surt el cantant i tothom HUee!! UHH!!! plas plas* (*plas=com picar de mans, sé que costa d’entendre).

Comença el concert!
I les cançons van sonant entre aplaudiments, però en els espais blancs, entre cançons, torna a regnar la confusió entre el respectable. Hi ha grups que realment no saps, si han acabat la cançó o és una parada de la pròpia cançó. La primera vegada que passa això ens hem de fixar, ràpidament, amb l’únic friky que no aplaudeix i mira cap enrere com dient: -ignorants-. Aquest friky ens servirà per encertar els moments d’aplaudir i diferenciar-los dels silencis de les cançons, o aquell final que mai arriba. Sabeu? quan sembla que estigui a punt d’acabar el tema però el de la guitarra encara està concentrat mirant avall. Quan tinguis dubtes de quin és realment el final de la cançó torna a mirar al friky, si està encara més concentrat que el de la guitarra és que encara no ha acabat. Espera. L’espai entre cançons, com dèiem, és molt confús i a vegades el cantant diu el nom de la cançó i la gent acostuma a aplaudir, però a vegades la gent no sap quin cony de cançó és aquella, no passa res, pots no aplaudir. Aquest és el moment en el que el teu company de concert s’anima i aplaudeix ell sol, i et mira com dient: -ara, ara , aquesta aquesta-.

El concert s’acaba
I tothom aplaudeix amb força, és el moment que normalment tothom pica de mans, no hi ha gaire complicació. Si l’aplaudiment s’allarga acostumen a coincidir les palmades, no passa res, és normal. Es produeix un gran moment en el qual tots aplaudeixen alhora, molt ben coordinats. Coordinació, per cert inexistent, quan en un dels temes el cantant ha convidat al públic a seguir picant de mans i ningú s’aclarava, i notes com va desapareixent l’aplaudiment arrítmic entre el caos palmero.
Per acabar, només dir que s’ha d’aplaudir quan un vol, que no us passi com als concerts de jazz, d’ara, que no saps mai si aplaudir el solo, si aplaudir al final, alprincipi, si aplaudir perquè els altres ho fan...
Cullons! que facin un curset abans del concert o que posin com a la tele un cartell que digui: APLAUSOS.

Tardor amb estiu

Ara que la manta de la tardor s'ha instalat al sofà i al llit de casa és un bon moment per recordar l'estiu. Aquest estiu he anat a Calella i Cadaqués però també he estat al jardí de la Carme, amb el Lucky, les gallines, els titis, els pares, el nen i la Nuri, les barbacoes, les paelles i la piscina.

A la piscina; pinassa a la deriva.

Deixes passar l’estona, i la tornes a agafar.
A la piscina; el xorret de la depuradora.

El vermut, de precipici; olives, patates
Bitter Kas i formatge mal tallat.

Et deixes a l’ombra,
i la tele, massa forta, en els somnis s'ha barrejat.


*poesia de forma i métrica per a intel·lectuals, abstenir-se la plebs.

No planxeu mai una camisa quan la porteu posada

Atenció! no planxeu mai una camisa quan la porteu posada.

L’altre dia em vaig comprar unes samarretes. Si, una vegada cada 2 o 3 anys em compro un parell de samarretes, sempre del mateix estil: d’aquelles de màniga llarga sense cap tipus de dibuix, ni lletra, ni frase... Acostumen a ser econòmiques i no t’identifiquen amb ningú, amb res, amb cap ideologia, cap tribu... Res.
Totalment neutre.
Sempre intento comprar algun color diferent dels que ja tinc però sempre acabo comprant: negre, verd fosc, gis (fosc també), blau tirant a negre... Alguna vegada l’he comprat d’un altre color i penso: -Fua! avui m’he desmadrat- i arribo a casa i el primer que faig és posar-me la samarreta, i li dic a la Carme:
-Que?
I ella: -Que?
I jo: -T’agrada la samarreta?
-Pues... ...si. Com totes... no?
-Com totes no! No veus que és de color vermell! Cullons que per mi és un gran canvi!
-Però t’agrada? Canto molt? Faig el ridícul? Me la puc posar? Que? Que!? QUE!!!???

Tinc un calaix on van a parar totes aquelles samarretes amb les que mai m’he atrevit a sortir pel carrer. Les utilitzo de pijama, sóc el tiu amb més pijames de la història, combinen de puta mare amb els pantalons de xandall que tinc des que feia Gimnàstica al cole (si, li deien així: Gimnàstica, Pretecnologia, P.E.I. si tius! jo feia una cosa que es deia P.E.I. Era una cosa molt rara... però rara de cullons; eren uns quaderns plens de punts, tenies que anar unint els punts i després parlavem a classe de les formes que sortien d’unir aquells punts...no se... encara busco alguna persona per poder parlar d’allò, juntament amb els Minimals són petits traumes infantils, i no trobo ningú amb qui compartir aquests traumes). Buf, tot això ho tinc que explicar, però ara centrem-nos amb les samarretes i com no teniu que planxar-les.

La cosa és que quan les samarretes són noves tenen formes extranyes, estan doblegades per on no toca o es noten les costures de manera exagerada. En aquestes samarretes s’acostuma a notar molt aquests tipus de costures, sobre tot a la part de l’espatlla (hombru si ets de la Verneda, és la mateixa part del cos, he? esquena=hombru, és que ara estudio i sé aquestes coses) Llavors, per solucionar aquest defecte es pot recorre a la clàssica planxa, així que em disposo a planxar la part on la costura es nota molt, a veure si queda ben planxadeta, però es clar, fins que no et poses la samarreta no saps si està quedant bé la cosa. Així que em vaig posar la samarreta i em vaig anar planxant les esquenes davant el mirall, d’aquesta manera podia veure el resultat a temps real. El problema és que la costura arriba fis al coll de la samarreta. La part esquerra de l’esquena la vaig planxar amb una precisió sorprenent perquè la planxa la tenia a la ma dreta... però el moment d’ajustar la planxa al coll de la samarreta amb la ma esquerra...
AH!!!
Cullons quina cremada em vaig fotre al coll!
Vaig pensar que necessitava alguna cosa que em protegís, així que em vaig posar una altra samarreta, de coll més alt, sota de la que estava planxant i vaig poder acabar la feina.
Em va quedar una mena de xupetón al coll, que s’anava infant per moments.
Com li explico a la Carme que allò no és un xupetón?

Una polla xica, pica, pallarica, camacurta i becarica

Es poden dir moltes coses a propòsit del discurs que va fer Quim Monzó. A mi em bé al cap una bonica cançò de Sigur Rós: Hoppípolla.
Segur que per l'estribillo us sona, si home és aquella de... nana nairo...
Bueno, us escric la lletra, així la podreu cantar per la castanyada:

Hoppípolla

Brosandi
Hendumst í hringi
Höldumst í hendur
Allur heimurinn óskýr
Nema þú stendur

Rennblautur
Allur rennvotur
Engin gúmmístígvél
Hlaupandi inn í okkur
Vill springa út úr skel

Vindurinn
Og útilykt af hárinu þínu
Eg lamdi eins fast og ég get
Með nefinu mínu

Hoppípolla
I engum stígvélum
Allur rennvotur (rennblautur)
I engum stígvélum


Us recordo allò del discurs militar d'en Dalí:

Una polla xica, pica, pallarica, camacurta i becarica, va tenir set polls xics, pics, pallarics, camacurts i becarics; si la polla no hagués estat xica, pica, pallarica, camacurta i becarica, no hauria tingut els set polls xics, pics, pallarics, camacurts i becarics.

Que n'opineu truites?

Moltes gràcies!!!

Estic molt content, ja sou uns quants els que heu mirat el bloc i fins i tot heu escrit comentaris (per cert, molt bons). Moltes gràcies!!!
Diculpeu les faltes i tal, no vaig estudiar quan tocava.
Us deixo amb una frase que em va fer molta gràcia, no recordo qui la va dir, la vaig escoltar a la tele:
"Por ti sería capaz de trabajar ocho horas"
Això és amor nens!

Problemes domèstics

Una vegada, estava treballant en un bar de copes i em passava la nit preparant “gintònics” . Jo pensava que aquest combinat estava passat de moda, que era com demanar un “cubalibre”... però no. La gent no para de demanar-lo, i jo no parava de posar gel, posar gel... i més gel... i quan veia aquells glaçons em venia al cap un petit problema domèstic que no he superat encara.
Es tracta de la glaçonera que tenim a casa. Encara no he trobat una glaçonera en la qual no et caigui ni una sola gota d’aigua en algun dels tres passos següents:

1: omplir d’aigua la glaçonera.
2: trajecte fins al congelador + obrir porta congelador (xunguísim).
3: el moment de deixar-la dins el congelador.

Aquests tres passos són de difícil execució sense derramar ni una sola gota d’aigua, sense deixar aquell inevitable xarquet al marbre, que penses: -AQUEST MARBRE ESTÀ COLLONUDAMENT ANIVELLAT!!!- perquè el xarquet es queda allà, immòbil.
Però ho pitjor encara està per arribar... el complicat moment de treure els glaçons.
Complicat o delicat, tant se val, el cas és que jo, després de donar-li uns cops a la glaçonera o “cubitera”, en català, de “cubitus”, contra l’aigüera cauen dos glaçons i van ràpidament a buscar l’aret de ceba, un ravioli i un troçet d'anciam que no havien pogut passar pel forat de l’aigüera. Llavors corres a rescatar aquells dos glaçons, els agafes amb la mà i obres l’aixeta amb l’objectiu de netejar-los. Quan et dones compte, en la neteja, ja han perdut el 40% del seu volum i llavors penses en els glaçons dels “cubatas”.
Un amic em va dir que els glaçons que compres, si aquells que compres a les benzineres, estan fets d’aigua “destil·lada” i potser és aquest el motiu per el qual duran tant... no ho se... o potser és per el forat que tenen al mig? ...no ho se...
Hi ha gent que sap un munt de coses estúpides, i ara mateix em podria ajudar.

Una cosa rara

El cigarro interjacent; dit índex, dit cor. El mateix mecanisme que ens aguanta la cullereta quan ens prenem el tallat. Dit índex dit cor “U” “I” “O” “P”; hora de plegar. Dit índex dit cor “AH!”; acaricien el teu sexe. Et fan feliç. Em fan feliç.

Frankenstein (drapdecuina remix)

Aquest va ser un projecte en el qual vaig estar molt de temps pensant de manera obsesiva.
Encara no sé perquè em vaig dedicar a escriure frases tòpiques en las quals apareix alguna part del cos, per exemple: “això val un ronyó” “partir-se el cul” “quedar-se amb un pam de nas”...
La Mercè i la Carme es van tornar boixes i també es van enganxar a escriure aquest tipus de frase, cap sabia perquè cony serviria allò, però no podíem parar d’escriure.
Finalment, llegint Frankenstein, vaig pensar que en podia treure profit d’aquell munt de paper amb aquelles frases escrites.
Ara un petit tast, potser algun dia podem fer un gran llibre que reculli tota aquella tonteria.

Frankenstein (drapdecuina remix)
-Com podria trobar frases que descrivissin el repugnant engendrament que havia creat i que un ull de la cara em va costar?
El cor no li cabia al pit i amb el cor a la mà estirava més el braç que la màniga. Era un sac de nervis sense pèls a la llengua i no tenia un pèl de tonto. Aixafava l’orella amb un nus a l’estómac però no podia menjar pels ulls. Em vaig quedar boca badat i quan ja ho tenia coll avall vaig pensar que no l’havia creat amb taló d’Aquil·les però posseïa l’ós de la música.-

Vermuts, A mi em passen aquestes coses, de veritat.

Aquest és el primer relat d'una sèrie anomenada "Vermuts", en la qual espero poder compilar moments vermuterus, una de les millors activitats gastronómiques: el Vermut (Vermouth).

Vermuts, A mi em passen aquestes coses, de veritat.
-Em preparo un Izaguirre amb gasosa en una copa gegant que m’ha regalat La Caixa, una pell de taronja i dues olives punxades a un escuradents. Cigarro, cendrer i un llibre. Em sento al vater amb la tapa baixada, el lavabo és la única part del pis que no necessita llum artificial perquè és, alhora un balcó (BCN batega té aquestes coses). Cau el cigarro encès damunt el paper de bater i s’hi pren foc.
Com li explico a la meva novia que he cremat el rotllo de paper de bater?

Estimu a la Carme

Estimu a la Carme, segurament és la única persona que llegirà aixó: Testimu molt pepe, encara que et dormis al sofà sota la manta.

La clàssica introducció

Em fa molta il·lusió tenir un bloc, encara que no sé que dir.