Els que estem una mica tarats ens encanta fer llistes de discos, cançons... i tot aixó. Tot i ho malament que es passa en el moment d’anar descartant coses, o de pensar que et deixes alguna, és un plaer fer llistes. Aquest any és obligatori fer el llistat de lo mejor de la década, aquesta que encara no sé com es dirà, si els dosmil, la primera, segle XXI... no sé... jo l’he titulat EFECTE DOSMIL. He decidit gravar un cd amb les cançons que s’han fet entre el 2000 i el 2009 i que més he escoltat. Com és un cd que vull regalar a la familia i tal, he decidit posar, només, música en català i castellà i centrar-me en el pop (rotllo, cançons que puguin agradar a tothom). Deixant de costat grans grups internacionals, i d’altres grups nacionals que han marcat una mica la meva vida els últims anys, com o’funk’illo, La Escepción o la Mala Rodriguez entre d’altres.
Així doncs, el cd ha quedat de la següent manera:
El fet de començar amb Antónia Font vol dir alguna cosa, que ha estat un d’aquells grups que m’han acompanyat durant tot el 2000 i que es van carregar qualsevol prejudici que pogués tenir d’escoltar música en català, obrint així un nou horitzó, on he gaudit moltíssim d’escoltar la música que es fa per aquí. Portavions és una cançó pop perfecte, era molt difícil triar-ne una de sola, i he tingut que incloure també Dins d’aquest iglú. De la mateixa manera que Antónia Font em va lliurar de tots els prejudicis, amb La Buena Vida em va passar el mateix, però amb el pop independent espanyol. Encara recordo la primera vegada que vaig escoltar el disc Hallelujah!, a la biblioteca de Bogatell, m’el vaig escoltar tot sencer assegut en un sofà, sense fer res més, em van enfonsar amb la seva tristesa i Qué nos va a pasar és només una pedreta d’una joia de disc.
Així doncs, el cd ha quedat de la següent manera:
El fet de començar amb Antónia Font vol dir alguna cosa, que ha estat un d’aquells grups que m’han acompanyat durant tot el 2000 i que es van carregar qualsevol prejudici que pogués tenir d’escoltar música en català, obrint així un nou horitzó, on he gaudit moltíssim d’escoltar la música que es fa per aquí. Portavions és una cançó pop perfecte, era molt difícil triar-ne una de sola, i he tingut que incloure també Dins d’aquest iglú. De la mateixa manera que Antónia Font em va lliurar de tots els prejudicis, amb La Buena Vida em va passar el mateix, però amb el pop independent espanyol. Encara recordo la primera vegada que vaig escoltar el disc Hallelujah!, a la biblioteca de Bogatell, m’el vaig escoltar tot sencer assegut en un sofà, sense fer res més, em van enfonsar amb la seva tristesa i Qué nos va a pasar és només una pedreta d’una joia de disc.
La suma perfecte de la música feta aquí i gravada a casa és El Petit de Cal Eril, que amb la seva maqueta i els seus concerts em van enamorar des del principi. D’aquella primera maqueta n’he extret Mel, però no m’he aguantat i també he inclòs el primer tema del seu disc de debut ...i tantes figues, una cançó immensa i lluminosa. Amb tots els prejudicis pel terra em rendeixo als peus d’un grup pop per excel·lència, Love of Lesbian, que em van enganxar amb la seva cançó Dónde solíamos gritar, és impossible escoltarla i no cantar com un boig. Tú, Garfunkel va ser el tema que em va despertar la curiositat per un artista que portava molt de temps fent coses que no em cridaven l’atenció, The New Raemon ha aconseguit amb dos discos trobar una fórmula popular, senzilla i de qualitat, la seva música enganxa molt. Un altre grup que enganxa més que l’heroïna son Mishima, el seu últim disc, Set tota la vida que no s’acaba mai, i mira que és tontu i fàcil, doncs així són les coses. He posat la de Qui n’ha begut, recurs fàcil.
La Marea és un dels millors temes que podeu trobar a Un día en el Mundo, el primer disc dels escoltadísiims Vetusta Morla, potser algun dia me’n penedeixo d’haver inclòs a aquesta gent, però he d’admetre que els he escoltat molt. Un carinyu especial també per Zenet i la seva revisió del bolero Soñar contigo, un tiu que viu per la música en directe, i aquesta dècada ha estat la de la música en directe VS els cds. Amb gent com aquesta, clarament, guanya el directe. Amparanoia m’ha acompanyat molts anys de la meva vida, sempre ha estat allà, amb concerts íntims acollonants, amb música festiva... però sobretot amb un talent de carrer, amable i senzill i una llarga carrera que arrodoneix amb Ven. Una cançó que segons la Carme, compleix una mena de cànnon per ser una gran cançó. Un altre grup que m’ha acompanyat molt a mitjans del 2000 van ser els Delinqüentes, han demostrat que el flamenc, les xirigotes i el caxondeo és més popular del que ens pensavem. Però a part de tota la broma El Aire de la Calle, és realment una obra mestra, podria estar en el top ten de les cançons més perfectes de la meva vida. Queda dit.
Va haver un temps en el que, amb l’Alex, vem veure una vegada per mes a Muchachito Bombo Infierno. Vamos que nos Vamos és un disc brutal, perfecte, el pots escoltar des del principi fins al final sempre que vulguis, i Luna sempre serà un himne, paw paw paw!!! Un grup que als seus inicis vaig tenir creuat van ser els Manel, suposo perquè tothom deia que eren molt bons, i no volia admetre que tots s’haguessin adonat abans que jo. Igualment, fins que no vaig escoltar Al Mar, em van costar molt, i fins i tot ara he de reconèixer que tenen molt bones cançons, però el disc sencer em segueix sense convèncer... però... és que és poesia en estat pur... aish.... quina ràbia. A l'última part del cd se m’han acomulat aquelles cançons que m’han marcat molt aquests últims anys. Amb Pascal Comelade, em vaig tornar loco buscant els seus discs. Música primitiva, inspiradora i deconstructora, Sense el Ressó del Dring, una fardada para las masas. Joan Miquel Oliver també m’ha servit com a inspiració, també primitiu, buscant un pop tontu, íntim i alhora universal. Ell i el seu món m’han animat a fer moltes coses, i Foto és la meva preferida.
I per acabar dos homes que vénen de dècades anteriors però que, per raons d’edat jo he descobert en aquesta. L’Adrià Puntí, del qui penso que és un artista inigualable, he triat una cançó que també ve de dècades anteriors i així de rebot puc incloure el nom de Quimi Portet de fons, doncs la cançó original és d'ell. Flors i Violes cantada per en Puntí és una puta obra d’art . Finalment l’Albert Pla i el seu Somiatruites, una cançó de bressol que em va matar de gust des del primer moment que la vaig escoltar.
Doncs aquí està el cd, dedicat a tots els que heu compartit en algun moment aquestes cançons amb mi, o sense. Cançons que sempre han estat allà i que no m’han fallat mai... i ara que repasso, m’adono que gairebé totes són d’amor. I és que hi ha coses que ni l’efecte dosmil podran destruir mai. Us estim a tots!
Doncs aquí està el cd, dedicat a tots els que heu compartit en algun moment aquestes cançons amb mi, o sense. Cançons que sempre han estat allà i que no m’han fallat mai... i ara que repasso, m’adono que gairebé totes són d’amor. I és que hi ha coses que ni l’efecte dosmil podran destruir mai. Us estim a tots!
Tots els que vulgueu rebre el cd a casa, només m'heu d'enviar un mail amb la vostra direcció i us l'enviaré encantat... és gratis he? (medeskibcn@hotmail.com)
(Quan dic tots, sou tots, encara que no us conegui, si heu llegit tot aquest rotllo us mereixeu un cd)
El verd, o el vermell del semàfor, duren força estona més que l’ambar.. no? Doncs com pot ser que passi la majoria de semàfors en ambar? O sigui, sóc capaç de recórrer Barcelona en una dimensió del temps, que coincideix amb la dimensió del nano-segón que dura l’ambar dels semàfors. Potser estic en un portal del temps desconegut.. no se...
