Estendre la roba

Una de les coses que més m’agrada és estendre la roba. L’Elies em va dir una vegada que la roba estesa era la seva única bandera, això em sembla que ja ho havia escoltat alguna vegada i està de puta mare. Visca les pàtries domèstiques!
Sempre deixo una o dos cordes exclusives per als mitjons, calces i gallumbos. Els pantalons cap per avall amb una pinça per camal i les samarretes cap per avall amb dues pinces. Quan vaig arribar al pis on visc ara vaig descobrir el mecanisme aquest de les politges i pots estendre gairebé tot sense moure’t del lloc, wuau! genial invent! Per cert, on esteneu la roba que no us cap a l’estenedor?
-al capçal del llit.
-sobre les cadires
-al pal que aguanta la cortina de la dutxa
-per sobre el llit
Nosaltres la posem al capçal del llit.

Us deixo una cançó d’Antònia Font i un poema drapdecuina:

Estendre sa roba
“Jo surt a estendre sa roba
i me tir per es balcó i sé volar,
i no sempre me va bé,
i no sempre me pens que no cauré.
Antenes, terrats,
carrers d’abril assolellats,
llençols eixuts amb suavitzant.
Un camp de blat
fa ones amb es vent...”
Antònia Font, a Rússia, Música Global Discogràfica, 2001, Bcn, Slurp! Records, 2001, Mallorca.

Pànic al pati de llums
Una pinça se m’ha llençat balcó avall,
calçotets cagats de por s’agafen amb força.
Esquelets de calces i draps l’esperen...
...
Les altres, estrenyen fort les cordes,
serà una jornada plena de dol,
esperen que l’aire i el sol acabin amb l’angoixa.
De tornada al cabàs s’abracen i ploren,
les velles sàvies de fusta consolen
a les del mercadona... –Necesitamos más médicos!
-S’hauria d’avisar als familiars!-
diu una que sap, que a la cuina estan,
fan feines d’embalatge i cierres herméticos.

drapdecuina

drapdecuina festival 2008

El drapdecuina festival presenta el cartell de la seva primera edició.

L'organització del drapdecuina festival ha donat a conèixer aquest migdia en roda de premsa el cartell definitiu del festival, que es celebrarà el dia 2 de maig al recinte del Farum. La voluntat de l’organització de permetre l’accés gratuït al recinte ha trobat l'oposició de l’Ajuntament de Barcelona, qui s’oposa a aquesta idea i demana treure benefici de l’esdeveniment. Finalment l’organització ha acceptat cobrar una entrada simbòlica, però promet barra lliure gràcies als patrocinadors: Estrella Dam, Jack Daniel’s i Don Simon. També promet que no hi haurà gots reciclables ja que ho considera un gest hipòcrita. El cartell, seguint la filosofia de l’organització, intenta aplegar un seguit d’artistes consolidats i de diferents estils musicals, de manera que tothom pugui gaudir, com a mínim, de dos dels escenaris.

Un membre de l’organització afirmava que “alhora d’escollir el cartell hem tingut en compte aquells grups que han demostrat, al llarg de la seva carrera, donar-ho tot als directes... bueno, potser Daft Punk no ho dóna tot...(riures) ...però com a mínim tenen una posada en escena made in Gondry...[...] la majoria d’aquests grups tenen discos que són imprescindibles per nosaltres i pensem... que també ho són per moltíssima gent”. La gran quantitat d’artistes i l’horari maratonià “ l’Ajuntament no ens van deixar-ho fer en dos dies” farà que els assistents hagin de tenir les idees molt clares alhora d’esocollir el concert que volen veure. "A més, una borratxera et pot deixar K.O. a les 18:00h i et faria perdre moltes actuacions", la organització demana precaució a la barra lliure.

Escenari Estrella Dam
16:15h-Mishima
18:00h-The Flaming Lips
20:00h-Fanfaro
22:00h-White Stripes
00:15h-Arcade Fire
02:00h-Tokyo Sex Destruction
03:35h-!!!
05:15h-Daft Punk

Escenari Jack Daniel’s
13:00h-Jazz Jamaica All Stars
15:00h-Ass Trio
17:00h-Medeski Martin & Wood
19:15h-Sharon Jones
21:05h-Soulive
23:00h-Marceo Parker
02:00h-Big Boss Man
04:15h-Jamiroquai

Escenari Don Simon
17:00h-La Troba Kung-Fú
19:00h-Fanfare Ciocarlia
21:00h-La Família Rústica
23:00h-Tonino Carotone
00:30h-Los Fulanos
02:00h-Muchachito Bombo Infierno
05:00h-Gogol Bordello

Auditori
16:00h-Clara Andrés
17:45h-Pascal Comelade
19:30h-Joan Miquel Oliver
21:00h-Adrià Puntí
22:30h-José Gonzalez
00:45h-Beth Gibbons
03:05h-Tom Yorke

A més: Fira gastronòmica/ Happy Park/ Farmàcia/ Fira discogràfica/ Hip-Hop corner/La típica zona chill-out.

Sortida d'autobusos des de Plaça Catalunya, Hospitalet de l'Infant i Altafulla

Preu entrada, 24euros.

Preu entrada de tarda (12:00h-20:00h) 10euros.

Majors de 65 anys entrada gratuïta.

Un altre diliema, aquest, més tontu

Grouxo Marx va dir una vegada: “estos son mis principios; si no le gustan tengo otros”.
Durant la vida et vas menjant alguns dels teus principis. Hi ha principis que no hem confessat mai, aquests no representen un gran problema, en canvi, hi ha principis que els compartim amb els amics , fins i tot varies vegades. Per principis, vaig dir alguna vegada que no em posaria mai sabates, però les bodes i les pressions familiars són fatals, després sempre et ve el típic que et diu: -no vas dir que mai et posaries sabates?- (calla fill de puta). Jo sóc molt de dir: -a aquest puestu no hi aniré mai!!!-. Un d’aquests puestus era el Gran Teatre del Liceo, odiós símbol de la burgesia barcelonina, de la laca i del perfum car... si, si... ja us ho imagineu oi? Efectivament. El proper 30 de març aniré a veure els Antònia Font. Vaig intentar comprar entrades per Reus o Girona, però no va ser possible. És igual, són excuses...

Si ho mireu d’una altra manera puc entrar amb uns mistos i... ja sabeu...
No se... ...ostia! Aquestes coses em foten, que puc fer per sentir-me millor?

1.gravar el meu nom a la fusta de la platea.
2.enganxar un xiclet a la butaca.
3.anar amb una xeringa plena de merda i punxar-la a la escuma de la butaca.
4.cremar el Liceo.
5.anar en pilotes.
6.deixar un regal al WC.

Memory card

La memòria és capaç de retenir coses estúpides. Jo, per exemple, recordo coses com:

-L’última paraula a la pel·lícula de Batman Returns és: “MUJER”. -Per continuar una partida perduda a l’Alex Kid és: Arriba+(A+B+A+B+A+B). -Quan em vaig obrir el cap de petit em tenia que dutxar amb un sabó que es deia: MULTIDERMOL.
També hi ha coses que no recordo, com per exemple: l’edat dels meus pares, la meva edat, posar aigua a la cafetera (diu la Carme que això és molt perillós i que algun dia faré explotar la casa) i no recordo mai on deixo el cullons de carregador del mòbil.

Us proposo que comenteu la cosa més absurda que recordeu.

Premis Ciutat de Barcelona 2007: "hiPROGREsia"

Avui hem anat a la gala dels Premis Ciutat de Barcelona 2007, una magnífica mostra de la hipocresia de l’ajuntament de Barcelona. Culturalment, i més concretament en l’àmbit musical, el 2007 passarà a la història pel desallotjament del local del carrer Mèxic, on assajaven molts músics de la ciutat, i per l’extermini de la música en directe a molts bars de la ciutat, gràcies a una llei que prohibeix als bars tenir música en directe. Ah! com són les coses: Premi Ciutat de Barcelona de música a Joan Garriga. O sigui, reconeixen a un músic que ha sortit d’un ambient, que ara, volen tallar d’arrel. Quines contradiccions. Per sort, en Joan Garriga és conscient, i educadament recull el premi, i educadament, fa saber als membres de l’ajuntament el seu sentiment de contradicció. D’aquí uns anys no podran donar més premis de música perquè, ells mateixos, han acabat amb els músics de la ciutat.

En venda.
Una de les paraules que més mal m’ha fet aquest vespre és: “internacionalització” . Barcelona no és una ciutat, és una marca. Fa poc vaig veure una entrevista que feia l’Albert Om a l’antropòleg Manuel Delgado a propòsit del seu nou llibre “La ciudad mentirosa: Fraude y miseria del modelo Barcelona”. Penso que l’entrevista està de puta mare per entendre una mica tot el que m’agradaria dir de la ciutat i no sé com explicar-ho. Us deixo l’enllaç a veure que us sembla.

http://www.tv3.cat/videos/191049 (a partir del minut 8 és genial)

Perdoneu la serietat d'aquest post, però aquests dies Barcelona viu la merda aquella de telefonia mobil, i tot plegat m'irrita, sobretot quan diuen -Barcelona guanyarà nosequants milions d'euros amb aquesta fira-, doncs jo no veig un euro... bueno, és igual...

Va, també us diré que ens vam fixar amb els municipals uniformats de gran gala que anaven canviant de torn al fons del l'escenari, cada 10 minuts passava un per derrera de l'altre i vinga, a aguantar allà drets amb aquelles plomes al cap. Us poso una foto perquè veieu l'uniforme, els cavalls no anaven, però no he trobat una altra foto.

A mi em fa molta vergonya aquestes coses, ho passo pitjor que ells.

Problemes domèstics Vol.2

Baixar la basura fa mandra. Fa un pal que t’hi cagues. De fet, la basura a casa nostra produeix tres moments odiosos:
1-Has xafat amb totes les teves forces la merda però el cubell ja no tanca, comences a plantejar-te, seriosament, que potser ja toca canviar la bossa.
2-Treus la bossa però penses -jo ara no la baixo- i la deixes, ben lligada, a prop de la porta.
Penses que ja has fet prou traient la bossa i passes de posar una altra de nova. Al cap d’una estona obres un iogurt i quan vas a tirar la tapa...
3-AH! Merda! no hi ha bossa-. I la tapa de iogurt no és d’aquelles coses que pots deixar sobre el marbre i no passa res, perquè sempre tenen aquell tros pringat amb iogurt. Així que finalment et toca posar la bossa nova.

Però atenció! Jo, que sóc un tiu que pensa moltíssim, vaig trobar una solució a aquest tercer moment odiós i vaig anar posant bosses al cubell, una dintre d’una altra, com les muñecas rusas, així quan treus la que està plena, sempre queda posada una altra. I aixeco la bossa plena mirant a la Carme com dient: -has vist quina idea més bona?- i ella, mira al sostre i agafa aire, i jo super-content ho explico als meus amics, i algú pensa que potser és una idea que es podria patentar i comences a imaginar l’èxit del producte i penses que faries amb els diners de la patent.... Jubilar als meus pares, muntar-li un restaurant al meu germà i pagar-li els deutes. Una casa a Calella a la meva germana i a l’Aleix, la hipoteca del Llure i la Nuri, un laboratori fotogràfic al Jordi, un cinema a la meva cosina, una casa a Mèxic a l’Alex perquè estigui amb la Olinka i el Mateu, retirar al pare de la Carme, una mica de diners a la Sara (que li vaig prometre un dia), als meus tiets i a tots als amics que estimo.Per cert, tindria que està prohibit fer passar les bosses del Mercadona o del Caprabo, com a bosses de basura. Que no veieu que no encaixen al cubell?! Que és molt incòmode home!
Una altra cosa, cada quan s'hauria de canviar o netejar el cubell? Penso, que a casa el tindriem que canviar ja, li preguntaré a la Carme...

Coses de casa

Les neveres ens permeten conèixer com som. Per fora: imans i celos mal posats, records, fotos, receptes, frases, coses que et regalen, anuncis de pizzes, números de telèfon... Per dins: “som el que mengem”. La nevera podria servir de retrat psicològic. A mi no m’agraden els psicòlegs, penso que la vida l’has de patir igual que la gaudeixes i ningú te dret a decidir quins sentiments has d’eliminar i quins no (M. Houellebecq deia alguna cosa semblant) però crec que algun psicòleg podria fer un estudi a partir de les neveres. O potser aquella gent que interpreta les firmes. Si, hi ha gent que quant firmes et diu: -ets una persona clara perquè es veuen clarament totes les lletres- o –ets optimista perquè escrius inclinat cap a la dreta- .La Sara sap d’aquestes coses. Potser un dia algú llegirà neveres. Aquí teniu la nostra nevera, volia fer una foto per dins, però la càmera de fotos ha tornat a morir, no hem pregunteu com.

UN, DELS MOLTS, DILEMES

Tinc un gran dilema. És gairebé de mal rotllo, però no se... a veure que opineu.
Tinc 27 anys i no he anat mai a un enterrament.
A mi em sembla que és estrany no haver anat mai a un enterrament amb aquesta edat. Però per una cosa o una altra, doncs mira, no he anat mai; van morir als meus avis quan jo era molt petit i els meus pares van pensar que seria millor que no hi anés. Fa uns 10 anys va morir al meu oncle, i encara no se perquè, no vaig voler anar a l’enterrament. Recordo que vaig anar al tanatori, però vaig decidir no anar a l’enterrament. Des de llavors estic molt penedit i cada cop que hi ha un enterrament tinc un gran dilema. Perquè han anat morint pares de companys de la feina i penso que si anés al enterrament seria com... no se... com si el meu oncle no signifiqués tant... No se, he arribat a una situació tant absurda en la que penso que a l’enterrament que vagi a de ser, com a mínim, de la mateixa importància que la del meu oncle...Potser per no sentir-me culpable... com una falta de respecte pel meu difunt oncle, que alhora es transforma en una falta de respecte cap a qui no vaig al seu enterrament... No se com explicar-ho, però us prometo que és molt xungo.

Diculpeu el mal rotllo.