dimarts, 5 de febrer de 2008

UN, DELS MOLTS, DILEMES

Tinc un gran dilema. És gairebé de mal rotllo, però no se... a veure que opineu.
Tinc 27 anys i no he anat mai a un enterrament.
A mi em sembla que és estrany no haver anat mai a un enterrament amb aquesta edat. Però per una cosa o una altra, doncs mira, no he anat mai; van morir als meus avis quan jo era molt petit i els meus pares van pensar que seria millor que no hi anés. Fa uns 10 anys va morir al meu oncle, i encara no se perquè, no vaig voler anar a l’enterrament. Recordo que vaig anar al tanatori, però vaig decidir no anar a l’enterrament. Des de llavors estic molt penedit i cada cop que hi ha un enterrament tinc un gran dilema. Perquè han anat morint pares de companys de la feina i penso que si anés al enterrament seria com... no se... com si el meu oncle no signifiqués tant... No se, he arribat a una situació tant absurda en la que penso que a l’enterrament que vagi a de ser, com a mínim, de la mateixa importància que la del meu oncle...Potser per no sentir-me culpable... com una falta de respecte pel meu difunt oncle, que alhora es transforma en una falta de respecte cap a qui no vaig al seu enterrament... No se com explicar-ho, però us prometo que és molt xungo.

Diculpeu el mal rotllo.

7 comentaris:

Anònim ha dit...

Un noi que pica de mans sense motiu a una classe d'anglès. Un noi que crema els rotllos de paper de water fent un vermut. Un noi que reperteix xupitos d'aiguardent en mig d'una classe d'història moderna. Un noi que expressa la seva lleialtat a l'oncle evitant els enterraments. Puc escriure un guió per una sèrie?

drapdecuina ha dit...

nom de la sèrie?
(un comentari molt maco, gràcies)

vix! ha dit...

ja l'ha feta, es diu american pie i n'hi ha quatre parts... a més el protagonista s'hi assembla prou.

per cert, fas bé d'esperar, estic amb tu, però després que? després tots els enterraments valdran? llavors serà un agravi comparatiu per als qui nos has anat a l'enterrament...

jo crec que el que has de fer es no anar a un enterrament si no et ve de gust. de fet es va als tanatoris, pero als enterros només als molt propers... almenys jo ho faig així.

drapdecuina ha dit...

gràcies pel consell vix!

miralaella ha dit...

ostres, això dels enterraments i els morts, quin tema més xungo.. però si en parlem, parlem-ne!
jo he anat a dos enterraments que m'han fet molt de malt... el primer, va ser el de la meva iaia lupe, però només vaig anar a la missa perquè els meus pares em van dir que millor no anés a veure com l'enerraven. L'altre, va ser el del meu millor amic, que es va morir perquè li agradaven massa les drogues i al final la va cagar bastant.
A banda d'aquests dos he anat a altres de persones conegudes per donar-los suport i tal (també al de la iaia del Borja, a Galícia... un dia us explico com es viu la mort a Galícia), que em sembla que és el que es fa.
no sé, a mi em sembla que tots fem el que ens sembla que es fa o el que ens sembla que als altres els sembla que s'hauria de fer i... al final ens passa això, raül, que no sabem què hem de fer...
quina putada tot aquest ocultisme amb la mort, no?

raül ha dit...

com es viu la mort (miralaeela, quina frase!) a galicia? Per aquest blog passen varies persones de sang gallega, a veure si expliqueu alguna cosa i anem borrant l'ocultisme.

Jo sempre penso en la emoció que em faria veure el meu enterrament. Quan vaig veure Big Fish vaig plorar molt a l'enterrament del pare. És molt emocionant aquell final, quan van tots els amics i tothom riu i recorda les històries que havia explicat el pare... Jo quan em mori vull que, qui vingui a l'enterro, parli dels moments estranys, boixos i surrealistes que ha passat amb mi, i que si algú plora, sigui d'alegria.

Anònim ha dit...

en galicia se vive unos días antes... aparece la Santa Compaña por algun lado y ya sabes que alguien va a morir... es una putada! yo personalmente nunca la he visto, pero siempre conoces a alguien que sí... no sé, habelas hailas, no? mal rollito!