El clàssic resum de l'any... 2008

Al meu mp3 ha sonat fins l'infinit, Manos de Topo, Fanfarlo i el nou disc de Portishead “Third”. He descobert a El Petit de Cal Eril, amb un directe molt xulo a l’Heliogàbal., vaig flipar amb els dos concerts de Portishead al PrimaveraSound, vaig ballar am El Guincho i Vampire Weekend. He gaudit de Calella de Palafurgell i de la pesca submarina amb l’Aleix (tot un descobriment aixó dels peixitos). M’he posat com un gordo cabrón menjant a l’italià del costat de casa, Piazza Grande (Plaça Juli Gonzalez, 10), on he decobert la pizza amb mozzadella i tomàquets cherry, i els tagliatelle amb fungi, ruccula, parmesano i oli d’oliva... b r u t a l.

He begut menys gintónics i més Jack Daniells, moltíssima birra i he fumat més que mai, això que no fumo...però mira aquest any m’he posat tontu. Vaig aprenent a tocar la guitarra, (i això que pensava que mai ho podria fer i que era un inútil i aquestes coses) i amb el Josep, hem fet moltes cançons, fins hi tot ens ha sortit un grup: The Dislèpcia... i un disc “demo-ment”. He canviat de costat al llit, compliré un any més amb la carmeta, i ja van 11... (que no s’acabi). M’he apuntat a piscina gràcies a la meva germana. He patit marrons familiars, per totes bandes. He vist Gomorra, Quemar antes de leer, he llegit Aristótil i a Jesus Lizano, m’he pegat algunes festes maratoniànes amb el Josep i hem fet bones bacanals amb el Borja, Mireia, Maria, Josep...També borratxeres per Vilanova amb els Yunus. No he sortit gaire del barri, del Trinxant al Mercadona, Condis, Badulake, Tertulia, Aliança i una mica de platja...m’he cuidat d’en Mateo i es riu quan em veu, i em fa molta gràcia.

Segur que han passat coses xungues però com diuen els Monty Python "Always look on the bright side of life" i gràcies a tots els que heu seguit mirant drapdecuina aquest any, espero millorar al 2009.

Llenguatge de signes

L’altre dia feien un programa per la tele on sortien persones mudes explicant el seu dia a dia. Em va fer gràcia saber que somien en llenguatge de signes, o sigui, si un dia sortim als somnis d’un mut sabrem parlar en signes. De fet, les persones que podem parlar ja utilitzem mols signes, sense cap necessitat. Fa molta ràbia la gent que fa el gest aquell de “entre comillas” aixecant les dues mans i movent els dos ditets.. ooh! Quina ràbia. Un altre gest habitual és el de fer com si estiguessis escrivint en un teclat quan parles d’alguna cosa d’interent: -M’envies un mail, vale?- (i et fa el gest amb tots els ditets alhora, com si sabéssim escriure amb tots els dits). Proposo canviar aquest gest, i fer el moviment només amb el dit índex de cada mà.

La mirada també és algo horrorós quan estàs en una conversa de tu a tu. Aquella mirada al front, que penses: -que cony porto al cabell que em mira tant...?- A mi em costa decidir-me, a vegades miro la boca, d’altres als ulls, però el pitjor ve quan hi penso, perquè s’activa un mecaisme estrany dins el meu cervell que em diu: -has de decidir quin ull mirar, els dos alhora, ara, és impossible- i aquí ja m’atabalo... normalment ho soluciono amb un traguet de cervesa o una miradeta al mòbil, que després et pregunten: -quina hora és?- (senyalant amb els ulls al mòbil que acabes de mirar) i has de tornar a mirar el mòbil.

Perquè mirar el mòbil per mirar ja forma part del nostre llenguatge de signes.

Paraula de Martirio

Avui la Martirio (la dona de la neteja de la feina) estava molt emprenyada perquè algú havia deixat un got sense fregar, i molt alterada ha començat a dir:

"Esa, no se lava ni el gigo... ...pues.. pues mira que la trampa se la sabe quitar... -i jo:- que trampa Martirio?- ...si hombre... el trampa... el trampa (separant les cames i fent un gest de pala amb la mà a l'alçada de la xona) ...ffff.... bueno me callo porque si no me inrrito"

Diccionari, m'he vist obligat a definir alguns conceptes:
gigo - la part genital femenina, etimologicament podria ser la suma de punto G+ higo, però és arriscat sentenciar-ho.
trampa - és un clar eixemple de neologisme reconvertit i adaptat al llenguatge comú: tampax = trampa.
inrrito - quan alguna cosa "te irrita profundamente"

Si voleu veure a la Martirio, clickeu aquest enllaç.
http://www.qdq.com/contenidos/calfoto/index.aspx?Lang=es
És del callejero fotográfico del QDQ, un dia mirant el carrer del meu curro vaig descobrir que sortia ella a la foto... jajajaj és boníssim... és la dona que hi surt... com me l'estimo...

In Vino Veritas

Avui estava veient el programa aquell de “En Clau de Vi” i m’han vingut al cap alguns dels vins que recordo. Si, aquells vins que es queden a la memòria, i que ja sigui pel moment o les persones amb les que estaves, perduren en alguna part, encara indeterminada, del nostre cos (dic indeterminada perquè sempre he pensat que el cervell i el cor estan sobrevalorats... ha d’existir una altre puestu dins nostre, però encara no l’hem trobat).

Recordo: Un Vega Sicilia que em va costar 3600 pts. Va ser un Nadal, amb la família, quan començava a cobrar els meus primers sous vaig pensar en gastar-me la pasta en un vi, i va ser increïble... El poder econòmic permet sortir a sopar pels puestus, que no sigui rotllo frankfurts i patates fregides, així que jo m’anava gastant la pasta en restaurants. Una vegada vem anar a sopar al Citrus (Pg. De Gràcia) va ser molt xulo, ja havíem anat la Carme i jo i li vem dir al Jordi d’anar junts, recordo que ens vem fotre un vi rosat (si, quan ets un nen la cosa va de rosats) que es deia Homenaje, era un vi jove de Navarra i era, i és, boníssim.
El meu germà, que és una mica viciós, m’ha fet descobrir grans vins. Una vegada em va regalar un Protos Reserva... fua nens! Espectacular, és un Ribera Del Duero, costa uns 30 euracos, però podeu provar un Criança i flipareu igual. Quan el meu germà va obrir el bar va triar uns vins d’aquells que “valen més que costen”, a St. Pere de Ribes hi ha unes bodegues que es diuen Torre del Veguer, el vi negre és molt bo i no és molt car, però el blanc (Muscat) és collonut. Un cava que vaig descobrir anant de cellers amb el meu germà és el Nadal... és d’aquells que juguen en una altra lliga, però a vegades val la pena...

Fins fa poc, vaig ser un taliban de la denominació d’origen Somontano; Enate i Viñas del Vero Crianza no us fallaran mai, i per uns 8 euros gaudireu de dos vins que podeu portar a qualsevol sopar d’amiguetes i quedareu com uns reis... si els amiguetes van més d’experts sempre triomfa un clàssic Rioja, el Viña Pomal. Però per maracar-se una fardadeta no està de més portar un Llàgrimes de Tardor (Terra Alta) és un vi “alternatiu” boníssim.

Vibliografia:
Torre del Veguer (Cavernet-Sauvignon), Penedés, 5€
Torre del Veguer (Muscat), Penedés, 5€
Homenaje (Rosado joven), Navarra, 3-4€
Vega Sicilia Único, Ribera del Duero, 30€
Viña Pomal, Rioja, 12a30€
Llàgrimes de Tardor, Terra Alta, 8€
Protos (Crianza), Ribera de Duro, 20€
Viñas del Vero (Crianza), Somontano, 7€
Enate (Crianza), Somontano, 8€
Nadal (Cava) 20-30€

(Tota aquesta cosa és molt personal i amb molt poc criteri... vamos el meu... i no hi ha cap intenció d'anar de guais ¡, ja sabeu que jo em bec qualsevol cosa amb una mica d'alcohol)

Plat combinat

No tot és tant xungo com ho pinten. La crisi té una part positiva i és que per fi t’atenen amb una mica d’amabilitat pels puestos. Ara vas als bars, i el cambrer et saluda massa. Eufòricament diríem. Estan sobre teu en tot moment, et porten més pa sense demanar-ho, no et miren malament si decideixes canviar el segon plat i fins i tot et porten el compte quan el demanes...

Osti! Ara recordo una vegada que vam anar, la Carme el Jordi i jo, a un restaurant a Girona a menjar de menú (-Girona Girona?- Us preguntareu, si, Girona Girona). Va ser algo surrealista. Per començar ens van deixar una ampolla d’aigua de 1,5l ja oberta damunt la taula, (reomplir el vi, bueno... però l’aigua?) Mirant la data de caducitat de l’ampolla vem poder observar que feia un parell d’anys que estava caducada, o sigui que amb un càlcul molt fàcil: 2anys caducada+2anys sense caducar= 4 anys(aprox.). Vem descobrir que ja feia una mica de temps que aquella ampolla, sense etiqueta, estava per allà. Nosaltres, que som gent molt tallada i tal, i com veiem que ningú deia res (el restaurant estava ple) doncs vem acceptar aquest... aquesta... aixó... bueno, que ens la fotesin doblegada.

Morts de gana, i ara també de set ens van portar el primer plat; el Jordi es va demanar de primer pinya amb pernil... quan van portar el plat vem flipar, perquè la pinya... ...era en almívar... si nena! Ens teníem que posar d’acord, entre plorar o riure.. després d’una votació senzilla vem escollir riure... Aquell riure de perplexitat.
...però encara faltava el segon plat nens... La Carme i jo ens vem demanar unes faves a la catalana amb patates. En un primer moment penses: -les pates estaran bullidetes amb tot el potagillo...- però quan van deixar els plats davant nostre, ens vem quedar flipats, no podia ser, allò era una broma... Imagineu-vos-ho: era un plat amb unes faves a la catalana d’aquestes “litoral” amb 5 patates fregides (de les congelades) pel damunt, posades així molt com sense voler. Realment, semblava que se li haguessin caigut d’un altre plat on portava un bistec amb patates i va dir –bha! és igual- i segurament pensaria –total, si ja s’han fotut una ampolla d’aigua que teníem aquí des de fa mil anys-

Una altra vegada, a Paris ens van fotre patates fregides dins un kebav... i amb ketchup... El tiu des de la barra anava super accelerat i va començar a preguntar mig en francés mig espanyol: -lechuga?- i nosaltres –si. Pepino? Si. Tomate? Si. Cebolla? Si. Patatas? ...heee..si?... ketchup?...heee...4 euros amigo! ... Penseu que aquest moment va durar un nano-segon i el nostre cervell no va se capaç de processar tota aquella informació.

Segur que podeu aportar algun incident gastronòmic similar, als kebabs i als self-service sempre passen coses... tot vostre...

Bon profit.

DEMO-MENT

Ja és a la venda el primer cd demo de The Dislèpcia. Aquest passat dimarts 12 de novembre de 2008 va sortir a la venda “demo-ment”, el primer cd-demo de The Dislèpcia, on el duet poblenoví demostra el seu talent, i poc criteri, amb èxits ja consolidats dins l’escena underground de la ciutat com Tros de seny o Com a casa no hi ha res -...ha sigut la pressió de la gent la que ens ha animat a treure aquesta demo...- Des que van obrir el seu myspace, milers de persones han escoltat i han seguit de prop l’art i el mal saber fer d’aquests dos talents catalans -...ens ha sorprès molt la quantitat de visites al myspace, nosaltres no entrem mai...- Una primera edició de 50 còpies s’està a punt d’esgotar i discogràfiques de tot el món ofereixen grans quantitats de diners per tenir-los en els seus segells -...nosaltres no fem això pels diners.. ens preocupa la biodiversitat, al ecologia i el multicultu... multiculti...pluricmulti... bueno, els negres i es moros i tot això...-.

continuarà...

La suerte está echada

Si senyors, aixó és la loteria de Catalunya... no dic res més... boníssim.

Diccionari mama/catala català/mama

Les mares son mines de vocabulari. La mare de la Carme és capaç de crear neologismes de neologismes, com dir: yatzuky per dir jacuzzy. La meva, en canvi, reconstrueix els noms propis: Isona (de Ventdelpla) és la Guisona. Si amics, estem davant un fenomen lingüístic que es perdrà amb el temps, per això, necessito la vostra ajuda. Escriviu aquelles paraules que les vostres mares utilitzen per nomenar coses, persones, llocs, sentiments...

Si us plau, escriviu també la traducció al català o castellà.

Aquí us deixo algunes de la mare de la Carme i de la meva:
-boris – virus.
-wakamayo/sonamericanos – sud-americans.
-canximbumbi – molt lluny. Si una cosa està molt lluny està a canximbumbi

Nueva carpeta

Les carpetes que teníem durant el nostre període escolar van ser tot un món. Hi havia qui portava fotos de “Sensación de Vivir”, amb el Brandon, o no recordo com es deia l’altre guaperas, ocupant tota una cara de la carpeta. Les fotos en blanc i negre de nens petits (aquesta feia bastanta ràbia), nens amb moto, o pentinats de punky. Pegatines de TOY (toy cansao, no toy...). Pegatines de marques (nike air, jordan). Jo vaig tenir una època que en portava d’aquestes últimes, portava la carpeta amb pegatines de Jordan per totes bandes. També recordo una carpeta forrada amb cromos de Monstruos, una altra carpeta 100% Bola de Drac. Un amic portava tots els jugadors de futbol. També existia el frikisme: recordo un amic que la portava forrada de targetes del bus, aquelles targetes que allargades que feien CLACK quan la picaves al bus i anava tallant el quadradet amb el numero de viatges que et quedaven...

Per no parlar de les notes a l’interior, escrites en els separadors: “te mates por lo que te mates no te mates por las mates”, per cert, algú utilitzava correctament aquells separadors?
Us convido a compartir el record d’aquelles carpetes forrades, que hi portaveu vosaltres?

La Història Interminable

Vaig anar un altre cop al metge per allò del bulto al pit. Que direu: que pesao el tiu amb el bulto dels pebrots... però és que encara està, i pitjor... El tiu em va dir: ha cicatrizado queloide. Que no és cap planeta, es veu que la cicatriu s’infla d’una manera bastant lletja, de manera que ara tinc un bultaco més gran que el que tenia inicialment. Em van dir: haremos unas infiltraciones. Y vaig pensar: osti, com els jugadors de futbol, però mai he sabut que cony era això de les infiltracions. La cosa és que el tiu em va fotre una injecció amb cortisona al bulto.

Si amics... un xiringasu al bulto... ffff... vaig veure les estrelles, perquè a més, el tiu va estar allà amb la xeringa clavada una bona estona, mentre li explicava a una aprenent com ho tenia que fer (almenys no va ser tant patètic com la vegada que em van fer el tacte... per la pròstata: si. la primera vegada que em foten el dit pel cul, sense convidar-me a cava, sense abaixar una mica els llums... ho va fer un metge davant de tres o quatre aprenents... buf... no oblidaré aquella imatge...imagineu-vos un pla de cinema, on els meus ulls són l’objectiu de la càmera: en un primer pla els meus dos genolls, enormes per la perspectiva. Entre els dos genolls el metge i darrere el metge tres jovenets prenent notes... si algú té algun moment més patètic que l’escrigui, si us plau)...ja no recordo per on anava... a si... la xeringa clavada 2 hores, quan de sobte em salta a la cara un xorret líquid AH!!! en un primer moment vaig pensar aquest cabrón m’ha rebentat el bulto! però vaig veure que ningú s’exaltava i em vaig “contenir” les ganes de cridar com un loco. Després em va receptar uns parxes (pegats, però sona fatal) de silicona que em van costar 26 euracos 7 parxes, cagun la puta!

Així que ara porto un tros de pit depilat amb un parxe rotllo nicotina. El mes que ve he de tornar perquè em fotin una alta infiltració, si el bulto no ha baixat, així que estic acollonit.

Coses que trobo per l'ordinador

Podeu imaginar quina feinada tinc, avui m'he passat una bona estona buscant arxius DOC a l'ordinador... que dius: poca feina... doncs si.

He trobat coses molt rares, però també he trobat uns quants principis de cuentus o novel·les i m'ha fet gràcia, i he pensat: doncs, cony! ho fotu al blog. És de fa uns 4 anys però m'he adonat que ara estic en un moment molt semblant, i amb les mateixes obsesions... i això, encara m'ha fet més gràcia.

Tinc un altre principi de novel·la però és massa llarga pel blog, potser si m'animo faig un blog de la novel·la com si fós un "elige tu propia aventura" via comentaris podrieu escollir la sort del protagonista... jejeje... coses que penso amb molta son...

Aquí està el principi d'una novel·la enterrada en carpetes del meu windows:

Aquí la vida cada cop és més difícil.

Aquest matí m’he llevat molt aviat, i al mirar al cel l’he vist tot col·lapsat... Per la tele han dit que hi hauran retencions i col·lapses, al cel. Fins a mitjanit. El trànsit aeri no deixa passar gairebé la llum del sol, i la ciutat té un aspecte depriment com no havia vist mai. Fa molta xafogor i l’aire condicionat no es pot encendre fins a nou avís, s’han posat molt series les autoritats i pots anar a la presó pel fet d’encendre l’aire a casa.

Avui estic molt nerviós, perquè començo les classes de Conversa i tindré que sortir al carrer després de més de dos anys...
Em fa molta por tornar a sortir al carrer...

Recordo aquella terra que s’enfonsava darrera les meves passes, i tota aquella gent...
Tota aquella gent que no et mirava, però... et senties observat...
No ho vaig aguantar més...

Amb la proliferació d’escoles de Relacions Socials que han aparegut últimament m’he animat. Van vindre l’altre dia uns homes a vendre’m els cursos aquests i m’han recomanat que comenci amb les classes de Conversa, que em permetran cursar els dos anys següents de Relacions Socials.
La mateixa escola et finança el curs amb còmodes mensualitats, doncs el govern ha deixat de subencionar els cursos després de afirmar que això són Problemes Personals i no que no es tracta de cap malaltia.

Ahir per la nit em va trucar el professor de conversa i em va animar a assistir a les classes, sense pors, i que si feia falta, em venia a buscar a casa.
Quan vaig penjar el telèfon vaig sortir a estendre la roba i em vaig tirar pel balcó, i sabia volar, i no volia tornar... et veia de lluny, i cada cop m’apropava més i més...però tu t’allunyaves alhora...
El cop d’una pinça a “l’huralita” em recorda que estàs molt lluny...
Plego la roba.

Jo mai he planxat la roba, saps?

La meva mare em va ensenyar uns trucs per no tindre que planxar la roba; es tracta de treure la roba immediatament acaba de centrifugar la rentadora i sacsejar-la abans d’estendre-la... i quan la reculls plegar-la ràpidament o deixar-la al damunt del llit ben posada.

... ja està... no hi ha més...

Con un par

Aqui us deixo una coseta per a la reflexió, jo encara no sé que opinar, però espero les vostres reflexions. Per cert, de vilanova tenia que ser jejeje....


Enric Duran, activista antisistema que ha estafat 492.000 euros a 39 bancs, ha declarat aquest matí, en una entrevista via Skype a El món a RAC1 que:
- “Sóc fora del país.”
- “Quan vaig començar no em pensava que sortís tan bé, i al final ha sortit millor del que podia haver-me imaginat”. La idea se li acut “a partir de la impotència que vols fer coses i no tens el finançament per fer-ho”.
- “Ja que ho fas i amb la intenció que seràs deutor tota la vida, es tractava de poder treure’n tant com pogués.”
- Ho ha fet dient mentides, “sí, pero al meu nom, la meva identitat era certa; vaig crear tres empreses, la tercera no la vaig arribar a fer servir. […] Els crèdits els anava pagant sempre, fins que al març de l’any passat els vaig deixar de pagar tots a l’hora. […] Mai ningú no va sospitar.”
- Buscava una acció amb diversos objectius: “El finançament de projectes alternatius, la denúncia del sistema financer i crear aquest debat social sobre el paper de la banca”. Els diners, 360.000 euros, “després de les despeses pròpies per tirar l’acció endavant, els he destinat a projectes socials.”
- “A partir d’ara, a veure què passa, quin debat es crea, quina mobilització, i depenent d’això decidiré si torno o si no torno.”
- Anar a la presó “no se me’n fot, però assumia el risc d’aquesta conseqüència”.
- “Continuaré fent el que he fet els últims anys, allà on pugui. Em dedico al canvi social.”

Coses que surten per la tele

Ah! Com m’agrada la tele. La creativitat d’alguns publicistes no té limits. A vegades, amb la Carme, mirant anuncis pensem en eaquell moment en el qual alguns creatius ensenyen l’anunci al seu client. No se, recordeu un anunci de citroën on surt la penya amb caps d’animals, amb la cançó de “baila morena” de Zuchero...? és tot super cutre... m’imagino al jefe de la citroën movent la mà sobre la taula a ritme de baila morena...
Per sort, encara queden anuncis que són veritables obres d’art, perquè generen al espectador unes reaccions, unes sensacions... no sé com explicar-ho...
Aquí us deixo dos exemples, dues obres d’art que fan que l’espectador pugui acumular tant d’odi i tanta ràbia...
Quin d’aquests dos anuncis us fan més ràbia?

Tejanos nous

Si amics, ahir em vaig comprar uns tejanos nous. Això només passa cada 4 anys, aproximadament, i com us podeu imaginar, entrar a una tenda de roba és algo estrany. Vaig anar a Glòries per comprar un regal al fill d'un amic, anda que no mola, ara la roba dels nens és igual que la dels adults i és molt graciós, pots vestir al teu fill igual que tu. Ja que estava per allà vaig aprofitar per comprar-me uns tejanos (per cert per que s'escriu en plural en castellà?: unos tejanos)... bueno, jo m'he copmprat, un texà, perquè el que tenia estava cosit amb unes grapes que començaven a oxidar-se. Vaig anar a Springfield, no al poble dels Simpsom, a la tenda de roba. És un lloc on la roba està a mig camí de lo modernillo i lo clàssic. Vull dir, que pots trobar texans que encara no estan trencats, ni tenen cremalleres per tots els puestus i aquestes coses.

Conversa amb el dependent després de trobar uns tejanos "normals":

-Me los puedo probar?

-...(cara de flipat)... hombre claro... jeje

-jeje... (jo que sé, ho pregunto... per si de cas... em probo els tejanos, crec que em queden bé, bueno això penso allà dins, tampoc soc ningú per dir-ho... vaig cap a la caixa).

-que? (em diu el dependent)

-bé... (i el tiu es queda del rotllo, vols alguna cosa més???... com no sé dir que "no" li dic que si... i penso una estona que cony (no) vull més)... -cinturones teneis?

-si, mira... (i va movent el culet cap a un puestu on tenen penjats 50.000 cinturons. Jo penso: joder tots son molt feos)

-mira, este te quedará muy bien con ese tejano...

-no...

-pues este...

-no... ...alguno de color negro? o gris oscuro?

(...)

el tiu em segueix ensenyant cinturons horribles, i començo a pensar que està a punt de passar aquella linia de temps en la qual hauré de comprar un puto cinturó que no vull perquè ja portem massa estona amb la tonteria de si este o si el otro. Finalment, em fixo en el preu i veig que valen 14.90 euracos... joder! si el tejano m'ha costat 29.

-huy... es que son muy caros he?...

-pues no se, a ver estos...

PROU! no vull veure més cinturons, vull pagar i marxar si us plau, em començo a posar vermell i em sua el front... faig com que em pentino per aixugarme el suor... ...passa una estona i veu que no em pot encolomar un cinturó...

-has visto estos tejanos de aquí, valen 15 euros...

-a si... (joder que feos)

-mira ves...

-no, no que ya está... que si desto ya vendré otro día...

-mira, son de la temporada pasada, pero estan muy bien...

Cullons que pesao!!!! Camino cap a la caixa i em comença a cobrar en mig d'un silenci incòmode, perquè a mi em sap greu no haber comprat res més... mira, sòc així... llavors fas aquella clàssica pregunta:

-los puedo cambiar... no? (que penses: però si ja t'els has probat, però no se ... sé que aquestes coses es pregunten.

-si, no pierdas el tiket.

-adéu.

-hasta luego.

Sempre m'ha fet gràcia això dels tikets: "no pierdas el tiket". Aquesta és una frase que em va quedar gravada en algún moment de petit, peruè sempre guardo els tikets, porto les butxaques plenes, del mercadona, del condis... de tots els puestus i acostumen a estar doblegats amb algún billet del canvi.

Poema

mienteme,

porque verdad es dinero, trabajo y mi hermano.

mienteme,

porque tus mentiras seran verdes entre negras verdades:

que te alegras de verme, que me quieres,

que els macarrons estan bons y que suerte tenerme.

de verdad, mienteme

y hazme feliz entre tanta verdad,

que sería mentira si pudiera ignorar.

Curtes, oi?

Bueno, escriuré una mica i així faré servir una mica el cervell, doncs fa temps que només l’utilitzo per cercar l’obridor d’ampolles (els quintos van que volen a l’estiu). Avui ha estat el meu primer dia de feina després del clàssic període estival de vacances. Això de treballar és una puta merda, que us he d’explicar, així que no diré res només recordar-vos una conversa que, de ben segur, tindreu aquests dies: -hey! com han anat les vacances? –bé. curtes oi? –si. –jo he anat a un puesto més barato que tu. –si encara no t’he dit on he anat...
La cosa acostuma ha anar així. Jo, aquest estiu m’he tocat els collons d’una manera espectacular... i així seria el resum, més o menys d’aquest estiu.

Pel que fa als problemes domèstics habituals us he d’informar que tenim una nevera nova, que va de puta mare HUEEE!! Però ahir vam patir un gran accident, d’aquells d’anunci, o de pel·lícula. L’altre dia la Carme detectava olors estranys a la cuina... quina pudor, quina pudor... la veritat és que feia un tufo raro, així que vaig decidir retirar la rentadora, que la tenim a la cuina, i netejar aquell meravellós món que ens amaguen al seu darrera els grans electrodomèstics. Com us podeu imaginar els que ja em coneixeu, un acte tant senzill com aquest a les meves mans es converteix automàticament en una gran catàstrofe. En aquell moment no va passar res. Ahir, quan vem tornar de Canyelles vem fotre una rentadora... en el moment aquell que la rentadora treu aigua per una tuberia (ho sento no sé ser més tècnic) vaig començar a sentir un ruidaco d’aigua del rotllo las cataratas del niagra, o com es digui allò. En un ràpid moviment vaig tancar l’aigua i apagar la rentadora, vaig ser rapidíssim, tot va passar en un nanosegón... quan miro a terra i l’aigua m’arribava als dits que tenia posats damunt l’alpargatilla. Cullons! –Carme les tovalloles!!!... Tovalloles pel terra mocho a tope i als nostres caps l’anunci aquell de calgonit que surt una tia amb tot el parket aixecat. Quina merda nens, ara estem a l’espera de la reacció del parket, de gran qualitat, que segurament xuclarà tota l’aigua que pugui per inflar-se i rebentar per totes bandes.

Fills de puta

Arriba un moment a la vida, en el qual perds tota esperança en l’ésser humà, i penses que tothom és un grandíssim fill de puta i que estàs en aquest món perquè ells et donin pel cul. Si amics, aquest és un raonament lògic d’una persona que:
A- la vida, en general, li va malament.
B- l’ha deixat la seva parella pel seu millor amic
C- té una nevera espatllada des de fa tres mesos, passen d’ell el servei tècnic, així que decideix comprar una altra nevera i no li porten, i ja veurem si li porten abans de vacances.

Com no us o podíeu imaginar el meu cas és el C. I és que hi ha molt fill de puta donant pel cul. Jo, em tiro cuescos i ja no s’escolten del gran forat que tinc al cul. El servei tècnic que m’ha fet perdre la paciència és Asistel Story de Terrassa, 93-7899647, podeu trucar a aquest numero de telèfon i deixar els vostres comentaris. La tenda on hem comprat (teoricament) la nova nevera és Electrodomèstics Miró, uns fills de la grandíssima puta, també.

Com veieu estic de vacances i estic molt relaxat i content, bones vacances drapdecuiners!

Ahg! Quin bon rotllo!

Coses que em fan gràcia

A vegades estic mirant la tele i em ric sol. Sobretot quan sento algunes coses, com per eixemple, la marca d'un adhesiu per a la dentadura que es diu KUKIDENT... no se, em fa gràcia, digua'm tontu...

Hi ha un motorista que es diu algo així com DOVICIOSO, i si no ho saps sembla que diguin TOVICIOSO... jejeje... a aquest tiu li van fer un carril VICI al circuit (joodeeeeer!, festival de l'humor). També em tronxo quan a les notícies parrlen de la Linia de Molta Alta Tensió, seria com fer una tuberia de molta alta potabilitat. Hi ha uns supermercats que es diuen Sorli Discau, sembla caxondeo tius.

Com podeu veure em ric amb xorrades molt grans, un dia us faré un llistat d'acudits de l'irlandés, son acudits que expliquem al Irish Pub de Vilanova, la cosa és explicar el xiste més dolent que puguis, i són tant dolents que acaven donant la volta i es converteixen en grans èxits dels xistes.

El germà de la Carme i el meu millor amic, el Llure, és un crack en coses xorres, gairebé ha creat un estil.

Fa calor: gazpatxo

Ara que la calor ens esclafa pels puestus i ja no sabeu que fer per deixar de suar, és un bon moment per preparar un dels meus plats preferits: er gazpatxu. I és que fot una calda de cullons, nosaltres, a casa hem construit un mecanisme perquè ens toqui una mica l’aire mentre dormim. Primer, hem mogut el llit de manera que queda situat a prop de la porta del lavabo, que alhora és el balcó (ja ho sabeu oi?). Després hem col·locat una xancleta entre la paret i la porta de manera que l’aire que entra pel balcó pega contra la porta i aquesta el redirecciona cap al llit. Quina fresqueta.

Però la Carme va mirant l’aparell d’aire acondicionat, o condicionat... no se mai com es diu... Si, tenim un aparato d’aquests però no funciona, és una història molt llarga la del perquè cony no l’arreglem... però buenu, com moltes coses de casa, no funciona.

Altres coses de casa que no funcionen: el forn (tenim un mini-forn a l’armari, amb la roba. La gent flipa quan ve a casa i sent: “Carme portam el forn de l’armari”, tampoc funciona l’interfono, un telèfon que m’han regalat els de YA (realment, perquè no sé com cony funciona), la nevera, que a vegades va i a vegades no va, de la mateixa manera que l’odinador. Després, també hi ha uns quants interruptors (d’això per encendre la llum) que no funcionen, bueno, de fet no sé quina bombilla tindria que encendre quan els apretes. El mando a distància de la cadena de música també va morir, i direu: “les piles tiu!”... nooo... ja les vaig canviar i res.
Veritat que tampoc us funcionen les coses a casa vostra?

Bueno, ja no recordava que l’entrada la volia fer per escriure la recepta del gazpatxo. És una recepta pròpia, inspirada en els savis consells de la señora Martirio, la dona de la neteja del curro, me l’estimo molt i ella a mi també... és una dona genial, té gairebé 76 anys i segueix netejant, tothom li diu: "porque no se jubila señora Martirio?" i ella diu: viejo“para que? para sentarme con los viejos en el banco de debajo de casa, anda ya!”... és una crack. Doncs això, ella em va donar la recepta bàsica i jo la vaig ajustar als meus gustos. Aquí la teniu:

-6/8 tomàquets, de rama (grandets) o aquells que diuen de pera (si no els peles ni els hi treus les pipes, recorda colar el gazpatxo abans de pendre, així no trobareu cosetes, pellejos i pepites amargants).
-1 pebror verd
-1/2 pebrot vermell
-1/2 o 1 ceba tendre.
-1 pepino (cogombre) més aviat, menut.
-un tros de pa remullat.
-força oli, SIURANA (ho sento, és la meva debilitat) calculeu entre mig got i un got
-sal (al vostre gust)-vinagre (no us passeu, és recomanable anar tirant mica en mica i anar provant perquè si us passeu de vinagre és el pitjor que li pot passar a un gazpatxo)
-pebre negre i pimenton rojo picante

Poseu totes les verdures a trossos i el tros de pa remullat en un vol força gran (per uns 3/5litres). Foteu-li canya amb el turmix, xinu xano. Poc a poc anirà agafant l’aspecte de cremita. Quan estigui tot ben líquid afegiu l’oli, sal, pebre negre, pimentón picante i vinagre (ojo! no proveu de fer-ho amb vinagre de módena!!! és horrible). Seguiu amb el turmix fins que l’oli quedi ben lligat amb la barreja i aneu provant fins que el trobeu bé de sal i tot això. Després li podeu afegir mig litre d’aigua ben freda i seguiu amb el turmix, Així l’allargareu una mica, tampoc us passeu. ës un conyazo, però val la pena pasarlo per algun colador, perquè les pepites dels tomàquets poden fastidiar l’invent.
I ja està! Bon profit!

Notes: La gent normalment li fot un all, vosaltres mateixos, jo no li foto perquè acabes menjant gazpatxo durant tot el dia. A vegades, tallo cogombre, una mica d’anciam i unes mongetes i li poso pel damunt rotllo picatostes. la Carme substitueix els picatostes per trossos de pa de pipes, és una flipada del pa de pipes.

Espero que si no heu fet mai un gazpatxo us animeu.

Gràcies per aguantar el rotllo.

El Rei de les coses inútils

Lectors del drapdecuina, ja sóc aquí!

Disculpeu que hagi tingut el blog abandonat. Sé que em costarà que torneu a mirar diàriament drapdecuina perquè suposo que ja estàveu farts de la imatge d’aquells dos agafadets al llit... jo també. De tant en tant entrava al blog, com esperant alguna cosa nova... que tontu.
Buenu, el motiu pel qual no he escrit res, és perquè he passat (o encara estic immers) en un dels meus múltiples dilemes. No sabia si explicar-ho al blog, però penso que m’anirà bé com a teràpia o alguna cosa d’aquestes... Ho faré rotllo esquemàtic, a vegades em faig esquemes dels problemes dilemes i altres coses:

Dilema: Que faig amb la meva vida? (un clàssic)

Dilema immediat: Deixo la carrera?

Resposta: NO: continuo estudiant, encara que sigui certament cateto i no recordi res del que he estudiat fins ara, de manera que al ritme que vaig puc acabar la carrera als 35 anys. Continuo estudiant perquè és la excusa perfecta per poder treballar només pels matins sense que et posin mala cara, perquè si dius: “vull treballar només pels matins perquè per la tarda vull estar a casa tocant-me els cullons i mirant el Club” em diran que sóc un fresc i un gandul. En canvi si dius que estudies per les tardes et consideren, gairebé un heroi, quins cullons.

Resposta: SI: podria dir que segueixo estudiant i aprofitar les tardes per fer tonteries de les meves, a més, deixo de pagar el pastón que em costarà la puta carrera, perquè com sóc retrassadet no aprovo i el recàrrec cada cop és més bèstia, a més d’estar obligat a matricular-me de les assignatures que no he aprovatencara. Podria també buscar-me una altra feina... no se...

Conclusions: Potser una postura intermèdia, del rotllo: ”em prenc un any de descans de la carrera” és una solució... no se...

M’he adonat que sóc el rei de les coses inútils, el típic personatge que no és capaç d’acabar mai res perquè no s’esforça el més mínim... I que no es vol esforçar per canviar tot això. I així segueixo. La Carme i els amics m’animen a seguir, moltes gràcies, però simplement no tinc ganes. Amb aquesta frase tant cutre acabo sempre: no tinc ganes.

Buenu, com veieu estic d’aquest rotllo, perdoneu espero ser més divertit en properes entrades... però si, la cosa va de grans clàssics: que faig amb la feina? He de madurar? Si maduro, m’he de comprar roba d'adult?... Aquest últim em té to loco... sé que un dia arribarà, i em compraré roba d'home. Sabeu? d’aquella de la secció de Hombre del Zara o del Misters o tendes d’aquestes... De fet, un primer pas en aquest nou món de roba, és la roba que et compres per a una boda. Jo em vaig comprar una camisa negra i algun dia me l'he posat... i semblo... com més home... home gran... sabeu? D'allò de: "señor pasamé la pelota" No sé, a vegades també depèn la feina que tinguis, o la parella que tinguis. Hi ha ties que vesteixen als seus novietes i, pobreticos, acaben semblant un maniquí de tenda de centre comercial (això m'ho diu a vegades la Carme). Jo no sé si de gran seguiré vestint amb texans i una samarreta del Carrefour o d’algún concert (però de les que compres fora per 10 euros).

Si, també estic del rotllo “m’estic fent gran, que he de fer?”...

Heu pogut comprovar quines olles hem faig, espero que us animeu i comenteu com us sentiu vosaltres, i com porteu això dels gairebé 30 anys o més.

Psd: Si us plau, eviteu comentaris d’ànims del rotllo: “vals molt “ i aquestes coses. Des del col·legi que m’ho diuen i cada cop em fustra més. Gràcies de totes maneres.
Vos estim “adults”.

Abans de somiar

coixins i mantes, com metralla damunt nostre
a la tele: alta culos, alta brasileñas, alta chi/...OFF

comença la cursa cap al llit,
l’últim apaga el llum. merda el mòbil! i ella, aigua.

has vist el mòbil? i ella, aigua.
encendre llum, buscar mòbil. i ella, aigua.

el mòbil il·lumina el camí de retorn.
click; lampareta de la tauleta.
nyick, nyick; he de mirar aquest cony de llit, quin ruidaco.

i ella, m’has portat l’aigua?
merda! me cago en la puta.
nyick, nyick
click

gots grans: trencats/bruts
gots petits: 1 net
garrafa de 8 litres fontvella VS got petit,
difícil per un torpe com jo: me la jugo.

m’oloro la mà: he tallat ceba.
torno a olorar la mà.

i ella, no hi havia un got més petit?

nyick, nyick
click

1ª postura: boca amunt
2ª postura: abraçats
postura definitiva: boca avall, cap girat cap a l'esquerra,

mà esquerra a l’aixella dreta,
braç dret sota el cap, cames en forma de P invertida.

bona nit.

El festival tranquil

Ja es poden consultar els horaris de les actuacions del PrimaveraSound2008. No us podeu imaginar com disfruto preparant la programació dels concerts, només comparable al moment de reordenar els meus cds o discos. Ja m’he imprès els horaris i he subratllat les actuacions imprescindibles amb un color i amb un altre color les que em passaré a veure que tal.
El PrimaveraSound és un dels millors festivals, tenen molta cura del programa i de les actuacions. Tot i agrupar tots els estils musicals, sempre pequen de no portar més grups d’aquí, però com tot el que es fa a Barcelona últimament està més aviat pensat pels guiris, d’altra banda podem gaudir d’actuacions que no es veuen mai a Espanya, i això també està molt bé, i més ara, quan l’oferta de festivals es tant gran que pots escollir anar a d’altres (FIB, SUMMERCASE,ROCK IN RIO) on porten grups que funcionen més coemrcialment, però que segur que algun dia van passar pel PrimaveraSound i ara son caps de cartell de molts festivals.

Nostaltres sempre ens comprem les entrades per nadal i ens surt molt més econòmic, perquè ens prenem el festival com una mostra de música a partir de la qual descobrir nous talents i gaudir de velles glories. Jo sempre dic que és el festival tranquil: pots seure a tots els escenaris, els concerts duren el que han de durar i el públic, ja puretilla, s'ho pren més xinu xano. Tot i l’ambient snob que es respira al festival, acostumem a saltar-nos algunes normes estètiques: a part d’entrar amb totes les ampolles possibles amagades pel nostre cos (que com estan congelades passem una estona fatal: tormells i cul congelats) acostumem a portar molt de tiberi. Ja son clàssiques les empanadilles, croquetes, entrepans de pernil de truita de patata... tot aixó en modernes bosses de plàstic del mercadona o del condis (el Jordi sempre va a uns quants metres de mi perquè el pobre passa molta vergonya, però després és el primer en endrepar-se les croquetes!). He de dir que el menjar mai ens aguanta tota la nit, i normalment a les vuit del vespre ja ens ho hem fotut toti ens tenim que comprar bocates festivaleros o patates fregides amb combustible.

Aquest any em fa molta il·lusió veure aquests grups (us convido a que us baixeu coses del emule i en gaudiu vosaltres també):
-Explosions In The Sky
-The Notwist
-Portishead
-Vampire Weekend
-Tachenko
-Bishop Allen
-Devo
-Simian Mobile Disco
-808 State
-Fanfarlo
-Okkervil River
...
i molts més... quines ganes!

Maneres de trencar gots

Sóc un campeón trencant gots. L’altre dia vaig trencar el quart got de casa i va ser espectacular: vaig obrir l’armari de la cuina on tenim els gots (els pocs que queden), vaig agafar el got i quan encara no l’havia tret del tot de l’armari vaig tancar la porteta amb totes les meves forces maxacant el got amb la porta... va fer una gran explosió i van saltar tots els trossets de vidre per la cuina. La Carme va mirar al sostre i va marxar sense dir res... va tornar al cap de poca estona i va dir: -com pot ser tiu?-.

Normalment els trenco quan els estic fregant, els agafo amb tanta força que surten disparats i van a parar a terra o sobre el marbre, o xoquen amb els gots de la pica, o si no, els sacsejo per escorrir l’aigua i els rebento contra l’aixeta... Joder, quin desastre! Necessito saber si a vosaltres també us passa, que de tant en tant trenqueu gots i aquestes coses, perquè començo a pensar que tinc alguna malaltia... no se...
Per cert, m’he de passar pel Carrefour a veure si tenen més gots.

Sant Jordi

Si amics, avui les gitanes plenes de roses ocupant les voreres de la ciutat ens anuncien que és Sant Jordi. Jo recordo una vegada, una gitana em va dir: -OFERTA OFERTA!!! una rosa 3 euros dos rosas 6 euros- jo li vaig comprar dues, es clar, l’oferta era immillorable! Com ens diu la llegenda i les llibreries avui toca regalar, la rosa i el llibre. També és el gran moment de frases tòpques: - si, el Sant Jordi és molt maco perquè és una festa molt nostra on s’uneix la cultura amb la bellesa...blablabla...A vegades crec que podrien posar per la tele vídeos d’anys passats i no ens enterariem.

Però avui tots comprem aquestes coses, i ens fa molta il·lusió quan ens les regalen. A mi la Carme m’ha regalat dos llibres, gairebé sempre ens regalem un parell, jo dic que un és “el recurs fàcil” i l’altre la “recomanació”. El recurs fàcil de la Carme ha estat El misteri de l’amor de Joan Miquel Oliver (que tinc moltes ganes de llegir) i l’altre és Mañana de Graham Swift. Jo per la meva part li he regalat Mil cretins de Quim Monzó i Enero sin nombre de Max Aub.

M’agradaria molt que embrutesiu el drapdecuina comentant els llibres que us han regalat, i així fer una mica de foro literari, que sempre va bé per descobrir cosetes. Estava pensant en una llista avuisubjectiva (paraula que em vaig inventar per quan he de fer una llista de coses que m’agraden, perquè sempre varia depenen el dia que la facis) dels meus cinc llibres preferits, o amb els que he gaudit més llegint.

Plataforma, Michel Houellebecq (però tots els llibres són genials)
Lo peor de todo, Ray Loriga (lo peor de todo és ell i els seus últims llibres)
El día que me vaya no se lo diré a nadie, Kiko Amat
Cosas que hacen Bum!, Kiko Amat (ho sento però m’agrada molt aquest tiu)
Como ser buenos, Nick Hornby (podria dir Alta Fidelidad, però em va agradar més la peli)

Aprofito també per felicitar al Jordi, que cada any m'oblido: -Felicitats Jordi!-

Ambi Pur

Si esteu farts de provar ambientadors que no us acaben d’agradar, espelmes aromàtiques que no fan res, coses d’aquestes que s’enxufen a la corrent i fan olors, inciensos que quan s’apaguen fan pudor a pixats... No busqueu més! He trobat l’ambientador definitiu!!! Arriba, una manera fàcil i eficaç d’ambientar casa teva... l’únic inconvenient és que t’ha d’agradar l'olor a escamarlà... tot és acostumar-se. Qui ens anava a dir que ens agradaria l’encens chino musk o l’ambar, fantasy, darshan...?

L’altre dia vaig fer una paella a casa per la Carme i per mi i vaig comprar 4 gambes i 4 escamarlans a la sirena. Vaig posar els bitxos al micro per descongelar-los una mica i vam gaudir d’una paella boníssima. Per la tarda tirats al sofà, rotllo domingo, em va venir de gust fer-me un colacao calentet. Vaig posar la tassa al micro i li vaig fotre canya... va començar a sortir un pestazo a mariscada xunga que es va propagar per tota la casa... la Crame: -Quina pudor! Quina pudor! Que peste Dios!- jo, que ja estic acostumat a aquestes paraules vaig dir: -tranquil·la carinyu, deu ser que ha quedat una mica de olor de les gambes que he descongelat al migdia...- i ella: -Quina pudor! Quina pudor!...-.

Realment va quedar tota la casa ambientada, però molt ambientada, una olor a marisc pestoso... –Quina pudor! Quina pudor!- Vaig decidir netejar el micro (penseu que tenim el micro damunt la nevera i no veiem el plat giratori aquell) Em vaig pujar a una cadira i quan els meus ulls arribaven a l’altura del micro... allà estava... un escamarlà, allà darrera, tirat... entre la pared del micro i el plat giratori... amb una pota per damunt el plat... Que peste nens!!! La olor a escamarlà va durar tota la nit –Quina pudor Quina pudor!-. D’aquesta manera vaig descobrir L’AMBIENTADOR DEFINITIU. Espero que ho proveu a les vostres cases i em dieu el que.

Mis imagenes

Últimament he pogut comprovar un cert descens de comentaris al blog. Per solucionar aquest fet, i després d’observar que la entrada que té més comentaris és una en la qual vaig penjar una foto meva, em disposo a penjar dues fotos lamentables de la meva vida. A veure si s’anima la cosa.

Per cert, fixeu-vos amb quin càlcul està feta la foto de les amapoles, just. Com podeu comprovar, a l'altra foto també, m'encanta està rodejat de naturalesa.

Daños chikilaterales, una joya del reino animal

L’altre dia a Buenafuente va sortir en Quim Monzó argumentant una tesis a favor del fenomen Chikilicuatre. L’Andreu li preguntava al finalista d’Eurovisión: Cuando dice “lo baila el tigre puma con su traje a rallas”... a que se refiere exactamente?. Llavors vaig recordar un animal, que es veu que porta algun circ, que és un LIGRE. Amb la Carme encara recordem el cachondeo que teniem amb el LIGRE, no hi ha per menys.
I és que els animals estan fets un liu. Ja no saben que inventar per cridar l’atenció dels humans. La meva gossa, per exemple, pixava fent la vertical... si, si. Era gossa però pixava aixecant, no una pota, sinó les dues, i aguantava l’equilibri. Quan la gent la veia pixar flipava.

Un altre animal que va voler ser el centre d’atenció va ser EL OSO HORMIGUERO, però jo encara no li he trobat la part formiga d’aquest animal, potser és el metabolisme, o la manera de ser... no se...
Un amic meu, el Victor (visitar el seu blog ...de lo que se entera uno!!!), defensava la teoria per la qual GAMBERRO era la barreja entre una gamba i un perro, però encara no hem vist ningun al circ...

Osti! i ara he recordat un gat que voltava per casa de la Carme que portava la cara penjant... que xungu! Si, us ho explico: Recordeu aquell torero que va ser envestit fa temps, i li va quedar un tros de cara penjant com si fos una careta? (no se, personalment no he pogut esborrar aquella imatge). Doncs al gat li va quedar la cara així, i va estar una bona temporada passejant per allà, arrastrant un tros de cara pels puestus... pobre...

MITAD LEÓN!
MITAD TIGRE!

Enquesta insoportable

De l’enquesta Que et sembla més insoportable de la tele? heu decidit, de manera gairebé unànime Les mirades a càmera de la dona de l’Arús. He de dir que em vaig equivocar en una de les opcions, on deia La presentadora de la Noria em referia a la tia aquella que surt al Ventilador, que fot una ràbia... Però bueno, a tots ens encanta les miradetes a càmera de la senyoreta Angie Cardenas.

Buscant una foto per posar al blog m’he adonat que hi ha molt malalt que la té com a sex-symbol, fins i tot, hi ha un blog dedicat a ella on el tarat bloguero la clàssifica per modelitos. No us ho perdesiu: http://www.angiecardenas.blogspot.com/
Aquí us deixo una miradeta d’aquelles que tant ens agrada.

Moltes gràcies per participar, vos estim a tots igual!

Tots els mecanismes

Ampolla d'oli Carbonell que aguanta un prestatge.


El pany de la porta del lavabo.


Un clàssic.

Estais feos!... y gordos!

Tornen totes les velles glories de la música.
Coses bones:
-La música en directe s’imposa en contra de la voluntat de molts de seguir vivint del cuento venen Grandes Éxitos.
-Pots gaudir d’aquell directe que no havies vist mai però que sempre has parlat amb la gent com si ja els haguessis vist mil cops: “Fua!, els Sex Pistols! no parava d’escoltar-los, Fua!” ...Xhe! The Cure! doncs no tinc samarretes de The Cure a casa... xsi!”.
Coses dolentes:
-Preus. Els preus s’apropen a l’absurditat, més o menys com els preus de les sabates als aparadors de Pg. de Gràcia. Que penses: -és el preu de les sabates aquelles o de tota la partida?-
-L’estat lamentable dels membres del grup.

Aquest any el PrimaveraSound, un festival que des de sempre ha tingut cura de portar velles glories, porta, entre d’altres a DEVO. Joder tius! DEVO!
L’any passat van venir pel sónar, però no vaig poder pagar l’entrada. Us volia posar un video d’ells i he buscat pel youtube aquest. QUINA PUTA MERDA! “Estas viejo y gordo!” com deia aquell. Quina penica fan...
Millor us penjo un video de quan eren guays. En un atac de nostàlgia he recordat a DAF, boníssims!(per mi). Llibertat per fer el que et dona la puta gana...

THE DISLÈPCIA

Si no marxes de vacances per setmana santa pots fer altres coses. Jo, per exemple, faig rutes per vigilar mascotes: les tortugues dels meus pares, la mishi de la Mireia i el Borja i el gat de la mare de l'Aleix... però ahir va ser un dia molt especial. Es va concretar, perfí, el grup de música india i cantautors corrents: THE DISLÈPCIA. Vam gravar dos temes que podeu escoltar al nostre myspace:

http://www.myspace.com/thedislpcia.

Espero que us agradin. Nosaltres estem molt contents i tenim més temes en curs. Aixó només acava de començar, prepareu-vos dislèxics!

A la foto podem veure els dos membres del grup (Josep Ginesta, a punt de batejar amb una ampolla de Bezoya, i Raül Chamorro, catcher de mena) en una de les fotografies promocionals del grup THE DISLÈPCIA.

Gavilán o Paloma

Barcelona està plena de coloms, i una gran part d’aquests viuen sobre meu. Hi un espai, impossible d’accedir-hi des del terrat, sobre el nostre despatx-recibidor-rebost-sabater on els cabrons no paren de fer jaleo, de criar i de cagar a la meva finestra, finestra que no puc obrir mai es clar. Avui he decidit penjar tot de cds des del terrat, he deixat el terrat preparat per a una revetlla de Sant Joan, només falten les banderetes. Diuen que amb el reflex de la llum dels cds els coloms s’espanten, de fet al bloc de davant de casa tenen tot de cds penjats per la façana. La veïna que m’ha deixat les claus del terrat s’ha quedat flipant, deu pensar que estic boig. Orgullós de la feina feta, controlo des de la finestra que realment funcioni l’invent... però no funciona gaire... dos coloms han arribat al lloc “X”

Els coloms parlen entre ells: –gruuugluuglrruuuu....glluuu....gluglgulguuu VHSgluuugluu... gluugruup? gluuluu-.

Us ho tradueixo pels que encara no domineu l’idioma colom:-menudo cateto el tio este...jajaja... a ver si mañana cuelga VHS...jaja te imaginas?... que idiota.-

He descobert que el colom de Barcelona és el colom roquer. Sembla ser que un membre de la Guàrdia Urbana, durant l’exposició Universal de 1929, va pensar que quedarien molt bé a la Plaça Catalunya. Com m’agradaria agafar a l’urbano i fotre-li pel cul tots els coloms de Barcelona, a veure si queden millor que a la Plaça Catalunya...urbano tenia que ser...
Faig una crida des del blog per si algú té algun mètode més eficaç i el vol compartir amb mi, gràcies.
gruuu gluu gluuu

Afers Exteriors (segona part)

Diagnòstic: ALTRES QUISTS FOL·LICULARS DE LA PELL I EL TEIXIT SUBCUTANI
Prescripció: Retirar puntos región esternal día 22/03/08

Si amics, ja m’han tret el bulto del pit (mirar Afers Exteriors, Gener 2008). Ara porto punts i la campana aquella perquè no me’ls chupi, com els gossos.
Ho passo fatal amb aquestes coses, la meva mare i la Carme em deien: -Si tinguessis que parir...- Hem anat com gitanos, tota la família a l’ambulatori. Com els meus pares estan jubilats s’han vingut a passar la tarda a la sala d’espera –com hi ha poca gent i ens podem seure ens quedem aquí- diu la meva mare. Quins cullons!

Just abans d’entrar al quirofen, o el que sigui, ha arribat la Carme. M’han fet posar un barret verd, una bata verda i una funda per les bambes, quina pinta. Entro aguantant-me la risa pel meu aspecte i el metge em comença a dir que a la part aquesta del pit és molt xungo, perquè s’infecta moltíssim. Al principi penso que fa broma, però m’ho repeteix i em comença a dir com m’he de netejar, que vagi amb molt de compte... JODER! Que m’acollono! Començo a cagar-me de por mentre el tiu em dorm la part i comença a remenar, les infermeres pel voltant fan coses al seu rotllo.-HEY! Que estic aquí! Ajudeu al metge, o feu alguna cosa no?- El metge treu un fil enorme i comença a cosir (em passa pel cap una imatge que tinc gravada de la meva mare lligant el tall rodó sobre el marbre de la cuina) mentre m’explica que he de fer els següents dies perquè no se m’infecti. A veure; -tu creus que recordaré tot el que m’estàs dient?-

Per sort, al final la infermera m’explica totes les coses i em pregunta si estic bé (deuria fotre una cara d’acollonit...) després m’avisa que encara porto la funda aquella a les bambes i que no és plan d’anar pel carrer així. Ara estic a casa cagat de por, aquestes coses em fan patir molt, i penso ho feliç que era amb el meu bulto... Avui, li he dit a una de la feina que era molt "aprensiu", crec que mai havia utilitzat aquesta paraula, però em sembla que vol dir alguna cosa així, oi?

Sóc un cagat!

Memory card Vol.2

Coses que oblido:
-les Aspirines efervescents; les fotu amb aigua i a l’endemà sempre em trobo un got amb un estrany vichy, crec que d’una caixa d’Aspirines realment em prenc la meitat.
-a quina hora arriba a casa la Carme, joder, no m’aclaro amb això, em passo la vida esperant-la perquè mai sé quan arribarà.
-posar aigua a la cafetera; si nois, em passa molt això, algun dia cremaré la cuina, de fet ja ho vaig fer una vegada, quan em vaig descuidar un ou fregint-se a la paella.
-ous ferrats;si, si.

Un dia estava sol a casa dels meus pares, anava a fer-me el sopar i vaig optar per uns ous ferrats, mentre es feien els ous vaig pensar: -vaig a dutxar-me-. Estava a la dutxa amb la música a tope i la porta oberta quan vaig veure fum pel sostre del lavabo. Vaig pensar que era el vaho de l’aigua calenta, però paral·lelament a aquest pensament vaig recordar els ous que s’estaven fregint. Quan vaig sortir del lavabo no es veia una puta merda, tota la casa estava plena d’un fum negre de cullons. Vaig anar cap a la cuina i vaig veure la paella amb els ous flamejats i la campana com una torxa.-No tiris mai aigua!- Vaig agafar la paella la vaig fotre a la pica i vaig obrir el xorro d’aigua –No tiris mai aigua!- Mireu, quan estàs mullat i en pilotes (recordeu que estava a la dutxa) dins d’un enorme núvol de fum, i flames pels puestus, no pots pensar en res. La campana la vaig apagar a cops de drapdecuina. Vaig obrir les finestres de la galeria i la gent cridava: -Huuuu! nena! que peste a quemao!- -Carmen!? no hueles a quemao?- I jo allà, callat com un puta, vaig tenir que obrir el balcó i tancar una estona la galeria per fer callar a les putes veïnes!. La cuina va quedar amb un centímetre de fum incrustat, encara recordo la pudor.

No us dutxeu mai si heu deixat fregint uns ous a la paella, després no digueu que no us he avisat.

Festival drapdecuina

Èxit sense precedents a la primera edició del drapdecuina festival

Des d’aquell concert del Canto del Loco per la Mercé o qualsevol diumenge pel matí, el Farúm no s’havia vist col·lapsat d’aquesta manera. Milers de persones es van aplegar al lloc més pudent de Barcelona per gaudir d’un festival espectacular. Els organitzadors reconeixen haver sobrepassat amb escreix les prediccions. A les últimes hores del festival els cartons de Don Simón no donaven l’abast, els sortidors de cervesa només treien escuma i a les barres només hi quedava Lima i Blue Rives.

The Flaming Lips i públic entregat a Muchachito

The Flaming Lips van començar animant la jornada i van convertir el Farúm en un Happy Park. La sorpresa de la nit la va donar Muchachito, quan a la recta final del seu concert va fer sortir a Lenny Kravitz per fer una versió molt especial de “I belong to you”. A l’Auditori, el públic emmudia quan un Tom Yorke extasiat obria tots dos ulls igual. A l’escenari Don Simón, Tonino Carotone queia fulminat després d’ingerir 27 cartons de vi. D’altra banda Jamiroquai va començar amb retard l’actuació perquè els mossos el van multar amb el seu lamborghini a l’autovia de Castelldefels.

La platja del Forum aquest matí

Estendre la roba

Una de les coses que més m’agrada és estendre la roba. L’Elies em va dir una vegada que la roba estesa era la seva única bandera, això em sembla que ja ho havia escoltat alguna vegada i està de puta mare. Visca les pàtries domèstiques!
Sempre deixo una o dos cordes exclusives per als mitjons, calces i gallumbos. Els pantalons cap per avall amb una pinça per camal i les samarretes cap per avall amb dues pinces. Quan vaig arribar al pis on visc ara vaig descobrir el mecanisme aquest de les politges i pots estendre gairebé tot sense moure’t del lloc, wuau! genial invent! Per cert, on esteneu la roba que no us cap a l’estenedor?
-al capçal del llit.
-sobre les cadires
-al pal que aguanta la cortina de la dutxa
-per sobre el llit
Nosaltres la posem al capçal del llit.

Us deixo una cançó d’Antònia Font i un poema drapdecuina:

Estendre sa roba
“Jo surt a estendre sa roba
i me tir per es balcó i sé volar,
i no sempre me va bé,
i no sempre me pens que no cauré.
Antenes, terrats,
carrers d’abril assolellats,
llençols eixuts amb suavitzant.
Un camp de blat
fa ones amb es vent...”
Antònia Font, a Rússia, Música Global Discogràfica, 2001, Bcn, Slurp! Records, 2001, Mallorca.

Pànic al pati de llums
Una pinça se m’ha llençat balcó avall,
calçotets cagats de por s’agafen amb força.
Esquelets de calces i draps l’esperen...
...
Les altres, estrenyen fort les cordes,
serà una jornada plena de dol,
esperen que l’aire i el sol acabin amb l’angoixa.
De tornada al cabàs s’abracen i ploren,
les velles sàvies de fusta consolen
a les del mercadona... –Necesitamos más médicos!
-S’hauria d’avisar als familiars!-
diu una que sap, que a la cuina estan,
fan feines d’embalatge i cierres herméticos.

drapdecuina

drapdecuina festival 2008

El drapdecuina festival presenta el cartell de la seva primera edició.

L'organització del drapdecuina festival ha donat a conèixer aquest migdia en roda de premsa el cartell definitiu del festival, que es celebrarà el dia 2 de maig al recinte del Farum. La voluntat de l’organització de permetre l’accés gratuït al recinte ha trobat l'oposició de l’Ajuntament de Barcelona, qui s’oposa a aquesta idea i demana treure benefici de l’esdeveniment. Finalment l’organització ha acceptat cobrar una entrada simbòlica, però promet barra lliure gràcies als patrocinadors: Estrella Dam, Jack Daniel’s i Don Simon. També promet que no hi haurà gots reciclables ja que ho considera un gest hipòcrita. El cartell, seguint la filosofia de l’organització, intenta aplegar un seguit d’artistes consolidats i de diferents estils musicals, de manera que tothom pugui gaudir, com a mínim, de dos dels escenaris.

Un membre de l’organització afirmava que “alhora d’escollir el cartell hem tingut en compte aquells grups que han demostrat, al llarg de la seva carrera, donar-ho tot als directes... bueno, potser Daft Punk no ho dóna tot...(riures) ...però com a mínim tenen una posada en escena made in Gondry...[...] la majoria d’aquests grups tenen discos que són imprescindibles per nosaltres i pensem... que també ho són per moltíssima gent”. La gran quantitat d’artistes i l’horari maratonià “ l’Ajuntament no ens van deixar-ho fer en dos dies” farà que els assistents hagin de tenir les idees molt clares alhora d’esocollir el concert que volen veure. "A més, una borratxera et pot deixar K.O. a les 18:00h i et faria perdre moltes actuacions", la organització demana precaució a la barra lliure.

Escenari Estrella Dam
16:15h-Mishima
18:00h-The Flaming Lips
20:00h-Fanfaro
22:00h-White Stripes
00:15h-Arcade Fire
02:00h-Tokyo Sex Destruction
03:35h-!!!
05:15h-Daft Punk

Escenari Jack Daniel’s
13:00h-Jazz Jamaica All Stars
15:00h-Ass Trio
17:00h-Medeski Martin & Wood
19:15h-Sharon Jones
21:05h-Soulive
23:00h-Marceo Parker
02:00h-Big Boss Man
04:15h-Jamiroquai

Escenari Don Simon
17:00h-La Troba Kung-Fú
19:00h-Fanfare Ciocarlia
21:00h-La Família Rústica
23:00h-Tonino Carotone
00:30h-Los Fulanos
02:00h-Muchachito Bombo Infierno
05:00h-Gogol Bordello

Auditori
16:00h-Clara Andrés
17:45h-Pascal Comelade
19:30h-Joan Miquel Oliver
21:00h-Adrià Puntí
22:30h-José Gonzalez
00:45h-Beth Gibbons
03:05h-Tom Yorke

A més: Fira gastronòmica/ Happy Park/ Farmàcia/ Fira discogràfica/ Hip-Hop corner/La típica zona chill-out.

Sortida d'autobusos des de Plaça Catalunya, Hospitalet de l'Infant i Altafulla

Preu entrada, 24euros.

Preu entrada de tarda (12:00h-20:00h) 10euros.

Majors de 65 anys entrada gratuïta.

Un altre diliema, aquest, més tontu

Grouxo Marx va dir una vegada: “estos son mis principios; si no le gustan tengo otros”.
Durant la vida et vas menjant alguns dels teus principis. Hi ha principis que no hem confessat mai, aquests no representen un gran problema, en canvi, hi ha principis que els compartim amb els amics , fins i tot varies vegades. Per principis, vaig dir alguna vegada que no em posaria mai sabates, però les bodes i les pressions familiars són fatals, després sempre et ve el típic que et diu: -no vas dir que mai et posaries sabates?- (calla fill de puta). Jo sóc molt de dir: -a aquest puestu no hi aniré mai!!!-. Un d’aquests puestus era el Gran Teatre del Liceo, odiós símbol de la burgesia barcelonina, de la laca i del perfum car... si, si... ja us ho imagineu oi? Efectivament. El proper 30 de març aniré a veure els Antònia Font. Vaig intentar comprar entrades per Reus o Girona, però no va ser possible. És igual, són excuses...

Si ho mireu d’una altra manera puc entrar amb uns mistos i... ja sabeu...
No se... ...ostia! Aquestes coses em foten, que puc fer per sentir-me millor?

1.gravar el meu nom a la fusta de la platea.
2.enganxar un xiclet a la butaca.
3.anar amb una xeringa plena de merda i punxar-la a la escuma de la butaca.
4.cremar el Liceo.
5.anar en pilotes.
6.deixar un regal al WC.

Memory card

La memòria és capaç de retenir coses estúpides. Jo, per exemple, recordo coses com:

-L’última paraula a la pel·lícula de Batman Returns és: “MUJER”. -Per continuar una partida perduda a l’Alex Kid és: Arriba+(A+B+A+B+A+B). -Quan em vaig obrir el cap de petit em tenia que dutxar amb un sabó que es deia: MULTIDERMOL.
També hi ha coses que no recordo, com per exemple: l’edat dels meus pares, la meva edat, posar aigua a la cafetera (diu la Carme que això és molt perillós i que algun dia faré explotar la casa) i no recordo mai on deixo el cullons de carregador del mòbil.

Us proposo que comenteu la cosa més absurda que recordeu.

Premis Ciutat de Barcelona 2007: "hiPROGREsia"

Avui hem anat a la gala dels Premis Ciutat de Barcelona 2007, una magnífica mostra de la hipocresia de l’ajuntament de Barcelona. Culturalment, i més concretament en l’àmbit musical, el 2007 passarà a la història pel desallotjament del local del carrer Mèxic, on assajaven molts músics de la ciutat, i per l’extermini de la música en directe a molts bars de la ciutat, gràcies a una llei que prohibeix als bars tenir música en directe. Ah! com són les coses: Premi Ciutat de Barcelona de música a Joan Garriga. O sigui, reconeixen a un músic que ha sortit d’un ambient, que ara, volen tallar d’arrel. Quines contradiccions. Per sort, en Joan Garriga és conscient, i educadament recull el premi, i educadament, fa saber als membres de l’ajuntament el seu sentiment de contradicció. D’aquí uns anys no podran donar més premis de música perquè, ells mateixos, han acabat amb els músics de la ciutat.

En venda.
Una de les paraules que més mal m’ha fet aquest vespre és: “internacionalització” . Barcelona no és una ciutat, és una marca. Fa poc vaig veure una entrevista que feia l’Albert Om a l’antropòleg Manuel Delgado a propòsit del seu nou llibre “La ciudad mentirosa: Fraude y miseria del modelo Barcelona”. Penso que l’entrevista està de puta mare per entendre una mica tot el que m’agradaria dir de la ciutat i no sé com explicar-ho. Us deixo l’enllaç a veure que us sembla.

http://www.tv3.cat/videos/191049 (a partir del minut 8 és genial)

Perdoneu la serietat d'aquest post, però aquests dies Barcelona viu la merda aquella de telefonia mobil, i tot plegat m'irrita, sobretot quan diuen -Barcelona guanyarà nosequants milions d'euros amb aquesta fira-, doncs jo no veig un euro... bueno, és igual...

Va, també us diré que ens vam fixar amb els municipals uniformats de gran gala que anaven canviant de torn al fons del l'escenari, cada 10 minuts passava un per derrera de l'altre i vinga, a aguantar allà drets amb aquelles plomes al cap. Us poso una foto perquè veieu l'uniforme, els cavalls no anaven, però no he trobat una altra foto.

A mi em fa molta vergonya aquestes coses, ho passo pitjor que ells.