Encara estic esperant que em truqui l’especialista perquè em treguin d’una vegada un bultet que tinc al pit. Al principi pensava que era un gra, d’aquells que dius: -Ostia nen! Vaya granaco!- però va anar passant el temps i allò estava igual. Fa temps vaig anar al metge perquè em feia mal l’oïda i com fem les persones que anem poquíssim al metge, quan hi anem aprofitem per dir tot el que ens passa.
Per cert, quan vas al metge es creen una sèrie de situacions, podríem dir... incòmodes. Jo en destaco dues:
1ª; un cop entres a la consulta, quin és el moment exacte en el qual comences a dir que et passa? Sabeu que vull dir? Només entrar, el metge t’està mirant en plan... –vinga tu! que tens?-
Digues hola. Com va tot?... no se, que vinc molt poques vegades i per mi és un moment molt especial i necessito una miqueta de carinyu...
2ª; si vas per un bulto, ferida, picada etc... Trobo que és molt difícil ensenyar-ho. Jo, per exemple, volia ensenyar el bultet que tinc quatre dits més avall de la clavícula. Doncs des de la sala d’espera estava preocupadíssim pensant com ho faria per ensenyar el bultet al metge: estirar del coll de la samarreta fins arribar al bultet, tot això amb el coll allargat com una tortuga i la barbeta i el llavi inferior senyalant al cel o aixecar-me la samarreta des de la part inferior ensenyant panxa i pèls.
Al final em vaig decantar per la primera opció i la doctora em va dir: -Mejor que te levantes la camiseta.
2 comentaris:
Quan et diuen que vagis a la "camilla" i no saps si quedar-te assegut, estirar-te o que???
¿et van fer un tacte rectal? tot i que sovint no és necessari sempre es gratificant...
Publica un comentari a l'entrada