Mis Documentos

He trobat a Mis Documentos un comentari que vaig fer a propòsit d'una xerrada, a classe, amb l'escriptor Enric Larreula. Aquest tiu és un crack, i si el podeu escoltar alguna vegada, millor que llegir-lo. Aqui ho deixo.

Xerrada d’Enric Larreula: Escriure pels colzes
Un cop vist tots els anuncis de productes per mantenir el cos saníssim sense fer res, els concursos de preguntes surrealistes i després d’haver llegit els infinits i repetitius missatges sms que la gent envia durant la peli porno de la matinada, vaig al llit amb la intenció de dormir i somiar.

Estès al llit començo a pensar.

A vegades són pre-somnis, de vegades són reflexions o senzillament llargs diàlegs a propòsit d’alguna cosa que m’intriga en aquell moment. Quan tot això s’allarga, i els diàlegs interns es posen interessants sorgeix la imperant necessitat d’escriure. Fa mandra aixecar-se, però no puc més, és com si sabés que mai més seré capaç de pensar allò mateix.
Ah! No m’aguanto més! M’escric a sobre!

És cert, l’Enric Larreula té tota la raó, quina felicitat, quin plaer escriure. A més ara tinc una lamapareta a l’escriptori que il·lumina amb encant aquest gran moment i em transmet ganes de seguir escrivint. Inspiració? No ho sé. No crec que la inspiració sigui quelcom diví, segurament el senyor Larreula també comparteix allò que deia Picasso: “la inspiració arriba treballant”. Aquestes afirmacions són pròpies de persones amb talent; una mena d’inspiració constant. La resta de gent hem de seguir creient amb la inspiració que, en realitat, són petits moments de talent.

Inspiracions a part, escrivim i gaudim escrivint. “T’ho treus de dintre” i reneix fora teu d’una manera gairebé aliena que permet una gratificant interrelació amb tu mateix.
Escriure “representa fidelment el que pensem”, escrius tot allò que passa dins teu. No tens ninguna necessitat d’escriure quan et fas un tall a la mà, la necessitat d’escriure està motivada per la sensibilitat de cadascú i porta en si mateixa una qualitat terapèutica.
Per contra, cal tenir en compte la besant autodestructiva que pot tenir escriure, una consideració que segurament Enric Larreula no compartiria, però això ja ho escriuré una altre nit.